Cooperació és l’associació en benefici dels associats, però cooperativisme és la cooperació erigida en sistema d’emancipació social.

Charles Gide

De la Libertadora a la Virgen del Rocío

L’Economia social impulsada per la Junta d’Andalusia les darrers dècades juga un paper pèssim a l’hora de contribuir a mantenir i millorar la vida de la població andalusa. És d’interès qüestionar-se sobre quina Economia social o cooperativisme cal impulsar o desenvolupar a Andalusia perquè aquesta situació canviï. Girant la vista enrere a la història de l’economia social en general, i de l’andalusa en particular, es troben multitud de modalitats, perspectives i intencions, des de les mutualistes o més assistencials fins a les més transformadores; des de les més obreres fins a les merament empresarials, oportunistes o buscadores de renda.

Des dels seus orígens al segle XIX, foren abundants les cooperatives andaluses que van néixer amb voluntat de començar un model econòmic alternatiu

Des dels seus orígens al segle XIX, foren abundants les cooperatives andaluses que van néixer amb voluntat de començar un model econòmic alternatiu. A l’Andalusia del segle XIX, l’alternativa al capitalisme passava pel col·lectivisme, per empreses col·lectives de moltes persones davant de l’empresa individual i privilegiada de poques. A més a més, l’aglomerat social que participava al moviment cooperatiu a la dècada de 1860 va jugar un paper fonamental en els moviments «revolucionaris» d’aquella època. L’objectiu de la seva acció política era la consecució d’un model d’autogovern local que restés poder als oligarques, als cacics, als señoritos.

Durant el segle XIX, la major part del cooperativisme andalús, i sobretot el més important per la mida, el cooperativisme agrícola, va perdre els supòsits intel·lectuals i ideològics que havien tingut els trenta primers anys d’història. El cooperativisme andalús es va veure afectat tant per l’assistencialisme religiós com per les maniobres oportunistes d’agents socioeconòmics poderosos que veien en les cooperatives una fórmula per afegir més riqueses a les que ja posseïen. Les cooperatives passaren de tenir noms vinculats als desitjos de millora de la gent (la Libertadora, la Modelo, la Esperanza, la Lealtad) a denominar-se com el sant o verge de torn (Nuestro Padre Jesús de la Cañada, Virgen del Rocío, Virgen de la Cabeza, etc.).

Davant d’aquesta situació ens semblen pertinents les preguntes que feu fa 35 anys Maxime Haubert en un treball magnífic, referent per realitzar aquest article. «Si el cooperativisme és un sistema en què els amos de les empreses en són els mateixos usuaris, com a productors o consumidors, el cooperativisme seria una via perquè Andalusia sigui mestressa dels seus recursos i activitats econòmiques i els dirigeixi a satisfer les necessitats prioritàries dels andalusos en matèria d’ocupació, d’habitatge, d’alimentació, etc? Si les cooperatives són empreses democràtiques, responsables i solidàries, el cooperativisme seria una via perquè a Andalusia hi hagi més democràcia, més responsabilitat i més solidaritat? Si les cooperatives són associacions en què homes i dones dels grups socials dominats i explotats uneixen els esforços, el cooperativisme seria una via perquè no hi hagi, a Andalusia, tanta dominació i tanta explotació?

Donant resposta a aquestes qüestions volem aproximar-nos al que entenem per cooperativisme i/o economia social transformadora. Però abans aprofundim un xic en el paper actual de les grans cooperatives agràries d’Andalusia.

Sense contradiccions: cooperatives al servei del capitalisme global

La Confederació Empresarial Espanyola d’Economia Social (CEPES) elabora cada any un rànquing de les «empreses rellevants» de l’Economia Social.  Es tracta d’un llistat d’empreses que porten a la forma jurídica la paraula «cooperativa», encara que amb prou feines se les distingeix d’empreses convencionals de capital. Al capdavant d’aquestes classificacions es troben les andaluses DCOOP, COVAP, UNICA, VICASOL, SUCA, MURGIVERDE, Granada La Palma o Agrosevilla. En gran mesura, es tracta de cooperatives de segon grau amb origen en societats cooperatives agràries creades durant el règim franquista.

Els grans propietaris o latifundistes també veieren en aquestes cooperatives un mitjà per explotar els petits i mitjans productors

La immensa majoria d’aquestes cooperatives agràries van consistir en «empreses associatives» o «cooperatives de serveis als propietaris de terres» segons Haubert. A la dècada de 1950 i 1960, els propietaris de terres van haver d’unir-se, fonamentalment, per tal de posar en marxa estratègies de defensa dels preus dels seus productes. No només van unir-se els petits i mitjans propietaris de terra. Els grans propietaris o latifundistes també veieren en aquestes cooperatives un mitjà per explotar els petits i mitjans productors per tal com l’esforç col·lectiu d’aquests permetia la creació d’establiments industrials que s’utilitzaven principalment en profit dels primers. Així, tal com afirma Maxime Haubert «la modernització i la capitalització del camp, en lloc de posar en qüestió el poder econòmic, social i polític dels cacics, podia reforçar-lo considerablement.». L’Estat franquista afavorí aquests processos a través dels quals el capitalisme penetrà al camp andalús sota el control del Règim dictatorial «(…) les cooperatives semblaven el mitjà més adequat de penetració del capitalisme al camp, com a mínim com a fase transitòria. (…) I com que les cooperatives estaven estrictament enquadrades en el sindicalisme vertical, el control social i polític de la pagesia estava assegurat.»

A aquestes cooperatives amb origen en la dictadura franquista, s’afegeixen al capdavant de les llistes actuals de les principals cooperatives del sud d’Europa d’altres creades les darreres dècades i vinculades amb l’agricultura intensiva d’Almeria i Huelva. Aquest tipus d’activitat agrària es caracteritza pels elevats nivells d’explotació natural i laboral (amb especial rellevància de la mà d’obra migrant).

Per tant, aquestes grans societats i empreses, malgrat que siguin formalment cooperatives, no poden assimilar-se mínimament als principis cooperatius convencionals de l’Aliança Cooperativa Internacional (ACI). Aquestes grans empreses amb prou feines posen en marxa estratègies de democràcia econòmica. A més a més, la distribució de les rendes ingents que generen no repercuteix de manera equitativa en el camp andalús, sinó que mantenen la injustícia i el mal repartiment, guiades per cúpules dirigents formades en els mateixos llocs que els directius de les grans empreses de capital, amb fabulosos salaris i amb els mateixos objectius i eines.

Vegem un exemple de com actuen aquestes empreses. Els darrers mesos fou notícia DCOOP, la cooperativa oliaire més gran d’Andalusia i Europa, i el major productor mundial d’oli d’oliva (200.000 tones anuals aproximadament), per haver utilitzat els darrers anys fons públics per construir cellers d’emmagatzematge per a l’oli d’oliva que importa massivament de Tunísia a baix preu. Amb aquests fons públics s’hauria finançat el 50% dels 5,8 milions d’euros que han costat els cellers d’emmagatzematge d’oli recentment instal·lats a les dependències de MERCAOLEO a Antequera, societat filial de DCOOP. Davant d’aquesta situació, els socis de DCOOP, tant les cooperatives de primer grau com les persones físiques que en són sòcies, es veuen perjudicades per les estratègies de la cúpula dirigent, atès que anteposen la venda d’oli de Tunísia a la dels productors andalusos.

En definitiva, el nom de cooperativa i la desempara secular del petit propietari andalús fan que aquestes empreses provoquin una simpatia en la majoria dels casos immerescuda. Es tracta d’empreses que es veuen condicionades al servei de l’actual capitalisme global, que les utilitza per succionar la riquesa que genera el camp andalús. D’aquesta manera, les grans cooperatives empresarials reforcen, en ple segle XXI, com diria Haubert, el poder «econòmic, social i polític dels cacics». Igual que l’Estat franquista, l’actual administració andalusa, espanyola i europea afavoreix aquests processos i, disfressat d’«economia social», s’aferma la situació secular del medi rural andalús on, com sempre han dit els jornalers de l’oliva, «la carn va per pocs i els ossos per a la majoria».

(…) molt allunyada d’aquestes dinàmiques, es troba l’experiència cooperativa de Marinaleda, guiada per principis i valors transformadors.

Per ser justos, cal indicar que queden al marge d’aquestes pràctiques petites cooperatives agrícoles que sí que tenen com a objectiu la millora de les seves persones sòcies i duen a terme, o almenys ho intenten, estratègies participatives i democràtiques de gestió. A més a més, i molt allunyada d’aquestes dinàmiques, es troba l’experiència cooperativa de Marinaleda, guiada per principis i valors transformadors. No es tracta d’una cooperativa de persones propietàries de terres, sinó de jornaleres que treballen de manera autogestionada una terra pública; és a dir, lluitant amb l’objectiu que sigui un projecte de propietat pública, planificació comunitària i gestió cooperativa.

Economia social per transformar

La instauració del capitalisme, tant a Andalusia com a la resta d’economies, va convertir els béns comuns i els mitjans de producció i vida en propietat privada. Des d’aquell moment, les persones propietàries van passar a necessitar-ne d’altres disposades a treballar per a elles, així com les no-propietàries a necessitar un salari davant la impossibilitat creixent de guanyar-se la vida de manera autònoma. La imposició del treball «dependent i servil», com diu Delgado, requerí milers d’assassinats i violacions i tortures massives com les que va propiciar la «cacera de bruixes» relatada per Federici.

Com diu Harvey, si acceptem que el manteniment de l’escassetat és essencial per al funcionament del sistema de mercat, acceptarem aleshores que la privació, apropiació i explotació són conseqüències necessàries del sistema de mercat.»

A més de la propietat privada i el treball dependent, el capitalisme requerí que els mercats es convertissin en mecanismes hegemònics d’assignació i distribució. L’activitat productiva passà a tenir com a objectiu únic la maximització dels beneficis explotant tant el treball assalariat com el no-assalariat o de reproducció dut a terme per les dones. La producció va deixar de ser un objectiu (necessari per satisfer demandes) i va passar a ser un mitjà (per a obtenir guanys). El mercat i l’obtenció dels màxims beneficis van requerir l’organització de l’escassetat: «En les economies complexes l’escassetat està socialment organitzada a fi de permetre el funcionament del mercat (…). Això es duu a cap a través d’un estricte control sobre l’accés als mitjans de producció i a través d’un control sobre el moviment dels recursos dins del procés productiu. La distribució de la producció ha de ser, així mateix, controlada, a fi de mantenir l’escassetat. Això s’aconsegueix a través de plans d’apropiació per impedir l’eliminació de l’escassetat i preservar la integritat del valor de canvi en el mercat. Com diu Harvey, si acceptem que el manteniment de l’escassetat és essencial per al funcionament del sistema de mercat, acceptarem aleshores que la privació, apropiació i explotació són conseqüències necessàries del sistema de mercat.»

Les Economies socials sorgeixen davant d’aquesta economia de la privació, apropiació i explotació, i donen prioritat a les necessitats de les persones per damunt del lucre. No obstant, no són poques les entitats que s’autodefineixen d’Economia social i reprodueixen pràctiques i fins i tot objectius de l’empresa capitalista, tal com hem mostrat més amunt. A més, una part de les Economies socials s’adapta al mercat, mentre que d’altres tenen una vocació transformadora. Per això és molt rellevant parlar d’Economia social utilitzant el plural.

A partir d’ara ens centrarem en l’Economia social i solidària amb vocació transformadora (EST), és a dir, en el conjunt d’iniciatives que pretenen caminar cap a un sistema socioeconòmic alternatiu que tingui com a únic objectiu la millora de la vida de la gent. Que aquesta i no cap altra hauria de ser la finalitat de l’economia (sense adjectius). Ens interessa impulsar una Economia social que serveixi com a alternativa, i no com a legitimadora, del capitalisme. En aquest sentit, l’EST ha de ser una eina per a la sobirania, entenent tal com «la capacitat de cobrir les necessitats materials i espirituals fonamentals per al desenvolupament humà, al marge del circuit de valoració del capital». En altres paraules, ha de servir per «transformar i substituir la reproducció del capitalisme pel manteniment, la reproducció i l’enriquiment de la vida social i natural (…)».

L’EST ha de ser una eina per a la sobirania, entenent tal com «la capacitat de cobrir les necessitats materials i espirituals fonamentals per al desenvolupament humà, al marge del circuit de valoració del capital».

Un altre treball, una altra propietat, un altre valor

Una vegada sabem per a què volem l’EST, ens sembla essencial analitzar tres institucions econòmiques bàsiques, ço és: el treball, la propietat i el valor. És a dir, difícilment podrem parlar d’economies transformadores sense buscar alternatives a les formes que aquestes institucions prenen en el capitalisme, és a dir, el treball dependent, el valor de canvi i la propietat privada.

Esquemes bàsics de l’economia capitalista versus l’EST: Objectius, institucions, Estat.

Economia capitalista

Objectiu: guany o acumulació de capital.

Institucions econòmiques bàsiques:

• Treball: treball assalariat dependent.
• Valor: valor de canvi i mercat.
• Propietat: propietat privada.

Estat: eina al servei de les persones amb capital.

Economia Social Transformadora

Objectiu: millorar i enriquir la vida.

Institucions econòmiques bàsiques:

• Treball: Treball autogestionari.
• Valor: Valor d’ús i demanda. 
• Propietat: propietat col·lectiva/pública/comunitària/privada.

Estat: eina al servei de totes les persones/comunitats.

El capital únicament pot reproduir-se sistemàticament mitjançant la mercantilització de la força de treball. Això implica convertir el treball social, és a dir, el treball realitzat per a altres persones, en treball dedicat únicament a la producció i reproducció del capital (davant de la Vida). Davant per davant, l’EST ha de contribuir a eliminar l’explotació d’unes persones per d’altres i l’establiment de la cooperació en un procés laboral comú. David Harvey indica al respecte que «l’oposició de classe entre capital i treball es dissol per mitjà de productors associats que decideixen lliurement què, com i quan produiran en col·laboració amb altres associacions i amb l’objectiu de la satisfacció de les necessitats socials comunes.». Així doncs, del treball assalariat com a pilar del sistema capitalista, s’ha d’avançar cap a un règim de producció comunitari; d’una economia en què el treball és considerat com a mercaderia i les persones són recursos humans, s’ha d’avançar cap a, en paraules de Marx una «economia del treball emancipat» o, seguint Michael Lebowitz, una economia basada en «la relació de productors associats».

La cerca d’un altre treball no-assalariat està completament relacionada amb l’eliminació de la propietat privada dels mitjans de producció i/o de vida en què se sustenten les condicions materials de la gent.

A més, si l’EST vol tenir com a objectiu la reproducció de la Vida, ha de tenir en compte altres feines sense salari i, així, l’explotació específica de les dones en el capitalisme. És, per tant, un repte essencial unir el procés de producció i reproducció; internalitzar el treball de cures per no imputar externalitats negatives a les dones. Tot això implica penalitzacions mercantils, amb la qual cosa cal buscar alternatives al mercat i consum convencionals (intervenció de l’Estat, mercats socials, consums alternatius, etiquetes ecofeministes, etc.).

La cerca d’un altre treball no-assalariat està completament relacionada amb l’eliminació de la propietat privada dels mitjans de producció i/o de vida en què se sustenten les condicions materials de la gent. L’EST ha de propiciar un nou sistema productiu comunitari que cerqui alternatives a la propietat privada, base essencial del capitalisme com a sistema d’explotació d’unes persones per altres. Per tant, una unitat econòmica de producció de béns i serveis transformadora ha de basar-se en la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i dels béns produïts. El repartiment com a principi enfront l’acumulació ha d’estendre’s cap a la gestió dels béns o mitjans de producció, la presa de decisions, els excedents, les responsabilitats, etc. En aquest sentit, és d’interès reflexionar sobre la instauració de «fons col·lectius de recursos» (productiu, financer, immobiliari, etc.), on la propietat passi a ser col·lectiva, gestionada democràticament, participada per múltiples agents (cooperatives de treball, de consum, associacions, fundacions, entitats de finances ètiques, etc.) i tinguin objectius vinculats a l’EST i allunyats del capitalisme i la seva consegüent especulació.

En tercer lloc, es tracta de produir béns i serveis en funció, fins on sigui possible, del valor d’ús. El capitalisme té com a base el fet d’atorgar als béns i serveis el valor que marca la demanda solvent o poder de compra. Si algú no té poder de compra, és a dir, diners, no podrà satisfer les seves necessitat, no existeix, no té dret a la vida. Es tracta, possiblement, de l’eix o element més difícil d’atènyer per les actuals entitats o unitats productives, atès que el context en què es mouen no els permet de tenir un grau d’autonomia gaire ampli. En aquest sentit, i igual que hem exposat en tractar la internalització del treball de cures, cal buscar alternatives al mercat i consum convencionals, sense caure en el determinisme competitiu que provoca la derrota per anticipat de qualsevol alternativa. Els anteriors fons col·lectius de recursos podrien ser útils per marcar i assignar recursos en funció del valor d’ús i, així, desmercantilitzar béns i serveis prioritaris o estratègics per a la vida.

(…) necessitem dirigir-nos cap a un nou model d’organització en què el mercat sigui substituït (probablement per un procés de planificació descentralitzada) (…)

Per tant, l’Economia social que busca la transformació cap al postcapitalisme demana l’adopció d’alternatives a la propietat privada, al treball dependent i al mercat o valor de canvi (o com a mínim transformar la societat de mercat a una societat amb mercats per a béns i serveis no essencials per a la vida). El mestre Harvey ja ens ho indicava a la seva obra Urbanisme i desigualtat social de la manera següent: «En les societats contemporànies “avançades” el problema consisteix a oferir alternatives als mecanismes de mercat que permetin de transferir poder productiu i distribuir el plusproducte entre aquells sectors i territoris en què les necessitats socials són molt patents. Així, necessitem dirigir-nos cap a un nou model d’organització en què el mercat sigui substituït (probablement per un procés de planificació descentralitzada), l’escassetat i la privació eliminades sistemàticament fins on sigui possible, i el degradant sistema de salaris desplaçat fermament com a incentiu per al treball, sense disminuir de cap manera el poder productiu total disponible per a la societat».

Existeixen exemples interessants d’aquest cooperativisme, d’economia social amb vocació transformadora, en aquesta Andalusia del segle XXI. Experiències que cerquen, que tenen objectius, principis i valors molt allunyats dels existents en les grans cooperatives agràries. Entitats menystingudes per les administracions públiques, amb problemes d’intercooperació i altres moltes necessitats de millora. No ho tenen fàcil, no ho és res que sigui important o que valgui realment la pena. La construcció d’un conjunt hegemònic de pràctiques socioeconòmiques que tinguin per finalitat essencial mantenir i enriquir la vida bé demana el nostre màxim esforç. Perquè, com diu la saviesa popular andalusa reflectida en les lletres flamenques, «no merece compasión / quien siendo esclavo / no quiere buscarle la solución».

Traducció d’Oriol Valls

Foto de portada: Wikimedia Commons – Allie Caufield