D’on prové l’èxit d’aquesta història sobre un jove boxejador de classe obrera? Ashita no Joe pot considerar-se, potser juntament amb Kamui (del recentment mort Sanpei Shirato), el manga del 68 japonès. Doncs va connectar com ben poques produccions amb les ànsies d’acció, autosacrifici i lluita contra les injustícies socials de la joventut que paralitzà el sistema universitari el 1968 i 1969 atrinxerant els campus amb barricades, que es llançà als carrers equipada amb cascs i llargs pals de fusta per enfrontar-se amb la policia en protesta contra la complicitat del Japó en la Guerra del Vietnam, i que organitzà els camperols de la vila de Sanrizuka per tal d’impedir amb els seus cossos la construcció de l’Aeroport Internacional de Narita (Tokio).

Tan arrelat estava Ashita no Joe en l’imaginari col·lectiu de l’esquerra revolucionària japonesa, que el líder del grup armat Exèrcit Roig (Sekigun) el reivindicava com un dels productes culturals més atractius per als joves militants. És més, quan uns quants membres del grup van protagonitzar el sonat segrest d’un avió de la Japan Airlines el 1970, cridaren: “Nosaltres som els Joe del demà!”

Però l’èxit d’Ashita no Joe no radica només en la seva capacitat de connectar amb l’ethos d’una de les èpoques més intenses i fascinants de la història del Japó com va ser el 68, sinó perquè a més connectava amb el sentit comú de la societat japonesa en el seu conjunt. Com molt bé observava Ivan Morris en el seu monumental The Nobility of Failure (La noblesa del fracàs), un dels trets més distintius de la cultura popular japonesa és allò que ell anomenava sympathy for the underdog: la predilecció pels inadaptats, els personatges destinats al fracàs, que avantposen amb rigidesa els seu mode de vida incompatible amb el corrent dels temps per sobre de l’esperit d’autoconservació o el càlcul racional, i per aquest motiu estan condemnats a l’autodestrucció.

Si ens fixem en la vida del guionista d’Ashita no Joe, Asaki Takamori, veurem alguns dels trets que es reflecteixen en el protagonista de l’obra: Takamori havia estat un delinqüent juvenil a qui expulsaven d’una escola rere l’altra i es passava el dia lluitant en baralles de carrer amb bandes rivals. Aquesta trajectòria no era gens infreqüent entre alguns dels personatges més destacats de l’esquerra radical japonesa d’aleshores, com ara el director de cinema Koji Wakamatsu o l’escriptor Manabu Miyazaki, que havien format part de la yakuza (la màfia japonesa) abans de convertir-se al marxisme revolucionari.

En el Japó modern, boxa i yakuza han estat dues vies que tradicionalment han seguit els marginats socials per tal de sortir de l’anonimat i trobar sentit a les seves vides en un món cada vegada més materialista i alienant. No és casual, doncs, que un manga com Ashita no Joe i les pel·lícules de la yakuza protagonitzades pel llegendari Ken Takakura es convertissin en els productes culturals més consumits per part dels joves ascetes del 68 japonès.

Per al protagonista d’Ashita no Joe, les cartes de la baralla estan marcades des de bon començament, no només pel fet de provenir de les capes més baixes del proletariat, sinó per la seva pròpia personalitat indòmita: fins i tot quan aconsegueix fer-se un nom, és incapaç d’adaptar-se a l’èxit, i alguna cosa en el més profund del seu ésser l’arrossega a una vida en la qual ser fidel a un mateix implica un conflicte permanent amb els altres. Potser també els joves activistes del 68 japonès tenien les cartes marcades des del principi en la seva lluita titànica contra el capitalisme. Tots els seus sacrificis personals no dugueren a l’èxit de la causa per la qual lluitaven: la revolució.

Per a tots aquells interessats en la boxa com a part de la cultura popular japonesa més enllà d’Ashita no Joe, tres recomanacions cinematogràfiques: Jose Torres 1 (1959) i 2 (1965) són un parell de documentals del gran director Hiroshi Teshigahara (conegut sobretot pel llargmetratge La dona de la sorra,1964) sobre el mític boxejador porto-riqueny Jose Torres; Bokusa (El boxejador, 1977) és una pel·lícula de Shuji Terayama sobre una antiga glòria de la boxa que ofega les penes amb l’alcohol i troba cert sentit a la vida entrenant una jove promesa; i finalment, Kids Return (1996) de Takeshi Kitano narra una història plena de nostàlgia sobre els dos bala-perduda d’una escola i millors amics, un dels quals troba una sortida en un club de boxa de barri i l’altre en una banda de la yakuza.