Escassament dos anys després de l’esclat de la crisi financera de 2007, l’any 2010 el sociòleg i historiador Emmanuel Rodríguez publicava, juntament amb Isidro López, Final de Cicle. Financerització, territori i societat de propietaris en la llarga onada del capitalisme hispà. Si bé han passat vora quinze anys des que aquests dos membres de l’Observatorio Metropolitano van publicar el llibre, aquest permet entendre amb detall les principals claus dels mecanismes de la política econòmica que han possibilitat l’articulació de la societat de propietaris a l’Estat Espanyol, des del començament de la fase aperturista del franquisme fins a l’inici de la seua descomposició amb la darrera crisi financera, tot amb un evident domini del marxisme i a partir de la influència d’autors com David Harvey. Una anàlisi que s’estructura, especialment a partir dels anys 80, a través del concepte financer del keynesianisme de preu d’actius i la relació d’aquest amb les polítiques d’habitatge. En tot cas, ha estat un treball que Rodríguez ha anat complementant i actualitzant de la mà de l’editorial Traficantes de Sueños: L’efecte classe mitjana. Crítica i crisi de la pau social (2022), La política en l’ocàs de la classe mitjana. El cicle 15M-Podemos (2016) i Per què va fracassar la democràcia a Espanya. La Transició i el Règim del 78 (2015).

A partir de les principals tesis d’aquests dos autors, el propòsit del present article és estudiar el paper que ha tingut la socialdemocràcia espanyola com a engranatge clau en la introducció i consolidació de l’economia espanyola en els mercats financers globals a partir de l’herència de l’estructura embrionària de la societat de propietaris del franquisme. Per fer-ho, ens centrarem en aquells punts que considerem més rellevants per tal d’indagar en l’articulació històrica de la societat de classes mitjanes per a acabar analitzant l’intent de recomposició de les fórmules financero-keynesianes en l’actualitat.

L’«acumulació primitiva» del sector immobiliari a l’Estat Espanyol: les polítiques d’habitatge del franquisme.

Clase media

medio rica

medio culta

entre lo que cree ser y lo que es

media una distancia medio grande.

Poema a la clase Media, Mario Benedetti.

«No volem una Espanya de proletaris sinó de propietaris». Amb aquesta frase pronunciada a les Corts Franquistes el primer ministre franquista d’habitatge, José Luis Arrese, deixava entreveure quina anava a ser l’aposta principal de la política econòmica del Règim. Com assenyalen Rodríguez i Isidro, fins al moment, el model fordista contenia d’una forma o altra el conflicte capital-treball, subordinant les negociacions salarials a l’increment de la productivitat. Amb tot, prompte el Règim va percebre en la promoció de la propietat entre la classe treballadora no sols una forma de subordinar-la i reduir-ne la conflictivitat laboral sinó també, a través de la promoció del turisme, podria reduir el dèficit de la balança comercial, d’una indústria depenent de la tecnologia estrangera:

«El turisme va ser el primer assaig de captació de capitals en l’incipient circuit secundari d’acumulació espanyol».

D’aquesta manera, per un costat, la publicació en 1963 de la Llei de Zones i Centres Turístics d’Interès Nacional i per l’altre costat, la construcció d’infraestructures per a facilitar el trànsit de viatgers, consoliden els pilars del sector turístic a l’Estat. 

En aquest context, la promoció d’habitatge entre els treballadors, el franquisme inauguraria tot un pla de subvencions i facilitat d’accés al crèdit, en aquesta carrera a contrarellotge per la desproletarització:

«(…) l’Estat podia anticipar entre el 35 i el 75% del cost total per als nous habitatges, i alhora, facilitava un règim de crèdit amb avantatges. (…) establia una subvenció de 300 pessetes als habitatges de categoria inferior, a més dels préstecs complementaris i beneficis econòmics per a la resta de les promocions protegides».

Tal com expliquen els autors de «Final de cicle», el franquisme hauria promogut l’accés a la propietat, principalment, pels problemes que podien originar el fet que l’Estat integrés en el seu si un conflicte del tipus arrendador-arrendatari amb l’Habitatge de Protecció Oficial (HBO). En segon lloc, la política d’habitatge també estaria condicionada a contenir les masses de treballadors migrants que durant la dècada dels anys seixanta s’acumulaven en suburbis degradats, amb els problemes de governabilitat i control que això haguera suposat per al franquisme. En darrer terme, la promoció de l’habitatge públic hauria estat restringida pels dèficits exteriors, la qual cosa va acabar per pressionar a què els habitatges públics estigueren proveïts per empreses privades. Tot plegat, el què els assagistes sembla que ens venen a dir és que la política de promoció d’habitatge en propietat hauria estat del tot congruent amb la composició d’una demanda que no es feia a través de l’alliberament d’una part del salari per al consum de masses (donada la debilitat de la indústria fordista espanyola) si res més no, per a l’adquisició d’habitatge en propietat d’acord amb la «incipient vocació immobiliària» de l’economia espanyola.

En atenció a això, entre 1960 i 1980 hi ha un augment acumulat del 22,5% del nombre de propietaris. Una tendència que continua fins a situar-se en el 81% l’any 2001. Per tant, el sector de la construcció i, especialment el sector bancari, atrets pels elevats marges de beneficis, van començar a reconduir la seua activitat empresarial cap al sector immobiliari.

El primer assaig sobre la formació del keynesianisme de preus d’actius: la bombolla immobiliària del període 1985 – 1991.

El projecte de creació de la societat de propietaris va continuar una vegada afermades les estructures polítiques de la Transició. No obstant això, la tesi sobre la qual sembla pivotar l’argumentació de Rodríguez i Isidro és que per a fer-ho realment efectiu, primerament s’havia d’assegurar una certa estabilitat política i econòmica. Cal tenir en compte que els últims anys de la dictadura i els primers del període de Transició, van venir definits per un fort moviment obrer organitzat als centres de treball que amenaçava d’excedir els límits de les negociacions salarials que fins aquell moment s’havien enquadrat en els màxims de la productivitat, caient molt substancialment l’Excedent Brut d’Explotació (EBE) en comparació al pes dels salaris. En efecte, a partir de la crisi del petroli de 1973 es redoblen les vagues i així també les pressions sobre la distribució del producte social. Malgrat això, i de forma molt resumida, d’una banda, el PCE desarticula moltes de les vagues incidint sobre Comissions Obreres (CCOO) i, d’altra banda, la Unió General de Treballadors (UGT), sindicat de referència del PSOE, inicia un camí d’integració i d’institucionalització de la lluita sindical, esdevenint interlocutor principal amb la patronal, malgrat tenir un nombre de militants molt reduït en comparació a CCOO. En aquest sentit, els marges cada vegada més estrets per al sindicalisme combatiu, no sols van acabar per ofegar al moviment obrer sinó que acabarien per materialitzar-se en els Pactes de la Moncloa. Aquesta desfeta de la força de les organitzacions i sindicats obrers va permetre contenir el creixement de la massa salarial – integrant les demandes obreres en els límits del nou pacte social amb l’Estat – i incrementar l’EBE fins a un 50% i, ja amb el govern del PSOE de 1982, iniciar polítiques de flexibilització del mercat de treball, estancar de la despesa pública i subvencionar a algunes indústries estratègiques. Aquests fets estan més desenvolupats i amb molt més detall al llibre Per què va fracassar la democràcia a Espanya (2015).

Assentades les «noves» estructures polítiques, l’Estat continua siguent durant aquest període «un agilitzador de les bombolles». En aquesta línia, es podria entendre el RD 31/1978, el qual els autors apunten com un del principals atacs contra els lloguers i en favor de la propietat. Una política que falcava els fonaments de la nova bombolla immobiliària i de la que el PSOE en prendria el relleu amb les deduccions fiscals per primera i segona residència així com, i principalment, amb «el desenvolupament de noves vies per a finançar el tipus d’interès dels préstecs hipotecaris, implicant fonamentalment a les caixes d’estalvi». El conegut com a Decret Boyer de 1985 consolidaria aquesta tendència: ampliació de les desgravacions; reducció d’HPO mitjançant el lloguer amb opció a compra; reducció de l’oferta de lloguer i l’ampliació de l’endeutament de les famílies fins a un 80% del valor de l’habitatge (Llei 2/81). L’entrada a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) l’any 1986 acabaria d’adobar el camp a l’especialització espanyola en un sector turístic amb evidents lligams amb el sector immobiliari. Dos fets principals ho explicarien. En primer lloc, les divises del Sistema Monetari Europeu (SME) prengueren de referència al marc alemany, la qual cosa donaria una posició d’avantatge de la indústria alemanya respecte a les indústries europees perifèriques. En segon lloc, el condicionament de l’ingrés les subvencions – com la PAC – per a sanejar la balança de pagaments a la desarticulació de la indústria espanyola.

Es creaven així les condicions per a les polítiques de keynesianisme de preus d’actius. Fins al moment el keynesianisme clàssic s’havia entès com la intervenció de l’Estat per a portar a terme polítiques anticícliques per tal de, a través de l’increment de la despesa pública, augmentar l’ocupabilitat en períodes de crisi, mantenint en respiració assistida als salaris, i recompondre una demanda que pugues atenuar els períodes de subconsum. Tanmateix, com bé expliquen Rodríguez i Isidro en els primers capítols del llibre, a partir dels anys huitanta s’engega l’ofensiva neoliberal que té en el punt de mira la intervenció de l’Estat en el mercat. Així doncs, la intervenció de l’Estat s’havia de reformular en consonància amb el nou dogma ideològic. A grans trets, el keynesianisme de preu d’actius pretendria formar la demanda a partir de l’«efecte riquesa» que es crearia amb la revalorització dels actius en possessió de les famílies, essencialment immobles. Així, es trasllada el deute i l’assumpció dels riscos de l’Estat a un gruix molt substancial de les famílies. Ben mirat, la clau per tal que funcionés era que el sector financer ampliés la seua capil·laritat a un gruix molt significatiu de les famílies de l’Estat:

«Perquè la financerització funcione com un eficaç multiplicador de la demanda, és necessari que ocupe espais abans al marge de la producció comercial de valor».

Si més no, l’endeutament de les famílies, en aquesta nova rearticulació de l’experiment franquista de la societat de propietaris, arribaria a ser la segona font de finançament de la bombolla immobiliària, després de la inversió estrangera. Una bombolla que finalment acabaria per esclatar el 1993. En aquest punt, l’assagista és especialment clarificador en fer èmfasi en el fet que la crisi de 1993 es deuria a l’elevat deute assumit per les famílies, el qual no estaria proporcionat a la seua renda disponible efectiva i llavors «com és lògic, aquest procés havia d’acabar trobant-se amb els seus propis límits».

D’altra banda, en el context de la crisi de l’SME, el volum negatiu de la balança de pagaments no es va poder compensar amb les inversions estrangeres. El fet que en 1992 s’hagués signat el Tractat de Maastricht – el dèficit anual no podia superar el 3% del PIB i el deute no podia ser major al 60% del PIB – va impedir que es poguessin portar a terme polítiques econòmiques anticícliques. La solució per a la sortida de la crisi va consistir en l’engament d’una nova bombolla immobiliària (1995 – 2007).

Dues tasses: la bombolla immobiliària del període 1995 – 2007

Una de les hipòtesis sostingudes al llarg del llibre és que les economies occidentals, tant les europees com l’americana, després del període industrial-fordista s’estarien enfrontant a un «creixent desafiament en la realització del valor», propi de les noves economies cognitives. El procés de financerització seria «el seu reflex». En aquest context, a partir de l’any 1979 la Reserva Federal (FED) incrementa els tipus d’interès de l’11 al 20% sota el nou paraigües ideològic del monetarisme (expressió política de l’auge de l’hegemonia del sector financer), tot amb l’objectiu d’incrementar la rendibilitat dels títols del deute i de contenir la inflació. Pocs anys després i una vegada continguda la inflació, calia estimular el creixement d’una economia estancada. Per aquest motiu, la FED va imitar les polítiques monetàries europees i va aplicar una agressiva baixada dels tipus d’interès. L’objectiu era facilitar l’accés al crèdit a les famílies¹ i promoure l’accés a la propietat immobiliària per tal d’iniciar una nova aposta pel keynesianisme de preus d’actius, fet totalment congruent amb la retòrica antiestatista.

A la Comunitat Econòmica Europea (CEE), el tret de partida de la nova bombolla immobiliària fonamentada en l’aposta pel keynesianisme de preu d’actius quedava perfectament alineada amb els nous pactes i consensos ideològics neoliberals de Maastricht, és a dir, control de la inflació i, sobretot, de la despesa pública. És en aquest canvi de paradigma, estret i profundament esbiaixat ideològicament, en què la socialdemocràcia espanyola esdevé un engranatge més en la introducció i desenvolupament de les noves fórmules neoliberals². Per això, la política monetària va tenir l’aval de l’últim govern socialista de Felipe González amb el Pla d’habitatge (1992-1995) el qual es centrava en una reducció dràstica d’HPO i en la marginació dels lloguers. Si més no i encara que Ródríguez no hi faça una referència explícita, caldria fer referència a la coneguda com a LAU (Llei d’Arrendaments Urbans), desenvolupada per la Llei 29/1994 per la qual s’eliminen els lloguers de renda antiga per a donar pas als màxims de lloguers de 5 anys.

Amb tot i això, les polítiques de González a l’hora de contribuir a unflar la bombolla financera es van consolidar definitivament amb la publicació de la Llei 19/1992 del Règim de societat i Fons d’Inversió Immobiliària i sobre fons de titulació hipotecària. La llei, com bé expliquen Rodríguez i Isidro, vindria a enfortir la connexió entre el mercat hipotecari nacional i els mercats financers internacionals, sota els paraigües ideològic de fomentar una «major competència». Dit d’una altra manera, s’obri la porta del mercat hipotecari a fons de pensions, companyies de segurs, i sobretot, a grans bancs d’inversió.  El sector financer podria operar amb molta més facilitat amb les hipoteques, ara titulitzades com un actiu financer més. Els autors ho expliquen a través d’un exemple:

«Potser es puga comprendre millor aquesta operació amb un exemple. Un prèstec hipotecari concedit per una caixa d’estalvi a Espanya (fase d’origen) pot ser transferit a un fons que agrupa centenars d’hipoteques. Mitjançant un complex programa informàtic, aquestes hipoteques són separades en parts, per a reagrupar-se després en títols comercialitzables que tenen un preu assignat».

I, d’acord amb el text legal de la Llei 19/1992:

«Aquests Fons, agrupacions de participacions hipotecàries (…) transformaran en valors de renda fixa homogenis, estandaritzats i, conseqüentment, susceptibles de negociació en mercats de valors organitzats, els conjunts de participacions en els préstecs hipotecaris que adquireixen d’entitats de crèdit».

Cal recordar que amb la nova voràgine financera pròpia d’aquest nou cicle immobiliari, s’hi van sumar l’any 2003 les conegudes com a hipoteques subprime, atenent a la necessitat d’ampliar la capil·laritat del sector financer al màxim de famílies possibles – inclús d’aquelles amb rendes baixes o molt baixes – i, en conseqüència, de fer més efectius els mecanismes del keynesianisme de preu d’actius. Llavors ara també es comercialitzen aquestes hipoteques amb un elevat risc d’impagament però amb una taxa de rendibilitat també molt més elevada.

A aquesta desregulació del mercat financer caldria afegir les lleis del sòl o d’«oferta». La llei autonòmica 6/1994 aprovada amb el govern socialista del País Valencià, permetia a «un promotor privat desenvolupar les capacitats d’expropiació i d’intervenció sobre el sòl (…) sense que aquest fora de la seua propietat». La llei s’aprovaria baix l’apriori liberal de què la solució als problemes del preu de l’habitatge es deuen a l’escassetat d’oferta del mateix de manera que calia facilitar-ne la seua construcció. Al capdavall, la llei acabaria per topar-se amb la realitat, ja que, hauria afavorit un nou cicle d’expectatives de revalorització, la qual cosa va acabar per incrementar els preus dels habitatges. Aquesta llei s’extendria a altres comunitats autònomes i, en 2007, va cristal·litzar en la Llei Estatal del Sòl.

Crisi de 2008: la socialdemocràcia salva els mobles dels interessos del capital financer

A partir del tercer trimestre de 2007, el model de creixement especulatiu es topava amb els seus propis límits, encara que fins feia no tant els complicats models econòmics defensaren la seua solidesa. El capital financer cada volta tenia més dificultats per a pagar els interessos del deute alhora que s’imposava la necessitat d’obtenir liquiditat. La caiguda en cadena dels principals bancs d’inversió americans trasllada amb especial virulència l’impacte de la crisi al mercat immobiliari, el qual s’havia arrelat als circuits del capital internacional particularment a través de la titulació de les hipoteques establint, segons l’autor, una relació directa entre la crisi de la financerització i la crisi de la classe mitjana.

Així doncs, una vegada s’inicia la crisi financera, les injeccions de liquiditat del sector públic al sector privat deixen en paper mullat tota la retòrica liberal de la no-intervenció de l’Estat. Encara que Rodríguez desenvolupa amb molt més detall aquest punt, ens quedarem amb què la FED acaba comprant en un primer moment aquests actius tòxics, a fons perdut, per valor de 700.000 milions de dòlars. La socialdemocràcia espanyola no va sorprendre quan va situar a l’Estat Espanyol com el país que més recursos públics va destinar al rescat del seu sistema bancari, un rescat iniciat en la darrera legislatura del PSOE de José Luís Rodríguez Zapatero.

Siga com siga, al cap i a la fi, el que la realitat material estava posant de manifest amb la crisi financera era que, una vegada devaluats els actius immobiliaris de les famílies el què quedava era un quadre de degradació dels salaris reals, precarietat laboral i una retallada dels salaris indirectes (prestacions dels serveis socials). En altres paraules, una especialització turística, estretament lligada als mercats financers globals, definida per unes condicions laborals generalment precàries «no és la pròpia d’una societat de classes mitjanes» i, per tant, s’iniciava el procés de proletarització dels estrats més exposats de la classe mitjana. D’altra banda, el fet que els mecanismes del nou keynesianisme de preu d’actius es desenvoluparen sobre la revalorització fonamentalment dels immobles havia desplaçat al salari com a la palanca del keynesianisme clàssic de l’època fordista per a apuntalar «les tres llargues dècades de flexibilització del mercat de treball»³.

De la socialdemocràcia al socioliberalisme: Les polítiques d’habitatge en l’actualitat i els mercats financers globals.

En el Congrés de Suresnes de 1974, Felipe González prenia les regnes del secretariat del partit i, sobretot, es desprenia del llastre del marxisme, tot possibilitant que el PSOE es pogués presentar com un partit d’Estat en un futur “democràtic”, el qual es preveia pròxim. En realitat, González venia a escriure sobre el paper el que sempre havia estat una realitat. D’aquesta manera, es consolidava la conversió de la socialdemocràcia al socioliberalisme i es donava continuïtat en democràcia al reforçament dels vincles de l’economia de l’Estat amb els fluxos financers internacionals.

D’acord amb Rodríguez i tal com apuntàvem al començament de l’article, l’aposta pel turisme a partir dels 60 va consistir en “el primer assaig de captació de capitals en l’incipient circuit secundari d’acumulació espanyol”. Un fet que posteriorment i després del període de la Transició, va ser apuntalat amb legislació estatal com el Decret Boyer però també per altres com la Llei del Sòl. D’alguna manera, aquesta seguretat jurídica no sols prenia la palanca del keynesianisme de preu d’actius sinó que precedia i acompanyava a la financerització de l’economia.

Des d’una òptica més ampla, des de 2010 els diferents governs espanyols han estat una corretja de transmissió de les polítiques monetàries del BCE. Com veiem més amunt, amb la baixada dels tipus d’interès de la FED – imitada pel BCE – a principis dels 2000 com a tret de partida per a l’estímul financer-immobiliari va ser novament la doctrina político-monetària que el BCE va imposar a partir del 2010⁴, això és: fixar tipus d’interès baixos per tal de fomentar la inversió directa estrangera, de la qual la inversió immobiliària n’és una partida clau:

En un context en què l’economia espanyola i les seues institucions estan definitivament especialitzades en la captació de valor via rendes financeres, per la seua posició perifèrica respecte a les cadenes de subministrament globals i, per tant, amb marges redistributius cada vegada més estrets, el govern de coalició dels socialistes format a partir de 2018 seria continuista amb la tradició políticofinancera del seu partit i adaptaria les seues màximes distributives als cada vegada més reduïts excedents del producte social, deixant caure, i això és clau per tal d’entendre tot plegat, al que fins ara havia sigut el subjecte clau per a l’articulació del keynesianisme de preu d’actius, això és, la classe mitjana. El reflex d’això han estat les polítiques de contenció dirigides a l’estímul de l’accés al lloguer social en detriment de l’accés a la propietat⁵, amb la caiguda sostinguda des de 2013 de l’atorgament de qualificacions d’habitatge protegit:

Prova d’això, seria la claredat amb què la Llei 12/2023, pel dret a l’habitatge, desenvolupa en el seu preàmbul el marc sobre el qual s’estructuraran els articles d’aquesta llei:

“Aquesta política expansiva i de foment de la propietat, va començar a reorientar-se cap a la rehabilitació i el lloguer, amb el PEVR de 2009-2012 regulat pel RD 2066/2008.”

En la mateixa línia, el RD 7/2019 va estar encaminat a resoldre “la dificultat d’accés al lloguer” a partir “d’estímuls econòmics i fiscals”⁶, tot recobert d’una sèrie d’articles pal·liatius i de poc calat que contemplen pròrrogues i modificacions en els procediments de desnonaments, que en tot cas contribuirien a incrementar cert grau de predictibilitat legal sobre els productes immobiliaris. Si més no, en el mateix sentit hauria anat l’anomenat Bono de lloguer jove desenvolupat pel RD 42/2022, el qual contemplava la concessió des de 250 fins a 900 euros a joves de fins a 35 anys si aquests vivien en zones declarades com a tensionades. Més enllà de tot el seguit d’entrebancs i dificultats per a accedir a aquests bons⁷, aquesta legislació, d’una banda, consistia en transferències directes al que quedava de la classe mitjana convertida en part en rendista després de la crisi financera de 2008 i, d’altra banda, apuntalava el nou paradigma del lloguer com a la realitat d’àmplies capes de la població. De fet, la mateixa llei desenvolupava el Plan Estatal de Acceso a la vivienda 2022 – 2025, en el qual concretava que es reservarien 15.000 habitatges de la SAREB per al lloguer social. L’estira-i-arronsa que suposa la lluita de classes al si del sindicalisme d’habitatge no es va pas aturar amb aquesta llei. Tan sols uns mesos després de la seva entrada en vigor, el Sindicat de Llogateres del Penedès ocupava un bloc de la SAREB a Vilafranca⁸.

En tot cas, en realitat el nou cicle d’acumulació per despossessió que suposa la consolidació de la màxima de l’accés al lloguer assequible en detriment de l’accés a la propietat s’havia iniciat molt abans, amb l’aprovació de la Llei 11/2009 del 26 d’octubre per la qual es regulen les Societats Anònimes d’Inversió en el Mercat Immobiliari (SOCIMIs), als inicis de la segona legislatura del govern socialista de Zapatero. En primer lloc, l’objectiu d’aquesta llei era crear una figura jurídica semblant a les de les Real Estate Investment Trusts (REIT), en aquell moment ja existents en altres països europeus i que, a grans trets, consistien en l’agregació d’un conjunt de petits inversors (canalitzant principalment el seu estalvi) i fons d’inversió especialitzats en el lloguer i la revalorització d’immobles. En segon lloc, a través d’aquesta llei, el govern socialista pretenia impulsar el mercat de lloguer mitjançant l’incentiu fiscal a aquests fons, tal com s’exposa al seu preàmbul:

“La present Llei pretén, així, establir el marc jurídic necessari per a les denominades Societats Cotitzades d’Inversió en el Mercat Immobiliari (SOCIMI), societats que configuren un nou instrument d’inversió destinat al mercat immobiliari i, més en concret, al mercat del lloguer.”

El mecanisme era poc original. Fonamentalment, incentius fiscals en forma d’un Impost sobre Societats baix (del 18%), sempre que com a mínim un 80% dels actius immobiliaris foren arrendats⁹. D’acord amb un informe publicat pel Banco de España (BDE), de 2013 a 2019 es va passar de 2 a 90 SOCIMIs i, per als mateixos anys, la capitalització en borsa d’aquests tipus de societats va passar de 0,1 milions d’euros a 27 mil milions¹⁰, amb unes rendibilitats dels accionistes que arriben a situar-se en l’11%¹¹.

La palanca del keynesianisme de preu d’actius ja no funciona

Tal com hem pogut comprovar anteriorment, el BCE va tractar d’atraure capital financer-immobiliari a l’Estat Espanyol a través de la baixada dels tipus d’ineterès des de 2010. Tanmateix, d’acord amb una de les hipòtesis barallades per Emmanuel cap al final del llibre Fin de Ciclo¹², el volum d’inversió estrangera en actius immobiliaris fins a l’actualitat no ha aconseguit igualar la quantitat d’inversió immobiliària del cicle 1995-2007¹³. El progressiu deteriorament del subjecte que havia permès l’articulació del keynesianisme de preu d’actius, la classe mitjana, impedia una rearticulació de les fórmules keynesiano-financeres. El punt de partida sembla ser un altre i, per tant, també ho serien les reformulacions neokeynesianes¹⁴ per a la recomposició de la demanda.

En primer lloc, en 2019 Rodríguez publicava per a la revista CTXT Contexto y Acción un article titulat «El retorn del rendista popular. O com es reconstrueix la classe mitjana». Nou anys després de la publicació de Final de cicle, Rodríguez descartava definitivament la hipòtesi d’una nova bombolla financera i posava el focus en la conversió de la classe mitjana millor situada en rendista, considerant per exemple, que encara en 2017 el 32% de les famílies tenien més d’un habitatge en propietat. Una dada que vindria reforçada pel fet que els estrats millor posicionats de la classe mitjana haurien vist millorada la seua posició de rendistes amb l’adquisició d’immobles a baix preu després de la darrera crisi financera. Sense anar més lluny, el 2023 la SAREB va vendre el 90% dels seus habitatges comercialitzats a persones físiques¹⁵. Tanmateix, en aquest punt cal tenir la precaució de què el concepte de classe mitjana-rendista pot ser problemàtic, ja que, inclús després de la crisi, un gruix substancial de famílies complementaria el seus salaris amb rendes provinents del lloguer d’un o dos habitatges, podent-les definir com a petites tenidores. Així doncs, cal tenir en compte que l’agència i la influència política podria diferir molt considerablement en un ventall d’estrats i d’interessos difusos en aquesta definició ampla de classe mitjana i, pot ser, fora més precís no incloure’ls tots en la categoria de rendista, tal com suggereix Jaime Palomera.

Siga com siga, l’assagista argumentava que donat el problema d’aquests estrats de la classe mitjana per a «tornar a monetitzar actius immobiliaris» van trobar en el mercat del lloguer una eixida rendible per diversos motius: 1) el volum de nous llogaters expulsats del mercat immobiliari que pressionava a l’alça els preus dels lloguers, 2) Una legislació (Llei 4/2013) que flexibilitza i pressiona novament a l’alça el preu dels lloguers i 3) Els beneficis dels fluxos del turisme i la proliferació dels HUT (Habitatges d’Ús Turístic). En aquest sentit, l’Enquesta de Condicions de Vida de l’INE (2018) exposava que les famílies que van rebre ingressos d’alguna propietat immobiliària serien aproximadament el 14% del total de llars a l’Estat Espanyol¹⁶, tot tenint en compte que la majoria d’aquestes llars tenien uns ingressos anuals d’entre 31.000 i 38.000 euros¹⁷. Així, no sols es donava impuls a un intent de contenció del deteriorament de les classes mitjanes sinó que, en trobar nous usos rendibles, les rendes del lloguer servien per a evitar la davallada dels preus de l’habitatge. Per consegüent, l’autor oferia una visió en contra dels posicionaments deterministes que condemnaven a la classe mitjana a un procés de proletarització total. 

Segons Rodríguez, junt amb la consolidació d’aquest nou estrat «privilegiat» cabria considerar les adquisicions d’immobles de «ciutadans de la Unió Europea», els quals representaven en 2019 vora el 60% de les vendes d’immobles a estrangers. Un fet que s’hi pot entendre com la voluntat de tornar a ampliar la capil·laritat d’una tímida rearticulació de la societat de propietaris a partir d’un gruix de les classes mitjanes europees amb facilitat d’accés a un mercat immobiliari plenament integrat en els circuits internacionals del capital. En tot cas, el context hauria estat afavorit en última instància per les fórmules recuperació econòmica que hauria incentivat el BCE des de 2015 a través de «la injecció de grans dosis de liquiditat al sistema financer». La iniciativa d’intent de recomposició de la societat de propietaris semblaria haver estat acompanyada de grans projectes com el Hard Rock o l’Ampliació de l’aeroport del Prat al Principat, els quals més enllà de poder-los emmarcar en un marc estricte de les solucions espacials de David Harvey, podríem pensar que contribueixen al manteniment dels preus d’actius-immobiliaris. Inevitablement, recorden als precedents de la bombolla immobiliària del cicle 1995-2007, com hi foren els Jocs Olímpics de Barcelona-92 o l’Exposició Universal de Sevilla, per posar alguns exemples paradigmàtics.

En segon lloc, la injecció de liquiditat per part de les institucions monetàries europees mitjançant els coneguts com a Fons New Generation (FNG) podria no haver sigut suficient. La Comissió Europea exigia que com a mínim un 37% d’aquests fons foren invertits en el sector de les energies renovables. No obstant això, el gruix d’aquests fons orientats a la rearticulació de les fórmules neokeynesianes per mitjà de les energies verdes sembla haver estat del tot insuficient, malgrat les aparents elevades taxes de rendibilitat. Novament, Rodríguez destacava la inviabilitat d’aquesta recomposició de la demanda agregada per via de les energies renovables principalment per la sobreespecilització de l’economia espanyola en el sector turístic així com per l’existència d’altres països ja especialitzats en aquest sector. A aquestes dues podríem afegir l’escàs valor en termes de treball que suposa la inversió en energies verdes. Per últim, el condicionament de la injecció d’una part dels FNG a la reducció de la temporalitat del treball en l’administració pública¹⁸, fet que podríem considerar com un tímid intent de contenir el procés de deteriorament de la classe mitjana, sembla no haver estat suficient, donat el grau d’erosió dels salaris.

Podríem concloure llavors que, aparentment, l’intent de reformulació de la palanca keynesiano-financera dels dos cicles immobiliaris anteriors, està trobant entrebancs considerables i, en tot cas, està lluny de poder reproduir o inclús mantenir, les taxes de guany dels cicles anteriors així com la societat de propietaris/classe mitjanista. Altrament, la reactivació de la composició de la demanda fent ús d’altres mecanismes com les energies verdes podria no ser suficient. La interpretació d’algunes de les conseqüències polítiques de la desintegració de la societat de propietaris poden llegir-se a El efecto clase media, del mateix Emmanuel Ródríguez, o a l’article publicat a aquesta mateixa revista pel sindicalista d’habitatge Llorenç Saval: Abraçar la reacció per salvar la propietat privada: El rendisme nativista.

Agraïsc al meu amic Lloreç Saval la revisió detallada i les corresponents aportacions al present article.

1. Tal com apunta en el seu llibre «L’Efecte classe mitjana»:
   «(…) el valor del patrimoni en mans de les famílies va passar de 2,3 bilions d’euros en 1995 a quasi 8 en 2007».
   ↩︎
2. El desmantellament de l’Estat de Benestar, la privatització del subministrament de garanties o l’estancament de la despesa pública a partir dels 80 hauria coincidit amb els nous dogmes i exigències neoliberals. Un consens materialitzat en la preferència de la classe mitjana per les fórmules privades de garanties socials: segurs, plans de pensions, educació, etcètera. ↩︎
3. Mal que bé, tal com exposa Rodríguez, en el fons el què hi ha és un trencament brusc dels pactes i consensos socials de les classes mitjanes que acabaria per manifestar-se en 2011 en el conegut com a 15M. Un gruix substancial dels «indignats» que ocupaven pacíficament les places de les principals ciutats de l’Estat eren en realitat joves de classe mitjana amb estudis superiors que havien vist truncat els pactes de la Transició. Segons l’assagista, les consignes del tipus «recuperació de la democràcia» o «justícia i mèrit» confluïen, d’una manera o d’altra, en la voluntat de recomposició de la classe mitjana i de demandes a un Estat del qual sovint es tenia una concepció «neutral». De manera que, en una «aposta de temps curts», el 15M donava pas a «l’única forma eficaç» que entén la classe mitjana de fer política, és a dir, la representació en les institucions. Potser així s’entén millor el ràpid viratge conservador de Podemos que prompte el va acabar per situar en el discurs sobre la «deslleialtat dels partits tradicionals al pacte social de la Transició».
   ↩︎
4. Al gràfic podem observar que a partir de 2022 hi ha una pujada dels tipus d’interès. Segons el BCE, va ser una mesura per tal de contenir la inflació. Es pot llegir més al seu web: https://www.ecb.europa.eu/press/pr/date/2022/html/ecb.mp220721~53e5bdd317.en.html ↩︎
5. Aquestes polítiques es podrien emmarcar dins del concepte teòric de l’acumulació per despossessió de David Harvey. ↩︎
6. Generalment a partir o bé de reduccions de fins al 95% de l’IBI als propietaris de l’habitatge. ↩︎
7.  Per exemple al País Valencià, la legislació autonòmica preveia que, per a rebre el bono, els contractes haurien d’estar registrats o bé de tenir una duració superior a l’any. Caldria considerar que molts propietaris no registren els contractes per tal de no declarar a Hisenda els beneficis o bé, que molts joves tenen contractes inferiors a l’any per diversos motius: temporalitat de les feines, pisos de lloguer turístic, etcètera. ↩︎
8. (Garcia, 2022). ↩︎
9. Per a més informació consultar (Boletín Oficial del Estado, 2009) ↩︎
10. (Garcia Vaquero & Roibas, 2020) ↩︎
11. (Martínez, 2023) ↩︎
12. D’acord amb l’autor: “Els intents de posar en marxa el mecanisme de preu d’actius donaria lloc a bombolles patrimonials més dèbils i probablement més localitzades”. Rodríguez sostindria aquesta tesi tenint en compte l’elevada taxa d’endeutament de les famílies, l’alt risc associat a l’endeutament de les famílies i un context internacional desfavorable. Fets que en tot cas l’enginyeria financera no podria eludir. ↩︎
13. D’acord amb (Dirección General de Comercio e Inversiones, 2007), en 2006 la inversió directa estrangera en Activitat immobiliàries es situava en el 14% del total i, d’altra banda, d’acord amb el gràfic anterior, en 2008 el volum de noves construccions era de 563.631 habitatges lliures mentre que en 2024 aquesta mateixa xifra baixava fins els 86.609 d’habitatges lliures. ↩︎
14.  Una vegada degradats els salaris des dels 80, el keynesianisme de tipus clàssic tampoc semblaria ser una opció factible. ↩︎
15. (SAREB, 2024). ↩︎
16. (Pascual, 2022) ↩︎
17.  (Vidal, 2020) ↩︎
18.  (Redacción (La SER), 2025) ↩︎