Ara mateix l’eslògan de l’abolició de la família és una arma de doble fil. Escandalitza al gran gruix de la població, a la vegada que és d’on sorgeixen les aportacions que he trobat més interessants sobre l’organització social que garanteix o sobre la qual es responsabilitza la supervivència i els llaços més primaris de les persones.

Però aquests debats, que fa centenars d’anys que duren, continuen sense resolució. Hi ha qui exalta les bondats de tenir un grup de persones vinculades per l’amor incondicional i qui crida que el preu a pagar d’aquest amor incondicional recau sempre sobre unes poques, si és que -en el millor dels casos- hi ha hagut aquest amor. L’amor és un dels punts cecs de l’organització social.

La societat de la llum i la raó, la modernitat, ens ha dut a creure que podem viure només moguts des de la racionalitat, oblidant-nos dels vincles entre humans i les emocions, que en realitat marquen la majoria d’automatismes humans i socials. 

L’amor expressa vincles socials, una unió amb alguna persona o grup que implica una emoció profunda. Podríem dir que és part del ciment, de la pasta, que enganxa i vincula el cos individual perquè s’esdevingui una societat o com a mínim un conjunt.

A partir d’aquesta idea, em sembla especialment interessant el pensament d’Alexandra Kollontai, que, sense haver estat una acadèmica tradicional sinó una revolucionària idealista, va reflexionar sobre aquesta qüestió i va formular una hipòtesi evolutiva de l’amor.

A través d’un recorregut per les societats grega, romana, medieval i capitalista, Kollontai arribava a la conclusió que l’amor és imprescindible per mantenir una societat cohesionada, però que aquest, l’amor, mai no ha estat neutre. Cada sistema social ha fomentat un tipus de relació amorosa que legitima uns llaços determinats, segons els valors i estructures de la societat en qüestió. Els mites i el simbolisme al voltant de l’amor han servit per articular una narrativa que dona suport a aquestes estructures.

Així, per exemple, a la Roma imperial, l’amor entre guerrers (homes) tenia sentit en una societat centrada en la conquesta; a l’edat mitjana, l’amor cavalleresc cap a princeses i dames reforçava l’aristocràcia i el valor de la descendència nobiliària; en el context burgès i capitalista, l’amor romàntic i la família nuclear justificaven la transmissió del capital per herència i mantenien la separació entre l’àmbit productiu —masculí i mercantilitzat— i el reproductiu —femení i domèstic. També podríem afegir-hi l’amor a Déu en societats religioses, on la devoció funcionava com a eina de cohesió i submissió moral.

Més enllà de la solidesa històrica de les tesis de Kollontai, el que resulta realment rellevant és la seva intuïció: que l’amor forma part dels ciments que defineixen què és valuós en una societat i què ens impulsa a actuar.

En les societats contemporànies, l’amor de parella ha esdevingut l’eix central de la vida afectiva. En un context de família nuclear reduïda —sovint aïllada i autosuficient— es dipositen en la parella totes les expectatives emocionals, de suport, de seguretat i de sentit vital. Aquest model concentra l’afecte en un sol vincle, i alhora relega la resta de relacions (amistats, comunitat, xarxes intergeneracionals) a un segon pla. Paral·lelament, la infància ha esdevingut una figura gairebé sagrada, objecte de protecció, control i projecció de futur. Aquest doble eix —parella i infància— actua com a pilar simbòlic i funcional del sistema familiar modern, especialment en el capitalisme tardà. És dins aquest marc que l’amor romàntic adquireix una nova forma, íntimament vinculada al consum i a la producció d’identitat.

Aquesta centralitat emocional i simbòlica de la parella no s’ha produït en un buit: ha anat acompanyada d’una transformació econòmica i cultural, on l’amor mateix es redefineix segons les lògiques del mercat. Hem acabat valorant les relacions amoroses segons l’activitat i oci, o sigui consum, que practiquem: anarde viatge, sortir de festa, prendre alguna cosa, anar al cine, llogar un apartament, etc. Plans romàntics que són plans de consum. L’amor i les relacions humanes passen a ser experiències de consum¹. Realment hi ha molt poc espai per professar l’amor.

El diagnòstic és clar: vivim en una societat que mercantilitza l’amor, que aïlla i converteix les relacions l’amor en refugi de tot allò que el mateix sistema destrueix. Però cal preguntar-se: la societat a la qual aspirem quina és? A què professarà amor? Quins seran els ciments emocionals de cada societat? Quins vincles emocionals i col·lectius voldrem sostenir?

Kollontai va imaginar un amor socialista, basat en vincles lliures, en l’estima als camarades, al líder i al partit. Però aquí cal matisar. De vegades, l’esquerra ha caigut en contraposar l’amor individual a l’amor col·lectiu, com si estimar una persona ens allunyés d’estimar una comunitat. Aquesta oposició, en realitat, és idealista i contraposa l’amor individual a l’amor impersonal. Perquè els vincles íntims —ja sigui amb una parella, amb criatures, amb amistats o amb una comunitat— formen part de la mateixa necessitat humana de connexió i afecte. I crec que hem d’entrar al debat amb més grisos.

Si la família és avui una promesa d’intimitat i seguretat davant una societat hostil, no té sentit parlar de la seva abolició sense construir abans alternatives reals i desitjables. La qüestió no és eliminar l’amor de parella o la criança, sinó alliberar-los de l’aïllament i la precarietat a què els condemna el capitalisme. Per aquest motiu una de les qüestions és una organització social que garanteixi de manera universal educació-salut-cura-habitatge. Això no només és una qüestió de garantir unes condicions bàsiques d’existència, sinó també la possibilitat de relacionar-nos d’una manera molt més desinteressada en les nostres relacions afectives i, per tant, ser la base per crear noves formes de relacionar-nos més lliures. Ara, si volem transformar les formes d’amor normatives, no pot ser només amb serveis públics impersonals, ni amb utopies abstractes. Cal construir estructures socials capaces d’acollir la vulnerabilitat, de repartir les cures i de garantir espais d’intimitat compartida.

Però aquí s’obre un dilema fonamental: on comença un vincle lliure i on acaba un vincle liberal? El discurs de la llibertat individual pot esdevenir un miratge si no es vincula amb la llibertat i el benestar dels altres. Estimar de manera lliure no pot voler dir estimar sense responsabilitat, sense temps, sense treball. L’amor, com qualsevol vincle significatiu, requereix dedicació i priorització, decisions sovint incòmodes però necessàries. Requereix, també, reconèixer els límits: del temps, de l’energia, de la disponibilitat emocional. Quan es parla de vincles lliures sense fer aquest exercici de concreció, sovint es cau en la degradació dels vincles, en relacions intermitents, fràgils o inestables que reprodueixen la mateixa lògica d’individualització que es vol superar. L’amor no és un recurs il·limitat. 

Això val tant per a la infància com per a les relacions adultes. Podem organitzar la criança col·lectivament, però no pas sense afecte. Podem compartir la vida amb més d’una persona, però no pas sense compromís. El problema no és estimar una parella, sinó haver de confiar-hi tota la nostra supervivència perquè no tenim més xarxes. El problema no és la família, sinó que la societat només ens ofereixi aquest model com un centre de supervivència tancadíssim en un “nosaltres” per garantir la vida.

La dreta s’ha adaptat al context d’inseguretat per continuar capitalitzant la família tradicional com a refugi emocional i identitari. Però això no vol dir que l’esquerra hagi de destruir el refugi. Aquesta és una caricatura de qui vol aplicar immediatesa a l’eslògan i ignorar la resta del contingut. Rebutjar les formes normatives de l’amor no vol dir negar-lo. No es tracta d’eliminar el vincle, sinó d’obrir-lo, compartir-lo, fer-lo menys fràgil. Cal construir estructures socials capaces de reconèixer una interdependència més enllà de 2 o 3 individus a qui es declara amor incondicional, reconèixer-la com a conjunt social, a la vegada posar el centre de la societat el benestar de les persones i garantir espais d’intimitat compartida. Hem de deixar de pensar en l’amor com una qüestió individual i el tornem a situar dins d’una estructura col·lectiva de suport, intimitat i responsabilitat. Estimar ha de poder ser una pràctica política, no un últim refugi aïllat. Forçosament, això demana trencar el mercat com a centre i la individualització de les relacions. Aleshores, parlar de l’abolició de la família capitalista em du exactament a parlar de la societat comunista arribats a aquest punt.

1.  Eva Illouz ↩︎