La presentació pública de la Confederació Sindical d’Habitatge de Catalunya (COSHAC) inaugura un nou cicle de la lluita per l’habitatge. Una nova etapa on el repte serà bastir una organització capaç d’escalar la lluita i d’expandir l’organització en el si del sindicalisme d’habitatge a Catalunya.

Es tanca, doncs, el procés de reformulació política i organitzativa que ens va dur fins al II Congrés d’Habitatge, el febrer passat, del qual sortíem amb amplis acords en termes d’objectius polítics i de construcció del moviment. Passos endavant importantíssims, que ens enfronten també a reptes històrics des del punt de vista de la lluita per l’habitatge i, alhora, de la lluita de classes.

Un dels grans avenços polítics assolits durant els debats conjunts del II Congrés, és haver fet comuna una premissa clara: no hi haurà solució al problema de l’habitatge sense superar el capitalisme. Hem guanyat en comprensió col·lectiva sobre l’arrel de la problemàtica i sobre el paper, en particular, de l’Estat, que actua com a garant últim de la propietat i del benefici privat. Amb aquesta perspectiva de fons entomem la tasca de construir, a partir del moviment existent i de l’experiència acumulada, un nou referent popular que superi la forma històrica de moviment social que ha adoptat la lluita per l’habitatge i que, a partir d’una nova organització de classe, empenyi per recomposar la unitat en la lluita, sota unes coordenades revolucionàries i d’independència envers l’Estat.

Aquest article apunta algunes idees sobre aquests avenços i els reptes que desencadenen.

El II Congrés d’Habitatge: un balanç i una resposta des de la discòrdia

El procés de debats del Congrés ha estat una experiència democràtica i popular sense precedents recents, amb una evolució real de posicions i un guany en l’autoconsciència política.

Durant dos anys, s’han tingut nombrosos debats en desenes de col·lectius locals, s’han organitzat més de 10 trobades territorials en les que han participat centenars de persones. Hem debatut sobre les qüestions més importants en la lluita per l’habitatge: acció sindical i organització per propietats, parc col·lectiu d’habitatge i l’alliberament de cases o qüestions jurídiques, legals i antirepressives en la lluita per l’habitatge; hem fet un balanç sobre els últims anys de lluita, i hem tingut debats sobre la qüestió de l’habitatge en el capitalisme, sobre tàctica i estratègia, sobre el programa i sobre qüestions organitzatives.

Fruit d’aquestes trobades i debats van néixer les dues ponències —política i organitzativa— que, esmenades, debatudes i aprovades al II Congrés, són els documents fundacionals de la nova organització: la Confederació Sindical d’Habitatge de Catalunya. Aquesta neix, a més, conscient dels reptes que suposa construir una organització com aquesta, i per això també es van aprovar uns plans de desplegament, un calendari a dos anys vista i uns espais responsables d’assegurar que el procés de construcció es doni de la millor manera. A partir d’ara el moviment treballarà amb plans, objectius i espais pel debat i el treball conjunt que abans eren inexistents; només això és un pas de gegant respecte el cicle passat.

Un dels grans avenços polítics assolits és entendre la necessitat de tenir una estratègia política a llarg termini, de superar el localisme o la immediatesa i desplegar una unitat d’acció real en el dia a dia, en els principals àmbits en els quals es desenvolupa aquesta lluita. El sindicalisme d’habitatge ja no es concep només com una eina defensiva, sinó com unes formes de lluita que permeten impulsar la construcció d’un moviment popular combatiu, que ha de preparar les condicions dels futurs embats revolucionaris. El moviment ha fet un pas decidit respecte a les concepcions antiorganitzatives, superant la impotència dels conflictes i les expressions de radicalitat que s’han donat de manera més o menys aïllada, per engegar de manera més conscient un procés d’acumulació de forces. En aquest sentit, resulta paradigmàtic el camí emprès per les PAHs Anticapitalistes, com un sector de pràctiques i concepcions molt arrelades en cicles anteriors, que ara s’organitzaran més enllà dels seus espais històrics, mentre que ja estan provant de superar les seves formes tradicionals de lluita¹.

A dia d’avui, la COSHAC ja compta amb prop d’una trentena de col·lectius adherits, entre Sindicats, PAHs i diferents grups locals, i està treballant en un conveni amb el Sindicat de Llogateres, amb qui aspira a construir la màxima unitat d’acció. La feina feta fins ara és molt gran, però els reptes més grans estan per venir: cal posar la nostra pràctica a l’alçada dels objectius que ens hem marcat, cal enfortir i fer crèixer els diferents sindicats i portar l’organització allà on encara no existeix. Hem de ser capaces d’impulsar lluites més àmplies, que serveixin per disputar victòries reals, hem de construïr una unitat més gran amb el sindicalisme laboral i amb altres moviments populars, hem de superar en la pràctica les mancances d’anteriors cicles de lluita. Si, com apuntàvem, els acords assolits al II Congrés d’Habitatge, han estat un avanç en termes d’autoconsciència i de com la lluita per l’habitatge pot intervenir en la nostra realitat, per ara només són això: acords plasmats en unes ponències. El principal repte que tenim per endavant consisteix, justament, en l’actualització pràctica de la lluita per l’habitatge, fent un desplegament real dels consensos que van portar a la fundació de la Confederació.

El II Congrés d’habitatge ha sigut un exemple de treball militant i lluita per la unitat, però no tot han sigut encerts. No podem parlar del II Congrés sense mencionar els debats i el procés de trencament viscut amb el Moviment Socialista, que en no pocs moments ha estat central. Des d’aquest trencament hem d’entendre l’article que van publicar les companyes del MS² uns dies després del Congrés: un esdeveniment on hi van participar més de 600 persones, on el Sindicat Socialista va tenir una presència marginal i un important grau d’aïllament polític, mentre el gruix del moviment aprovava una nova organització sobre unes bases revolucionàries, que donava resposta a limitacions que moltes de nosaltres compartíem, també les militants de l’MS.

El Moviment Socialista ha fet una lectura caricaturitzada i interessada de les tendències presents al moviment per l’habitatge, que limita a dues suposades «hipòtesis consolidades», la del Sindicat de Llogateres i la del Moviment Socialista. Aquesta lectura queda pal·lesa en l’article «La unitat de la discòrdia»2, i apareix com una anàlisi simplista i allunyada de la realitat del moviment. D’una banda, al Sindicat de Llogateres li devem algunes aportacions essencials a la lluita per l’habitatge, com són l’elaboració teòrica i pràctica del sindicalisme llogater o la necessitat de tenir una estructura supralocal dinàmica i efectiva³. És evident, però, que el SLC, pel tipus de pràctica que ha desenvolupat, no pot tenir una “hipòtesi sòlida” que estructuri al seu voltant a un conjunt del moviment que ha operat amb unes pràctiques notablement diferents, i amb el qual també ha existit un cert grau de distanciament polític en diversos moments.

Per altra banda, la creació del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya (SHSC) ha suposat un trencament de facto, atès que la seva hipòtesi no pretenia ni permetia articular el conjunt del moviment, ni tant sols aquelles tendències amb les que compartia una pràctica, una comprensió i uns objectius molt similars. L’actitud que envolta l’aparició pública del SHSC al maig del 2024, basada en el secretisme i la política de fets consumats, xoca amb la riquesa del procés congressual, que va mostrar la voluntat majoritària de construir en clau revolucionària, integrant diverses línies polítiques. La insistència en assenyalar que -des de la Confederació- es treballava per una “unitat en abstracte” o amb “neutralitat ideològica” mai no s’ha correspost amb la realitat, que és la d’una proposta i una producció política molt més elaborada en contingut.

Malgrat els esforços per construir ponts, el fracàs d’una unitat entre tots els sectors revolucionaris ha estat un dels fracassos del II Congrés, no només a nivell supralocal, sinó també pels trencaments o escissions viscudes en col·lectius importants com la PAH Lleida o els sindicats de Granollers i la Verneda. Aquest procés ha debilitat molts col·lectius, reproduint dinàmiques pròpies del sindicalisme laboral combatiu més sectari, on la divisió corporativista acaba impedint la unitat d’acció més bàsica.

Més enllà de les dinàmiques militants, la concepció de l’MS conté uns errors polítics de primer ordre, que són justament els que els han portat a aquestes pràctiques. Sota la idea de fons de construir el “partit comunista de masses”, ha barrejat els plànols de l’organització política o estratègica amb el del moviment popular o de masses. S’han situat en una postura desgraciadament ben coneguda: la de concebre’s com el partit, legitimant pràctiques destinades únicament a reforçar la seva pròpia organització, entrant en contradicció amb el desenvolupament d’un moviment de classe més amplia⁴. L’aposta política de construir el SHSC separadament de la resta del moviment, en la pràctica, sí que ha entrat en contradicció amb una unitat sindical fins i tot en termes tàctics. Un fet que contrasta amb que les companyes de l’MS situïn com una tasca clau (en l’article de fa uns dies) «fer créixer la unitat sindical»⁵. Celebrem aquest canvi en la retòrica, que esperem que materialitzi en fets en un futur proper.

Construir el socialisme revolucionari requereix no tant consignes d’autoconsum i autoreafirmació, com impulsar un ampli procés de lluita. Cal, doncs, treballar des d’hipòtesis i pràctiques amb un caràcter molt més obert i flexible, assumint que les organitzacions i moviments de classe en els quals treballem pel socialisme no segueixen sempre una única línia política. Hem de ser capaces de compartir espais de militància amb companyes de diverses organitzacions i tendències, moltes de les quals ens trobem en coordenades polítiques similars.

Els principals reptes per a entomar el nou cicle de lluita

La voluntat d’aquest article no és tant respondre a crítiques que ja han quedat enrere, sinó principalment desgranar les qüestions més rellevants en l’escenari que s’obre: el desenvolupament d’un programa vinculat a un pla de lluita, la lluita revolucionària i la superació del reformisme i la sistematització d’un mètode de treball.

Sobre el programa, volem actualitzar la breu aportació que vam fer en el nostre anterior article⁶. Aprovats ja al Congrés el que són els objectius de màxims de la COSHAC —un habitatge universal, la desmercantilització de l’habitatge i la superació de la societat de classes—, el programa d’una organització de masses ha de condensar les diferents problemàtiques o contradiccions socials, per tal d’interpel·lar a les capes més àmplies, a més de connectar les demandes més immediates amb els objectius estratègics. Els programes que hem vist fins ara han flaquejat en aquest sentit per diferents motius.

El Sindicat de Llogateres, per exemple, ha hagut d’actualitzar el programa en algun dels seus punts, perquè tal com estaven plantejats, amb un excés d’immediatesa, han esdevingut objectius assolits. És el cas del primer punt sobre la regulació de lloguers, que ha estat formalment assolit, tot i que no particularment a conseqüència d’impulsar un procés de lluita i de tensar les costures de la realitat social capitalista. Però el programa tampoc pot esdevenir un eslògan incapaç de plasmar-se en un pla de lluita practicable. Cal concretar els objectius polítics de màxims, molt similars al del Sindicat d’Habitatge Socialista —que són una síntesi de les reivindicacions històriques de la nostra lluita—, en uns punts programàtics que orientin la nostra acció, esdevenint una guia sobre què fer.

La necessitat del vincle amb un pla de lluita té una doble raó de ser. Per una banda, la de dotar-nos d’un marc per a les lluites i mobilitzacions, per a sortir de la inèrcia amb la que s’ha actuat en alguns moments (com el passat 5 d’abril) ara que la centralitat política de la crisi de l’habitatge ens ha tornat a dur al carrer. Per l’altra, perquè el pla de lluita pel programa és la via per tal de socialitzar-lo, de fer que es tradueixi en impuls organitzatiu, polític, sindical. És una eina per a augmentar el nivell de consciència dins del sindicalisme d’habitatge. El programa ha de servir per a impulsar mobilitzacions i lluites més àmplies, diferenciades del dia a dia de l’activitat sindical o de la lluita per l’habitatge. És en aquests tipus de lluites quan amplis sectors, més enllà d’aquells als que arribem en l’activitat sindical quotidiana, poden incorporar-se al conflicte i aprendre políticament a partir de l’experiència pràctica. És en aquestes lluites on millor poden avançar les idees revolucionàries i quan ens podem apropar a un qüestionament generalitzat del poder.

En aquest sentit, ens poden inspirar consignes programàtiques que han resultat fèrtils històricament al moviment obrer, com ara les «8 hores de treball». Una consigna que vinculava l’horitzó de màxims -l’abolició del treball assalariat- amb l’anhel immediat de millorar les condicions laborals i amb eines concretes per a la lluita, com la vaga general. Podem estar pensant, per exemple, en topalls concrets del lloguer, com ara lligar-lo al salari mínim? En regulacions del propi mercat, per exemple, limitant l’ús o la compra dels habitatges a la residència permanent? O, tanmateix, en el reconeixement de drets sindicals, que en qualsevol dels casos, seran guanyats amb la lluita en conflictes concrets, com l’ampliació del drets de “vaga de pagaments” en lloguers o hipoteques, o el reconeixement de facto dels sindicats com agents per a la negociació col·lectiva, com fan ara les companyes del SLC davant la Caixa. La resposta a la repressió creixent de la mobilització, la persecució del proletariat migrant o la criminalització dels piquets o d’altres tàctiques de pressió sindical (com ens recorda l’empresonament de les 6 de la Suiza de la CNT) també hauria de tenir una línia programàtica i un seguit de demandes concretes, com l’abolició de la llei d’estrangeria o la llei mordassa. Com es vincularien consignes d’aquest tipus a un pla concret de lluita, a eines concretes per a la mobilització? Al nostre parer, cap agent de la lluita per l’habitatge ha situat encara un programa d’aquest estil, i ens cal seguir-hi pensant.

La qüestió del programa toca directament la relació entre reforma i revolució. Impulsar un programa revolucionari que incorpori la lluita per reformes és la manera com podrem lliurar la batalla contra el reformisme des d’espais amplis d’articulació de classe. A les revolucionàries ens cal tenir una major iniciativa a l’hora d’impulsar lluites concretes, i aquestes han d’assumir que només podrem obtenir victòries si tenim una millor postura de força davant l’enemic de classe. Les lluites per reformes han de plantejar-se perquè aquestes suposin millores reals per a la classe treballadora, i no canvis cosmètics que no resolen cap problema de fons i que poden servir per a desmobilitzar, dividir o canalitzar la lluita al terreny institucional. A més, és a partir d’aquestes com podem desplegar processos i experiències pràctiques en les quals hi hagi un aprenentatge polític.

Les mobilitzacions impulsades durant aquest curs han superat en els aspectes quantitatius les dels últims anys, però mostren mancances similars a les viscudes als anteriors cicles de mobilitzacions: manifestacions que no van més enllà d’elles mateixes, manca de planificació, absència d’una perspectiva de conflicte a gran escala o de formes de lluita més avançades. Cal que desenvolupem noves formes de lluita, a més d’establir aquesta relació dialèctica entre programa i mobilització, per tal d’impulsar d’un moviment real superi l’estat actual de les coses; és així com podem trencar amb les tendències reformistes i fer avançar de veritat una línia revolucionària.

A la qüestió del programa i del pla de lluita, s’afegeix la necessitat d’un mètode de treball. Un dels reptes històrics, però encara sense respostes tancades, té a veure amb la diferència entre militants i afectades. Segons algunes aportacions recents⁷, que són presents en forma de tendències d’opinió dins del moviment, aquesta ha de ser una superació conceptual, en que les militants ens entenguem com a afectades. Nosaltres entenem que no, que aquesta superació s’ha de donar en termes pràctics. És un problema que neix de la mateixa arrel que l’assistencialisme i la falta de processos d’acumulació de forces, de persones que resolen parcialment el seu problema i no tornen als sindicats. La superació d’aquesta diferència imposa una tasca a les militants consistent en desenvolupar un sindicalisme que generi processos de subjectivització política de les afectades, que aquestes emprenguin un rol actiu al sindicat, que prenguin responsabilitats, que lluitin. La politització de masses requereix de molt més que propaganda. Cal que els sindicats siguem escola de lluita i que evitem convertir-nos, només, en una eina propagandística o assistencial.

Al sindicalisme d’habitatge tenim alguns referents clars i fa temps que certes PAHs i sindicats han posat aquesta qüestió al centre de la seva pràctica diària. Ho han fet inspirant-se en l’educació popular i el treball de base provinents de l’Amèrica Llatina, per exemple; i més recentment, en la proposta de sindicalisme de base del Sindicato de Inquilinas⁸. Els avenços i aprenentatges han estat, però, poc sistemàtics i generalitzats. Ens cal esmolar les eines del treball de base i convertir-les en l’abecé del sindicalisme d’habitatge. Dotar-nos d’un mètode de treball de base que connecti la quotidianitat de la lluita amb l’aprenentatge i a les companyes amb el desig de lluitar és imprescindible per a convertir la COSHAC en un projecte de masses.

Encetem, doncs, un nou cicle de lluita per l’habitatge: el cicle del sindicalisme. Un cicle en que la militància revolucionària hem de posar-nos a l’alçada del moment històric, de reconstruir la classe des de la generositat en les pràctiques, però també des de la solidesa en els principis. Un cicle per sortir de l’autorreferencialitat, de tornar a mirar cap enfora, i de fer-nos visibles, determinants. Un cicle per a conformar un poder popular, de masses. Sortim a guanyar.

Aquest article s’ha escrit per militants de La Saó i el grup “30 metres”, conformat per militants del moviment per l’habitatge. 30 metres fa d’aquesta la seva última aportació.

1. La PAHC Bages s’adhereix a la nova Confederació d’Habitatge de Catalunya. Nació Digital (12 de maig de 2025). https://naciodigital.cat/manresa/politica/la-pahc-bages-sadhereix-a-la-nova-confederacio-dhabitatge-de-catalunya.html ↩︎
2. Sánchez, P. (11 de febrer del 2025) La unitat de la discòrdia. Horitzó Socialista. https://horitzosocialista.cat/la-unitat-de-la-discordia/ ↩︎
3. Aquesta idea apareix una mica més desenvolupada a l’article de Jordi Castellví: Castellví, J. (12 de març del 2025) Conclusions i perspectives del II Congrés d’Habitatge de Catalunya. La Tanyada.https://tanyada.cat/articles/conclusions-i-perspectives-del-ii-congres-dhabitatge-de-catalunya/ ↩︎
4. Díaz, M. (8 de març del 2024) Movimiento de masas y lucha revolucionaria. Para un debate en torno a la lucha por la vivienda frente a las concepciones del Movimiento Socialista. Sin Permiso. https://www.sinpermiso.info/textos/movimiento-de-masas-y-lucha-revolucionaria-para-un-debate-en-torno-a-la-lucha-por-la-vivienda-frente#_ftn4 ↩︎
5. Abella, E. I Sánchez, P., (12 de juny del 2025) Llums i ombres d’un curs accelerat: balanç del primer any d’existència del SHSC. Horitzó Socialista. ↩︎
6. Plana, M., Agea, J. (28 de novembre del 2023) Organitzem la lluita per l’habitatge: construïm un sindicat de classe. Catarsi. https://catarsimagazin.cat/organitzem-la-lluita-per-lhabitatge-construim-un-sindicat-de-classe/ ↩︎
7. Impulso. (3 de març del 2025) Construir poder popular en vivienda. Regeneración. https://www.regeneracionlibertaria.org/2025/01/14/construir-poder-popular-en-vivienda/ ↩︎
8. Manual de Organización Inquilina. Sindicato de Inquilinas de Madrid. https://www.inquilinato.org/manual-organizacion-inquilina/ ↩︎