El Comitè de Redacció de Catarsi vam decidir dedicar aquest número 11 a analitzar la conjuntura internacional amb una pregunta que ja intuïa una resposta: vivim un canvi d’ordre mundial? Els esdeveniments succeïts entre la formulació de la pregunta i la publicació del número semblen confirmar la resposta: una situació de profunds moviments a nivell internacional símptoma de l’ensorrament del vell sistema d’equilibris que assegurava l’hegemonia política i militar de les grans potències occidentals.

Com a defensors del marxisme, però, aquest no podia ser només un número escolàstic que ens permetés analitzar, des d’una distància prudencial, els canvis que se succeeixen en el sistema món i situar elements interessants i suggerents per a l’intel·lecte sobre els processos vius en diferents parts del planeta. La voluntat era clarament una altra: situar-nos políticament per poder facilitar els instruments, en forma de coneixement i d’idees, per alterar el curs de la història. Un curs que, com bé sabem, no està mai determinat per res més enllà de la acció humana mateixa sota condicions concretes.

I si dedicàvem el número a parlar sobre un panorama internacional d’acceleració de l’imperialisme i la guerra protagonitzat pel declivi de l’hegèmon americà, que es prepara, si cal, per morir matant, quina era la crida necessària a situar per als llauradors de la història? No podia ser una altra que la de recuperar la pràctica d’un socialisme internacionalista i antiimperialista que reprengués algunes de les seves grans màximes, des del «guerra a la guerra» fins a «l’imperialisme o socialisme» pronunciat per Rosa Luxemburg.

El context bèl·lic en què aquestes proclames ressonaven entre milions de treballadors, la Gran Guerra que va assolar el continent europeu i va canviar el rumb dels diferents territoris en disputa entre potències colonials, era un moment clau en un canvi d’hegemonia mundial entre potències imperials. Deixava un terreny infèrtil d’on van créixer les diferents expressions del feixisme que portarien, al cap de pocs anys, a una segona guerra devastadora. També va suposar una de les grans ruptures entre el moviment obrer internacional, quan diversos partits socialistes es van alinear amb les respectives burgesies nacionals per donar suport a una guerra entre imperis, adoptant un «socialxovinisme» durament criticat per Lenin i els seus companys socialistes units a la conferència de Zimmerwald.

Els paral·lelismes amb el moment actual són impossibles d’evitar. L’augment de les tensions imperialistes, el canvi d’hegemonia i el creixement del feixisme a escala internacional ja són situacions ineludibles. Fenòmens que són cares d’una mateixa moneda: la d’un capitalisme en crisi que cerca nous espais per a l’acumulació. Símptomes d’un món que, en la voluntat mateixa d’expansió constant del benefici, ha generat les condicions per a l’emergència de noves potències que reclamen un lloc després d’anys d’explotació neocolonialista del Sud Global. Com va dir Jean Jaurès: “El capitalisme porta la guerra a dins com el núvol la pluja.”

Mentrestant, els projectes que fins ara han gosat defensar-se de l’imperialisme ianqui i el seu control policial del món avui es troben en un dels seus moments més crítics. I és que la bèstia necessita sang per seguir en marxa, i novament es gira al que sempre ha considerat el seu pati de darrere amb una retòrica que disfressa d’ordre i d’estabilitat el que realment constitueix una nova imposició dels seus interessos econòmics i estratègics. El cercle s’estreny i cap acte de lampisteria geopolítica entre els estats permetrà que la classe treballadora, diguem-ne veneçolana o cubana, en surti reforçada, sinó que serà la seva pròpia acció organitzada i la dels pobles de tot el món el que en pot determinar realment el destí.

De Palestina a les places del món: un nou internacionalisme que emergeix

El genocidi perpetrat contra el poble palestí per l’ens sionista d’Israel, amb la complicitat dels països de l’OTAN, ha estat un dels exemples més explícits i repulsius de la política imperialista liderada pels Estats Units. El seu principal aliat en el control d’un territori estratègic com l’Àsia Occidental, Israel, ha demostrat que el bloc atlantista no actua per la bondat d’imposar la democràcia i els drets humans al món, sinó per pur interès propi. Donar suport a la mort de desenes de milers de persones i a la destrucció de la Franja de Gaza, igual que ho ha fet de manera constant amb el règim d’ocupació i apartheid que du a terme el sionisme a Cisjordània i amb els atacs constants al Líban, cada vegada és més difícil de justificar sota els estàndards suposadament morals que havien de sostenir la Unió Europea i el sistema internacional sorgit després de la Segona Guerra Mundial.

Aquesta constatació s’ha fet palmària per a milions de persones d’arreu del món que han fet de Palestina una causa comuna dels pobles en lluita. Palestina, de nou causa de la humanitat i esperança per a la resistència a l’opressió, ha demostrat que no tot és pau i acceptació dins de les fronteres de l’imperi. La resistència palestina ha estat un dels pocs murs eficaços contra el colonialisme, la normalització d’Israel i la creació d’una zona d’influència que s’entén entre Israel i Aràbia Saudita, alineada amb els EUA. Revelada la trampa i destapada la hipocresia dels estats occidentals, les classes populars del centre imperialista en declivi han sortit de nou a dir que mai més, enlloc, contra ningú, assenyalant i desmuntant la complicitat explícita o implícita dels seus estats.

Des de l’ocupació de campus universitaris a vagues generals, acció directa i flotilles internacionals. Resistències que han donat fruits i situat Israel i els qui s’hi vinculen com els pàries i indesitjables que sempre haurien d’haver estat. Sense anar més lluny, els activistes de Palestine Action, empresonats per boicotejar empreses d’armament israelià, han aconseguit amb la seva vaga de fam, que quasi els porta a la mort, que el Regne Unit, cor de la complicitat sionista, renunciï a contractes milionaris amb una de les principals empreses assenyalades. La solidaritat va més enllà de simbolismes i apunta a les estructures mateixes que sostenen l’acumulació de capital i exploten els pobles del món. La resistència interna espanta, i descompassa el que semblava l’avenç a pas ferm d’una extrema dreta que no es troba sola en l’ofensiva. Hi ha partit, deuen augurar astorats, els que pensaven aplicar amb facilitat la doctrina de xoc autoritària dins les seves fronteres per continuar amb el pillatge i la guerra a fora.

Palestina també ens ensenya una altra cosa: que en un context que ens demana prendre partit hem de saber destriar molt bé el gra de la palla. La derrota és monumental per als que pensaven que els atacs de Hamàs del 7 d’octubre i el rebuig al fonamentalisme islàmic aconseguiren mantenir intactes les línies de front internes al costat d’Israel. I és que en aquesta disputa, en la defensa de l’autodeterminació dels pobles i la lluita contra l’imperialisme, és important tenir memòria i mirar més enllà de la superfície. És evident que Hamàs segurament no és l’opció preferida com a aliada per a l’esquerra radical occidental, però la defensa del dret a l’autodeterminació dels pobles implica no caure en la trampa dels qui, en contra de governs reaccionaris, imposen altres opcions igualment reaccionàries més alineades amb els interessos occidentals. Tampoc en el parany de qui redueix la resistència palestina a Hamàs ignorant actors importants com el Front Popular d’Alliberament de Palestina. La direcció dels moviments de resistència s’haurà de dirimir dins de les mateixes línies, en una lluita política que ha de seguir viva sense ingerències externes, que mai miren per l’interès del poble al qual diuen defensar. Aquesta afirmació es pot aplicar actualment a Palestina, però també a l’Iran o a Veneçuela, sense anar més lluny. 

Alhora, és una victòria que cada cop sigui més feble el relat de l’ajuda externa com a forma d’alliberar un poble: s’ha demostrat desenes de vegades que les intervencions occidentals al Sud Global sempre han anat més d’interessos propis que de faules altruistes. Igual que també és una victòria que ja ningú cregui que Israel és l’«oasi de democràcia» a l’Orient Mitjà que ens volien vendre, sinó que s’hagi fet palès que es tracta d’un estat permanent en guerra contra els seus veïns, autoritari i governat per l’extrema dreta, basat en la neteja ètnica de la població palestina i amb una pretensió genuïna de perpetrar un genocidi sense despentinar-se. L’aliat d’Occident no és sempre el costat bo, sinó el costat funcional als seus interessos, i la resistència palestina ha estat un actor a defensar malgrat l’intent de desvirtuar la seva legítima defensa.

El que s’aplica a Palestina ha de servir per no caure en la mateixa trampa en el cas veneçolà. Malgrat les simpaties de l’esquerra revolucionària pel president Maduro, la batalla ara mateix no es troba en les opinions concretes de ningú sobre el govern bolivarià, exemple de resistència antiimperialista i de procés al socialisme al segle  XXI per a molts, sinó en el context en què s’emmarca aquesta disputa. Es tracta de defensar l’autodeterminació dels pobles i la seva sobirania, i sobretot la possibilitat d’exercir-la quan el destí elegit pels que ostenten la sobirania nacional, la classe treballadora, s’allunya de les pretensions imperialistes i capitalistes d’apropiar-se dels recursos i explotar sense contemplació el treball humà

A Veneçuela es lliura una batalla clau per determinar si els Estats Units poden continuar actuant amb impunitat per la força. Cuba apunta a ser el següent objectiu. Tot sembla indicar que la seva bel·ligerància també és símptoma de tensions i conflictes interns que poden determinar quin paper seguirà tenint l’imperialisme ianqui els pròxims anys. Tensions que es donen entre classes dirigents, però també amb una part de la classe treballadora que sembla haver arribat a un punt de ruptura amb els consensos intervencionistes i autoritaris del seu mateix estat. La batalla interna dins dels Estats Units serà clau per dirimir el futur. 

L’antiracisme i l’anticolonialisme han de ser centrals en la política de l’esquerra: no només perquè apunten contra les estructures d’acumulació de capital a nivell global, sinó també perquè es contraposen als discursos racistes i deshumanitzadors de l’extrema dreta, els quals, si se’ls deixa sense resposta, condueixen a acceptar que es pugui massacrar poblacions senceres sota la premissa que es tracta de població excedent i descartable. És el cas del Sudan, on hi ha una guerra imperialista en marxa impulsada pels Emirats Àrabs, que se’n volen quedar l’or, i on s’han portat a terme matances genocides.

De nou, en aquest temps liminal, l’horitzó continua obert.

El paper de la classe obrera europea 

A mesura que avancen els esdeveniments, la dicotomia és més clara. Igual que abans de la Gran Guerra, la distància aparentment divisòria entre l’extrema dreta i el socioliberalisme en decadència s’escurça quan es tracta de posicionar-se contra seguir engreixant la màquina de guerra, necessària per a l’intent de supervivència dels estats capitalistes avançats. Les crides al rearmament i a un alarmisme generalitzat que sembla voler-nos fer passar la guerra com un destí inexorable cohesionen, amb comptades excepcions, el conjunt de les classes dominants occidentals. Mentre Donald Trump destina els seus esforços a garantir que la seva colla d’amics ultres governin al continent europeu, el centrisme de diferent índole planeja un rearmament escudant-se en la idea de mantenir una autonomia inexistent, que fa anys que és submissió.

Davant d’aquest panorama, el paper dels revolucionaris dels països del Vell Continent no pot ser altre que denunciar la hipocresia dels uns i el desvergonyiment dels altres a l’hora de conduir-nos a una guerra on no tenim res a guanyar. Hi tenim molt a perdre, però: tornen les crides al reclutament dels joves, a retallar despesa social per augmentar el pressupost militar i a prescindir dels nostres drets civils i polítics, també per augmentar el control social d’una societat que es prepara per al col·lapse. Les tasques immediates són clares: posicionar-nos contra el rearmament, contra l’enviament de tropes i contra les retallades de drets. La situació ens obliga a reconstruir un pol internacionalista i antiimperialista que, bevent de l’experiència de les guerres del passat i de les lluites més reeixides del present, situï la classe treballadora en contra d’un model que ha esgotat les seves últimes possibilitats de legitimació per la via del consens i es prepara per fer ús de la força.

La unitat contra l’extrema dreta a casa nostra i la lluita internacionalista i antiimperialista han de servir-nos per retroalimentar una postura que oposi el socialisme al mal menor, ja que no hi ha alternativa. La socialdemocràcia fa temps que va triar bàndol i no va ser el dels vençuts, i tard o d’hora claudicarà davant la guerra i el feixisme. Les opcions que, fins i tot després de processos populars rupturistes, han decidit situar-se cada cop més al centre, provoquen que les seves propostes tèbies caiguin d’una en una davant un món que no es pot permetre la conciliació d’interessos. L’exemple xilè, amb un govern de Boric claudicat, que ha fet fallida després d’una primera legislatura contra un extremista dretà hereu polític de Pinochet, és il·lustratiu. Quan l’esquerra defrauda a qui deia defensar, en aquest temps d’incertesa i por, la resposta és implacable. Només ens queda reprendre el nostre camí i reconstruir un bloc popular que recuperi la lluita per la igualtat, la llibertat i la fraternitat contra qui vol continuar normalitzant la desigualtat i la batalla de l’últim contra el penúltim.

De la mateixa manera que la posició favorable de part de les organitzacions obreres als crèdits de guerra a l’avantsala de la Primera Guerra Mundial va portar Lenin a resignificar el terme «aristocràcia obrera» per assenyalar l’alineament amb els interessos imperials dels sectors més benestants del proletariat, la posició de les anomenades «classes mitjanes» al centre capitalista serà determinant per al futur. L’extrema dreta ha llegit correctament la sensació de pèrdua d’estatus dels estrats intermedis i, amb molta astúcia, ha aconseguit alimentar aquesta pulsió d’un odi visceral cap a aquells que assenyalen com a responsables dels seus mals. Si no som capaços de reconduir aquest malestar cap altres latituds, la partida estarà perduda des del principi. Estem forçats a fer entendre que, en un context de crisi capitalista, col·lapse climàtic i augment del bel·licisme, o ens salvem tots o aquí no se salva ningú. Si no ho fem, el resultat es decantarà molt probablement cap a la complicitat amb una guerra a la qual els treballadors aniran a morir a canvi de res.

La qüestió de la construcció d’alternatives igualitàries i de cooperació també s’obre quan ampliem la mirada al món. Després de la caiguda del bloc soviètic vam quedar orfes d’un contrapès real a l’imperialisme occidental, fet que li ha permès actuar amb impunitat al llarg de les últimes dècades. Actualment, aquesta unipolaritat mostra més que signes d’esgotament, amb el creixement de noves potències que es disputen l’espai que els pertoca. Quina posició assumim en relació amb les noves aliances que emergeixen sense perdre’ns en un optimisme excessiu cap a projectes que, de moment, no sembla que pretenguin liderar una alternativa socialista? Com aconseguim marcar una distancia crítica que no degeneri, al mateix temps, en l’equidistància freda de l’analista no compromès o en l’autocomplaença de qui no és capaç de treure’s les ulleres de prop quan mira cap a fora?  

De la mateixa manera que afirmem que el bloc contrahegemònic actual representa una amalgama contradictòria de projectes que pugnen per guanyar poder en el sistema món, en la majoria dels casos no necessàriament alineats amb alternatives populars i emancipadores, també insistim que l’imperialisme americà continua sent l’amenaça més gran per la llibertat dels pobles i l’emancipació de la classe treballadora.

En aquest temps de canvis ràpids i hegemonies curtes, que diria Álvaro Garcia Linera, la lluita de classes no s’atura i determinarà el rumb del que succeeix tant a dins com a fora de les fronteres de cada nació. La partida, tal com plantejàvem a l’inici, resta oberta dins les seves pròpies condicions. És el moment de la disputa.