La urgència política del transfeminisme

Cada 8 de març, milers de persones sortim als carrers i el feminisme es reafirma com una avantguarda de lluita. Però a la vegada, és també un espai de disputa, exposat a intents de cooptació, on convergeixen interessos contraposats amb una capacitat de posar en qüestió l’ ordre existent que ha anat variant en el temps. Aquest 8M busquem fer-nos ressò de la dimensió emancipadora de la lluita feminista. Per això, recordem que ens trobem davant una jornada històricament lligada a les lluites de les treballadores, a l’organització col·lectiva i al conflicte amb l’ordre capitalista.

Aquesta relació no és casual: el control i la jerarquització dels cossos a través del gènere constitueix una de les pedres angulars del capitalisme. És un mecanisme central per organitzar l’ explotació, garantir la reproducció de la força de treball i sostenir un sistema basat en la despossessió i la desigualtat. Per això, aquest 8M, tornem a reivindicar la necessitat de fer del transfeminisme una força de lluita de classes, que sigui capaç d’assenyalar i atacar aquest pilar fonamental, i que posi el capitalisme contra les cordes al qüestionar-se allò que el sosté.

I en el context actual, on l’onada reaccionària amenaça de polvoritzar les conquestes feministes, aquest exercici esdevé més necessari que mai. L’ascens de l’extrema dreta no es pot entendre com un fenomen aïllat o merament cultural. És l’expressió política d’un capitalisme en crisi que, incapaç de garantir condicions de vida dignes, opta per disciplinar, dividir i governar mitjançant la por. El seu objectiu? Dur a terme una configuració material del poder que recompongui l’ordre social atacant les condicions mateixes que sostenen la vida, reforçant jerarquies i assegurant la continuïtat de l’ explotació. El gènere, els cossos i la reproducció social es converteixen així en camps estratègics de la seva ofensiva i, per això, la lluita feminista és una trinxera des de la qual combatre l’ascens de l’extrema dreta.

Onada reaccionària i retorn dels rols de gènere: tradwives i gymbros

Sembla que s’ha instal·lat en certs sectors masculinistes una idea de “tornar a ser el que érem” sota la versió d’home proveïdor de la casa, incloent retornar la dona al rol de cuidadora a la llar. En tot cas, però, és evident que les condicions materials d’ara són força diferents de les del passat al qual alguns volen tornar.

En aquest context de crisi capitalista, el 8M torna a adquirir una centralitat política particular: l’onada reaccionària busca recompondre el poder de la burgesia mitjançant la restauració de l’ordre patriarcal, el reforçament de les jerarquies de gènere, raça i classe, i la neutralització del feminisme com a força transformadora. Aquesta ofensiva no s’expressa únicament a través de lleis regressives o discursos parlamentaris: es filtra de forma quotidiana i eficaç en totes les esferes de la nostra vida, amb una incidència particular entre les més joves. En entorns digitals, on avui més que mai neixen significats i categories que doten de sentit la nostra vida social, hem vist l’ascens de tendències que ofereixen modes de vida marcats per la delimitació tradicional del gènere.

Per citar-ne alguns: Tradwives —dones joves que reivindiquen una vida centrada en la llar, la submissió al marit, la maternitat i la cura— presentades com a “elecció lliure” i estil de vida desitjable. Aquests discursos, acuradament estetitzats, oculten la realitat material que els fa possibles: dependència econòmica, privatització de les cures i normalització del treball reproductiu gratuït. Sota el relat de l’autenticitat i la tornada a “allò natural”, es legitima una reorganització profundament funcional al capitalisme en crisi, que necessita retornar el pes de la reproducció social a l’àmbit domèstic. Alhora, reinstal·len una concepció de les dones com a subjectes vulnerables que han de ser protegits, negant-los autonomia material i política i obligant-les a delegar la seva seguretat en el marit o en l’Estat, la qual cosa implica la seva despossessió com a subjectes plens i la seva exclusió de l’esfera del polític.

D’altra banda, apareix la imatge del gymbro: una masculinitat hipervirilitzada, obsessionada amb la disciplina corporal, el rendiment físic, l’èxit individual i l’autosuficiència. Aquest model interpel·la especialment homes joves precaritzats, a qui se’ls ofereix una falsa promesa de control i poder en un context de frustració material. A més, aquest model connecta directament amb una pedagogia de la força funcional a l’imperialisme i a una economia de guerra en expansió. En un context de crisi del capitalisme i d’ esgotament dels mecanismes de consens, els Estats i els blocs imperialistes necessiten reforçar una subjectivitat masculina funcional a la violència organitzada: cossos disciplinats, resistents al dolor, entrenats en la competència i en l’ obediència a jerarquies. La cultura gymbro produeix precisament aquest tipus de cos i de subjectivitat: un cos treballat com a màquina individual, orientat al rendiment, la duresa i l’autosuperació constant, i una subjectivitat que tradueix els problemes estructurals (precarietat, frustració, pèrdua d’expectatives) en una qüestió de voluntat personal.

Aquesta masculinitat es construeix també al voltant de la figura del protector: l’home fort cridat a defensar la família concebuda com a refugi davant un món hostil, reforçant una divisió sexual en la qual uns cossos s’entrenen per a la violència legítima i d’altres queden relegats a l’espai domèstic i a la dependència. D’aquesta manera, l’adaptació a condicions materials cada vegada més dures es presenta com a elecció individual i no com a imposició política.

Aquests moviments actuen com a pedagogies reaccionàries amb un fort caràcter ideològic: naturalitzen la desigualtat, reforcen la divisió sexual del treball i canalitzen el malestar social cap a solucions individuals, conservadores i profundament desmobilitzadores. El seu missatge és clar: si el sistema t’expulsa, la culpa és individual; la sortida no és col·lectiva ni política, sinó corporal, competitiva i jeràrquica. El feminisme apareix aquí com a enemic, responsable d’una suposada pèrdua d’estatus masculí.

Alhora, interpel·len de forma directa una joventut que creix en un context de precarietat estructural, crisi climàtica i absència d’horitzons, oferint-li certeses simples i jerarquies clares davant un món cada vegada més incert. En aquest marc, la família heterosexual es presenta com a única unitat legítima de protecció i pertinença, mentre es buida les dones de capacitat d’ agència i se les reinsereix en una posició de tutela permanent.

Posar-ho tot a lloc: renaturalització del gènere i masclisme

En aquest context, operen les anomenades guerres de gènere: batalles mediàtiques amb què l’extrema dreta aconsegueix posar el focus en els avenços en drets cuir i feministes, desviant l’atenció de les crisis capitalistes que les joves estem patint i intentant tornar a organitzar i disciplinar els nostres cossos i sexualitats. Aquesta contraposició no és innocent: es construeix deliberadament un relat en què els malestars materials —la precarietat, l’encariment de la vida o la falta d’expectatives— apareixen com a conseqüència d’un presumpte “excés de llibertat” en qüestions de gènere i sexualitat, presentades com a capricis superflus o aliens a les condicions de vida. D’aquesta manera, s’insinua que el problema no és la desigualtat estructural, sinó les conquestes polítiques del moviment feminista. És a través d’aquestes batalles ideològiques com capitalitzen una resposta neomasclista i patriarcal, de la mà d’un programa polític de retallades en molts dels avenços en drets reproductius i LGTBQ+. Aquí és on es promou una tornada a rols de gènere tradicionals, amb la renaturalització del gènere, rebuig als drets trans i reforç de la família.

Aquesta ofensiva, recolzada en fal·làcies sobre la biologia per a la negació de les identitats trans, busca reinstaurar un ordre jeràrquic, estable i funcional a l’explotació. La construcció binària del gènere és funcional a la divisió sexual del treball i a un repartiment desigual de la reproducció, però es construeix sobre una ficció. Aquestes categories estanques sexe-gènere tenen un paper disciplinant sobre la classe treballadora i permeten regular qui cuida, qui sosté la vida i qui sacrifica la seva autonomia i temps. En contextos de crisi (precarietat, envelliment, col·lapse del sector públic), el capital necessita reforçar aquest engranatge per garantir la seva continuïtat. Lluny de ser una mera qüestió cultural, el binarisme de gènere esdevé una de les bases sobre les quals es sosté el sistema capitalista actual.

Com diu un meme popular d’internet, si el binarisme de gènere fos tan natural no caldria un estat policial per reforçar-lo. Sota aquest estat policial vetllador de “la tradició”, es presenta com a “natural” allò que en realitat és històric i construït: la maternitat obligatòria, la cura femenina, el sacrifici emocional… Els homes es presenten com a víctimes dels avenços feministes, i només mitjançant un retorn a la família podrien recuperar el seu estatus perdut. La dissidència és perseguida, alhora que es reforcen les expectatives de gènere, especialment sobre les dones. Així, la intensificació de la pressió estètica és complementària al projecte reaccionari, on els cossos feminitzats pateixen una doble exigència: el sosteniment dels rols tradicionals i d’ estàndards estètics inabastables. La disciplina del gènere no afecta només dissidències, sinó que violenta el conjunt de la classe treballadora i exclou, castiga o fetitxitza tot el no entra dins dels seus cànons: cossos trans, gots, racialitzats, discapacitats o envellits. El capitalisme necessita cossos productius i, alhora, cossos consumibles, permanentment insatisfets i auto-vigilats.

Femonacionalisme: les dones com a excusa per a polítiques racistes

A molts països occidentals, el feminisme és usat com a coartada per ocultar i justificar polítiques racistes. El masclisme és presentat com un problema “cultural” d’altres pobles, ocultant el patriarcat estructural del sistema capitalista actual en què vivim. A aquest moviment se’l coneix com a femonacionalisme i està molt estès entre partits de dreta i extrema dreta.

Observem com els drets de les dones i persones cuir són usats per a la persecució i l’expulsió de persones migrants a molts països, impulsats pels discursos de l’extrema dreta. Segons aquesta lògica, els mateixos que amenacen i persegueixen les dissidències als seus països, presenten com a amenaça el de fora. En països com Palestina o l’Iran, la lluita de les dones pel seu alliberament o contra el colonialisme són invisibilitzades des d’alguns sectors occidentals, i les mostra com a víctimes enlloc de subjectes polítics amb agència pròpia en els moviments on participen.

Un feminisme que no qüestiona el racisme, l’imperialisme i les fronteres no farà més que acabar perpetuant l’status quo. En un moment de rearmament militar i colonialisme, la lluita pels recursos fa necessària una ideologia civilitzatòria que justifiqui intervencions a tercers països, alhora que criminalitza persones migrants i racialitzades als països imperialistes.

En molts d’aquests països, la crisi de la reproducció social està recaient en la classe treballadora estrangera i precària, que està cobrint les cures que l’estat no assumeix (persones grans, dependents, infants), i al qual moltes famílies no arriben per estar integrades en la producció capitalista. Qüestionar el repartiment de cures requereix d’una perspectiva antiracista que posi en valor aquest treball invisible realitzat per moltes dones migrants al nord global.

Crisi de les cures i drets reproductius

No podem entendre el procés de re-llarització de les dones i reforç de la família tradicional sense parlar de la crisi de cures com a eix central en el moment actual: les retallades, les privatitzacions i la precarietat traslladen el pes del sosteniment de la vida a les llars. La reacció conservadora respon re-familiaritzant la reproducció social, no ampliant drets. Aquesta retallada en els drets dels cossos feminitzats i racialitzats, que sostenen majoritàriament aquesta càrrega, garanteix el treball gratuït i la dependència econòmica, disfressant la ideologia patriarcal d’amor i seguretat, en un context de por, desconfiança i crisi. La família és una resposta a la crisi capitalista, però no és la resposta que millorarà la vida de la classe treballadora. Només mitjançant la projecció d’altres models d’organització social i repartiment de cures aconseguirem invertir l’opressió patriarcal que sustenta la reproducció avui dia. Lluny d’alliberar, la privatització d’aquestes cures dins la família limita la vida dels qui els sostenen i els invisibilitza.

Una altra de les puntes de llança en aquest auge reaccionari, de la mà dels atacs a les vides cuir, és l’atac als drets sexuals i reproductius dels cossos gestants. Els atacs a l’avortament, l’anticoncepció i l’educació sexual formen part d’una biopolítica autoritària. Així, controlar el cos gestant implica decidir qui reprodueix, en quines condicions i per a qui. La lluita per controlar la reproducció social inclou el control sobre els cossos gestants, que són gestionats com a recursos. Això no podria donar-se sense l’ajuda d’una ideologia profundament cisheteropatriarcal i moralitzant sobre les sexualitats.

Feminisme mainstream: més enllà del punitivisme i la cooptació

En els darrers anys, hem assistit a parts del feminisme que han estat integrades per l’estat, sense qüestionar les causes estructurals de l’opressió que pateixen les dones en el sistema capitalista actual i buidant de contingut un moviment que sempre ha estat protagonitzat per demandes de la classe obrera. Aquest feminisme desclassat s’ha convertit més en una forma de “donisme” que no pas en un moviment emancipador i alliberador.

Això s’ha vist especialment en l’abordatge que s’ha fet de les violències masclistes, sovint centrades a assenyalar i castigar l’agressor, més que a prevenir o donar resposta col·lectiva a un problema social. Les respostes punitives no van a la causa del problema, individualitzen una violència que és sistèmica i avalen la funció profundament racista i repressiva de l’estat i dels seus cossos de seguretat. En aquest marc, és fàcil que sorgeixin discursos femonacionalistes, que assenyala migrants com a agressors, alhora que mostra les dones de cultures no occidentals com a víctimes a salvar.

El feminisme punitivista no fa més que reforçar els discursos securitaris i de por, que tan fàcilment poden derivar en reforçament de cossos policials, repressió i fronteres. Dins d’aquest marc de la por és també fàcil que es fomentin aquests pànics morals que hi ha darrere de molts dels discursos LGTBifòbics i neomasclistes.

Cap a un transfeminisme anticapitalista contra l’extrema dreta

El feminisme ha estat i pot continuar sent una força capaç de conquerir grans victòries per a la classe treballadora. Així ho hem vist en l’últim cicle de vagues feministes, però també en la seva capacitat per transformar lluites centrals com la de l’habitatge, el moviment antiimperialista i la solidaritat amb Palestina, o en els processos d’organització de sectors racialitzats i feminitzats, com les treballadores sexuals i les treballadores de la llar i de les cures organitzades.

De cara al proper 8 de març, des d’Obrir Escletxa volem recuperar el fil violeta que ens connecta amb la vaga de les treballadores tèxtils que el 1917 va paralitzar la Rússia tsarista sota el lema “pa i pau”, i que va marcar l’inici d’un cicle revolucionari. Reivindicar aquesta genealogia implica entendre el feminisme no com una lluita sectorial, sinó com una eina per qüestionar el conjunt de l’ordre social.

Perquè el feminisme no ha anat massa lluny: volem dur-lo més enllà. Perquè pugui desplegar tota la seva potència transformadora, cal construir un transfeminisme anticapitalista que no només conquereixi drets, sinó que sigui capaç d’articular i radicalitzar les lluites existents —per l’habitatge, contra l’imperialisme, contra el racisme i la precarietat— i de posar en qüestió les bases materials de l’explotació.

Només així el feminisme podrà continuar sent una força de victòria per a la classe treballadora i una palanca real de transformació social.