L’hora dels monstres sense caretes
Deia Gramsci que «el vell món mor, el nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres». El sistema capitalista, fonamentat en el patriarcat i el colonialisme, que s’emporta per davant les persones, els territoris, les llengües i cultures, i tot el que calgui, morirà com ha viscut, matant. És en aquest clarobscur, quan veiem que la batalla pel control dels recursos ens durà a noves guerres imperialistes, a seguir cada dia treballant més per viure pitjor, a veure com el planeta arriba a límits dels quals ni en podem imaginar les conseqüències, que apareixen –o més aviat, es treuen les caretes – els monstres que faran la feina bruta del capital.
La dretanització a escala internacional és més que evident. La reacció s’ha expressat políticament i culturalment, institucionalment i a fora de les institucions, amb la corbata de la nova extrema dreta i amb el garrot de la ultradreta que massa bé coneixem als Països Catalans. Autoritarisme i control social, discursos reaccionaris, atacs al dret sobre el propi cos, intent d’esborrament de la nostra història i la nostra cultura… El genocidi sobre Palestina ha estat una nova prova de foc del sentit comú mundial i de les eines repressives dels estats, i malgrat que hem de posar en valor la solidaritat mostrada per les classes populars arreu del món, no podem obviar que Israel pot continuar perpetrant una neteja ètnica impunement a ulls de tothom.
Hem normalitzat una massacre televisada, de la mateixa manera que hem normalitzat que els feixistes que van enterrar les nostres avantpassades en fosses comunes, que les van deixar a la presó i en la misèria, avui dia puguin fer política en nom de la democràcia, i que es posin a la boca la paraula «llibertat». Ho hem normalitzat fins al punt que l’extrema dreta governa al País Valencià i a les Illes, conjuntament amb el PP, i ens veiem limitades per donar una resposta social a l’alçada que aturi els seus atacs.
El capitalisme és violència. Sempre ho ha estat per a la gran majoria del món. En aquesta etapa de la història, serà encara més violència i contra encara més gent. I aquells que surten a defensar els seus interessos, en el moment que el pastís dels beneficis és més petit i cal batallar per cada engruna, tenen molt clar contra qui faran servir la violència per no deixar-nos ni menjar-ne les molles: treballadores, dones i identitats dissidents, persones migrades i racialitzades, pobles del sud global i nacions oprimides.
Hem de batallar per les molles?
En aquest encreuament històric, els mateixos que no qüestionen un sistema que arrabassa amb tot allò que se li posa al davant, s’autoproclamen com a solució a l’amenaça dretana. Els que van trinxar els serveis públics per rescatar els bancs, els que han aprovat lleis contra la lluita popular que ha portat milers de persones a passar per judicis, multes o infiltracions policials, els que han donat via lliure a les empreses perquè ens explotin fins a l’última gota d’energia a canvi de sous de misèria, perquè ens robin fins a l’últim cèntim per tenir un sostre on viure, els que han disparat a sang freda qui intentava fugir de la misèria travessant el mar, els que han venut la terra al projecte especulatiu més suculent.
Ells, que reforcen cada dia la desigualtat, la violència i la pobresa, que permeten que el masclisme, la transfòbia i el racisme continuïn sent el nostre pa dur de cada dia, diuen que ens salvaran de l’extrema dreta. I prometen que ho faran, a més, en nom del feminisme. Els defensors dels drets de les dones i les identitats dissidents, que ben poc han trigat a posar representants trànsfobes al capdavant de les seves institucions. Els defensors dels drets de les dones i les identitats dissidents, que desnonen centenars de dones i identitats dissidents de les seves llars perquè no poden pagar els preus desorbitats de l’habitatge. Els defensors dels drets de les dones i les identitats dissidents que exclouen de totes les mesures de protecció social a les dones i identitats dissidents sense papers, tancades en CIE o en presons. Els defensors dels drets de les dones i les identitats dissidents que segueixen finançant les bombes que han assassinat més de 30.000 persones a Gaza i Cisjordània en quatre mesos.
Els partits socioliberals i socialdemòcrates s’erigeixen en l’única opció possible per aturar l’extrema dreta. Juguen amb la nostra por del que pot venir per convèncer-nos que els votem, que no sortim dels marges que ells marquen, i que en comptes de lluitar i construir una alternativa, confiem en ells la solució. Perquè ells «ja són feministes». Perquè ells «estan en contra de l’ocupació de Palestina». Perquè ells «ja es preocupen per les persones trans». Ells són el mal menor, és cert. Perquè no és el mateix un govern on puguis manifestar-te, parlar la teva llengua, o reunir-te, que un amb què no puguis. Però sense cap mena de dubte, no són la solució.
En aquesta cruïlla històrica el capitalisme lluita per sobreviure, i empitjorarà la vida del conjunt de les classes populars del món. Els governs «progressistes» podran repartir unes molles, però mentre uns acumulin molt a costa de la majoria, aquestes molles –i menys encara ara, enmig de crisis encadenades i múltiples – no seran per tothom. Nosaltres hem de decidir si volem que el capitalisme patriarcal i colonial continuï, d’una manera o una altra, o bé decidir si volem lluitar per quedar-nos tot el pastís, i repartir-lo entre totes, de manera justa i sense discriminació de cap mena.
Quin feminisme i per a què?
Aquesta és una premissa i alhora un repte del moviment feminista de base. Poder pensar, defensar i lluitar per unes propostes que siguin per al conjunt de la humanitat. Propostes que siguin universals i no depenguin de si tens o no papers, de si tens o no un salari, de si t’identifiques amb un gènere o altre. Propostes que no intentin carregar al sud global la pilotada endavant per tapar-nos els ulls enfront de la crisi ecològica. Propostes que no posin tiretes quan allò que ens falta, i cada cop ens faltarà més, és la base on sostenir-nos, a partir de la qual poder ser lliures. Perquè no pot parlar de llibertat qui ens nega la possibilitat de no preocupar-nos vint-i-quatre hores del dia per arribar a final de mes, perquè ens contractin si no encaixem en els seus models binaris, o perquè no ens treguin els fills si no podem pagar un lloguer.
Això no vindrà d’uns partits que estan al servei d’interessos empresarials, com demostren tallant l’aigua de la classe treballadora mentre continuen arribant creuers i regant camps de golf; ni d’un estat d’on l’extrema dreta no ha marxat mai i continua instal·lada en jutjats, cossos policials i militars o partits polítics, per a qui tan còmode resulta que arribi un partit com Vox al govern i posar-se’n al servei. Per això el moviment feminista reivindiquem la necessitat d’autoorganitzar-nos. De prendre nosaltres la paraula, l’acció i el carrer. De construir entre totes allò que és per a totes. I de lluitar totes per allò que no ens afecti personalment, també. Perquè per molt que se n’aprofitin, tot allò que s’ha aconseguit ha estat únicament gràcies a la major mobilització feminista que s’ha realitzat en dècades. Igual que es va aconseguir el dret al divorci per la lluita popular. Igual que es va aconseguir derogar la llei de perillositat social. Igual que es va aconseguir que arribessin serveis públics als barris populars. Tot el que tenim, i que fa massa anys que ens van traient, ha estat gràcies al nostre esforç i no a cap govern progressista, per molt feminista que s’anomeni.
Ens han intentat fer callar a base de promeses i maquillatge. Han assenyalat amb denúncies i demanant penes de presó a companyes feministes que feien accions de desobediència, precisament per espantar-nos i fer-nos entrar dins dels límits que ells ens marquin amb les seves lleis. Però la nostra història ens ha ensenyat també que fins i tot en les condicions de repressió més dura, hi ha espai a la resistència, a la lluita i a la desobediència. Que acceptar les regles del joc de qui ens mana només serveix per desactivar-nos, dividir-nos i conduir-nos cap a allò que no pugui fer tremolar el taulell.
El moviment feminista anticapitalista dels Països Catalans hem resistit, però, als seus atacs. I hem enfortit la nostra pròpia organització per tal de protegir-nos d’aquests intents d’absorció i assimilació. Això també és una pràctica d’autodefensa feminista: autodefensa del moviment feminista i autodefensa de la nostra gent, perquè la major derrota col·lectiva seria deixar d’intentar canviar-ho tot.
Amb nosaltres les feministes, ni amb milers i milers de treballadores que no volen continuar malvivint en aquest sistema ni renunciar ni a un sol mil·límetre de llibertat, no funcionen els cants de sirena. El feminisme no es pot comprar. El feminisme no es pot vendre, ni es pot domesticar. No funciona la cosmètica i el màrqueting, perquè l’explotació i l’opressió la vivim en la pròpia pell i en la pell de les que tenim al voltant. No funcionen les molles, perquè ens morim de gana i de set de llibertat, i el feminisme és, al capdavall, això.
Volem el pa i volem les roses, i les volem per a totes. I serà entre totes com construirem una alternativa que no es conformi amb menys que la plena llibertat. Una alternativa política que obri escletxes, que s’organitzi millor cada cop, que faci encara més gran les escletxes i encara més gran la nostra trinxera per poder canviar el món per complet. És aquest el feminisme pel qual apostem, el que vivim i lluitem. El que sap que només amb un canvi total, radical, que capgiri d’arrel l’organització social actual, podrà dibuixar un escenari on totes tinguem vides que valgui l’alegria de viure-les.