A Catalunya, són nombroses les polítiques educatives que contemplen la introducció del que sovint anomenem ‘perspectiva de gènere’—o ‘perspectiva feminista’, o ‘coeducació’, de vegades amb matisos diferenciats—al sistema educatiu. Aquest terme, sovint definit de manera difusa, ha permès interpretacions diverses (però majoritàriament complementàries) entre els agents educatius, algunes de les quals inclouen el qüestionament de la naturalesa androcèntrica dels currículums, la introducció de referents diversos, l’atenció a les relacions genderitzades de poder a les aules i claustres, l’eliminació dels estereotips, l’erradicació de les discriminacions i violències per raó de gènere o orientació sexual, i l’ús del llenguatge no sexista. De fet, algunes d’aquestes qüestions no han quedat al marge d’encesos debats al nostre context, com és el cas de la darrera, atrapada entre la conservació de la llengua catalana i la representació política de les dones i altres identitats dissidents a través de la llengua, en el debat més ampli sobre si modificar la llengua transformarà la realitat material o si la direcció ha de ser la inversa—des del meu punt de vista, un debat sovint estèril que planteja una falsa dicotomia; potser no és incompatible fer que la llengua sigui més inclusiva mentre treballem per canviar la resta de condicions materials. 

Aquestes polítiques educatives, que són el resultat de dècades de demandes dels feminismes i els moviments LGTBIQ+ per posar al centre del debat públic les qüestions de gènere, travessen totes les etapes del sistema educatiu català: des de l’educació infantil fins a l’educació superior. En el cas de les universitats, per exemple, diferents polítiques autonòmiques i estatals manen la introducció de la perspectiva de gènere a la docència, i són nombroses les universitats que han adoptat directrius institucionals en aquesta línia. Tot això mentre aquestes mateixes universitats gestionaven de forma—direm de forma eufemística—‘qüestionable’ casos d’abusos de poder i abusos sexuals per part de professors. 

Tanmateix, la mera existència de polítiques no garanteix la seva implementació substantiva. Dit d’una altra forma, que els documents oficials esmentin la necessitat d’incorporar aquesta perspectiva no assegura que les persones encarregades de convertir les directrius en pràctiques concretes (principalment el professorat) ho facin de debò—ni que ho faci tothom, ni que ho facin més enllà del 8M, ni que ho facin amb aproximacions antiracistes. Com diu aquella expressió tan repetida, ‘el paper ho aguanta tot’, o aquella altra, ‘del dit al fet, hi ha un bon tret’. Per tot això, el procés d’introducció de la perspectiva de gènere a la docència ens serveix per il·luminar qüestions tant de les universitats com de la societat en què s’emmarquen. En aquest article exposaré els que són, segons els aprenentatges derivats de la meva recerca doctoral, dos dels aspectes que aquests processos ens poden ensenyar: (1) les diferents formes d’oposició a aquestes polítiques i (2) com es relacionen amb la disputa per l’hegemonia de gènere a les universitats. En concret, aquests aprenentatges són el resultat de vint-i-quatre entrevistes a professorat de les Facultats d’Educació públiques de Catalunya. 

Polsera lila al canell, però ‘el nombre sis no té gènere’: formes d’oposició a la perspectiva de gènere a la universitat 

Malgrat l’existència de polítiques i discursos institucionals favorables, la recerca a les Facultats d’Educació a Catalunya apunta com la realitat de la posada en pràctica d’aquests mandats mostra una situació més complexa, també travessada per diferents formes d’oposició per part del professorat. Cal assenyalar, aquí, que, seguint la proposta d’algunes autores, m’aproximo a les formes d’oposició a les polítiques d’igualtat de gènere no només considerant aquelles manifestacions visibles del fenomen sinó també procurant capturar aquelles altres manifestacions que sovint queden amagades sota la superfície. En aquest sentit, em permetré distingir analíticament entre formes d’oposició actives (relacionades amb l’esfera de l’acció) i formes d’oposició passives (més vinculades amb l’omissió)—si bé, a la pràctica, les fronteres entre unes i altres són més poroses que estanques. 

D’una banda, pel que fa a les formes actives d’oposició, la primera de les manifestacions identificades té a veure amb la negació de les desigualtats de gènere. Per a part del professorat, ‘aquestes no són coses que passin a la universitat’—o no passen ja o no passen aquí, malgrat que nombroses instàncies mostrin el contrari. Si no hi ha desigualtats de gènere, quin sentit té introduir la perspectiva de gènere a la docència? A més, una segona forma d’oposició passa per la ridiculització d’aquesta perspectiva, sovint en relació amb qüestions com l’autodeterminació de gènere—un avenç aconseguit recentment al marc normatiu estatal, no sense oposició directa per part de sectors transfòbics. En tercer lloc, la recerca apunta al rebuig explícit als feminismes, en concret, a partir de l’establiment d’una relació dicotòmica excloent entre ciència-neutralitat (allò que, suposadament, es fa a la universitat) i ideologia-política (que no hi té cabuda, i on s’encabiria la perspectiva de gènere). A tall d’exemple, per a part del professorat, algunes formes de llenguatge no sexista que promouen l’ús del femení genèric o el neomorfema -i són acientífiques (és a dir, llegides com ‘ideològiques’). Per aquest motiu, s’oposen a una perspectiva de gènere que excedeixi uns determinats estàndards rígids i excloents de ciència (el que podríem entendre com una tecnificació o despolitització de la perspectiva de gènere). La quarta forma d’oposició identificada fa referència a la banalització—és a dir, a la sobresimplificació i reducció—de la perspectiva de gènere a qüestions relativament superficials. De manera il·lustrativa, que part del professorat concebi que introduint alguna dona a la bibliografia ja n’hi ha prou n’és un exemple; corre el risc de reduir la perspectiva de gènere a l’ús tokenista d’algunes autores sense atendre a qüestions més profundes de poder, i pot desarticular futures demandes: en definitiva, si ja ho fan, què se’ls pot demanar més?

No obstant això, les entrevistes mostren que, a les Facultats d’Educació, les formes d’oposició actives no són les més habituals, especialment en el discurs públic; és sabut que el que passa als despatxos i als passadissos pot ser diferent. En aquest sentit, l’existència de polítiques institucionals favorables a la perspectiva de gènere (i a la igualtat en general) és un dels factors que ajuden a entendre aquesta situació, perquè la situen en el marc del discurs acceptable i desitjat. Això implica que, de forma general, les posicions obertament contràries a la igualtat de gènere no siguin ben vistes a les Facultats d’Educació catalanes—una tendència que podria canviar amb l’avenç dels moviments reaccionaris anti-feministes. D’altra banda, un altre dels factors explicatius té a veure amb la percepció de bona part del professorat que aquestes polítiques són de compliment voluntari i, sovint, queden reduïdes a exercicis ritualístics d’introducció formal a documents. Dit d’una altra manera, per què algú s’hauria d’oposar a una política quan pot simplement ignorar-la o escriure ‘perspectiva de gènere’ a un document? 

La major part de les formes d’oposició passen, per contra, per les oposicions passives, més vinculades a la inacció. En primer lloc, a les Facultats d’Educació s’evidencia que, per a un conjunt del professorat, la perspectiva de gènere s’entén com a externa al nucli disciplinari. A més d’exemples evidents com que el nombre sis no té gènere—implicant que ‘la perspectiva de gènere no afecta la meva assignatura’—, també emergeixen casos més subtils, però que igualment emmarquen aquesta perspectiva com un afegitó. A mode il·lustratiu, part del professorat argumenta que les assignatures han d’incloure tants continguts que no hi queda lloc per a la perspectiva de gènere—la qual cosa mostra el baix grau de priorització i importància. De forma relacionada, identifiquem també una manca de responsabilitat de part del professorat: ‘si la perspectiva de gènere és aliena a la meva assignatura, no és responsabilitat meva treballar-la’—de manera que la seva introducció acaba recaient en el professorat més conscienciat o a qui sent que li travessa més directament, principalment dones feministes i professorat LGTBIQ+. Si a aquestes dues hi afegim la manca de formació del professorat i la inconsciència de gènere—és a dir, la reproducció acrítica d’estereotips i rols—la situació és encara més complexa. Cal remarcar aquí que, si bé aquestes formes d’oposició passives siguin més subtils, també tenen per efecte l’obstaculització de la incorporació de la perspectiva de gènere a la docència universitària. 

Més enllà de les normes formals: el que l’oposició a la perspectiva de gènere diu sobre la institució i les possibilitats de canvi

Les diverses manifestacions d’oposició a la perspectiva de gènere identificades (que no poden entendre’s independentment dels debats socials més amplis sobre els feminismes) no són fenòmens aïllats. Per contra, poden concebre’s com reflexes de la disputa per l’hegemonia de gènere de les universitats, una disputa que es juga al terreny les normes formals, però també de les informals. 

És a dir, l’auge renovat dels feminismes ha permès que els discursos en favor de la igualtat de gènere hagin passat dels carrers (i de les aules d’aquelles professores feministes que fa uns anys ben pocs prenien seriosament) a la modificació d’algunes normes formals (explícites, escrites) de les institucions—un procés altament disputat. Tot i això, a les institucions no només hi operen les normes formals; de fet, són principalment les normes informals (no escrites, sovint implícites) les que marquen el funcionament quotidià de les institucions. El punt central aquí és que l’oposició a la perspectiva de gènere ens evidencia que, malgrat que les normes formals hi siguin favorables, l’espai de les normes informals (el que podríem anomenar també ‘la cultura institucional’) no hi està completament alineat. Dit d’una altra manera, el que l’oposició a la perspectiva de gènere (i a la igualtat de gènere en general) ens mostra és que les normes informals, les formes de fer, de les universitats estan profundament impregnades per un règim de gènere cisheteropatriarcal, que no només subjau i possibilita aquestes formes d’oposició, sinó també altres comportaments arrelats com els ja anomenats abusos sexuals i de poder—de fet, que, fins fa no tant, hagin format part de l’esfera de la normalitat i el no-qüestionament majoritari ens apunta precisament que aquest règim de gènere és encara l’imperant a les nostres universitats. 

No obstant això, l’hegemonia de gènere no és estable ni immòbil: la seva naturalesa disputada la fa susceptible al canvi. I, de fet, ja està canviant. Quant al terreny de les normes formals (les polítiques, les directrius institucionals), ja hem vist que els actors feministes han aconseguit avenços substancials—que corren el risc de ser revertits, com ens alerten els moviments reaccionaris arreu del món. Tanmateix, les polítiques són insuficients i limitades, i els marcs institucionals corren el risc de despolititzar i apropiar-se de les lluites feministes. Per això, és imprescindible continuar disputant també el terreny de les normes informals de les universitats, on encara queda un recorregut major per caminar. I això, tenint de cara no només postures anti-feministes explícites sinó també les inèrcies institucionals, no és possible sense aliances que, des de posicions múltiples i variades, qüestionin i desnaturalitzin els discursos i les pràctiques quotidianes que la repetició ha convertit en norma.