Ara que semblava que ens havíem acostumat a la “liquiditat” postmoderna, que parlàvem d’anarquia relacional, de relacions obertes i diverses, i ara que els mites de l’amor romàntic s’estaven trencant, xoquem, aparentment de sobte, amb els discursos familiaristes, el retorn a la llar i la romantització d’institucions tals com el matrimoni. Resulta que l’iceberg de la família nuclear tradicional és més gran del que ens pensàvem. Mentre els rols de gènere, l’heteronormativitat o la biparentalitat són qüestions detectables a la superfície que s’han anat transformant – amb més o menys mesura – amb el pas dels anys, més a sota s’hi amaga la funció de la família en el sosteniment de la vida i la força de treball i la seva relació amb l’estat i el mercat, els quals la necessiten per sobreviure. Ens trobem nedant en un mar de contradiccions, amb nous dubtes, reptes i pors que generen una angoixa que hem d’afrontar des de la solitud. Però cal deixar clar que no som persones que individualment es contradiuen i tampoc les angoixes són singulars, ans al contrari: som éssers socials que viuen conjuntament la crisi del capitalisme global, que han viscut una pandèmia i que estan constantment connectats a les xarxes socials on es romantitza el ressorgiment dels discursos familiaristes sovint neoconservadors. Unes realitats que ens aboquen socialment a totes aquestes contradiccions, que, això sí, es canalitzen de manera aïllada, fent-nos sentir que tot depèn d’un mateix.

Així, en societats occidentals com la nostra, parlem de la fi de l’amor, ens relacionem sexe afectivament a través d’aplicacions que es publiciten reflectint amb ironia les relacions fugaces, venent samarretes amb l’eslògan “compromís-fòbic” amb el “fòbic” lleugerament ratllat, tenim cada vegada menys criatures i tornem a debatre sobre l’abolició de la família. Comencen a aparèixer conceptes com l’anarcocapitalisme amorós, que refereix aquell amor fet a mida, l’amor del qual en som propietaris i propietàries, l’amor que acceptem o rebutgem segons ens plagui. Un amor característic del subjecte neoliberal en el qual ens hem convertit, concepte sobre el qual fa temps que Wendy Brown, Byung-Chul Han, Maurizio Lazzaratto o Jorge Alemán  teoritzen. Aquest subjecte és l’individu que, en la conducta quotidiana, incorpora idees i pràctiques anàlogues a les de les empreses. És el “propietari de si mateix”, és l’adaptació i l’adopció de les idees i les pràctiques empresarials a la pròpia personalitat. Es caracteritza per la seva relació amb l’excés, el desig de superar límits, cosa que comporta estrès i atacs de pànic i viu sota un estat emocional en gran mesura pessimista en relació amb les perspectives de vida futura. El subjecte neoliberal també s’ha descrit com el “subjecte endeutat”, però no sols en termes financers, sinó endeutats a la pressió per mantenir-se constantment productius, disponibles i en deute amb la societat en termes de temps i esforç. Mai no aconsegueix obtenir les recompenses promeses pels seus inversors i mai acaba de saldar els seus deutes. És un subjecte que es troba sempre sota un repte, en què s’engrandeix en enfrontar-se a desafiaments, generant valor en si mateix simplement pel desig de superació, més enllà del propòsit concret d’aquest desafiament

Per altra banda, trobem que les mateixes aplicacions de cites ens mostren quin és “el millor dia per trobar parella aquest 2024”, les dades ens diuen que la gent es casa més que al 2012 (al 2022, a l’estat espanyol, els matrimonis van augmentar un 20,5% respecte a 2021), i les tradwives, dones que abanderen ser mestresses de casa i el retorn al matrimoni dels anys seixanta i a la submissió als seus marits, que  tenen milions de visualitzacions i seguidors en les xarxes socials. Com apuntava al principi, la crisi del capitalisme global, la pandèmia i l’explosió del ressorgiment dels discursos familiaristes a les xarxes socials són algunes de les realitats que sociològicament ens poden fer entendre aquestes aparents contradiccions.

Així, el subjecte neoliberal conviu, en primer lloc, amb la crisi del capitalisme global que és, entre altres aspectes, una crisi de la reproducció de la vida, tal com Nancy Fraser la descriu. Sota aquesta crisi, com és ben sabut, vivim realitats materials privatives, com les dades que ens mostren que el 2023 el lloguer a Barcelona era de 1171 euros de mitjana al mes, duplicant-se en l’última dècada. La gent no té criatures perquè no vol, o perquè no pot? Els i les joves fan coliving perquè els hi ve de gust o perquè dediquen entre el 30 i el 80% del seu salari a pagar una habitació en un pis compartit? La feblesa i la poca durabilitat dels vincles afectius – sexuals, amorosos, familiars, d’amistat o amb la comunitat –  s’explica, també, per aquesta crisi que impossibilita materialment qualsevol relació a llarg termini. L’efecte de la crisi varia segons la classe, el gènere o la raça, però el que és clar, és que aquest àmbit de la reproducció social (format per generalment dones que cuiden, que eduquen, o que reprodueixen futurs treballadors), és tan necessari com malmenat pel capitalisme i té efectes nocius al conjunt de la societat.

Aquesta qüestió lliga amb la segona d’aquestes realitats submergides que afecta i conviu amb el subjecte neoliberal i les seves relacions familiars i amoroses: la pandèmia de la COVID-19 i la crisi de les cures. Més concretament, com aquesta pandèmia ha posat en evidència les conseqüències que té sobre la vida la mercantilització d’allò públic, i com ha mostrat el paper del mercat com a eix regulador de les relacions humanes, demostrant la rellevància i la debilitat de l’organització social de les cures. Són, precisament, els quaranta anys de neoliberalisme els que van afeblir les capacitats públiques per controlar la pandèmia, que justament aquest mateix neoliberalisme havia creat. Per tant, la pandèmia va mostrar, per una banda, el retorn a la llar, el “redescobriment” de les cures i les desigualtats patides, com deia, segons raça, gènere i classe, però també va posar de manifest que l’estat i el mercat necessiten de la família (i les cadenes globals de cures, que mereixerien un article en si mateixes) per superar les crisis sociosanitàries. Pensem per un moment amb què va passar amb qui no tenia un aixopluc familiar on resguardar-se literal o figuradament, pensem amb l’estigma, les violències i les vulnerabilitats patides de la gent que es va quedar als marges, perquè al centre hi havia, una vegada més, la família.

Per últim lloc, cal parlar del clar nínxol de la romantització de la família que trobem en les xarxes socials. Podríem dir, de manera molt general, que aquesta romantització pren dos camins: el del blanqueig dels discursos d’extrema dreta amb fenòmens com els de les tradwives, i el de l’explosió de la millor versió del “jo” propi del subjecte neoliberal, que es revela amb la sobreexposició de les relacions amoroses i familiars perfectes. Vagin o no de la mà, ambdós camins coincideixen amb un punt, i és que mostren vides, relacions i horitzons estables i fàcils d’entendre. El fenomen de les tradwives, que es dediquen als marits, la cuina i les criatures, és moviment ultraconservador que va néixer als Estats Units i en vam començar a sentir a parlar, precisament, durant la pandèmia. Amb discursos profundament antifeministes mostren de manera molt estètica i romàntica el viure com una dona dels anys seixanta.  En temps on reina la incertesa i la liquiditat, aquests vídeos de tradwives en format de reel o de Tick Tock ens suposen el descans del frenesí durant trenta segons o un minut (que es converteix en hores de fer scroll sense adonar-nos). I així, de manera distesa, consumim el discurs al voltant de la família propi de l’extrema dreta i que mostra la família nuclear com l’objectiu vital per aconseguir felicitat i tranquil·litat.

Més enllà d’aquest retorn al passat, i tal com explica Melinda Cooper, els neoliberals i els neoconservadors, malgrat que tinguin diferències al voltant de les “noves famílies” no normatives, estan d’acord amb el fet que els llaços familiars han de ser fomentats perquè han comprovat que qualsevol mena de família compleix el mateix paper econòmic, i, més encara, consideren que fer complir les obligacions familiars és una contrapart necessària de la llibertat de mercat. Quan veiem i entenem la posició central de la família en el projecte neoliberal podem entendre l’aliança política que defineix el nostre temps, entre el neoliberalisme i el conservadorisme social. Per altra banda, en les mateixes xarxes hi trobem les vides perfectes de les influencers, que siguin del color polític que siguin, la gran majoria tenen en comú que són de classe alta. Aquestes marquen l’estil i l’objectiu, també manera molt estètica, del que han de ser les relacions sexe afectives perfectes, recentment prenent un protagonisme especial les seves bodes. En aquest pòdcast formulen una pregunta que em sembla importantíssima i difícil de contestar a parts iguals: si no existís Instagram, la gent es seguiria casant de la mateixa manera? I jo em pregunto: pot ser que les bodes es comencin a pensar segons com quedaran a través de qui les segueixi en la pantalla i no només per qui les segueixi en persona? No podem explicar l’augment del número de casaments només pels hasthags, les stories i els compte enrere d’Instagram, però és clarament una peça més del puzle de l’iceberg de la família nuclear on la institució del matrimoni hi juga un paper clau i a través del qual s’hi mostra el subjecte neoliberal en la seva “millor versió”.

En definitiva, després d’aquestes reflexions (que podrien estendre’s molt més), advertim que ens hem pensat que érem propietaris de nosaltres mateixos i que si volíem, podíem, veiem que hem canviat el mite de la mitja taronja pel de la taronja sencera (individual i que depèn només de si mateixa), ens adonem com, conscient o inconscientment, hem assimilat i comprat el discurs neoliberal i que, al cap i a la fi, s’han mercantilitzat absolutament tots els espais de la nostra vida. A la vegada, el neoliberalisme s’ha adaptat i ha utilitzat la diversitat i els canvis sexe afectius que hem anat aconseguint en la superfície del nostre iceberg no sense grans esforços dels moviments socials. Ja siguem homosexuals, queer o trans, ja tinguem una relació oberta, poliamorosa o monògama, mentre internalitzem d’una manera o l’altre la necessitat de dur a terme el treball de reproducció social, al capitalisme actual ja li és suficient, i més quan es troba en crisi. Ja ho diuen Bhattacharya i Arruzza, per comprendre la sexe afectivitat, l’amor i la família sota el capitalisme no podem mirar només l’esfera del canvi personal i del reconeixement de drets legals, no podem només entendre’ns a nosaltres mateixes individualment: també ho hem d’entendre sota l’esfera de la reproducció social i com aquesta està subjecta a les pressions del capitalisme. No som subjectes que es contradiuen sols, som subjectes que viuen les contradiccions de la crisi del neoliberalisme que necessita persones que s’encarreguin de si mateixes i que, a la vegada, necessita la família per sobreviure. La incertesa, el deute, la inestabilitat emocional, el “res a llarg termini” i l’enyorança del passat sumat a les qüestions més de fons que s’han anat assenyalant en aquestes pàgines, són alguns dels ingredients que ens contaminen i ens fan viure permanentment sota la contradicció de la feblesa i la romantització de la vida amorosa i familiar.