Crisi econòmica. Estagflació. Baixa productivitat. Fragmentació geoeconòmica. Guerres aranzelàries. Nacionalisme econòmic. Desglobalització. Ocàs de la unipolaritat. Crisi climàtica. Desafecció democràtica. Ascens d’autoritarismes electorals. Tot això s’esdevé simultàniament avui al món, amb diferents intensitats i combinacions segons el país que triem.

Com entendre el que succeeix? És la «fi dels temps»? De la civilització? D’Occident? Les teories convencionals que estudien les regularitats són incompetents per abordar aquesta voràgine d’anomalies, fet que està incentivant mirades apocalíptiques.

No obstant això, en un esforç per comprendre la complexitat del present, els últims anys han sorgit diversos conceptes de suport.

Un és el de «policrisi», els altres “interregne” i “temps liminal”.

Policrisi

Recuperant un terme formulat per E. Morin als anys noranta, el professor A. Tooze, C. Hobson i altres han proposat la categoria de «policrisi» per a referir-se al moment excepcional i caòtic que actualment viu el món. Més endavant, el Fòrum Econòmic Mundial de Davos i el Banc Mundial han adoptat el terme per fer les seves avaluacions sobre la situació global actual.

En l’accepció més simple, policrisi fa referència a la convergència de moltes crisis independents ocorrent alhora, superposant-se i retroalimentant-se entre si. En particular, per a Tooze, és la manera d’annomenar la perplexitat general que aquestes pertorbacions provoquen i la pèrdua de confiança en els dispositius de coneixement que es tenen per desxifrar l’esdevenidor. És un tipus de «crisi de coneixement» respecte a la trajectòria global dels esdeveniments que ara es presenten com a caòtics.

Si bé aquesta categoria ajuda a establir el trànsit per un «punt d’inflexió crític» del curs històric, manca de contingut més enllà de la descripció patètica de la superposició de múltiples crisis. El mateix Tooze, en una recent autocrítica, reconeix que és una «teoria feble» que, a més, no permet «especificar els factors que les impulsen» i molt menys «el pes específic» de cadascuna. Cosa que a la llarga resulta «confús i inútil».

Un dels problemes més grans d’aquesta interpretació és que es concentra en l’aparell de producció de coneixements que posseeixen les teories socials contemporànies, això és, en un dèficit acadèmic. Quan en realitat la incertesa i el caos que anomena és una experiència social i, per tant, té a veure amb les estructures de legitimació polítiques mateixes, que es mostren esgotades. Per altra banda, la categoria policrisi manca d’historicitat perquè es limita a enunciar l’horror d’un abisme en el qual tot semblaria col·lapsar sense cap sortida, inclòs el curs històric mateix.

Interregne

Va ser Gramsci, que va viure un temps semblant al present, qui va proposar el concepte d’«interregne» per referir-se a les qualitats d’un punt de transició històrica, però, precisament, amb la càrrega d’un fet social general i preludi d’un nou «ordre» social.

Recollint una categoria usada per designar els temps complexos i irregulars que emergeixen de la fi d’un sobirà fins a l’entronització d’un de nou (del llatí inter, ‘entre’, i regnum, ‘regnat’), l’interregne en Gramsci designa la «mort de les velles ideologies» que mantenien el consens social de les classes dominants. Per això, és el temps en què aquestes classes deixen de ser dirigents i queden només com a dominants, com a detentores de la «pura força de la coerció».

Si bé és un moment de trànsit, d’una forma de legitimació a una altra, l’interregne assenyala una «crisi d’autoritat» la resolució de la qual històricament normal queda bloquejada. Les masses populars se «separen» de la ideologia dominant però no per abraçar-ne immediatament una altra, sinó per submergir-se en un «escepticisme generalitzat» cap a totes les «teories i fórmules generals». Així, enmig d’aquesta «mort de les velles ideologies», el que preval com a cohesió social és el vincle del «pur fet econòmic», el «cinisme» descarnat en política i, és clar, la coerció.

«El vell mor i el nou no pot néixer», continua Gramsci, obrint un espai d’incertesa general. Møller Stahl argumenta que l’interregne seria un temps de pèrdua de fe en les ideologies dominants perquè hi hauria una competència de diversos projectes ideològics amb prou suport en la societat. Però en realitat, per a Gramsci el que caracteritza l’interregne no és un mercat competitiu d’ideologies, sinó l’ensulsiada de totes. És l’experiència del buit de creences mobilitzadores. És en aquest aplanament ideològic inicial que empeny els pobles a «no creure en el que creien abans», que després sorgeixen, necessàriament, les condicions per a la «formació d’una nova cultura» i la disputa entre diferents projectes ideològics per conquerir l’hegemonia. Només llavors hi ha espai per a una «expansió sense precedents» del nou. Gramsci creia que podia ser la ideologia socialista. Però no descartava la «restauració del vell» o, pitjor encara, l’emergència dels «més diversos fenòmens morbosos».

La conceptualització gramsciana és summament potent per comprendre el present. La feblesa que té és que concentra l’explicació, i la resolució, de la «crisi d’autoritat», en la ideologia, deixant de banda l’economia, que, com veurem després, és tan decisiva com la primera. A més, però això ja no és atribuïble a Gramsci, l’ús actual del concepte interregne s’ha reduït a una mera adjectivació paralitzant, gairebé nihilista, de les «monstruositats» contemporànies de la vida política.

Temps liminal

Amb aquest concepte recollim les virtuts dels dos termes acabats d’esmentar i busquem superar-ne les limitacions.

Inicialment, la liminalitat va ser proposada pels antropòlegs Gennet i Turner per estudiar el trànsit a estats estructurals de la vida d’un poble, com la guerra, l’escassetat, l’abundància, etc. És un temps de dissolució i descomposició de les normes prevalents en el qual el vell i el nou «no són ni vius ni morts, per una banda, i alhora són vius i morts, per l’altra». Per això, és el «regne de la possibilitat pura, de la qual sorgeix tota possible configuració» posterior.

Aquí usarem el concepte de «temps liminal» per caracteritzar la manera subjectiva i col·lectiva amb què tots els actors socials experimenten la direcció del temps històric de les seves vides en moments de transició d’un règim mundial d’acumulació econòmica i legitimació política a un altre.

Assenyala el tancament d’una època i l’inici d’una de nova, però no com a trànsit gradual ni com una afable mescla amfíbia, sinó com un buit, una desesperant absència íntima. És un tall abrupte en l’experiència del sentit del temps social i deixa les persones sense substitut imaginat ni premonició plausible durant diversos anys, potser dècades. És el moment de transició en els quals el vell ordre de previsions col·lectives es cansa, deixa de captivar. I això és el que és colpidor, sense que sorgeixi res sòlid i durador que el substitueixi. Dona lloc a un període de desencantament, d’escepticisme col·lectiu, d’adhesions i entusiasmes curts seguits de noves decepcions.

Aquest temps liminal té quatre components estructurals:

1.- Crisi econòmica general

No hi ha crepuscle de les creences socials sense el deteriorament del suport material econòmic que les va emparar. Quan l’economia creix, els ingressos monetaris milloren, la mobilitat social, ràpida o lenta, és verificable i les jerarquies de reconeixement s’afermen, les adhesions morals entre governants i governats són estables. Això canvia quan hi ha una paràlisi de l’ascens social, una caiguda de l’estatus, una retallada de la capacitat de despesa o un fre a l’assequibilitat als béns socialment disponibles. És a dir, quan emergeix una crisi econòmica. Això marca el declivi estructural de tota una època, i és verificable per la caiguda del creixement econòmic (PIB), l’alentiment de l’augment de la productivitat, la pèrdua de dinamisme del consum, l’augment de la desigualtat i la frustració col·lectiva. Com ara.

Si ens fixem amb atenció en el transcurs dels últims cent cinquanta anys, les societats del món han travessat tres cicles econòmics d’aproximadament quaranta a seixanta anys que, malgrat les diferències internes, tenen una mateixa trajectòria de creixement, expansió, estabilització declivi, recessió i ocàs. Els cicles de Kondràtiev són una aproximació a aquest curs.

Vam tenir el cicle liberal de 1870 fins a inicis de la Primera Guerra Mundial del segle XX, quan comença el descens. Després el cicle de l’«estat del benestar», o del «capitalisme d’estat», a mitjans dels anys trenta, que entraria en la fase descendent a finals dels anys seixanta. Finalment, el cicle neoliberal, que va despuntar als anys vuitanta fins a mostrar signes d’envelliment a partir de la «gran recessió» del 2007-09. I, entre el vell i el nou cicle, hi ha el temps liminal.

Veure el temps liminal d’aquesta manera desfatalitza la història, perquè parla d’un remolí social en què finalment es dirimirà el nou cicle d’estabilització econòmica (capitalista o no). Tooze argumenta que això és «prometre» massa i que no es pot dir el que vindrà. Però, si això fos així, s’accepta la idea que les societats poden viure indefinidament en la incertesa estratègica, la qual cosa desdiu l’experiència de tota la història escrita coneguda. O, encara millor, que el capitalisme hauria aconseguit el seu límit insuperable, quan en realitat els limitis històrics sempre són produïts socialment.

2.- Divergència d’elits

Quan l’estancament econòmic es prolonga, les elits empresarials i polítiques trenquen els acords previs que van canalitzar la bonança. Divergeixen en com sortir de la crisi. Els uns busquen nous aliats, els altres augmentar les seves exigències enfront dels altres, i els més audaços proposaran nous cursos econòmics que impulsin el creixement i la distribució. Estem davant una mutació dels blocs de poder amb propensió hegemònica.

Les dretes s’escoren a l’extrema dreta proposant tornar a la pura «lleialtat neoliberal» dels «ajustos macro» i el disciplinament de les classes populars. D’altres propugnen aixecar muralles aranzelàries per recuperar protagonisme manufacturer, però mantenint de cara endins l’ús neoliberal dels recursos públics estatals. Les esquerres i progressismes sortiran de la marginalitat i podran trobar orelles receptores amb l’aplicació de noves vies per millorar l’economia i els ingressos populars: pujar impostos a les grans empreses, incentivar la demanda amb despesa pública, desplegar polítiques neoindustrialistes, nacionalitzar empreses estratègiques, etc.

Si els primers fallen, les polítiques d’esquerra podran arribar als governs. Però si l’esquerra falla, la venjança serà feroç i les dretes revengistes buscaran posar fi a qualsevol indici d’oposició popular.

Per això, el més probable és que assistim a onades i contraonades simultànies de projectes enfrontats, que donin lloc a un sistema polític polaritzat.

3.- Suspensió del temps històric

Enmig d’aquest declivi i malestar general, els vells sistemes de legitimació s’esquerden i es desplomen en càmera lenta. Així s’esvaeix l’horitzó predictiu en el qual les persones dipositaven les seves esperances mobilitzadores.

Com que no hi ha un demà que imaginàriament millori el present, tampoc hi ha un camí, recte o tortuós, fragmentat o ininterromput, mitjançant el qual escurçar els dilemes del present pel que fa al benestar imaginat. Llavors, el temps històric desapareix, perquè aquest suposa un flux, turbulent i discontinu, però dirigit cap a un horitzó, una meta, un destí. Davant el buit de futur, la societat se submergeix en l’experiència corporal d’un temps suspès, mancat de flux respecte als fins; navegant en un present sense sentit i dilatat fins a l’infinit.

El temps físic es comprimeix en una voràgine de fets i exigències, però el temps històric està aturat perquè no hi ha horitzó que li doni vida i moviment. El futur es presenta inescrutable; i els trossos de vida personal, com plecs sense cap cohesió. El futur s’ha extingit, el present s’ha trastocat. El rumb de la vida social ha estat segrestat.

4.- Disponibilitat social

No obstant això, cap societat pot viure indefinidament en la incertesa estratègica. És un tema de necessària cohesió social duradora, de mètodes de legitimació de qualsevol forma de govern i, també, d’efectes dràstics en l’economia.

Per això, a l’estupor i desassossec socials els ha de seguir abruptament algun moment, una disponibilitat cognitiva per revocar vells relats i a aferrar-se a uns  de nous, els que siguin, però amb els quals sigui factible trobar solucions a les ansietats i necessitats que atribolen. Serà el moment de la cristal·lització d’un nou sistema de creences que restitueixi la fletxa de l’esdevenidor al temps històric dirigit a una meta mínimament verificable. En el fons, es tracta de la formació d’un nou model de legitimació i dominació, que obligatòriament haurà d’anar acompanyat, o cavalcant, un nou model d’acumulació econòmica i un nou bloc de classes socials al poder que lideri aquests canvis.

Sense suport econòmic sostenible en el temps no hi ha possibilitat d’un nou horitzó predictiu durador.

L’obertura cognitiva no té rumb preestablert ni data anticipada. No és un artefacte discursiu ni una mera combinació d’acords cupulars. Són creences ben fundades, és a dir, expectatives de futur que posseeixen gradualment un suport mínim de veracitat material en les millores de les condicions de vida de la major part de les persones i que, si es mantenen en el temps, donen lloc a un nou cicle d’expansió econòmica. Pot agafar rumbs conservadors, per exemple, variants postfeixistes; també reformistes, o fins i tot revolucionaris. La lluita política d’aquest moment, de com i amb qui hagin concorregut les forces polítiques i econòmiques a aquesta disponibilitat cognitiva de la societat, influirà en la naturalesa del nou cicle del temps històric.

Però això vindrà després. Ara per ara el món amb prou feines és en mig d’aquesta voràgine liminal.