La majoria de nosaltres hem conegut bell hooks (Hopkinsville, Kentucky, 1952 – Berea, Kentucky, 2021) per les seves valuosíssimes aportacions al pensament feminista i antiracista contemporani. Nascuda com a Gloria Jean Watkins, bell hooks és un pseudònim que l’autora fa servir en homenatge a la seva besàvia, el qual escriu amb minúscules amb la voluntat de fer valer el contingut de les seves idees per sobre de la seva persona. hooks és, sens dubte, una de les escriptores, acadèmiques i activistes més destacades en la denúncia de les estructures patriarcals, racistes i capitalistes, en l’anàlisi interseccional de les desigualtats que generen aquestes estructures i en la seva aposta pel desmantellament d’aquests sistemes d’opressió i en favor de la justícia social.

En aquest llibre, Tot sobre l’amor, hooks aprofundeix en un dels aspectes que, tot i que aparentment poden semblar secundaris, han estat troncals en la construcció de l’arquetip femení i en la configuració de les desigualtats de gènere: la concepció amorosa que domina en l’actualitat i com aquesta marca les relacions socials avui dia.

Ho deia Kate Millet: l’amor és l’opi de les dones¹. I, com a tal, és una de les esferes que cal analitzar críticament si volem construir una societat lliure de relacions patriarcals. En el llibre que teniu entre les mans, hooks, amb la seva passió i claredat habituals, ens convida a explorar què és l’amor i com se n’han construït les nocions tradicionals per poder reconceptualitzar-les i fer-ne un espai i una eina més de transformació social. I és que per a hooks l’amor és, ni més ni menys, una força revolucionària.

Potser algú de vosaltres, en veure la portada, s’ha preguntat si cal teoritzar sobre l’amor o si és millor que ens centrem a viure’l. Aquest llibre ve a demostrar que, si deixem la mà amorosa al lliure designi, és més que probable que acabi reproduint les desigualtats vigents a la societat. És necessari pensar-lo com el fet polític que és i, com ens demostra hooks de manera magistral a Tot sobre l’amor, cal reflexionar i teoritzar sobre l’amor amb una mirada crítica, feminista, antiracista i anticapitalista. Perquè l’amor estructura la societat. Perquè sota suposades relacions d’amor s’han emparat moltes situacions de violència. I perquè cal impregnar, també l’amor, de justícia.

Per començar, l’amor no és un tema baladí, sinó que és a la base de l’organització social. L’amor vertebra les nostres vides. En principi, ens relacionem i establim vincles (no només de parella, sinó també d’amistat) amb persones amb qui ens uneix un lligam afectiu. Sense anar més lluny, l’amor ordena les nostres unitats familiars: l’any 2021, a Catalunya, el 60 % de les persones vivien en parella –amb criatures o sense– i, per tant, residien amb qui tenien un vincle suposadament amorós. I aquestes relacions afectives fonamenten bona part de les polítiques públiques i la majoria d’estats de benestar. Tal com explica Mari Luz Esteban², l’amor inspira lleis (en legislacions sobre temes com ara la infància, la família o la dependència, el nexe d’unió entre les persones a qui es refereixen aquests drets son teòricament amorosos) i afecta la vida política i institucional en el seu conjunt. Alhora, els vincles afectius generen tant drets (podem pensar en els quinze dies de permís per matrimoni) com buits legals (no es reconeixen formes amoroses no monogàmiques, com podria ser el poliamor). I això, evidentment, és polític. Per tant, l’organització social està basada en l’organització amorosa.

Però, malgrat la importància que té l’amor en la vida no només privada sinó també pública, en els moviments feministes i anticapitalistes, segurament, ens han faltat teories sobre l’afectivitat. Potser l’amor ens ha evocat valors conservadors dels quals ens volíem desvincular, i això ens ha portat, per un cantó, a fer una crítica ferotge (i necessària) a l’amor romàntic (basat en estructures rígides i que en massa ocasions ha contingut molta violència) i a centrar-nos més en la sexualitat (una qüestió també imprescindible) que en l’amor.

Ens ha faltat reflexionar sobre l’amor. Ens han faltat teories sobre l’amor. I, el que és més important, ens han faltat marcs ideològics propis sobre l’amor. I, a falta de marcs propis, ens hem servit dels marcs disponibles, que són els que ens ofereix el neoliberalisme, amb l’individualisme i el consumisme que aquest porta implícit en el seu ADN. Com relata Eva Illouz, el capitalisme ha calat tan profundament en les nostres relacions que fins i tot l’amor s’ha convertit en un acte de consum dins d’un mercat neoliberal: «El mateix llenguatge dels interessos, l’utilitarisme, la satisfacció instantània, l’acció egocèntrica, l’acumulació, la varietat i la diversitat d’experiències impregnen els llaços sexuals i romàntics d’avui»³. I aquesta deriva utilitarista de l’amor l’expressa també hooks a Tot sobre l’amor quan exposa que «quan es tracta de temes del cor, se’ns anima a tractar les parelles com si fossin objectes que podem agafar, fer servir i després descartar i desempallegar-nos-en quan vulguem, amb l’únic criteri de si els nostres desitjos individualistes estan satisfets» (p. 138). I, tot seguit, apunta que «les relacions es tracten com si fossin gots de paper. Tots són iguals. Són d’un sol ús. Si no funciona, deixa-ho estar, llença’l i agafa’n un altre» (p. 139).

Aquest llibre, doncs, pretén contribuir a fer una crítica del model de llibertat (individualista) que tenim, ja que, si com a persones anticapitalistes som crítiques amb els efectes de la llibertat en l’àmbit econòmic, també ho hem de ser en l’àmbit personal, emocional i sexual.

Tanmateix, per poder fer una crítica anticapitalista de l’amor, en primer lloc cal afrontar una pregunta aparentment senzilla, però més difícil de concretar del que sembla, que és la següent: què és, ben bé, això de l’amor?

A Tot sobre l’amor, hooks reflexiona sobre el fet que un dels problemes de l’amor és que no en tenim una definició. No hi ha un consens social entorn a què és, i això genera dificultats a l’hora d’estimar. A més, explica que, si durant la infància hem après una accepció errònia de l’amor, a la vida adulta probablement ens resultarà més difícil estimar.

Sovint, la primera escola de l’amor és la família, i per a hooks això és problemàtic: «Tothom dona per fet que sabrem instintivament com estimar. Malgrat les proves aclaparadores que no és així, encara acceptem que la família és la principal escola de l’amor» (p. 25). No tots els nens i nenes creixen en famílies que els brinden l’amor que necessiten, perquè segurament els adults de referència tampoc han estat suficientment estimats durant la seva infància. I ella mateixa adverteix que no s’han de confondre les cures amb l’amor. No n’hi ha prou amb cuidar algú per poder dir que li estàs oferint amor.

Com és habitual en ella, hooks basa part de la seva teoria en la pròpia experiència. Tant en aquest llibre com en d’altres⁴, narra com a la seva família el suposat amor filial va estar marcat per l’autoritat patriarcal del seu pare, que va exercir diverses formes de violència cap a la seva dona i cap als seus fills i filles en reiterades ocasions. Així mateix, ha parlat més d’una vegada del paper castrador i poc amorós que van tenir el seu pare i la seva mare cap a la mateixa hooks, a qui veien com una nena excèntrica massa preocupada pels llibres i l’educació, i poc per les coses que ells entenien que eren veritablement importants, com formar una família i ser una dona respectable. També en les seves relacions sexoafectives, hooks va patir situacions de violència masclista, tant psicològica com física.

Tot això la porta a entendre que cal pensar en un amor que no faci mal i en què la família no sigui l’única font d’aprenentatge de l’amor, ja que això genera, en paraules de hooks, moltes víctimes de terrorisme privat: «Fins que no comencem a veure la criança amb amor en totes les capes socials de la nostra cultura, molta gent continuarà creient que només podem ensenyar disciplina per mitjà dels càstigs, i que un càstig sever és una manera acceptable de relacionar-se amb els infants» (p. 54).

Davant d’aquest buit d’espais col·lectius on puguem aprendre què és l’amor i de la falta de consens social entorn al mateix terme, hooks brinda una definició sobre quines són les dimensions que ha de contenir l’amor: «Per estimar de debò hem d’aprendre a barrejar diversos ingredients: cura, afecte, reconeixement, respecte, compromís i confiança, a més d’una comunicació sincera i oberta» (p. 31).

En aquest sentit, hooks inaugura una nova concepció de l’amor, que conté diferents contribucions que cal destacar. Per començar, hooks assenyala els límits sistèmics amb què topa l’acte amorós. I és que no és fàcil estimar sota el capitalisme. hooks beu de la idea d’Erich Fromm, que va exposar al seu llibre L’art d’estimar que els principis sobre els quals s’estableix la societat capitalista i els principis sobre els quals reposa l’amor són incompatibles⁵. En paraules de hooks, «la pràctica de l’amor requereix temps. Sens dubte, la manera com treballem en aquesta societat deixa les persones amb poc temps per a l’afecte. Sempre estem físicament i emocionalment cansats per poder treballar en l’art d’estimar» (p. 183).

I, de nou, aquests límits estructurals tenen a veure amb el model familiar sobre el qual recolza el sistema actual. Tal com ho veu hooks: «El capitalisme i el patriarcat units, com a estructures de dominació, han fet un esforç extra per soscavar i destruir aquesta unitat més gran de la família extensa. La substitució de la comunitat familiar per una unitat autocràtica petita i més privatitzada ha contribuït a incrementar l’alienació i fer més possibles els abusos de poder» (p. 152).

Al mateix temps, hooks advoca per desidealitzar l’amor. Part del relat que se’ns ha venut sobre què és l’amor no té aplicació a la nostra vida quotidiana, i les versions idíl·liques i edulcorades sobre l’amor només ens porten a confusió i decepció. No podem entendre l’amor com un estat de felicitat constant en el qual mai es pateix, perquè això és, simplement, impossible. L’amor, com la vida, no és lineal i reduïble a un sol estat d’ànim o emoció, sinó que es compon de moments de felicitat i gaudi, però també de tristesa, o fins i tot d’avorriment. En paral·lel, hooks també ens adverteix que ser realistes sobre l’amor no ens ha de portar a ser pessimistes ni a viure l’amor amb cinisme o escepticisme.

Davant de les idealitzacions estèrils o de la negativitat cínica sobre l’amor, hooks proposa, en el que per mi és un dels punts més potents de tot el llibre, que no entenguem l’amor com un sentiment, sinó com una acció. L’amor és una cosa que fem, no una cosa que ens ve donada i no podem controlar: «Començar per pensar sempre en l’amor com una acció i no com un sentiment és una manera que tothom que faci servir la paraula en aquest sentit assumeixi automàticament una part de responsabilitat» (p. 38).

Aquesta idea entronca amb la significació sobre què és l’amor d’altres autores com Ursula K. Le Guin, la qual va dir que «l’amor no només s’està allà, com una pedra; s’ha de fer i refer tota l’estona, com el pa, per fer-ne un de nou». ⁶

Com diu la mateixa hooks, entendre l’amor com una acció, en la qual totes les parts implicades han de participar de manera activa i equitativa, ens convida a assumir les responsabilitats que ens pertoquen respecte de les persones amb qui establim vincles afectius.

D’aquesta darrera idea ve l’altra gran aportació del llibre que esteu llegint, i és que hooks té el ferm convenciment que no hi ha amor sense justícia. I així ho trobareu citat en diverses ocasions al llarg del text. L’autora apunta que ofendre o maltractar una persona és el contrari d’estimar-la: si entenem que l’amor comporta desitjar fomentar el creixement mutu amb l’altra persona, si la menyspreem o l’ofenem no l’estarem estimant, ja que l’amor i el maltractament no poden coexistir.

De fet, el maltractament i el desemparament són destructors de l’amor, i per aquesta raó hooks planteja que l’amor veritable no es pot basar en una ideologia sexista, sinó en l’afecte i la confirmació, que són just l’oposat a l’abús i la humiliació. I això, per a ella, és vàlid en la parella però també en els fills i les filles.

Per tant, hooks és contundent quan afirma que només trobarem amor si acceptem la nostra vulnerabilitat i ens alliberem de l’obsessió pel poder i el domini sobre la resta de persones.

Personalment, considero imprescindible la idea de hooks que sense justícia no hi ha amor. Tal com ha denunciat reiteradament el feminisme, l’amor, de la manera com l’hem entès, el qual hem anomenat amor romàntic (tot i que penso que és poc encertat; més que amor romàntic hauríem de parlar d’amor capitalista i patriarcal), ha estat el preludi de molta violència. A Catalunya, d’acord amb les dades de l’Enquesta sobre les violències masclistes a Catalunya⁷, la meitat de les dones (un 52,2 %) han estat víctimes de violència per part d’una parella o d’una exparella. D’aquestes, un 36,8 % han manifestat que han sentit por alguna vegada de l’exparella, i un 12,2 % en tenen de la seva parella actual; un 58,4 % ha rebut violència psicològica; un 13,6 % han estat obligades a tenir relacions sexuals quan no ho volien per part de parelles o exparelles, i un 18,4 % de dones manifesten haver patit alguna agressió física per part d’un home amb qui havien tingut una relació de parella. I aquesta violència té unes conseqüències: de les dones que han patit alguna agressió durant el 2021, un 40 % ha hagut de canviar de relacions personals o d’amistat; un 38 % afirma que la seva situació econòmica ha empitjorat; un 17,7 % ha hagut de canviar de lloc de residència, i un 13 % ha hagut de canviar de feina. I, òbviament, la violència masclista també té efectes en la salut mental de les dones que la pateixen: les dones que han patit agressions per part de la parella actual comenten que han tingut depressió (47,7 %), angoixa (31,2 %) o han sentit que no tenien ganes de viure (15,4 %).

I tot això en un vincle que suposadament era amorós. L’explicació de la violència masclista és, sens dubte, multifactorial. Però, certament, un dels elements que l’expliquen és precisament la concepció dominant sobre què és l’amor i quin és el paper dels homes i de les dones, especialment en les relacions sexoafectives heteropatriarcals. Sota el capitalisme patriarcal s’ha entès que l’amor era unitat, era fusió completa, era propietat. I això ha normalitzat la gelosia, el control i la possessivitat. Per això és tan important l’asseveració de hooks que no hi ha amor en la desigualtat, i per això també és tan necessari pensar en l’amor constructivament i reflexionar sobre quin amor volem, que ens faci bé, que ens generi benestar i que, lluny de generar violència, ens faci de coixí de les violències que ens envolten. La prevenció de les violències masclistes passa, entre altres, per construir fórmules amoroses i models de relació que siguin més equilibrats i més basats en la comunicació i el bon tracte.

La darrera gran aportació que m’agradaria destacar d’aquest llibre és com hooks comprèn l’amor sempre i necessàriament des d’una visió col·lectiva.

L’autora assegura que, si bé l’amor propi és la base de la capacitat d’estimar (i advoca perquè posem en pràctica i ens apliquem a nosaltres mateixos i mateixes totes les dimensions de l’amor –confiança, compromís, cura, respecte, coneixement i responsabilitat–), aquest amor propi (per gran que sigui) mai serà suficient, perquè la vida es basa en la relació que establim amb les altres persones. Per això, ella opina que l’amor cap a un mateix no es pot desenvolupar d’una forma aïllada.

Per aquesta raó, l’amor de què parla hooks no s’aplica només a la parella o a la família, sinó que s’ha de concebre des d’una vessant més col·lectiva. Pot ser que no rebis amor a la família on vas néixer, i davant d’això les amistats i la comunitat són espais idonis per aprendre què és l’amor. Per això hooks dona molt valor a l’amistat i aposta per no jerarquitzar vincles i donar la mateixa importància a qualsevol fórmula amorosa i a qualsevol tipus d’amor. Per una banda, afirma que l’amistat és un gran exemple de reciprocitat en els afectes, i que, precisament per això, pot ser una excel·lent guia per a les relacions en general. Això la porta a afirmar que l’amistat representa una primera forma de comunitat. Per altra banda, es refereix explícitament a la idea que, si considerem l’amor com la voluntat de fomentar el creixement entre les persones i de demostrar respecte, interès, coneixement i responsabilitat, qualsevol tipus d’amor ha de tenir la mateixa importància per a nosaltres.

Per tot plegat, hooks ens demostra amb aquest llibre que l’amor té un enorme poder transformador en l’àmbit individual però també col·lectiu, sempre que renunciem a la voluntat de poder, afrontem la nostra vulnerabilitat i assumim les nostres responsabilitats amb paraules i fets.

 A Tot sobre l’amor, hooks ens parla de l’amor de manera crítica i lúcida, com sempre. I, convidant-nos a reflexionar sobre l’amor, hooks ens desafia a viure’l. A viure’l amb responsabilitat, entenent que l’amor és una cosa que fem i no una cosa que ens ve donada i sobre la qual no tenim agència. Ens convida a viure l’amor no com un ideal inassolible i llunyà, sinó com una realitat que construïm amb les nostres accions en el dia a dia. Perquè l’amor és una pràctica i és un compromís.

Ens convida a sortir de la lògica individual i consumista de l’amor, i a construir llaços menys efímers i volàtils, més compromesos i recíprocs. I ens convida a viure’l plenament i amb passió, que és com ella entén la vida.

Animo a totes les persones que enceteu la lectura del llibre a assaborir-lo i a deixar que us impregni el cap i el cor, i així, amb hooks, emprenguem col·lectivament un viatge que transformi les nostres relacions personals i sacsegi totes les estructures socials. Si, com Alain Badiou, entenem que l’amor és una forma de comunisme mínim, i si, com bell hooks, concebem l’amor com una força que ens pot fer més lliures, estarem fent de l’amor i d’estimar una eina revolucionària al servei de la transformació social.

1. Millet, Kate; Política sexual, Cátedra, 2017. ↩︎
2. Esteban, Mari Luz; Crítica del pensamiento amoroso, Bellaterra Edicions, 2000. ↩︎
3. Illouz, Eva; El fin del amor. Una sociología de las relaciones negativas, Editorial Katz, 2020, p. 26. ↩︎
4. Vegeu La voluntat de canviar (2020), editat per Tigre de Paper, o altres títols com Wounds of Passion (1997) o We Real Cool: Black Men and Masculinity (2004). ↩︎
5. Fromm, Erich; L’art d’estimar, 1956. Editat per La butxaca el 2010. ↩︎
6. Frase extreta de la publicació Catorze: «Ursula K. Le Guin, l’amor és com el pa», 2023. <https://www.catorze.cat/lectura/ursula-k-le-guin-l-amor-es-com-el-pa_182188_102.html> ↩︎
7. Enquesta sobre les violències masclistes a Catalunya, Departament d’Interior i Seguretat Pública de la Generalitat de Catalunya, 2021. <https://interior.gencat.cat/web/.content/home/010_el_departament/publicacions/seguretat/estudis_i_enquestes/enquesta_de_violencia_masclista/dossier_informatiu_dels_principals_resultats.pdf> ↩︎