Aquest gener de 2026 s’ha obert una nova fase política a Veneçuela que marca un punt d’inflexió i un senyal d’alerta global: el poder occidental ja no opera només com una suma de sancions, pressions diplomàtiques i superioritat militar. Ho fa també com un sistema integrat on la força armada, la logística econòmica i la intel·ligència algorítmica treballen com un únic mecanisme. Aquesta integració abarateix el cost polític intern per al centre de poder, accelera el temps operatiu i dificulta la resposta dels estats i moviments que en són objectiu. No és un episodi d’inestabilitat, és la prova pilot d’un model de dominació. En aquest escenari, la sobirania passa a ser objecte de disputa a través del control de fluxos materials i la capacitat d’anticipar, modelar i neutralitzar la conducta política mitjançant nous sistemes d’informació.

La República Bolivariana de Veneçuela no és només un episodi aïllat, és un laboratori d’una nova fase de control, com ho han estat tants altres territoris sobirans en el passat –i present. Una combinació d’intervenció directa i governança per dades que altera les regles no escrites de la sobirania actual. Avui, ja es projecta i s’enuncia com a plantilla regional, després de Veneçuela, Cuba apareix com el següent objectiu d’una estratègia d’ofegament logístic i coerció energètica amb abast extraterritorial. No es tracta d’una analogia retòrica, sinó d’una declaració d’intencions: l’enduriment del bloqueig, la pressió sobre el subministrament de combustible, la persecució d’asseguradores i navilieres, i l’ús del dret internacional com a instrument selectiu configuren un escenari on la crisi és produïda, administrada i utilitzada com a palanca política.

L’Assemblea Bolivariana de Catalunya

L’Assemblea Bolivariana de Catalunya és un espai de solidaritat internacionalista actiu, vinculat a la defensa del procés bolivarià i a la denúncia de les agressions imperialistes contra Veneçuela, així com totes les expressions de l’imperialisme, que segueix vigent avui dia. La seva trajectòria pública es pot remuntar, com a mínim, al març de 2013, quan va convocar mobilitzacions a la plaça Urquinaona de Barcelona en suport a la revolució bolivariana després de la mort de Hugo Chávez.

En el cicle actual, hem tornat a situar el focus a l’espai públic català, impulsant convocatòries i posicionaments arran de l’operació militar estatunidenca de principis de gener de 2026.

Els nostres objectius polítics, en aquesta etapa, es concreten en tres línies: defensar el principi de sobirania i el dret internacional davant la normalització de la intervenció; explicar que l’ofegament econòmic –terrorisme econòmic– i el control logístic són instruments de govern i no simples “mesures de pressió”; i sostenir una mobilització social que obligui institucions i actors polítics a posicionar-se. Evitant que el cas veneçolà quedi reduït a un relat despolititzat o estrictament intern, així com evitar que el relat guanyador sigui l’imposat per mans imperialistes, i fins i tot, evitar la normalització del que ha passat, convertir una operació de segrest polític en un fet “administratiu” o inevitable, atès que resultaria acceptar que la força pot substituir el dret, i que la tutela externa pot presentar-se com a solució.

Del terrorisme econòmic al segrest

La crisi veneçolana s’inscriu en un conflicte de llarga durada pel control de la renda petroliera d’un estat clau al Carib i del precedent polític que implica qualsevol projecte que aspiri a redistribuir recursos i ampliar marge sobirà en política exterior. Aquesta disputa no s’expressa només en declaracions, sinó en mecanismes de govern que operen sobre l’economia real: accés a finançament, capacitat d’importar, funcionament de serveis bàsics, disponibilitat de divises, assegurances internacionals, logística portuària i fluxos comercials. En paral·lel, el petroli ha fet el país especialment vulnerable als xocs del mercat global: la caiguda del preu del cru el 2014 va precipitar una espiral econòmica i política que va empitjorar condicions de vida i governabilitat.

A partir de 2014, la confrontació adopta forma estructural a través d’un entramat de mesures coercitives unilaterals que funcionen com a tecnologia de govern: restriccions financeres, comercials i tecnològiques desorganitzen l’estat per dins, encareixen la gestió quotidiana, degraden serveis i imposen un marc on qualsevol estabilització depèn de la permissivitat del mateix actor que pressiona.

El salt decisiu és el trasllat de la pressió cap al mar, les rutes i la capacitat de respirar logísticament. Quan es passa del bloqueig financer –terrorisme econòmic– al control físic del transport i de les assegurances, el centre de gravetat del conflicte canvia; ja no cal ocupar un país sencer si es poden controlar els seus fluxos d’entrada i sortida. Aquest escenari s’acompanya de dispositius de vigilància persistent al domini marítim, amb sistemes no tripulats i plataformes híbrides que rebaixen el llindar polític de l’ús de la força i d’interdicció logística.

És en aquesta realitat preparatòria que s’explica el 3 de gener de 2026, quan els EUA executen una operació militar que culmina amb el segrest de Nicolás Maduro i Cilia Flores i el bombardeig d’algunes zones de La Guaira i Caracas. La planificació es descriu com meticulosa, amb assaigs previs, forces d’elit, suport d’intel·ligència i, sobretot, un element revelador, el modelatge de rutines i moviments, és a dir, un seguiment específic dels patrons de comportament, per convertir una figura política en un objectiu segrestable amb precisió.

Després del segrest, la qüestió no és només qui ocupa el palau, sinó quin tipus de govern s’imposa de facto. Delcy Rodríguez és formalment investida com a presidenta interina, encarnant una síntesi paradoxal entre continuïtat parcial de l’aparell governamental i adaptació a un escenari de tutela externa sobre el vector estratègic i la gestió de la crisi. En aquest marc, el relat públic recent també ha posat el focus en mesures de “normalització” com l’amnistia i l’alliberament parcial de presos polítics. Les promeses de reconciliació i la reobertura selectiva de vincles diplomàtics poden funcionar com a instruments d’estabilització superficial, però el centre de la qüestió és si es consolida una sobirania real o una sobirania administrada.

I aquí cal fer explícit un nucli polític que connecta sobirania amb identitat i amb capacitat de resistència. La reivindicació de la sobirania està íntimament lligada a la centralitat del llegat polític, cultural i moral de Bolívar i de Chávez. No com a veneració simbòlica, sinó com a font de legitimitat, dignitat i orgull patriòtic que ajuda a articular la unió nacional en context d’atac. Quan un poble percep que no només es disputa un govern, sinó un projecte històric i una dignitat col·lectiva, el cost de la submissió augmenta i el llindar de la resistència s’eleva. Aquesta dimensió moral és una força material i permet sostenir sacrificis, contrarestar narratives de rendició i convertir la defensa de l’estat en defensa d’una memòria, d’una lluita i d’una promesa.

Veneçuela com a laboratori

La novetat no rau només en la coerció i el càstig, sinó en el canvi de règim tecnopolític que fa visible l’operació. El control ja no és només coerció, és predicció. Quan es poden integrar sensors, registres, metadades, fonts humanes i vigilància persistent en una sola imatge operativa, l’adversari queda reduït a un objecte transparent. Aquest anticipa el conflicte, decideix quan esclatarà i sota quines condicions. Aquesta transparència asimètrica és la nova arma, destrueix el refugi, neutralitza la capacitat d’improvisació i l’estrangula. La política deixa de ser una correlació de forces i converteix la seguretat política interna en una variable tècnica, qui pot veure-ho tot pot neutralitzar opcions abans que existeixin. En lloc de limitar-se a sancionar o amenaçar, el centre de poder pot modelar l’entorn, condicionar decisions i intervenir selectivament amb precisió quirúrgica, reduint costos polítics i maximitzant eficàcia.

En aquesta lògica, Palantir Technologies simbolitza una arquitectura de dominació on infraestructura tecnològica privada i agències estatals es barregen, diluint rendicions de comptes. El paper de Palantir s’inscriu en una realitat més àmplia, on la guerra contemporània i el control imperialista depenen cada vegada més de plataformes d’integració de dades que permeten transformar informació dispersa en avantatge accionable. Palantir és el símbol més visible d’aquesta arquitectura, la seva plataforma Gotham es presenta com una eina per prendre decisions en entorns operacionals dinàmics, maximitzant l’eficàcia d’actius. Aquesta companyia i els seus productes han estat definits com a capaços de connectar persones, llocs i esdeveniments per a clients governamentals i policials.

Aquesta lògica de governança per dades s’expressa amb especial claredat en el control del petroli i altres recursos naturals, però no només, es combinada també amb una guerra psicològica. El missatge és inequívoc, el control de facto no és qui signa decrets a Caracas, sinó qui controla els ingressos estratègics, els canals d’exportació, les assegurances, els ports i el dret marítim, el que permet segrestar mercaderies i, ara, fins i tot embarcacions. La sobirania queda reduïda a administració interna sota tutela externa del vector que sosté l’Estat. Això no és un fenomen local, és un model exportable.  

Mantenir la solidaritat en la política pública

Davant de la realitat pressent, la lectura que es formula des de Catalunya obliga a una conclusió pràctica: la defensa de la sobirania no pot limitar-se a la denúncia, ha d’expressar-se com a capacitat de projecte, d’organització i d’incidència institucional. En aquesta línia, l’Assemblea Bolivariana de Catalunya reclamem que el teixit social i les institucions catalanes actuïn sobre tres eixos.

En primer lloc, sostenir la pressió social amb una agenda pública estable: actes, xerrades, campanyes i presència al carrer que impedeixin que la captura d’un president i una diputada sobirans es normalitzi com a fases d’una guerra híbrida i quedi dissolta en la confusió informativa. La confusió, en aquest tipus de fase, no és un accident: és una característica operativa de la guerra híbrida, on protestes reals, operacions psicològiques i suport tecnològic extern se superposen.

En segon lloc, impulsar una resposta institucional explícita. Això implica que ajuntaments i Parlament de Catalunya exigeixin posicionaments clars en defensa del dret internacional i de la no-intervenció, i que es treballi perquè les polítiques europees no consolidin un règim de sancions com a dispositiu permanent. En l’arquitectura sancionadora europea, hi ha elements com embargaments d’armes, restriccions de viatge i congelacions d’actius; el debat polític que s’exigeix és si aquests mecanismes contribueixen a resoldre el conflicte o, al contrari, s’integren en un sistema d’ofegament i tutela.

En tercer lloc, articular mesures concretes de suport i cooperació que deixin d’amagar els instruments de control sota suposada ajuda. Aquí entra una idea clau: l’imperialisme actual intenta dissociar sobirania de benestar, presentant la submissió com a “solució econòmica”. La resposta política inverteix la proposta, sense sobirania no hi ha drets, i els drets socials formen part del mateix camp de batalla que el petroli, la logística i la informació.

Aquest és el punt on la solidaritat deixa de ser un gest i es converteix en política: mantenir el conflicte visible, disputar el relat, pressionar institucions perquè no s’alineïn amb una normalització de la tutela i defensar que el precedent veneçolà rebaixa el llindar de la intervenció arreu. Veneçuela, així, no és només Veneçuela: és el cas paradigmàtic d’ús d’una fase en què la sobirania esdevé contingent, reversible i, sobretot, monitoritzable.