Enguany fa 50 anys de la mort de Francisco Franco.  

 El franquisme encara és present en les estructures territorials, econòmiques i oligàrquiques d’aquest Estat desmemoriat. El règim cueja a l’Article Segon de la Constitució Espanyola, a les fosses comunes i a la llei per la memòria històrica que, malgrat que obre una escletxa, es posa de perfil amb la Llei d’Amnistia del 1978, un pes que fa de blindatge a la investigació dels crims perpetrats durant la guerra i la dictadura. Segons Alba Rico, a España, una crònica profundament trista, Espanya és un estat que s’ha oblidat fins i tot d’oblidar.

Però ni l’horror que acompanyava l’avenç de l’exèrcit franquista, ni el terror de la repressió, ni les milers de persones assassinades, van ser només una conseqüència implícita d’un cop d’estat seguit d’una guerra, sinó que eren part de l’acte fundacional de la nova Espanya. Franco, aplicant els mètodes colonials apresos al Sàhara, va servir-se de la violència com a pacte originari per encetar un nou país despullat dels valors republicans. Una Espanya sense llibertat, sense la meitat del poble −per republicà−, homogènia, monolingüe i, als ulls de José Luis Villacañas, com si fos una caserna del Rif. Al seu text La revolución pasiva de Franco el filòsof dissecciona la figura del dictador i li atribueix un pla pensat i articulat per edificar una societat morta de por, que mai més gosés somiar en la llibertat i que habités lliurada als seus deliris de grandesa i de glòria militar. I, si tal com suggereix l’autor, analitzem la societat espanyola amb aquests ulls, de seguida s’insinua l’evidència que no només perviuen les estructures econòmiques i polítiques del franquisme.

La repressió no només es va centrar en la dissidència sexual i política, va ser un placatge generalitzat a tot allò que amenacés l’Espanya sàtrapa i dèspota del dictador. I la diversitat nacional, òbviament, va ser reprimida i perseguida sense escrúpols. Als Països Catalans es va arrasar la llengua, la cultura, les institucions, la legislació i tot allò que tingués a veure amb la identitat nacional catalana. Queipo de Llano l’any 1936 afirmava, pinxo: «Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar. ¿El problema de Cataluña? Resolución facilísima: ¡Se exterminan a todos los catalanes! Es una cuestión de tiempo.». De fet, les tesis eugenistes que ja s’havien conceptualitzat un segle enrere i la política de la mort aplicada a les colònies es reconceptualitzarien per justificar l’aniquilació cultural, física i econòmica de «rojos, masones y separatistas».

Walter Benjamin, al text Per a una crítica de la violència, analitza la relació entre la violència i el dret, sempre mediada per la moral i el poder, i diferencia dos tipus de pulsions. Per una banda, la violència creadora de dret, la que forja un nou marc jurídic i polític, i per altra banda la violència conservadora de dret, la que, derivada de les lleis, preserva l’ordre. Aquest esquema pot aplicar-se a la majoria d’estats del món, però la dimensió creadora i el potencial originari de la violència en el cas del franquisme, un gest constitutiu del nou règim, fa lluir la tesi de Benjamin. 

Allò que Ignasi Bernat i David White anomenen «postfeixisme», els fils que si s’estiren connecten amb el franquisme resseguint l’estructura econòmica i territorial de l’Estat, la cultura judicial de l’alta magistratura, i fins i tot la lògica immobiliària i turística espanyola, estan empeltats de violència. I és que quan el govern del Partit Popular va mobilitzar efectius de la Policia Nacional d’arreu de l’Estat per intervenir l’1 d’octubre del 2017 amb el lema «a por ellos», el que es llegeix entre línies és que el llegat del dictador, que jau sota les capes d’una Transició exemplar i una democràcia sense tares, continua present. Quan les formacions d’extrema dreta assenyalen les persones migrants com a part fonamental del problema el que s’ha d’entendre és que, com el dictador, volen posar fi a part del seu poble per crear un nou país fonamentat en la violència. Quan les persones que creuen la frontera sud acaben mortes a mans de la Guàrdia Civil i no hi ha conseqüències, el que implica és que es manté el paradigma polític colonial del dictador que, legatari de la campanya colonial americana, regula quines persones tenen dret a la vida i quines no. El rebombori franquista edificat sobre fonaments colonials està arrebossat de la violència creadora i conservadora de dret de Benjamin.

És per això que avui hem de continuar parlant de franquisme. L’emancipació de la dictadura ha de dur al cor la llibertat, la sobirania popular i la sacralització de la igualtat de drets i de condicions; ha d’extirpar la violència política; ha de lliurar el combat per la memòria; i ha de fer inventari econòmic per esbrinar qui va fer fortuna durant el franquisme i què se n’ha fet, de les milers de propietats robades. Però sobretot ha de tamisar l’herència cultural de la violència fundadora franquista, la que diposita al centre del corpus simbòlic el dret d’alguns a existir a costa dels altres.

Per això en els discursos de l’extrema dreta, per molt catalana que vulgui dir-se, s’hi ensumen posicionaments contra la diferència, profundament racistes, i contra els valors progressistes, com si un país tan petit com el nostre pogués ser un rebost classificat. I diran que assenyalen els culpables de la delinqüència, de les cues a la sanitat i de la falta de drets de les dones a algunes comunitats −curiosament sempre les mateixes!−, però rere el truc de construir un enemic que permeti esgrimir arguments per no repartir la riquesa ni els drets habita la gramàtica de la violència com a pràctica fundadora de la societat que defensen. 

Dipositar l’energia contra la dictadura també ha de voler dir perimetrar tots aquells que militin en l’homogeneïtat i la lluita del penúltim contra l’últim. Tots aquells que es permetin erigir projectes polítics a partir de la misèria moral d’assenyalar els dèbils de les conseqüències d’un sistema col·lapsat. Tots aquells que facin discursos i polítiques amb el xantatge pervers de la llei d’estrangeria. 

Tots aquells, reconegueu-los i no els creieu: no volen un país nou, només volen canviar el color de la bandera per mantenir els privilegis ofegant un poble que imaginen sense bona part de les persones que en formen part. Tots aquells són hereus de la passió violenta del franquisme. Tots aquells, a fer la mà!

Visca la terra i mori el mal govern!

Article publicat al número #10 de la reviata “Potestas sine populo”