Hi ha dos rols possibles que aquí designarem amb els conceptes de: actor-projecte i actor-contrapès.La posició que defensaré és que, si no canviem les botes i les escombres per manifestacions i bloquejos, correm el risc d’adoptar el rol d’actor-projecte. I només si ens reconvertim en un actor-contrapès podrem fomentar una reconstrucció amb justícia estructural que beneficiï la majoria dels afectats i no els poderosos. Explico això. 

Podem identificar avui sobre el terreny l’existència de quatre projectes diferents que assignen, respectivament, el protagonisme principal de la reconstrucció i la recuperació a un dels agents següents: l’Estat, la Nació, l’autogestió comunitària i el mercat.

En el primer projecte, gran part de la població, així com els mateixos governs central i autonòmic, en recriminar-se mútuament la seva inacció, responsabilitzen a l’Estat de la reconstrucció, exigint que intervingui directament per abastir i proporcionar d’infraestructura, béns i serveis als afectats. La reconstrucció s’ha de fer des de i per l’Administració pública.  L’Estat, des de dalt, és el subjecte emissor de la reconstrucció i la societat l’objecte receptor.

En el segon projecte, grups d’extrema dreta (Revuelta, España 2000, Democracia Nacional, Núcleo Nacional, Desokupa, etc.) participen en tasques de neteja, electricitat i enviament de subministraments, mentre difonen el missatge que Espanya és un Estat fallit. Proposen que només el patriotisme entre nacionals és capaç de suplir les mancances de l’Estat. Per a aquests, l’agent principal de la reconstrucció és la Nació espanyola, presentada com una comunitat orgànica d’individus unificada per un esperit nacional (Volksgeist) que uneix els nacionals en la missió històrica d’enfortir i engrandir la nació (una, grande y libre), enfrontant les dificultats internes davant un govern que, segons ells, prioritza els estrangers sobre els ciutadans espanyols.

En el tercer projecte, sindicats i moviments socials han iniciat experiències de col·lectivisme autonomista, orientades cap a una reconstrucció basada en l’autogestió ciutadana i en processos creatius d’auto-execució de drets, sense la intermediació de l’Estat. Entre elles, el Supermercat Popular i Autogestionat, obert en un espai de propietat municipal, en el barri conegut com Parke Alcosa a Alfafar. Es tracta d’iniciatives que busquen germinar en nous barris construïts sobre valors de virtut cívica i de convivència comunitària fraterna no competitiva.

I, en el quart projecte, empresaris valencians, juntament amb les noves Vicepresidència Segona i Conselleria per la Recuperació Econòmica i Social, i Conselleria d’Emergències i interior de la Generalitat, proposen un model de reconstrucció basat en l’atracció de grans inversors privats. Per facilitar aquesta via, el govern autonòmic ha proposat agilitzar processos administratius i modificar normatives per atraure inversions de diversos sectors i accelerar la construcció d’infraestructura i habitatge, no només per pal·liar els danys immediats sinó també per impulsar un nou boom econòmic capaç de generar creixement en la zona. El mercat és l’actor principal d’aquesta iniciativa.

En aquest escenari, els moviments socials, organitzacions d’esquerra i sindicats poden adoptar dos possibles rols, cadascun dels quals implica un tipus de treball polític diferent.

El rol d’actor-projecte consistiria a comprometre’s exclusivament en un dels quatre projectes de reconstrucció assenyalats, integrant-se i participant activament en ell, pensant-lo com a singularitat que ha d’actuar com a principal agent de la reconstrucció. En aquest cas, es tractaria del projecte d’autogestió comunitària. El treball polític aquí consisteix a involucrar-se i dedicar els esforços a l’organització d’espais d’autogestió i auto-execució popular de béns i serveis entre els enderrocs, per a partir i a través d’aquestes pràctiques de solidaritat construir alternativitat. Els instruments del treball polític, en aquest cas, són escombres, pots de pintura, cables elèctrics, mobles, queviures, etc. per condicionar els espais o les xarxes de suport mutu que permetin teixir, a partir de l’empatia solidària i formes de relació no mercantilitzades ni competitives, modes de transformació per via de pràctiques alternatives en l’espai barri.

El problema d’aquest rol, adoptat per diversos moviments socials i organitzacions els activistes i militants dels quals estan presents al terreny, rau en la seva unicitat o manca d’integralitat. En el seu èmfasi en un sol projecte, defugint la relació amb els altres tres. Al concentrar tota l’atenció en el projecte autogestionari com a agent principal de la recuperació, es descuida la idea que allò real és sempre relacional, i que la forma que adopti la reconstrucció de les zones afectades serà justa o injusta, no tant per com es materialitzi un d’aquests projectes en particular, sinó per com es configurin i desenvolupin les relacions de conflicte entre tots quatre. 

A diferència de l’actor-projecte, l’actor-contrapès comprèn la realitat des d’un paradigma no singular sinó relacional-conflictiu. Entén que el seu rol no ha de consistir en integrar-se a l’interior d’un dels quatre projectes (l’autogestionari comunitari) i actuar-hi, sinó a conformar-se en una instància tercera o exterior que de manera estratègica sigui capaç d’intervenir en el camp relacional de lluita entre projectes enfrontats. El seu objectiu és, mitjançant la mobilització ciutadana, generar una correlació de forces favorable als dos projectes igualadors (el públic-estatal i l’autogestió) davant dels altres dos excloents (la Nació i el mercat). I aquesta correlació de forces és una conjuntura que es crea i evoluciona sota l’efecte d’una dinàmica mobilitzadora general, més enllà de l’ajuda expressada en projectes o tasques de rehabilitació concretes en les zones afectades.

La funció dels moviments socials, organitzacions d’esquerra i sindicats no ha de ser, doncs, construir una comunitat fraternal a través d’escombrar, repartir aliments o brindar serveis a la comunitat. El seu objectiu ha de ser aglutinar i articular ideològicament un ampli bloc social ampli, mobilitzat i conflictiu al voltant d’un discurs de reconstrucció amb justícia estructural basat en la garantia de drets socials, serveis públics universals i prevenció de la pobresa, i no pas en l’adjudicació de contractes a empresaris afins, l’especulació i la feixistització cultural de la societat. No es tracta de ser rereguarda que construeix en la singularitat del projecte autogestionari comunitari modes alternatius de vida barrial, sinó avantguarda que impulsi, mobilitzi i actuï als carrers de tot el País valencià com a contrapès, fiscalitzant al poder polític i defensant els drets socials davant d’interessos privats i l’extrema dreta. Només així aconseguirem una reconstrucció a favor dels afectats i no dels poderosos.