Parlem amb Heval Rojbîn, membre del moviment de dones del Kurdistan crescuda a Alemanya, sobre la identitat kurda i l’assimilació des de la diàspora. Planteja que la qüestió de la identitat és ara més precisa arreu del món perquè s’ha tornat difosa i més individualista però que mentre la identitat kurda sigui negada i perseguida, la política d’assimilació tindrà un fort impacte en la gent. En el moment de fer l’entrevista era a Rojava formant part de la revolució

Des de sempre, amb el desplaçament forçat de comunitats senceres amb motiu de la guerra, veiem com pràcticament a cada racó del món hi ha persones d’orígens diferents, especialment ara a Occident a causa de la crisi de les persones refugiades i amb el procés de globalització del mercat capitalista. Explica’ns una mica sobre la teva història. Quan i per què la teva família va marxar per venir a Alemanya?

La meva família va decidir marxar de Turquia i fugir a Alemanya l’any 1994, quan jo tenia 2 anys. Per quin motiu van escollir Alemanya no ho sé, però la raó de la nostra fugida de Turquia com a kurds va ser l’opressió i les agressions de l’Estat feixista turc.

Els anys 90 no només nosaltres sinó milers de persones kurdes vam fugir pels atacs de l’Estat turc, alguns van anar a les metròpolis turques, altres als països veïns i alguns vam anar a Europa. Aquells anys, 4000 pobles kurds van ser cremats i les persones kurdes van ser sistemàticament perseguides, arrestades, torturades i assassinades.

Milers de kurds “van desaparèixer” sota la custòdia dels militars i la policia i encara ara les seves mares surten als carrers cada dissabte exigint que els tornin els seus fills, exigint que els donin les seves restes, exigint justícia.

En aquell moment, els anomenats “assassinats amb perpetradors desconeguts” eren també una part de la política de l’Estat turc, una part de la seva guerra especial per espantar la població kurda i per trencar el seu esperit de lluita i voluntat de reconeixement de la seva identitat.

Milers i milers de persones han sigut executades fora de la legalitat per unitats de contra-guerrilla. El meu pare i un dels meus oncles són dos dels molts casos d’”assassinats amb perpetradors desconeguts”. Van ser assassinats al carrer perquè mai havien negat la seva identitat kurda i havien exigit els seus drets essencials. A banda del meu pare i el meu tiet tenim molts altres familiars que van morir en aquest conflicte. La pressió de l’Estat turc va ser molt dura. Hi havia el risc de patir més atacs de l’Estat turc i per això la nostra família, tal com milers d’altres famílies i persones, van fugir de Turquia en aquell moment.

Com vas viure la teva infantesa a Alemanya, et vas identificar sempre com a kurda? Quina va ser la teva relació amb la llengua i la cultura kurdes?

Totes les societats, comunitats i persones estan modelades per la seva història, tal com ho està Alemanya. A la història recent, la societat alemanya ha estat condicionada particularment pel feixisme, que encara és present a la societat i que està ancorat institucionalment, fet que per mi va ser visible quan era una nena i sent adulta, fins i tot sense sempre ser-ne plenament conscient. Per mi era molt clar que no era alemanya, tot i que parlés alemany o creixés a Alemanya. Ni semblava alemanya ni m’ho sentia.

Per descomptat, hi havia també el fet que la societat alemanya no m’acceptava tampoc com alemanya. Tot això va ser molt confós per mi quan era una nena, perquè vaig créixer no només entre dues identitats, sinó tres. Tenia nacionalitat turca, vivia a Alemanya però era kurda. Molta gent fins i tot no sabia qui són els kurds i, com que no tenia una comprensió política real ni profunda de què vol dir la identitat sovint per fer-ho més fàcil per mi i per l’altra persona que no sabia qui són els kurds, deia que venia de Turquia.

Sempre vaig estar molt connectada amb la cultura kurda fins i tot sense ser sempre conscient d’això. A casa vaig créixer amb la cultura i les tradicions kurdes. La meva mare va créixer a un poble kurd i no va anar a l’escola i amb nosaltres només parlava kurd. Va posar molt d’esforç en intentar apropar-nos a la cultura kurda, però fora de casa estàs envoltada per una cultura diferent amb la qual vam créixer. Quan era una nena i després adolescent donava molt poc valor a la cultura o a la identitat, o no me n’adonava. Però tot i no ser-ne conscient, la cultura kurda va ser molt important per mi i va ser sempre una part significant de la meva vida. Més tard, a través d’activitats culturals com la dansa o la llengua kurdes vaig començar a ser conscient de la política i vaig començar a interessar-me i a estar políticament activa.

Quina és la relació entre la identitat alemanya i la kurda en el teu cas i com creus que la qüestió de la identitat, que cada vegada és menys clara (pare i mare d’orígens diferents, processos d’hegemonia cultural global, desplaçament, etc), s’està desenvolupant en general en l’actualitat?

La identitat no és quelcom que està fixat, però hi ha alguns aspectes de la identitat que no són modificables, especialment els que fan referència a la història pròpia i dels teus ancestres, les experiències que has tingut i l’espai i temps en el qual les has experimentat.

Crec que la identitat és un tema molt important. Hi ha diferents cercles d’identitat i cada persona pertany a diversos d’aquests cercles. No és cap problema que els diferents cercles d’identitats es tornin més acolorits, diversos i refinats, però quan aquests cercles es tornen borrosos o desapareixen, quan algú és privat de la seva identitat, la cerca d’una identitat pot prendre formes molt lletges i això es pot veure en el creixement del feixisme.

Sempre hi ha hagut canvis i desenvolupament de les cultures. Quan no hi havia les fronteres de l’estat-nació tal com existeixen avui en dia, les cultures i les identitats sempre estaven entreteixides. Com a resultat del capitalisme s’han dibuixat fronteres artificials i les identitats s’han tornat cada vegada més i més borroses mentre són venudes com quelcom molt important. Sovint això porta cap a una cerca que es converteix en un extrem, tal com el nacionalisme, el fonamentalisme o altres.

En la meva opinió, la qüestió de la identitat és més precisa arreu del món ara més que abans, perquè s’ha tornat difosa i més individualista.

La meva identitat conté molts aspectes, per descomptat, tal com la de tota la resta. Vaig créixer a Alemanya i vaig adoptar coses de la cultura d’allà, és una part de mi. També m’ha interessat sempre la història d’Alemanya perquè he viscut a la seva terra. Què hi havia abans que hi fos jo? Què va passar-hi, què va fer que la societat sigui com és a dia d’avui? A través de la seva societat la seva història també m’ha influenciat a mi. I després hi ha la meva història personal, que no puc considerar de manera separada de la història sencera del poble kurd, que és la història de la meva mare, dels meus pares. Per què estic avui en dia a Alemanya i no al Kurdistan? Per què va haver de fugir la meva família? Per què hi ha guerra al Kurdistan?

En el context dels Països Catalans, el fet que les persones d’altres grups ètnics no siguin considerades catalanes és sovint rebutjat, perquè es considera que no és gaire inclusiu, malgrat que té molt a veure amb el fet que ser catalana et dona un estatus social i legal que ser marroquina, angolesa o kurda no et dona. D’altra banda, podem interpretar-ho també des de la perspectiva de l’assimilació, que vincula la qüestió nacional a l’estatus com a persona ciutadana d’un estat. Com es donen aquests processos a Alemanya amb la comunitat kurda? Què penses d’aquestes tensions entre integració i assimilació i la pèrdua de la identitat nacional pròpia?

Hi ha molta discussió sobre integració a Alemanya, però no tant en el sentit que hi ha d’haver una cultura acollidora que integri i no que exclogui, sinó que té més a veure en com els estrangers s’adapten als alemanys, té a veure en com convertir-se en un bon alemany.

A Alemanya, tal com a la resta de països occidentals, les persones que no venen de l’Oest o de l’espai blanc europeu sempre són vistes amb una mirada que està modelada per l’eurocentrisme i l’orientalisme. Per descomptat, això també afecta la població que no prové de la mateixa regió, siguin albanesos, àrabs o kurds. Per exemple, tinc un amic que és un yezidi kurd, coneguts per la seva connexió amb la seva cultura i religió, que està casat amb una dona yezidi kurda i que em va dir que si tinguessin un fill o filla la seva dona li voldria posar un nom alemany perquè tingués menys problemes a l’escola. Això mostra com especialment les dones migrants de l’Orient Mitjà senten la pressió de no ser acceptades.

Durant centenars d’anys la identitat kurda ha estat negada i perseguida a les quatre parts del Kurdistan, però fins i tot així les famílies kurdes posen als seus infants noms kurds, malgrat la gran amenaça de la repressió. Però aquí a Alemanya contem com població àrab, turca o persa, no tenim estatus ni reconeixement de la nostra identitat i passen coses així. Això mostra que per subtil que sigui la política d’assimilació, té un fort impacte en la gent.

La qüestió de la identitat nacional és molt important per la lluita per l’alliberament al Kurdistan, tal com ha marcat diferents processos revolucionaris al voltant del món, especialment en els anys 60 i 70 amb els processos de descolonització a Amèrica Llatina i Àfrica. Tot i això, és també un dels pilars de la construcció dels estats-nació i fins i tot del feixisme. Comença fent que algú s’identifiqui d’una manera concreta i, per tant, no d’una altra, i es construeix una mena de proximitat amb algunes persones i distància amb altres. Com es construeix una identitat nacional que no caigui en aquests paràmetres exclusius?

Una identitat nacional en si mateixa no és dolenta. Es torna nacionalisme i feixisme a través del dibuixar arbitrari de fronteres i de la formació d’estats-nació. Les identitats en les quals es basen els estats-nació no tenen cap base sòlida, cap lògica, i fora d’aquesta complexitat es creen el racisme i el feixisme.

Crec que és positiu conèixer, entendre i estimar el teu país, societat, història i cultura, sense importar on i de quin grup ètnic siguis. Crec que no és exclusiu el fet de dir que hi ha històries, cultures i societats diferents que viuen i es desenvolupen en diferents llocs del món. Que hi hagi diferència no vol dir que aquesta hagi de generar distància, al contrari. Crec que una societat només pot viure en pau i harmonia amb altres grups nacionals i identitats d’una manera igualitària si coneix, estima i està orgullosa de la seva pròpia identitat.

Com encaixa el fet de no negar la unitat territorial de Síria o Turquia amb aquesta qüestió? Vull dir, reivindicar-se kurds i no turcs, o kurds i no àrabs, per tal de no rendir-se al procés d’assimilació, però alhora no negar les fronteres de l’estat-nació que han generat aquests intents d’aniquilació i que divideixen el poble kurd en quatre Estats diferents.

No podem negar les fronteres nacionals que s’han dibuixat. S’han dibuixat, existeixen i influeixen. A les quatre parts del Kurdistan no només la cultura dels països veïns sinó també les polítiques dels respectius Estats influeixen en la societat. Els quatre Estats ocupants, Iran, Iraq, Síria i Turquia, de diferents maneres, tenen una forta política d’assimilació i negació de la identitat kurda. Estan lliurant una guerra especial amb atacs ideològics a la població. Volen dividir la societat, construir un   forat entre les diferents parts. Volen que els kurds es vegin a ells mateixos diferents dels de les altres parts, com si fossin persones estrangeres, i que s’identifiquin més amb els àrabs, perses o turcs.

Per exemple, totes les ciutats entre les fronteres nacionals turca i síria són ciutats que van ser dividides per aquestes fronteres, que van ser construïdes amb violència i en contra la voluntat de la gent. Qamishlo i Nisebin eren una sola ciutat que va ser dividida. Només hi ha 5 minuts caminant per anar d’una ciutat a l’altra, però volen que les persones de Qamishlo i Nisebin es reconeguin entre elles com estrangeres. Això és el motiu pel qual, per exemple, els representants del YNKS a Rojava que mantenen bones relacions amb l’estat turc diuen que tots els kurds que no són de Síria i que han vingut per defensar Rojava han de marxar de la regió. Això és exactament el que volen els estats-nació que han dividit Kurdistan en quatre parts. Si una persona turca se’n va d’Istanbul a Adana, ningú d’Adana li dirà que ha de marxar de la regió. O si una persona àrab va d’un país àrab a un altre això no resulta cap problema. Fins i tot per un nacionalista alemany no seria un problema si una persona alemanya es mou de Berlín a Hannover, per exemple. Llavors, per què és un problema si una persona kurda es mou d’una part del Kurdistan a una altra? Per exemple de Nisebin a Qamishlo. Això és el resultat de la guerra especial. No només les fronteres dels Estats s’haurien de reconèixer…

Nosaltres estem en contra de la mentalitat dels estat-nació. Però dissoldre aquestes fronteres és difícil i comportaria noves fronteres, voldria dir més fronteres d’estats-nació. Volem una democràcia de base i això només es pot crear a través d’una societat ètica i política que s’autogoverni. El que volem ara és que les fronteres dels estats-nació que existeixen, i l’Estat en si mateix, perdin la seva funció i poder. Això només es pot assolir amb una democràcia radical on la gent per ella mateixa trobi solucions als problemes socials i no deixi això en mans d’un Estat l’interès del qual mai ha sigut el benestar de la població. Aquí s’han creat alternatives que treuen poder de les estructures estatals i les deixen disfuncionals. El projecte democràtic a Rojava és un bon exemple que és possible viure sense Estat i amb la inclusió i el reconeixement de diferents pobles. Per descomptat, això és una espina clavada en els poders dels estats-nació i aquest és el motiu pel qual aquest projecte no està reconegut oficialment enlloc, perquè si reconeixen Rojava han d’admetre que és possible organitzar la societat sense un estat-nació.

A Alemanya particularment, tal com en altres països europeus, hi ha una comunitat kurda molt gran que s’ha proveït de diferents estructures organitzacionals. Quin és el rol polític de la lluita des de la diàspora (objectius, èxits, reptes…)?

Hi ha hagut molts atacs i massacres en contra del poble kurd al llarg de la història i, com a resultat, moltes dones kurdes han fugit a la diàspora i especialment a Europa. Quan els kurds van fugir durant els anys 80 i 90, la majoria van marxar amb la perspectiva que tornarien després de l’alliberament del Kurdistan. Però el conflicte és molt llarg i els kurds a la diàspora han construït una nova vida en una terra estrangera, i les segones i terceres generacions han crescut a la diàspora, alguns sense haver vist mai el país d’origen dels seus pares.

Els kurds que viuen a la diàspora encara somien amb la llibertat del Kurdistan i un estatus per les persones kurdes, tant al Kurdistan com a la diàspora. Per tant, tenen la responsabilitat de lluitar per aquests objectius des dels seus llocs. Per una banda, és important estendre les idees i la ideologia d’Abdullah Öcalan, el confederalisme democràtic i l’alliberament de les dones, al voltant el món, apropant-ho als diferents pobles, activistes, polítics i persones de l’acadèmia. S’ha de pressionar als poders internacionals perquè actuïn contra les vulneracions dels drets humans i la guerra bruta al Kurdistan. Per fer això, és necessari també organitzar-se i coordinar-se allà i, lògicament, fer-ho segons el confederalisme democràtic. Hi ha consells, consells autònoms de dones i associacions i les joves, estudiants i persones de l’acadèmia també s’autoorganitzen.

Les persones kurdes, tant al Kurdistan com a la diàspora, són criminalitzades pel seu activisme i per exigir els seus drets fonamentals. Per exemple, els objectius pels quals lluitem de cap manera violen la constitució d’Alemanya, però el manteniment de les relacions econòmiques i polítiques d’Alemanya amb Turquia fa que s’actuï segons l’interès de l’Estat feixista turc i els kurds i les kurdes són perseguits.

A banda del fet que l’estat alemany i altres estats actuïn per l’interès de l’Estat feixista turc, aquest mateix estat utilitza milers d’agents de l’agència d’intel·ligència turca, el MIT, per fer seguiment als activistes kurds, passar la seva informació a Turquia, amenaçar-los i fins i tot executar-los. A Alemanya s’han detectat diversos casos d’intents d’assassinat de polítics i activistes kurds. I l’Any 2013, tres activistes kurdes, la Sakine Cansiz, la Fidan Dogan i la Leyla Saylemes van ser executades per un agent del MIT a París.

Els i les activistes kurdes estan en perill de ser perseguides, arrestades i assassinades no només a la seva terra natal, sinó també a la diàspora.

Hi ha moltes persones kurdes que estimen la seva terra i no tenen cap possibilitat de tornar-hi, que viuen en un exili permanent i real. En el context de desarrelament al qual ens empeny el capitalisme (de trobar qualsevol cosa a qualsevol lloc i qualsevol moment, la flexibilitat de viatjar per estudis o feina, l’hegemonia de la cultura anglo-saxona…) com viu la comunitat kurda a la diàspora aquesta distància de la seva terra? Què va significar per tu tornar al Kurdistan, tot i haver crescut lluny?

A la pregunta què vol dir pels kurds viure lluny del seu país no hi ha una única resposta. Tal com he dit abans, hi ha moltes generacions que viuen a la diàspora, algunes mai han vist la seva terra o hi han estat només de visita durant les vacances. El què jo he vist en les generacions més grans que van créixer al Kurdistan i després van marxar a la diàspora és una clara enyorança per la seva terra natal. No sé com descriure això exactament, però és com si els seus cors estiguessin trencats i part d’ells estiguessin escampades per la seva terra. El món dels seus pensaments sempre ha mirat en direcció a casa. És com si mai haguessin arribat a una terra estranya, com si estiguessin en un llindar, esperant per viure les seves vides una altra vegada. Les generacions joves que van venir quan eren adolescents o infants s’han instal·lat més ràpid i millor, però encara tenen el desig d’estar connectades a la seva terra.

Jo mateixa vaig créixer a Alemanya i no podia recordar la meva terra natal. Tot i això, em vaig interessar per entendre d’on venia i per conèixer aquesta regió. Hi havia un desig de visitar casa, de veure com era, d’estar-hi connectada. El Kurdistan sempre ha sigut casa meva, però era una casa estranya. La primera vegada que hi vaig viatjar, estava molt excitada i una mica ansiosa. El país m’era estrany, fins i tot no coneixia realment els membres de la meva família i al principi la llengua va ser molt difícil per mi. Però gradualment es va anar desenvolupant en mi una comprensió política i cultural, vaig aprendre més i més sobre la història i la resistència de la regió de manera que aquesta no es va convertir només en la meva casa personal i ètnica, també va ser un lloc que políticament entenia com casa meva.

També sóc conscient que la ideologia i la revolució no estan només lligades a una regió geogràfica sinó que també es desenvolupen i viuen en nosaltres mateixes, però al Kurdistan he trobat el lloc on vull continuar la meva activitat política.

I per acabar, com i per què vas prendre la decisió d’unir-te al Moviment d’Alliberament del Kurdistan tot i viure en un país amb unes comoditats infinitament més grans que les que hi ha a Rojava?

La resposta a aquesta pregunta rau en la pròpia ideologia i apropament del Moviment d’Alliberament del Kurdistan. Abdullah Öcalan es descriu com una persona que cerca la veritat. Ell busca la veritat, la qüestió del significat de la vida, per la cerca de la llibertat. Ell i la gent que el segueix estan intentant entendre on són les arrels de la manca de llibertat, quin és el punt en el que la humanitat ha perdut la seva llibertat? I com tornem a aconseguir aquesta llibertat? El Moviment d’Alliberament del Kurdistan no només vol aconseguir un Kurdistan lliure per establir un Estat kurd, el que volem és la llibertat pel Kurdistan, per l’Orient Mitjà, per tot el món i per l’univers sencer.

Si el meu entendre la llibertat hagués sigut el fet de tenir 24 hores d’electricitat, aigua, menjar diners i una propietat, llavors m’hagués sentit lliure amb la meva vida a Europa. Però veient com els problemes de salut mental, individualisme, antisocialisme segueixen creixent a Europa, veient què és el que està generant aquesta vida anti-social a Europa a la gent, mai podria dir que això és llibertat per mi o per qualsevol altra persona.

Aquí potser no hi ha sempre electricitat i a vegades Turquia talla els corrents d’aigua que abasten la regió d’aigua potable. No estava acostumada a això a Alemanya, però aquest fet mai m’ha fet dir que la vida era millor allà. Això no m’ha desmoralitzat mai, perquè sé que els objectius que volem assolir no són fàcils, que requereixen de molta força, paciència i convicció i que val la pena al 100%. Com podria estar satisfeta en un país amb unes comoditats infinitament més grans quan les dones no són lliures en aquest sistema i són oprimides pel sistema patriarcal? Quan la natura que és el nostre habitat és destruïda pels mètodes de producció capitalista? Quan la societat que hi viu és privada de la seva part social i comunal?