A través de Las degenerades trans acaban con la família (Kaótica Libros, 2022) –a partir d’aquí simplement Degeneradas–  la coordinadora del llibre Ira Hybris recupera els relats i experiències monstruoses d’un conjunt de teòriques, militants i dissidents sexuals per analitzar i criticar ferotgement els fonaments de la normativitat que imposa l’ordre social burgès. El llibre recull una sèrie de manifestos, anàlisis i entrevistes que desenterren i celebren una genealogia marxista queer i transfeminista amb autores –tristament poc estudiades en el nostre context– com Leslie Feinberg, Alana Portero o Jules Joanne Gleeson. L’objectiu és, en paraules de Hybris, fer del llibre «munición de futuros trans/formadores» que permeti alliberar els crits de «las «malas» revolucionarias del mundo».

Amb un pròleg escrit per Holly Lewis, autora de La política de todes (Bellaterra, 2020), l’obra aspira a aprofundir en el debat al voltant de les dissidències sexuals i de gènere per esdevenir una eina de combat contra l’auge del discurs transexcloent al si d’organitzacions pretesament revolucionàries. Degeneradas s’erigeix així com una obra militant i una intervenció política enmig d’un context de revitalització del marxisme com a mètode per l’estudi de qüestions com el gènere o l’anàlisi de la sexualitat. En el moment actual de reconfiguració ideològica, política i estratègica, la integració i relectura crítica de les experiències i plantejaments sorgits de contextos de lluita diversos és un pas fonamental per l’elaboració de marcs capaços de superar les limitacions del darrer cicle polític. Degeneradas és tant un punt de partida per iniciar-se en l’anàlisi de les condicions de l’opressió sexual i de gènere sota el capitalisme, com una aproximació a diverses de les tesis polítiques desenvolupades per camarades trans.

Res humà no m’és aliè

Degeneradas recupera textos i anàlisi escrits per veus situades més enllà de la norma que dibuixen una genealogia útil per comprendre el recorregut dels debats que s’han donat al si del feminisme, el transfeminisme i el marxisme. Certament l’exercici de posar en valor els textos escrits per veus relegades a allò «merament cultural» és una tendència que ve donant-se des de fa uns anys. Sens dubte, la publicació de La política de todes (Bellaterra, 2020) va suposar un abans i un després per la proliferació dels diàlegs entre marxisme i els plantejaments de la teoria queer, així com dels diversos corrents del feminisme.

La voluntat de desenvolupar una teoria omnicomprensiva ha dut a molts autors, des de l’anomenat «gir econòmic» de la segona onada queer, a buscar i trobar en el marxisme les eines teòriques i pràctiques per comprendre fenòmens com el gènere, la sexualitat o la dissidència i la seva relació amb la lògica del capital. Com s’exposa en l’article Marxismo queer de Gianfranco Rebucini, l’aposta pel materialisme en l’anàlisi de les identitats sexuals s’expressa en dos camps d’estudi, d’una banda «una renovación de la crítica centrada en la raza y las sexualidades en «diáspora» (…)», i d’una altra, «una crítica de la mercantilización y de la normalización de las sexualidades». En aquest sentit, la influència de les crítiques de la raça i les autores postcolonials com María Lugones han estat essencials per desenvolupar una anàlisi capaç d’esclarir les relacions entre la construcció de la raça i el sistema sexe-gènere.

Una de les propostes més interessants del llibre és l’anàlisi del gènere que presenta Kay Gabriel a El género como una estrategia de acumulación, publicat a la revista Invert. A través de l’obra de Lukács i la Teoria de la Reproducció Social, Gabriel presenta quatre tesis sobre el gènere. La darrera, que és la que titula l’article, resa així: «Para el capital, el género asume la forma de una estrategia de acumulación, (…) , especialmente en forma de trabajo reproductivo con sueldos de miseria o, directamente, no remunerado.». El gènere és definit com una de les formes que adopten les relacions sota el domini del capital per garantir el seu propi moviment de valorització. Així, «las formas de explotación y desposesión en base al género no pueden comprenderse haciendo referencia (…) a la distinción entre hombres y mujeres o, (…), a las identidades cis y trans». Pensar l’opressió sense partir de la diferència sexual permet a Gabriel superar els anàlisis naturalitzants basats en el binomi home/dona o productiu/reproductiu per iniciar-lo a partir d’altres categories, com és la forma social que pren el treball.

En aquesta línia apunta també l’article Trans/formar-ho tot: notes degenerades per l’abolició del gènere, de la mateixa coordinadora de l’obra – publicat anteriorment a Catarsi –, a partir del treball La lògica del género y la comunización de González i Neton, «el género seria el mecanismo mediante el cual el grupo social a quien se le presupone una capacidad de reproducción biológica es asignada a la esfera indirectamente mediada por el mercado», és a dir, l’esfera on no es validen socialment les activitats desenvolupades.

Si el procés de generització, és doncs el mecanisme del capital per determinar el valor de la mercaderia força de treball, la transsexualitat s’ha d’entendre com una part constitutiva d’aquest procés, i concretament com a resultat d’un procés de feminització. Establint el nexe entre «la descalificación epistemológica del cuerpo transfemenino con la precariedad material de los cuerpos no normativos en general», Nat Raha assenyala que «la descalificación que opera a través de un nivel micropolítico está íntimamente relacionada con la devaluación de los cuerpos pobres y feminizados bajo el capitalismo».

Aquestes aproximacions a l’opressió obren una línia d’investigació ja anticipada per algunes autores transmarxistes: dislocar l’anàlisi de l’opressió de gènere de la categoria «dona» per començar a parlar de «subjectes feminitzats», subjectes lligats a l’esfera de treball no validat socialment. El potencial d’allò trans i allò queer rau precisament en la capacitat de desvetllar la producció del gènere i la dissidència com un procés social material i específicament històric, com suggereix Emrys Travis. Desfer-se d’apriorismes teòrics – home i dona com a categories estables – permet partir d’un nivell d’abstracció més elevat per desvetllar les determinacions que conformen el gènere. Vist en perspectiva, aquest moviment teòric té sentit en un moment en el que les persones trans o les persones migrades, independentment del seu gènere, han esdevingut actors cada cop més centrals en els processos de reproducció de la força de treball a Occident. Des d’aquest enfoc, la relació que s’estableix entre l’opressió de gènere i el capital esdevé immanent al propi moviment contradictori de la totalitat, deixant enrere anàlisis que estableixen una relació d’exterioritat.

Replantejant el marc de lluita

Al llarg del llibre, les autores, conscients de les limitacions i els marcs teòrics que han determinat l’activisme LGTBQ+ des dels anys 90, desenvolupen una doble tasca: 1) es crítica el marc postestructuralista i postmarxista que ha determinat les anàlisis de la dissidència sexe-gènerica valorant les seves implicacions des del marxisme, i 2) s’elaboren un conjunt de plantejaments estratègics per bastir una proposta política socialista capaç d’integrar en el seu desplegament el conjunt de subjectivitats trans i queer proletàries. Aquest exercici crític permet a les autores ressituar l’anàlisi per repensar quines estratègies han de desenvolupar les dissidents sexuals i de gènere en relació a la classe, i per tant, reconeixent-se com a elements actius en un procés revolucionari que tingui com a fi última l’emancipació humana.

Prenent com a referent els diversos moviments d’alliberament gai, l’obra de Lukács, Floyd o Arruzza, Emrys Travis a l’article El pueblo unito è meglio travestito ens proposa un marc teòric totalitzant que reconeix en el punt de vista de les identitats trans i queer noves possibilitats epistemològiques per apropar-nos a una crítica de la totalitat que identifica horitzons de lluita més enllà de les categories reificades que constitueixen aquestes identitats. Seguint a Jameson i Mieli, el punt de vista emergeix com el producte de «una matriz dialéctica formada por complejos procesos históricos en continuo movimiento», capaç d’apuntar més enllà de les seves condicions de possibilitat. Les identitats queer i trans, igual que les identitats normatives, de classe treballadora són enteses com a modalitats d’experiència de la personificació de la mercaderia força de treball, i que com a tal, són susceptibles de negar la seva condició. La proposta de Travis troba la seva raó de ser en la insatisfacció política produïda per les polítiques de reconeixement que han marcat l’activisme LGTBQ+. Per tant, pensar la transtotalitat no és un exercici purament teòric. Diu Travis «el pensamiento de la totalidad no puede consistir solo en dicho pensamiento, sino que debe desarrollarse de manera consciente a través de la lucha material». La transtotalitat només pot ser un problema d’acció revolucionària, com diria Lukács.

Alyson Escalante, autora de Más allá de la negatividad ¿Qué deviene al nihilismo de género?, assenyala també una tendència que ha acompanyat aquestes polítiques de reconeixement i validació: una proliferació de les taxonomies per categoritzar les experiències individuals. En un exercici d’autocrítica, en aquest article Escalante respon a les crítiques i reformula les tesis presentades a Nihilisme de gènere: un anti-manifest. L’autora observa que si l’objectiu d’una política d’alliberament LGTBQ+ consisteix en augmentar les categories en les que s’inscriu la nostra experiència en un intent de fer-les intel·ligibles i acceptables per l’ordre normatiu burgès, estarem acceptant «una sutil naturalización de las relaciones opresivas de poder y clase que generan la identidad en primer término». Per tant, és cert que l’anti-manifest identificava correctament el problema, tanmateix la proposta nihilista errava en proveir d’una solució més enllà d’una negació abstracta del gènere i les taxonomies. Reconeixent l’idealisme propi de la proposta del seu primer text, l’abolició del gènere, diu Escalante, no consistirà en negar-lo abstractament sinó en negar les condicions materials que el produeixen en primer lloc a través d’una política comunista.

Per desplegar aquest objectiu, l’autora es remet a l’obra de Gleeson, autora del llibre Transgender Marxism juntament amb O’Rourke. Gleeson recupera la infame proposició d’abolir la família per situar-la com un objectiu estratègic dins l’horitzó comunista cap al que hem de caminar. «(…) trabajamos desde la conciencia clara de que para que lleguen a existir las relaciones comunistas (…) se necesita una ruptura sin precedentes del modelo de crianza. Significa que vemos en el rol de la familia actual una procesión de capital y privilegios». La família, com a unitat garant dels processos de reproducció de la força de treball i dependent del salari, haurà de ser abolida perquè és un component constitutiu de les relacions socials capitalistes. A més, aquesta institució va erigir-se com a símbol de respectabilitat social en base a l’exclusió i la subjugació de les dones, les persones queer i les persones de color.

Michelle O’Brien, recuperant críticament la utopia com a recurs polític en un moment on el realisme capitalista ofega tot intent d’imaginar una alternativa, planteja la forma d’organització que requerirà un procés d’abolició del capital i la família. A l’article Comunizando los cuidados, O’Brien augura les bases del que ella anomena la futura reproducció social comunista a través de les comunes. A través d’un procés revolucionari «una masa crítica de proletarios (…) se apoderan, transforman y ponen en uso la infraestructura y la tierra para permitir la supervivencia humana no comercial y el florecimiento humano». Es tracta d’una presa de control progressiva sobre les diferents esferes de producció i reproducció social en el desplegament d’una insurrecció generalitzada. Però l’autora adverteix, «si la familia nuclear no es desafiada radicalmente, sus perniciosas lógicas contrarrevolucionarias de propiedad, misoginia, heteronormatividad y dominación permanecerán intactas». Des d’aquesta òptica, les comunes han de ser enteses com a comunitats de lluita amb capacitat de projecció que posen sota el seu control les condicions en què es desenvolupa la seva activitat.

No voldria tancar la presentació d’aquesta proposta sense problematitzar-la i plantejar una sèrie de dubtes de caràcter estratègic. Diu O’Brien «Más que ser la puesta en pràctica de un plan diseñado de antemano, la comuna tenderá a emergir espontáneamente de la insurrección». Si bé podem estar d’acord en què el comunisme no és cap pla de mesures a aplicar sobre la realitat, quines implicacions té aquesta confiança en l’aparició espontània de les comunes? No cau O’Brien en una visió unilateral del conflicte i les formes en què es desenvolupa? I per acabar, quin paper podria jugar una organització revolucionària capaç de dotar de coherència i direcció les insurreccions proletàries en la construcció de les comunes? Apareixen una sèrie d’interrogants que caldrà resoldre a través de la mateixa lluita.

Per trans/formar-ho tot

L’aposta de Hybris per apropar al nostre context les veus de les autores presents al llibre és una ferma declaració d’intencions política en un moment d’auge del discurs transexcloent al si de diversos espais, però també de reconfiguració de l’espai polític d’esquerres amb l’aparició de diverses tendències de caràcter marcadament socialista. Penso que llegir, estudiar i debatre amb els textos que  presenta Degeneradas és un exercici necessari per bastir un projecte de classe que vulgui assolir la fi de tota opressió, i per tant, acabar amb el capital. També podem pensar-ho com un exercici de reconeixement de tota una tradició de pensament poc estudiada fins ara dins l’esquerra revolucionària.

Per acabar, potser el que s’amagava sota el llit o darrere l’armari no era un monstre o un fantasma, potser era una cosa molt més terrorífica: la promesa d’un món radicalment lliure, la promesa d’una vida comunista.