El desig és allò tan bonic i alhora tan misteriós del qual comencem a ser conscients quan fem el salt vertiginós de la infantesa a l’adultesa. La primera embranzida d’aquest impuls arriba amb la pubertat. Pubertat que, segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, és el període de la vida en què l’home i la dona (tot i que nosaltres potser parlaríem del nen o de la nena) esdevenen aptes per a la reproducció.

Més enllà d’aquesta definició tan acotadament biologicista, diríem que la pubertat és l’etapa en què el cos comença una mutació que durarà anys i que comporta canvis físics i hormonals molt importants, amb tot l’impacte emocional i psicològic que això genera. Una fase que se sol donar en una forquilla d’edats àmplia, aproximadament entre els 8 i els 14 anys, i que no es viu de forma aïllada, sinó que totes les transformacions s’activen en relació amb els iguals i amb l’entorn. És, per tant, una etapa no només biològica sinó que també profundament social. 

No negarem que quan vam llegir que als 8 anys s’inicia aquesta transició, a les redactores de l’article ens va agafar un cert vertigen, perquè és precisament l’edat del nostre fill gran. I potser també per això ens va resultar tan colpidora i captivadora la sèrie Pubertat, de l’actriu, directora de cinema i guionista catalana Leticia Dolera.

Tot i que no creiem que aquest fos l’únic motiu. Pubertat interpel·la no només qui té criatures, sinó totes aquelles persones que, d’una manera o altra, són agents educatius: famílies, mestres, monitors, però també membres d’associacions on hi ha mainada, entre altres. Interpel·la perquè és una sèrie que ens parla sobre com construïm el desig (o potser a la inversa, sobre com el desig ens construeix), i perquè totes les que estem llegint aquesta ressenya no només hem passat per la pubertat, sinó que, de ben segur, ha estat una etapa fonamental per al nostre desenvolupament i per a la nostra configuració com a persones adultes. 

Pubertat enganxa perquè parla de temes que totes hem tingut molt a prop: el desig (amb tots els grisos, però també -i sobretot!- amb tots els colors que travessen el concepte) i la violència (quan en la cerca del desig excedim els límits de l’altre). I ho fa amb una trama que va afegint capes de complexitat conforme avança la història, incorporant la vivència de cada protagonista i els matisos que això comporta. Una trama que ens pot connectar fàcilment a experiències de la nostra pròpia entrada a la sexualitat, amb tots els dubtes, les expectatives, les ganes d’explorar i les emocions que això ens va activar (moltes de les quals s’inicien en aquest període però ens conformaran i acompanyaran al llarg de la nostra vida, en diverses formes i dimensions). Pubertat ens parla d’un despertar del desig que es dona en l’adolescència, moment d’assaig i error, d’inseguretats i de negociar i renegociar límits amb una mateixa i amb l’entorn. Alhora, és un moment d’expansió, d’individuació i a la vegada de gregarisme: és a dir, ens construïm com a individus i necessitem diferenciar-nos de la resta i, a la vegada, necessitem formar-ne part. En aquest context, la sexualitat, sovint, opera com un passadís entre la infància i l’adolescència.

En la iniciació a la sexualitat avancem a les palpentes, sense tenir del tot clar què és normal i què no, què és desitjable i què no, què es pot o no fer en una primera trobada, o què se suposa que li agrada a l’altra persona. Però en la recerca del desig no partim d’una taula rasa. Bona part del desig és social i està precondicionat pels models i les fonts d’aprenentatge que ens han envoltat al llarg de la vida: allò que hem vist fer a les nostres referents, el que hem llegit en llibres o revistes, el que ens han explicat les amistats o el que hem consumit a internet.

Pubertat explora, entre altres, el pes que té la pornografia en la iniciació a la sexualitat, i aprofundeix en quins són els efectes de l’avançament de l’exposició a continguts sexuals en línia entre els joves, quan en moltes ocasions encara són criatures (alguns estudis revelen que la primera entrada al porno es dona de mitjana als 8 anys FONT). A la sèrie s’entreveu com aquest avançament pot determinar quins passos seguiran en la seva introducció a la sexualitat, què els resultarà normal i què no, i què esperaran de l’altre en la interacció. 

El context d’accés al porno de manera massiva i cada cop més prematura és diferent del que es donava en generacions anteriors, que també hi estaven exposades, però probablement no en la forma de “buffet lliure” que ofereix internet avui. Un escenari davant del qual cal més criteri per discernir què és oportú consumir i què no. Aquestes diferències generacionals en ocasions comporten incomprensió i judici, quan del què es tractaria és d’intentar aproximar-s’hi des de l’empatia que requereix acompanyar algú que simplement té dubtes i ganes d’explorar, i que recorre al que té més a l’abast per fer-ho. En aquest sentit, és especialment valuós com Dolera mostra una voluntat genuïna d’entendre com els i les joves s’inicien a la sexualitat i quin paper hi juga la pornografia, no des d’un lloc estigmatitzador, sinó des d’un posicionament comprensiu. Perquè és des d’aquí que podem pensar com transformar allò que, a la llarga, pot acabar generant desigualtats, discriminacions o violències.

El guió de la sèrie se situa justament en el camp obert que és la sexualitat a la pubertat, on comencem a cercar quins són i on són els límits. És en aquest escenari que a la sèrie succeeix una agressió sexual que ho sacseja tot. 

Gràcies a la narració amb punts de vista múltiples podem veure el recorregut que la violència masclista té a diferents nivells. La sèrie retrata molt bé què es mou a l’entorn d’una agressió: el procés de reconèixer haver patit una agressió, d’haver-la exercit o de no haver fet res per aturar-la; el procés d’incredulitat i dubte d’una mare amb relació al seu fill i com de sobte, mantres com “germana jo et crec” poden trontollar (similar al que es relata a la novel·la de Karine Tuil, “Les coses humanes”, editat per Amsterdam Llibres); el procés de negació de les famílies i de l’entorn, i un llarg etcètera.

En aquest sentit, Pubertat evoca amb encert com els col·lectius de cultura popular són espais de socialització fonamentals i com, precisament per això, no estan exempts de violències. Però, alhora, Dolera també sap captar el potencial que tenen aquests espais per esdevenir llocs d’acompanyament i de resposta davant les violències masclistes.

Un altre dels aspectes destacables de la sèrie és l’abordatge interseccional que fa de les situacions de violència. Elements com la classe a l’hora de voler esborrar els actes realitzats, l’impacte dels processos migratoris en les decisions que prenem, o com la masculinitat normativa és una llosa que es transmet de generació a generació i deixa poc marge per experimentar altres possibles llocs des d’on viure-la, són línies argumentals que donen profunditat a la sèrie i ens indiquen que hi ha molts missatges subliminals que operen, que no cal que siguin excessivament violents, per ser molt efectius. 

A més de tot el que hem plantejat fins ara, valorem molt positivament l’esforç de la directora de fugir de relats maniqueus, on sembla fàcil poder traçar la línia que separa les conductes correctes de les incorrectes, els bons dels dolents. Pubertat ens convida a abordar tant el desig com la violència des de la seva complexitat. Ni traspassar límits en l’exploració ens fa automàticament monstres, ni sentir-nos violentades invalida tota la nostra vida. 

Per acabar, hi ha tres qüestions que considerem centrals a l’hora de recomanar la sèrie. En primer lloc, ens recorda que podem estar en una situació de violència, abús o desigualtat sense que això ens defineixi ni ens marqui per sempre. En segon lloc, posa sobre la taula la justícia restaurativa com a dispositiu col·lectiu per afrontar les desigualtats i violències que vivim i que, malauradament, podem reproduir nosaltres o persones estimades i properes a nosaltres. En una època de divisió i segregació, relats que apostin per punts de trobada i col·lectivitat ens semblen imprescindibles. I, en tercer lloc, malgrat que és molt difícil quedar fora de les dinàmiques grupals que ens configuren, sobretot a l’adolescència, Pubertat assenyala un camí d’esperança en personatges que, gràcies al recorregut fet pel feminisme, són capaços de relacionar-se de manera respectuosa amb l’altra i són capaces de detectar i denunciar les violències que ens envolten. A més, tot i que acompanyar la sexualitat a la infantesa i l’adolescència no és una tasca gens fàcil, la sèrie fotografia de manera molt adient com el fet d’abordar-la, malgrat les pors i dificultats que ens genera, és el camí per poder viure sexualitats més plenes i lliures.
Per tot plegat, Pubertat ens convida a sostenir preguntes incòmodes però necessàries sobre com acompanyem el desig, des d’on mirem i abordem les violències, o quins relats oferim a les criatures i adolescents que es comencen a preguntar per la sexualitat. Sense receptes fàcils ni respostes tancades, la sèrie obre un espai per pensar col·lectivament com podem i volem acompanyar el despertar del desig en aquesta etapa. Perquè només des d’una mirada feminista, col·lectiva i no punitiva, especialment quan estem parlant d’infants i adolescents, podem imaginar altres maneres, més sanes i més justes, de relacionar-nos.