Gràcies a l’odiós Donald Trump, que ha redefinit l’estratègia imperialista nord-americana a partir d’un llenguatge extractivista desacomplexat, potser alguns redescobreixen el vincle entre dominació política imperialista i subjugació econòmica. Tal vegada és la única bona notícia de tot plegat. I tanmateix, quan més necessaris son anàlisis en profunditat i plantejaments antiimperialistes clars per part de l’esquerra, aquesta es troba navegant en un mar de confusió i desorientació teòrica.

Les ambicions imperials explícites de Trump i la pràctica d’un unilateralisme prepotent i descarnat que esquinça encara més la legalitat internacional, desperten tota mena de crítiques i reaccions, però aquestes es mouen majoritàriament en les coordenades de la sobredeterminació del paper exercit pel gran home foll; com si es tractés d’un fenomen puntual que distorsiona temporalment les relacions internacionals, esperant que aquestes, un cop amortitzat el personatge, tornaran inevitablement a la seva normalitat harmònica. Si bé aquesta lectura és totalment comprensible en el cas de la crítica liberal al trumpisme, ja que importa sobretot posar el focus en el personatge per aïllar-lo de les causes sistèmiques que expliquen el fenomen, no ho és gens en el cas d’una esquerra que hauria d’aspirar a demolir el sistema capitalista, causa determinant de l’imperialisme contemporani i de tots els epifenòmens que comporta.

L’acció criminal contra Veneçuela ha posat contra les cordes el chavisme, davant la tessitura de resistir a l’agressió imperialista o col·laborar amb l’enemic per evitar el pitjor, i ha evidenciat també la debilitat d’una esquerra llatinoamericana que no ha estat capaç, per ara, d’articular una resposta solidària contundent. Alienada del petroli veneçolà, Cuba està sent sotmesa a una situació de bloqueig intolerable que presagia el desastre: no cal esperar accions, per part dels pocs governs progressistes que queden a la regió, per evitar-ho. Colòmbia, Mèxic i Brasil eleven condemnes i protestes protocol·làries, però es pleguen a les exigències ianquis quan es veuen amenaçades pel xantatge econòmic i les bravates militaristes trumpianes. L’Iran està a punt de caure i l’Orient Mitjà es pot convertir en un camp de devastació i caos, administrat per l’imperi ianqui i els seus aliats a la regió.

La Xina i Rússia juguen la seva partida en el gran tauler d’escacs mundial i miren a mig-llarg termini, però sembla que assisteixen, impassibles, a un escenari en què totes les peces contra-hegemòniques van caient una darrere l’altra. Sembla poc probable que puguin fer res per contenir la creixent agressivitat imperialista nord-americana (fer quelcom implicaria una Tercera Guerra Mundial), tot i que els seus estrategs són plenament conscients que, un cop totes les peces hagin caigut, ells poden ser els objectius següents.

Així doncs, a curt-mig termini, les resistències contra-hegemòniques articulades per actors estatals semblen abocades al fracàs o si més no a l’autocontenció. L’imperialisme ianqui, tot i l’endeutament estratosfèric, tot i el declivi evident de la seva potència econòmica, sembla capaç d’allargar la seva hegemonia durant una quantes dècades més i, a través de la força militar, de mantenir a ratlla l’emergència imparable de la Xina i de l’anomenat Sud Global. D’altra banda, especialment si la Xina no es reorienta cap al socialisme, tampoc cal esperar massa d’aquest món multipolar que es dibuixa a l’horitzó, ja que en essència només aspira a redefinir les normes comercials del capitalisme global (en un sentit més just pels països no occidentals, és cert) sense qüestionar-ne però les lògiques acumulatives i extractives. Ara bé, l’esquerra hauria de veure-hi una oportunitat històrica per fracturar l’imperialisme occidental i la mateixa arquitectura del sistema-món capitalista. L’ensorrament de l’imperialisme occidental significaria una situació inèdita que cal aprofitar: el debilitament de la classe capitalista occidental, un buit de poder a nivell internacional, l’absència d’un gendarme amb capacitat per disciplinar i subjugar tot intent de subvertir l’ordre «natural» de les coses. Cal doncs reactivar la lluita de classes al cor mateix de l’imperi per destruir-lo d’una vegada per totes. Només així s’obrirà la possibilitat de construir la solidaritat internacionalista i el socialisme.

La negació de l’imperialisme des de l’esquerra

Potser el fet que l’esquerra liberal-progressista occidental hagi abandonat totalment la denúncia de l’imperialisme (i fins i tot n’hagi estat històricament còmplice) explica en part l’actual desorientació generalitzada i fins i tot la fascinació-aversió que desperta el fenomen Trump, però això tampoc explica el desinterès o els posicionaments ambigus o neutralitzadors de bona part de l’esquerra combativa al respecte.

En un article recent, John Bellamy Foster dissecciona de manera contundent l’actitud negacionista de bona part de l’esquerra occidental respecte a l’imperialisme. Amplis sectors d’aquesta (la socialdemocràcia tradicional, òbviament, però també bona part de l’esquerra intel·lectual i militant) acceptarien en realitat la premissa segons la qual les relacions internacionals no estarien en l’actualitat governades per l’imperialisme, negant per tant la validesa de la vinculació entre capitalisme monopolista i imperialisme establerta en el seu moment per V.I. Lenin. Segons Bellamy Foster, l’esquerra occidental nega les tesis fonamentals del marxisme respecte a l’imperialisme a partir de proposicions complementàries i sovint contradictòries, com ara «(1) una nació no pot explotar una altra nació; (2) no existeix res semblant al capitalisme monopolista com a base econòmica de l’imperialisme; (3) la rivalitat imperialista i l’explotació entre nacions han estat desplaçades per lluites de classes globals dins un capitalisme transnacional completament globalitzat; (4) totes les grans potències actuals són nacions capitalistes involucrades en una lluita interimperialista; (5) les nacions imperialistes poden ser jutjades principalment en funció de l’eix democràcia-autoritarirsme, de manera que no tots els imperialismes són iguals; (6) l’imperialisme simplement és una política d’agressió d’un estat contra un altre; (7) l’imperialisme humanitari dissenyat per protegir els drets humans està justificat; (8) les classes dominants del Sud Global ja no són antiimperialistes i són transnacionalistes o subimperialistes en la seva orientació; (9) l’«esquerra antiimperialista» és «maniquea» en el seu suport al moralment «bo» Sud Global contra el moralment «dolent» Nord Global; (10) l’imperialisme econòmic ha estat revertit i l’Est/Sud Global explota ara l’Oest/Nord Global; (11) La Xina i els EUA encapçalen blocs imperialistes rivals; i (12) Lenin era principalment un teòric de l’interimperialisme, no de l’imperialisme del centre i de la perifèria.»

Els posicionaments anti-anti-imperialistes de l’esquerra occidental es formulen bàsicament en dues grans versions discursives: o bé l’imperialisme no existeix i actualment vivim en un món subsumit totalment en un capitalisme globalitzat, un món en què la dominació imperialista deixaria per tant de tenir sentit; o bé l’imperialisme passa a caracteritzar les relacions conflictuals estrictament polítiques entre «blocs» i es converteix en una etiqueta que es pot aplicar perfectament a països no centrals del sistema-món capitalista (Rússia i la Xina especialment). En el primer cas, l’imperialisme simplement desapareix de l’equació en una subtil maniobra intel·lectual que blanqueja les noves estratègies de dominació de la potència nord-americana i la classe capitalista mundial, arribant a la conclusió que la pax americana és realment una pau basada en la concòrdia de les nacions i les seves elits polítiques i econòmiques; en el segon cas, l’imperialisme occidental (que Samir Amin va anomenar la tríada per incloure Europa i el Japó com a socis-vassalls) es legitima davant altres «imperialismes», ja que el factor diferencial que decanta la balança es situa en la suposada pugna entre democràcia i autoritarisme –que en realitat no deixa de ser una evolució més sofisticada de l’oposició entre civilització i barbàrie–, acceptant d’aquesta manera la justificació liberal del dret d’ingerència imperial.

Un dels productes intel·lectuals que és a la base de tal revisionisme respecte a la teoria crítica de l’imperialisme és Imperi, obra fonamental de Michael Hardt i Antonio Negri. La seva tesi principal afirma que la tendència expansiva del capitalisme s’oposa als límits intrínsecs de les polítiques imperialistes i que aquesta contradicció fonamental fa aparèixer una nova forma política d’abast mundial, que anomenen paradoxalment «Imperi». El desenvolupament de la forma «Imperi» coincidiria amb la subsumpció del món sencer i de totes les relacions de producció i reproducció en el capitalisme globalitzat. Aquesta evolució es caracteritzaria per una hibridació de les classes socials (unes elits cosmopolites desarrelades i una classe proletària nòmada i igualment desarrelada), per l’erosió i esborrament de l’estat-nació, i la desaparició de les jerarquies de dominació territorial tradicionals (centre-perifèria) en què es basava l’imperialisme clàssic. Hardt i Negri arriben a afirmar que «amb la fi de la Guerra Freda, els Estats Units van ser cridats a complir el paper de garantir i afegir eficàcia jurídica a aquest complex procés de formació d’un nou dret supranacional. De la mateixa manera que els senadors romans van demanar a August que assumís els poders imperials de l’administració per al bé públic, també avui les organitzacions internacionals (les Nacions Unides, les organitzacions monetàries internacionals i fins i tot les organitzacions humanitàries) demanen als Estats Units que assumeixi el paper central en un nou ordre mundial»¹.

D’aquesta manera doncs, els Estats Units es trobarien en una posició hegemònica de forma gairebé no volguda, exercint de gendarme d’un nou ordre mundial que s’hauria format no pas a partir del desenllaç de la lluita per l’hegemonia entre potències capitalistes, l’ensorrament del socialisme a l’Europa de l’Est i l’URSS i l’establiment de noves formes de dominació imperialistes després dels processos de descolonització, sinó per la suposada pressió emancipadora de les multituds (aquest no-subjecte que Hardt i Negri situen al centre de llur teoria suposadament emancipadora). En definitiva, doncs, segons els autors d’Imperi «la història de les guerres imperialistes, interimperialistes i antiimperialistes s’ha acabat. El final d’aquesta història ha marcat el començament del regnat de la pau. O realment, hem entrat a l’era dels conflictes menors i interns. Tota guerra imperial és una guerra civil, una acció policial.»² L’adveniment imperial tindria doncs un sentit clarament progressiu, en tant que hauria encaminat el món cap al cosmopolitisme i que aquest escenari obriria un camp de lluita directa i no mediada entre l’imperi parasitari i les multituds, un nou subjecte constituent tan imprecís com fantasmagòric i que seria realment el protagonista d’aquesta transformació imperial. La pressió de les multituds i el desenvolupament del general intellect, havia de conduir màgicament l’imperi a formes democràtiques i igualitàries.

Evidentment, les tesis de Hardt i Negri s’han demostrat totalment infundades i ingènues, però han exercit una certa influència en sectors de l’esquerra occidental post-comunista i han contribuït a emmascarar l’imperialisme d’hegemonia americana i a deslegitimar qualsevol posicionament antiimperialista. Al cap i a la fi, adoptar una posició antiimperialista equivaldria a l’heretgia de situar-se fora del corrent de la història i optar per la recuperació d’una sobirania nacional que es dona per feliçment desapareguda. Santa innocència…

Des d’un suposat marxisme, més discursiu que materialista, Slavoj Žižek va força més enllà, identificant-se de ple amb les intervencions civilitzatòries i humanitàries del gran gendarme ianqui i convertint totalment en irrellevant la qüestió de si aquestes intervencions estan motivades per ambicions imperialistes o per suposades intencions humanitàries. Allò que lamenta Žižek no és l’absència d’una resistència emancipatòria a l’imperialisme ianqui, sinó que aquest darrer s’hagi vist sotmès a situacions «humiliants» en els darrers anys. Segons el filòsof eslovè, per exemple, la única solució a la guerra d’extermini que mena Israel contra Palestina passaria per la invasió nord-americana de Gaza! Així doncs, ignorant qualsevol lògica geopolítica, passant per alt el suport militar actiu dels EUA i la UE a Israel, sosté de manera absurda que només així seria possible obligar l’entitat sionista a aturar el genocidi i a garantir condicions de seguretat bàsiques pels i les palestines; de la mateixa manera, proposava una escalada i una major implicació activa dels Estats Units en la guerra contra Rússia… paradoxalment, per evitar una guerra mundial! En definitiva, Žižek condueix la seva retòrica marxista-lacaniana a un idealisme moralitzant que justifica les intervencions imperialistes en nom de la defensa de l’Occident «lliure», només per lamentar que «Els EUA perdin regularment l’oportunitat d’utilitzar (el que queda del) seu poder imperialista global per a una bona causa.»³

Imperialismes: depèn de com es miri…

Si entenem l’imperialisme com la «tendència d’un estat a l’expansió econòmica i territorial, al domini sobre altres estats i pobles»⁴, podríem afirmar que l’imperialisme nord-americà desborda aquestes coordenades. Malgrat alguns casos puntuals, el nord-americà és un imperialisme paradoxal, que a més de recolzar-se en les altres potències occidentals (a les quals també va sumar el Japó després de la seva derrota a la SGM i subseqüent conversió en protectorat nord-americà), ha evitat la conquesta permanent de territoris. La dominació de l’imperialisme ianqui, com és ben sabut, s’ha realitzat de manera més aviat indirecta: via imposició de governs titella, via xantatge econòmic (amb l’hegemonia del dòlar i el capital financer com a veritables armes geopolítiques), via intervencions militars i cops d’estat per canviar règims díscols, via foment del caos i de la violència sectària per devastar països i convertir-los en objecte de predació… Es tracta, en paraules de Daniel Immerwahr, d’un imperi puntillista, que pot fonamentar el seu domini i hegemonia mundials en el control militar de punts estratègics i en una capacitat d’intervenció militar gairebé immediata en qualsevol indret, sense necessitat de sotmetre territoris amplis al seu control directe⁵. Això no el converteix en menys imperialista que altres precedents històrics, ben al contrari. La llista d’estats on ha intervingut directament o indirecta l’imperialisme ianqui, la llista de les massacres que aquestes intervencions han provocat, és innombrable i hauria d’escandalitzar a qualsevol intel·lectual progressista d’esquerres. 

Tanmateix, el gran problema que té bona part de l’esquerra a l’hora d’analitzar l’imperialisme és que s’ha perdut de vista la connexió existent entre la lògica acumulativa del capitalisme i les estratègies polítiques que podríem qualificar d’imperialistes. D’aquesta manera, es dona per bona la separació liberal entre economia i política, com si fossin dues esferes autònomes perfectament separables, passant per alt que tal separació és totalment irreal i que l’expansió del capitalisme sempre s’ha recolzat en el poder coercitiu i militar de l’Estat. Així, els excessos de l’imperialisme sempre es poden remetre a la perfídia de la política, lloc on es reclouen els pitjors excessos de la naturalesa humana; mentre al normal funcionament de l’economia capitalista se li atribueix una mena d’innocència prístina relacionada amb el desenvolupament pacífic del comerç i la civilitat. Només que, en realitat, el desenvolupament del capitalisme ha estat sempre marcat per la violència, la crueltat, l’extermini, la predació i la destrucció i ha anat acompanyat inextricablement de l’imperialisme i la dominació de la perifèria del sistema capitalista en una o altra forma. En realitat, quan certa esquerra progressista parla d’imperialisme, quan el denuncia de forma vehement, es refereix a una forma estrictament política, precapitalista, d’expansió territorial (relacionada fins i tot de manera exclusiva i poc materialista amb les pulsions patològiques de grans homes polítics) i ho fa perquè no reconeix la interconnexió entre capitalisme i imperialisme.

D’aquesta interpretació estrictament política-territorial de l’imperialisme en provenen molts malentesos i falsificacions. A partir de la reducció de l’imperialisme a la dominació territorial directa, no es considera imperialisme cap de les intervencions occidentals (ja sigui per la via militar o per les més subtils vies del xantatge econòmic, els bloquejos criminals o el foment de «l’oposició democràtica») per sotmetre països díscols o bé per canviar règims incòmodes, ja que aquestes intervencions no van acompanyades normalment d’una ocupació militar estricta. 

Com a exemple, els repetits intents de cop d’estat contra Veneçuela perpetrats per la intel·ligència nord-americana, el suport a «l’oposició», els descarats actes de pirateria al Carib, l’agressió militar del passat mes de gener, el segrest del seu president Nicolás Maduro i Cilia Flores, el xantatge exercit per controlar la comercialització dels seus recursos petrolífers, difícilment són considerats com a típicament imperialistes per bona part de l’esquerra occidental (i per la pràctica totalitat de l’esquerra parlamentària). Les reaccions s’han mogut majoritàriament en les coordenades de la condemna per la vulneració de la legalitat internacional (prenent això sí distàncies respecte al chavisme) i fins i tot en les coordenades del silenci còmplice. En qualsevol cas, es tendeix a atribuir l’agressió simplement als capricis narcisistes de Trump i no a motivacions geopolítiques imperialistes, tot i les constants al·lusions del mateix Trump a la necessitat, per als EUA, d’apropiar-se del control dels recursos veneçolans.

En el cas del present conflicte entre Occident i Rússia, les intervencions per desestabilitzar i canviar règims de diversos països de l’ex-URSS (Geòrgia i Ucraïna al capdavant) no es consideren en cap cas imperialisme. Tampoc es veu cap perill d’agressió i escalada militarista en l’extensió de l’OTAN (que, diguin el que diguin els nostres progressistes, és en essència una aliança militar ofensiva i agressiva) cap a les fronteres russes des dels darrers anys del segle XX, quan tanmateix Rússia estava de genolls i esperant ser acceptada com a soci menor en el club imperialista occidental. Però en canvi sí que és considerat com a imperialista el suport de Rússia als territoris secessionistes russòfons d’Abkhàzia, Ossètia del Sud, Crimea i Donbàs i la posterior annexió d’aquests darrers l’any 2014 i 2022. Les accions militars de Rússia tindrien aparentment més a veure amb una pura lògica política expansionista (mogudes és clar per la perfídia totalitària del seu president) que no pas amb una lògica estrictament econòmica de control de recursos i de cadenes de valor, per això és tan fàcil per bona part de l’esquerra progressista benpensant, que ha esborrat el vincle entre imperialisme i capitalisme, caure en una lectura maniquea.

A partir de l’acceptació del camp de joc liberal de la separació entre política i economia, la nova esquerra progressista estructura els seus punts de vista sobre l’imperialisme en l’oposició binària i simplificada entre democràcia i dictadura/autocràcia. En aquesta lectura simplista hi intervé també una mena de reverència totalment il·lusòria per qualsevol conat de revolta, associant-lo directament a una mena de revolució internacional per la democràcia, perdent de vista els nombrosos factors específics que expliquen aquests esclats, ignorant els possibles efectes desestabilitzadors de la intervenció directa o indirecta (a través de les armes o del soft power) dels EUA i els seus vassalls europeus. Naturalment, qualsevol lectura en clau de lluita de classes en queda del tot exclosa. El quadre que es pinta d’aquestes revoltes és la que acostuma a transmetre’s des dels mitjans de comunicació: ciutadans corrents que s’aixequen contra l’autocràcia i volen unir-se al club de les democràcies mundials exemplars. Partint d’un relat altament emocional, tot intent de situar els conflictes existents en les coordenades de la geopolítica i de fer-hi entrar en joc la intervenció activa o per delegació de les potències imperialistes occidentals (amb els EUA al capdavant) és condemnat per avançat. Connivència i defensa de dictadures totalitàries és l’acusació típica davant d’una tal heretgia. Comprendre la totalitat a partir dels interessos que hi ha en joc? Quina blasfèmia! I tanmateix, és ben coneguda la capacitat que tenen els Estats Units i els seus vassalls de jugar la partida de la intervenció per mitjans més o menys directes fins posar els seus antagonistes de genolls.

Pierre Dardot i Christian Laval, també des del post-marxisme discursiu i en nom d’un suposat internacionalisme, ataquen durament el que ells anomenen «campisme de l’esquerra estalinista»⁶. Segons aquests autors, el «campisme», centrant-se en la crítica a l’imperialisme occidental, ignoraria el perill que representen altres «imperialismes» com el rus, disculparia les seves accions o directament el beneiria en nom de la lluita contra l’enemic comú. És cert que existeix un cert maniqueisme i simplificació en totes les famílies de l’esquerra quan es tracta de posicionar-se respecte a l’hegemonia occidental en el món i respecte a certs conflictes geopolítics, i que és necessari anar més enllà d’anàlisis superficials. No obstant això, Dardot i Laval acaben invertint els termes i invalidant la seva pròpia tesi. L’imperialisme ianqui-occidental queda absolt, ja que segons ells l’imperialisme rus seria l’únic i veritable enemic de la civilització i la democràcia, un autèntic perill per a tots els pobles de la terra: «si la primera línia de la dictadura comença a Rússia, tots els països pròxims i llunyans saben ara el que els espera si res impedeix la seva extensió». Naturalment, queda exclòs qualsevol anàlisi racional sobre les intencions i capacitats reals d’aquest suposat imperialisme a l’hora de conquerir el món.

La justificació del reforçament del bloc atlantista i de l’escalada militar és més que evident en la sèrie d’articles de Dardot i Laval. D’aquesta manera, la crítica a una certa esquerra (que associen amb l’estalinisme) per sostenir posicionaments antiimperialistes, acaba convertint-se en un al·legat a favor del món lliure, d’Occident i d’una democràcia que ells mateixos qualifiquen tanmateix d’imperfecta i degradada. Presentant-se com a partidaris de tenir en compte la complexitat, acaben defensant un punt de vista totalment simplista, maniqueu i absurd. Estant la democràcia (de la qual Occident és eternament dipositària) altra vegada amenaçada pel gran home diabòlic, el no-alineament o el posicionament crític són sinònims de connivència amb l’enemic. Fet el diagnòstic, recepten com a remei un internacionalisme vague, basat en una genèrica democratització radical de les societats i la reformulació de la Unió Europea en clau federativa⁷. El que resulta més curiós i inversemblant d’aquest «internacionalisme» és que s’hagi de construir sobre una base tan poc sòlida com és l’oposició al nacionalisme rus i a través de la guerra i el militarisme. Un internacionalisme abstracte, idealista i petit-burgès en què no hi ha rastre d’horitzó emancipador i igualitari per als pobles de la terra.

Imperialisme i capitalisme: dues cares de la mateixa moneda

Com explicar una tal indigència i una tal desorientació ideològica per part d’intel·lectuals reconeguts de l’esquerra? És fonamental entendre que la lectura dels conflictes internacionals per part de l’esquerra liberal-progressista tendeix a assumir una direcció idealista i abstracta, perdent de vista el vincle existent entre el desenvolupament del capitalisme i la dominació imperialista. L’especificitat de l’imperialisme en el capitalisme es basa en la creació de valor a través de la sobre-explotació del treball i l’espoli de recursos en zones perifèriques i el drenatge d’aquest valor cap a les zones centrals del capitalisme. Això no implica necessàriament processos de proletarització generalitzada i la desaparició de modes de producció tradicionals i de formes d’explotació del treball no assalariat, però sí la seva integració en les cadenes de valor del capital organitzat a escala internacional.

Si l’imperialisme exercit per les potències europees tenia una naturalesa bàsicament extractivista i espoliadora fins l’emancipació formal de les antigues colònies (sense excloure el desenvolupament d’indústries puntuals), l’hegemonia imperialista nord-americana postcolonial i l’onada neoliberal iniciada a partir de finals de la dècada dels anys 1970 implica un canvi d’estratègies. Les oligarquies dels països centrals de l’economia capitalista comencen a exportar capitals cap als països perifèrics per tal de deslocalitzar-hi certs processos de producció industrial (disminuint costos de producció i desarticulant de pas la classe treballadora autòctona), seguint controlant però la totalitat del procés de producció i distribució a partir del manteniment dels llocs de comandament i dels processos tecnològicament avançats. 

L’objectiu primordial de l’imperialisme en el capitalisme és la prossecució de l’acumulació de capital a escala ampliada, l’extracció de plusvàlua en condicions més beneficioses i la col·locació dels excedents de capital i de producció allà on puguin ser col·locats. Dit en termes més crus: el capitalisme implica rapinya, explotació, espoli, dominació i submissió a escala mundial. Quan certa esquerra parla d’imperialisme (o no en vol parlar en absolut), no té en compte aquesta realitat fonamental que diferencia la naturalesa de l’imperi capitalista de la de qualsevol altre imperi històric. Així, per exemple, la tesi de Negri i Hardt sobre la fi de l’imperialisme com a tal (i del capitalisme monopolista) hauria d’implicar teòricament la igualació en les taxes de benefici a nivell mundial i l’equiparació de les condicions d’explotació del treball, cosa que dista molt de ser realitat. Però, el manteniment d’aquestes diferències i de condicions de desenvolupament extremament desiguals, ¿no implica de forma necessària l’hegemonia d’una potència o d’un bloc de països que representem els interessos de la seva classe capitalista, amb l’amenaça omnipresent d’intervenció militar si els equilibris de forces canvien? ¿No és això imperialisme? En aquest sentit, la integració de les oligarquies no-occidentals al consens mundialista del capitalisme no ens hauria de fer perdre de vista que els imperis sempre han sabut cooptar les elits al·lògenes… també expulsar-les o aniquilar-les quan han anat massa enllà en les seves pretensions. 

Al mateix temps, la normalització de la corretja de transmissió imperial (com a conjunt normatiu i institucional que obliga al compliment i a la subjecció) no ens hauria tampoc fer perdre de vista que al capdavall són els estats-nació els que apliquen el seu diktat en els seus respectius territoris a través de la força i la coerció i que són els estats-nació del capitalisme avançat (els EUA al capdavant) que imposen aquest conjunt normatiu i institucional a la resta, amb l’amenaça de sancions econòmiques o de l’aplicació de la força de les armes si cal. Quan l’esquerra liberal-progressista i els seus intel·lectuals prediquen la intervenció benèfica dels estats capitalistes occidentals en els assumptes globals en nom d’un fals internacionalisme, no està sent només il·lusa, s’està movent directament per la mala fe i el servilisme envers els interessos de les oligarquies capitalistes occidentals. Com afirmava fa un temps Samir Amin, «la intervenció del Nord en els assumptes del Sud és negativa en tots els seus aspectes, en tot moment i siguin quines siguin les seves formes (i amb més raó quan es tracta d’una intervenció violenta militar o política). Els exèrcits occidentals mai no aportaran als pobles d’Àsia, d’Àfrica i d’Amèrica Llatina la pau, la prosperitat o la democràcia… Només els poden aportar, en el futur, el mateix que des de fa cinc segles, la servitud, l’explotació del seu treball i de les seves riqueses i la denegació dels seus drets. Correspon a les forces progressistes d’Occident entendre-ho.»⁸

Tot i que l’imperialisme actual opera en condicions diferents de les analitzades per Lenin, els seus objectius continuen sent fonamentalment els mateixos: el control dels mercats i les cadenes de creació de valor, el saqueig dels recursos naturals del planeta i la sobreexplotació de les reserves de mà d’obra barata dels països de la perifèria del sistema-món capitalista. El discurs amb què Occident justifica (i disfressa) la dominació imperialista ha canviat des de llavors: ja no es basa en idees vulgars de civilització o superioritat racial, sinó en fonaments intel·lectualment més sofisticats i aparentment més liberal-progressistes. El discurs humanitari que justifica les intervencions occidentals en països díscols, molt popular durant la segona meitat dels anys noranta, ha estat totalment desacreditat en les seves premisses essencials; avui preval una nova narrativa moralitzadora de confrontació civilitzatòria, basada en la defensa de la democràcia (entesa més com un valor essencialista propi d’Occident que com una praxi política concreta) contra els nous bàrbars. Tot i que la hipocresia d’aquest discurs sembla força evident per a la resta del món, gran part de l’opinió pública occidental (fabricada pels grans mitjans de l’oligarquia capitalista) el recolza, entre el desencís i l’entusiasme.

En aquest sentit, la sinceritat extractivista i hegemonista de la nova estratègia imperialista de l’administració Trump dona força maldecaps als benpensants defensors d’aquesta narrativa mistificadora; no pas, evidentment, perquè se’n qüestionin els objectius a llarg termini, que es comparteixen en bona mesura, sinó per allò de les formes, perquè desemmascara i desacredita aquest discurs hipòcrita per tornar al llenguatge explícit de la força bruta. A Trump, potser perquè és un personatge simplista, mandrós i barroer, no li importa petar-se una legalitat internacional tanmateix feta a mida dels interessos hegemònics dels Estats Units; tampoc li importa el més mínim si un país té formes democràtiques o autoritàries, només la seva submissió als designis de l’imperialisme ianqui. És clar que als seus detractors liberals, conservadors i progressistes, aparentment més civilitzats, tampoc els importa el més mínim.

En el fons però, fins i tot la prevalença del dret internacional es basa en la força: si aquest tingué un paper important a partir del final de la Segona Guerra Mundial fou només perquè hi havia una alternativa sistèmica al capitalisme imperialista i la potència capitalista hegemònica, els Estats Units d’Amèrica, estava limitada per una amenaça frontal d’impugnació total del seu ordre. En efecte, no hi hagués hagut processos de descolonització (per molt imperfectes que fossin i per molt que les relacions de dominació imperialista directes fossin substituïdes per un imperialisme més subtil, amb el qual els EUA sempre s’han sentit més còmodes) sense la possibilitat de l’extensió del comunisme a nivell internacional i sense l’existència de l’URSS, que sempre va recolzar les lluites antiimperialistes dels pobles de la Terra. L’arquitectura de «l’ordre basat en regles» s’erigí per legitimar l’hegemonia dels EUA en un món que contenia una alternativa sistèmica: mai va ser del tot respectada pels propis EUA, que van intervenir en innombrables ocasions en països americans i d’arreu del món per derrocar governs progressistes o per impulsar la contra-insurgència, que van ser els responsables de guerres sagnants en nom de la contenció del comunisme (Corea i Vietnam) i que sempre van interpretar la legalitat internacional de forma oportunista en funció dels seus interessos. Ara aquesta arquitectura simplement resulta del tot inservible per a l’imperialisme ianqui.

Si l’esquerra ha de ser un projecte emancipador, en comptes perdre el temps defensant una legalitat internacional que ja no existeix, en comptes de legitimar l’imperialisme occidental i alinear-se amb oligarques i bel·licistes, hauria de treballar per la revitalització d’un internacionalisme genuí i alliberador i per impulsar la lluita de classes. Lluny d’això, l’esquerra europea ha optat majoritàriament per la Unió Sagrada amb la burgesia, igual que el 1914; la diferència és, però, que no es veu cap Zimmerwald a l’horitzó. El deure inexcusable de l’esquerra occidental ha de ser denunciar tota mistificació que justifiqui l’imperialisme i denunciar qualsevol temptació bel·licista de la pròpia oligarquia, oposar-s’hi i en darrera instància promoure activament la deserció i que els fusells es girin contra el propi estat major. L’horitzó polític de l’esquerra no ha de ser aplaudir canvis de règim per imposar la democràcia liberal arreu, ni recolzar guerres les conseqüències de les quals acaben recaient en les classes populars; ha de ser la revolució social, la superació del capitalisme, la desaparició de l’explotació i l’eliminació de tota relació de dominació a nivell internacional.

Com va dir en el seu moment Fidel Castro, «No hay razón alguna para hacer la menor concesión al imperialismo».