Presó, tortures i falses acusacions: parla la militant turca Ayten Öztürk

La militant turca Ayten Öztürk ens parla de la repressió i les tortures que ella i altres militants pateixen a la Turquia d'Erdogan, i denuncia els centres secrets de detenció i les desaparacions d'activistes i opositors.

Presó, tortures i falses acusacions: parla la militant turca Ayten Öztürk

La militant turca Ayten Öztürk ens parla de la repressió i les tortures que ella i altres militants pateixen a la Turquia d'Erdogan, i denuncia els centres secrets de detenció i les desaparacions d'activistes i opositors.

Vaig néixer a Antakya (Antioquia) l’1 de desembre de 1974. Vinc d’una família d’origen àrab-alevi. Som 14 germans. Els meus tres germans grans, la meva germana i la meva cunyada van perdre la vida perquè eren revolucionaris. El meu germà Ahmet Öztürk va ser assassinat per la policia l’any 1994 a la casa on s’allotjava amb un amic. La meva cunyada Yazgülü Güder Öztürk, la seva dona, va ser una de les sis dones cremades vives per la policia en l’operació del 19 al 22 de desembre de 2000 contra la lluita dels presos polítics a les presons turques. En canvi, la meva germana Hamide Öztürk va perdre la vida l’any 2002 durant una vaga de fam contra l’aïllament imposat als presos polítics a les presons.

Sóc una militant revolucionaria i socialista. Al llarg de la meva vida i de la meva lluita antiimperialista i antifeixista, vaig passar 13 anys i mig a la presó. M’han detingut moltes vegades. Vaig patir tot tipus de tortures i ara estic sota arrest domiciliari.

Ayten Öztürk

Així es presenta Ayten Öztürk, periodista i militant de l’esquerra revolucionària turca, sotmesa durant anys a una dura repressió per part del règim turc. A causa de les tortures que va patir, sovint va haver de buscar tractament mèdic, a l’espera d’un veredicte judicial que pogués posar fi a la seva llibertat per sempre. Li vam fer algunes preguntes.

Quan i per què vas decidir marxar a Síria?

A causa de les detencions i judicis injustos ja patits, l’any 2010 vaig decidir marxar a l’estranger i m’hi vaig quedar 10 anys. Una de les raons més importants per les quals vaig optar per expatriar-me són les creixents injustícies al nostre país. No hi ha llibertat de pensament i d’expressió, s’intenta reprimir la lluita pels drets mitjançant la detenció i la tortura. Els presoners revolucionaris a les presons es deixen morir en silenci després d’anys d’aïllament. La vida humana no té importància a Turquia. Sobretot els pobres i els treballadors oprimits i explotats no tenen cap valor. El recent terratrèmol que va sacsejar 11 províncies n’és l’exemple més clar: moltes persones van morir després de dies d’agonia. Segons dades oficials, més de 50.000 persones van perdre la vida. Les condicions de vida dels supervivents són molt difícils. El sistema polític turc no serveix als interessos de la població, sinó a un grapat de monopolis.

Què va passar quan eres a Síria?

Vaig estar present durant l’inici de la guerra civil a Síria, que va començar per les maniobres dels imperialistes i els atacs d’organitzacions religioses extremistes. Vaig veure com la gent d’aquest lloc intentava resistir les bombes, la fam, la set i la manca de medicaments. Hem compartit el nostre dolor i ràbia amb ells.

Al cap d’un temps, les condicions de vida es van fer molt difícils i molta gent va viatjar a altres països. El 2018 volia anar a Grècia a través de l’aeroport de Beirut. Tanmateix, el 8 de març de 2018 em van bloquejar a l’aeroport per un problema de passaport. Vaig estar detinguda al Líban durant 6 dies. El 13 de març, una persona de l’ambaixada turca va venir a fer-me una foto. Aquell mateix vespre em van portar de tornada a l’aeroport libanès, amb els ulls embenats i amb les mans emmanillades a l’esquena. Em van portar a un centre secret de tortura a Turquia.

Volia cridar consignes i em van tancar la boca. Em van portar a la sala de tortures, em van atacar i em van obligar a treure’m la roba. Després em van llençar a una cel·la amb parets encoixinades. Vaig haver de portar una peça de xandall que em van donar. Els primers dies sempre tenia els ulls tancats i una bossa al cap. Les meves mans estaven emmanillades a l’esquena. Em van exigir que col·laborés amb ells però sempre m’he negat a parlar i a col·laborar.

Com que estava en vaga de fam des del primer dia, em van donar molt poca aigua. No em van donar prou sucre. Normalment sempre estava deshidratada. Quan em emmalaltir, em van portar al que en deien la infermeria, va passar moltes vegades. Després em van penjar pels canells d’anelles de ferro fixades al sostre i em van alimentar forçant-me i obligant-me a beure menjar líquid. Vaig estar coberta de brutícia i el menjar em va vessar durant almenys un mes. La tortura de l’alimentació forçada va durar molt de temps.

Llavors va començar la tortura física. Durant vint dies em van torturar amb electricitat, waterboarding, pallisses, assetjament, intents de violació, ràfegues d’aire molt fred o molt calent, amb himnes racistes i nacionalistes a un volum molt alt. De vegades em tancaven en un taüt.
Al final, al cap de sis mesos, em van dir «la feina està acabada» i em van abandonar al camp. Però de seguida va arribar la policia i em va detenir. Vaig estar detinguda durant tres anys i mig en una presó turca, vaig ser condemnada a dues cadenes perpètues amb agreujament, i em van deixar en llibertat sota arrest domiciliari a l’espera del resultat del judici. Ara fa dos anys que estic sota arrest domiciliari a casa meva a Istanbul.

Protestes a Istanbul (2013). Font: Wikimedia Commons

Què són els centres secrets de detenció?

Tot i que els centres secrets de tortura són institucions oficials gestionades per aparells governamentals, la seva existència a Turquia no està reconeguda oficialment. No obstant això, hi ha persones com jo que han estat segrestades i retingudes en centres de tortura secrets durant molt de temps. Alguns d’ells van ser alliberats mentre que altres van desaparèixer.

De què t’acusen els tribunals i de què t’arrisca?

Poc després de abandonar-me en un camp, la policia va afirmar que m’havia trobat allà a partir d’una denúncia i em va arrestar. Aleshores em van denunciar per pertànyer a una organització que intenta enderrocar el govern. Mentrestant ja em jutjaven a partir d’una altra denúncia de fa deu anys. Aquests dos casos s’han fusionat. Em van condemnar en primera instància a dues cadenes perpètues agreujades a partir de la declaració d’un presumpte testimoni secret. El calumniador va assegurar que «vaig presenciar com linxaven un violador al carrer, des d’una vorera». En realitat, ni tan sols estava present a l’intent de linxament, i l’home que van intentar matar va sobreviure de totes maneres. El meu cas ha arribat ara a cassació, i si es confirma la condemna hauré de passar la resta de la meva vida a la presó, en aïllament.

Què vol dir ser revolucionaris a Turquia el 2023?

Ser revolucionari el 2023 a Turquia significa tortura, aïllament, detenció contínua, assassinat. Vivim en un país on ni tan sols pensar està permès. Al nostre país, fins i tot només pensar, escriure, parlar, reivindicar drets, demanar justícia es considera un delicte. En un país com aquest no es pot viure sense resistir. Ets lliure en la mesura que et resisteixes.

Has patit molt, però segueixes lluitant. Per què?

Continuo lluitant perquè vull que s’acabin la tortura, que s’acabin les massacres i l’opressió. En un sistema basat en l’egoisme, la corrupció i l’interès propi, només es pot protegir la seva humanitat lluitant. Mentre estiguem units i no callats, podem protegir la nostra identitat i la nostra humanitat. Per això, no tinc més remei i continuo resistint. He patit molt, potser patiré encara més però vull que la gent conegui els centres secrets i què fan amb la gent. Vaig ser la primera dona a denunciar, altres ho van fer després de mi.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Marco Santopadre (Roma, 1973) es periodista de ràdio i premsa, expert en política internacional, segueix sobretot els moviments d'alliberament nacional, els moviments socials i la geopolítica. Ha publicat assajos sobre el moviment català d'autodeterminació, el populisme d'esquerres a Grècia i la qüestió nacional a l'obra de Marx i Engels.

Comentaris

Presó, tortures i falses acusacions: parla la militant turca Ayten Öztürk

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau