Des de fa uns mesos, en alguns espais del moviment popular a Catalunya s’ha començat a parlar sobre la possibilitat d’una vaga general amb la problemàtica de l’habitatge al centre [1]. Aquesta idea neix després d’un curs en què la qüestió de l’habitatge s’ha fet encara més visible, i en el qual les diferents organitzacions i col·lectius han aixecat importants mobilitzacions. L’habitatge és avui una de les principals preocupacions socials, i la dificultat per pagar preus desorbitats, la violència dels desnonaments, la incertesa de no trobar casa o la precarietat que implica dedicar més del 50% del sou a un sostre poden mobilitzar centenars de milers de persones.

En aquest context, i partint de la lectura que els debats entorn de la vaga general per l’habitatge tenen un fil conductor amb les mobilitzacions del curs passat, considerem que és necessari fer una anàlisi d’aquestes, posant en perspectiva encerts i errors. Aquesta lectura ens pot ajudar a enfocar la qüestió de la vaga general com el que és, una eina de lluita, i a no reproduir alguns dels errors que considerem que s’han comès. Això no només és important de cara a maximitzar les possibilitats d’èxit d’una possible vaga, sinó una necessitat per a qualsevol estratègia a llarg termini que ajudi a l’acumulació de forces en la lluita contra el capitalisme, des del terreny de la lluita per l’habitatge.

Amb aquest article volem contribuir al debat de la vaga general que tenim i tindrem durant els pròxims mesos. A més d’una anàlisi de les mobilitzacions més recents, intentarem traçar algunes línies de treball enfocades a fer de la vaga general una eina d’acumulació de forces i un veritable punt d’inflexió en la socialització de les nostres demandes. Per acabar, més enllà de la vaga general, hem considerat oportú fer uns apunts sobre el treball conjunt entre sindicalisme laboral i d’habitatge com a línia a desenvolupar en el marc de la lluita de classes, un dels reptes que creiem que tenim el moviment per l’habitatge i la militància revolucionària.

El moviment per l’habitatge i les darreres mobilitzacions

En aquest apartat, volem fer una consideració crítica pel que fa a les mobilitzacions, les lluites unitàries que despleguem. Amb mobilitzacions aquí ens referim a aquells moments del conflicte, diferenciats del dia a dia d’activitat sindical i construcció organitzativa –desnonaments, assemblees, accions o campanyes de pressió, en el cas del moviment per l’habitatge– en els quals fem partícips del conflicte a més sectors populars, impulsant convocatòries que activen políticament a molta gent que està fora del que considerem les nostres bases.

En la nostra realitat, creiem que juntament amb els avenços polítics i organitzatius al sindicalisme d’habitatge, que tenen com a principal expressió el II Congrés i la fundació de la Confederació Sindical d’habitatge de Catalunya (COSHAC), un símptoma del creixement de la lluita per l’habitatge són les importants mobilitzacions de la tardor i primavera passades. Aquestes van tenir un caràcter massiu, van situar al centre del debat polític la qüestió de l’habitatge, van ser impulsades per unampli treball de base i van situar al moviment com un agent polític de referència. Internament, les convocatòries van permetre ampliar la coordinació entre els diferents territoris i organitzacions, obrir canals de col·laboració amb altres sectors del moviment obrer i en alguns casos reforçar internament els diferents col·lectius. Així mateix, s’ha de destacar que aquests avenços  s’hagin donat no només a Catalunya sinó també en altres territoris de l’Estat, contribuint a que la lluita per l’habitatge comenci a guanyar una dimensió estatal.

Tanmateix, les convocatòries del curs passat, en particular la del 5 d’abril a Catalunya, també van ser una mostra de limitacions que hem de superar. Ens referim, concretament, al fet que en lloc d’aprofitar la força demostrada en la manifestació del 23N i l’afluència massiva que podia tornar a congregar el moviment, s’apostés en aquell moment per una manifestació amb un format de «míting», de nou centralitzat a Barcelona i amb un component més gran d’autoconsum. Si bé és cert que en la segona convocatòria del curs no es van poder dedicar tantes forces com a l’anterior, creiem que va evidenciar una manca d’idees pel que fa a desplegar formes de lluita que permetin escalar el conflicte, caient en una manera de fer per inèrcia que ens dificulta avançar i ens pot conduir al desgast i la desmobilització.

Si observem algunes de les pràctiques habituals al moviment popular, podríem esmentar molts problemes pel que fa a com impulsem aquestes mobilitzacions, amb exemples recents que tots podríem tenir més o menys al cap; manifestacions autoreferencials amb poca capacitat d’incidència, lemes allunyats de la realitat, convocatòries fetes només «des de dalt», altres que interpel·len més a capes intermèdies que als diferents sectors del proletariat, etc. Però en particular i per al problema que ens pertoca ens interessa destacar-ne dues, el «movimentisme» com a única manera de fer, i la desmobilització com a resposta al primer.

Quan parlem de «movimentisme», ens referim a les manifestacions com a fins en si mateix i gairebé únic recurs; convocatòries que es fan per mostrar múscul numèric, però fora de tota estratègia d’acumulació de forces i que generalment encaixen en la dinàmica de pressió mediàtica a les institucions i reforçament del paper del reformisme.

En aquesta tendència, habitual als últims cicles de lluita, no es pensen gaire els objectius d’una mobilització, no es treballa en un programa polític més enllà del possibilisme d’alguna mesura i no es desenvolupen formes de lluita que eventualment apuntin al qüestionament del poder. En el fons d’aquesta concepció, a més de les idees reformistes, hi ha un cert pensament conservador en pensar que les masses en el sentit més ampli no poden participar de la lluita més que d’una manera «pacífica» i sota les vies legals que ens imposa l’enemic, una cosa completament falsa. Un nivell alt de combativitat, si el poble està preparat i convençut del que vol –i pensem que ara ho pot estar–, pot donar més legitimitat a la lluita. Les manifestacions que no passen de ser accions de cara a la galeria poden contribuir, i sovint ho fan, a la desmoralització i el desgast.

La segona tendència errònia és conseqüència de la primera i també ha sigut habitual al moviment per l’habitatge, i més enllà. Com que «les manifestacions no serveixen per a res» i no podem «fer per fer», abandonem un terreny de lluita que és molt necessari, justament perquè és aquí quan arribem a més sectors i quan més forces podem enfrontar a l’enemic de classe. Aquesta lectura, també conservadora, fa que la pràctica de molta militància caigui en un tancament en el dia a dia, en unes organitzacions que es deuen més a càlculs o dinàmiques internes que a les necessitats generals de la lluita de classes i en un moviment que troba límits per créixer i ampliar la seva influència.

A la pràctica, si fos per aquesta segona tendència gairebé no ens hauríem de plantejar cap mobilització i, per tant, cap oportunitat per socialitzar el nostre discurs i arribar a sectors molt més amplis de què ens permet la pràctica diària. De la mateixa manera, aquest immobilisme porta a no estar abordant en profunditat els debats i les tasques necessàries que toca fer ara, en un moment en què sembla que es pot obrir un nou cicle de lluites i en què les possibilitats d’impulsar grans mobilitzacions són clarament més grans que fa uns anys.

En l’actual context de crisi, tenim la responsabilitat de preparar i engegar grans lluites i mobilitzacions, però també la de desenvolupar les formes de lluita que permetin transformar aquest potencial en força real, acumulació estratègica i disputa del poder polític. És des d’aquestes coordenades, allunyades tant del fer pel fer com d’un escepticisme immòbil, que hem de situar el debat sobre la vaga general, com una eina més de la lluita. El repte, per tant, és com plantejar i preparar una vaga general que ens permeti avançar en la lluita per reivindicacions concretes i millores tangibles, ajudar a socialitzar idees i consignes, enfortir-nos internament, ampliar els sectors de la classe als quals arribem i donar impuls a un treball unitari entre el conjunt moviment obrer i popular.

Sobre la vaga general per l’habitatge

Primer de tot, cal valorar i agrair a qui ha fet que tinguem aquests debats. Posar sobre la taula l’organització d’una vaga general és una bona notícia, i només un eventual procés de debats i treball unitari pot ajudar a generar millors condicions generals per a la lluita. A més, aquesta és una oportunitat perquè un nou sindicalisme de classe es vagi obrint pas, davant les cúpules de les grans centrals sindicals, que fa més d’una dècada que tenen aquesta eina de lluita segrestada.

De totes maneres, la idea de la vaga general no és precisament nova i fins i tot podem dir que de vegades és tractada com una mena de fetitxe. Ara es donen algunes condicions més favorables, com el creixement relatiu del sindicalisme alternatiu, una problemàtica de l’habitatge cada cop més greu, un moviment per l’habitatge amb més capacitat de mobilització o una nova etapa de lluites que sembla que es pot estar obrint; però res ens assegura que un nou intent de convocar una vaga general no pugui caure altre cop en el voluntarisme. Per tal d’evitar-ho, fem tres consideracions prèvies:

En primer lloc, hem de fer una afirmació i és que no podem repetir el format de «vaga general» que és una mena de jornada reivindicativa sota el paraigües legal d’una vaga. Aquest tipus de jornades, en les que no s’atura la producció ni es porta la lluita als centres de treball, són les que hem vist recentment en alguns 8M o amb les mobilitzacions en favor de la causa palestina i que, com amb les manifestacions que discutíem parlant del movimentisme, sovint acaben amb l’anunci d’alguna mesura estètica per part del govern. Per més que aquestes mobilitzacions puguin tenir un impacte positiu –el passat 15 d’octubre és un bon exemple–, tornar a caure en aquesta dinàmica no és el que necessitem per avançar en el conflicte de classes en general, ni en la disputa per millores reals pel que fa a la problemàtica d’habitatge en particular. Necessitem caminar cap a una vaga general en condicions, que suposi un avenç en l’acumulació de forces i l’organització de classe.

En segon lloc, i relacionat amb la qüestió de les mobilitzacions, ens trobem amb un altre problema, que és pensar la convocatòria d’una vaga general com l’única manera com podem anar més enllà de les mobilitzacions fetes fins ara. Dit d’una altra manera, correm el risc de pensar que, després d’algunes manifestacions, la continuació natural (i única) que podem fer és convocar una vaga general, que per manca de preparació pot acabar en una jornada de lluita com les que hem esmentat. A més d’una mostra de manca d’idees, ens sembla una certa declaració d’intencions el fet de plantejar una convocatòria de vaga sense en paral·lel desenvolupar altres formes d’escalar el conflicte, anant més enllà de simples manifestacions; formes de lluita, per cert, que necessitarem desplegar en el moment que anem a la vaga. Aquí no ens estem referint a les eines del sindicalisme d’habitatge –aturada de desnonaments, conflictes contra propietats, vagues de lloguers, etc.– sinó a altres que ens permetin enfrontar a l’estat i l’enemic de classe en el seu conjunt. Com a exemple del que diem, podem mirar les lluites de la classe obrera francesa des de l’aparició de les armilles grogues fins al recent «bloquons tout», on s’han desplegat mobilitzacions sostingudes en el temps, s’han fet servir accions com talls de carretera o similars, i on la vaga general ha sigut un recurs més.

Finalment, hem de fugir de la idea de la vaga que el sindicalisme alternatiu «ens convoca» al moviment per l’habitatge perquè aquest faci les seves reivindicacions. En el pla més teòric, aquesta idea parteix d’una comprensió una mica errònia, que escindeix els dos sindicalismes –laboral i d’habitatge– com si aquests no fossin part del mateix moviment de classe, i en el terreny de la pràctica probablement ens portarà a no fer la feina de preparació necessària per aturar la producció. La vaga general és una eina de lluita de tota la classe obrera, i les seves demandes han de respondre a les seves necessitats i conflictes. Si l’habitatge pren centralitat és perquè és una de les problemàtiques més grans que la nostra classe té ara mateix, però de la mateixa manera, no pot ser l’única demanda en un context de crisi i retrocés de les condicions laborals i de vida. El que volem dir és que no pot tractar-se únicament d’una vaga general per l’habitatge, sinó d’una vaga general en què l’habitatge estigui al centre de les demandes.

Caminem cap a la vaga general: algunes idees i línies de treball concretes

L’efectivitat d’una vaga general dependrà en bona part de la capacitat que tinguem per aturar la producció; les problemàtiques i reivindicacions per les quals es convoca s’han de socialitzar als centres de treball, en una campanya d’agitació, propaganda i pedagogia que ha d’interpel·lar al màxim de sectors de la classe treballadora. El que direm ara és una obvietat, però el moviment per l’habitatge no té capacitat per convocar una vaga, no té implantació als centres de treball ni tampoc acumula cap experiència en una feina d’aquest tipus. Una vaga general ha de ser convocada i assumida per les organitzacions que justament tenen implantació al món laboral, i des del moviment per l’habitatge necessitem engegar un treball amb elles.

Així, la primera qüestió essencial és la preparació i organització amb el temps necessari de tots els debats i del treball unitari entre el moviment obrer, el moviment per l’habitatge i altres sectors del moviment popular. Els principals debats a resoldre han de ser la creació d’un programa i uns objectius comuns, així com l’elaboració d’un pla de lluita que inclogui les tasques d’expansió, de socialització de les demandes o la preparació de les jornades clau.

Dit això, ens trobem amb una pregunta central, que és la de quin és el sindicalisme de classe amb el qual comptem. Donem per fet que les direccions de les grans centrals CCOO-UGT negaran la vaga fins al moment que els passi per sobre, però, què hem de fer per arribar fins aquest punt? Aquest debat pot donar per rius de tinta, així que direm només algunes idees. Primer de tot, el sindicalisme alternatiu, que a Catalunya està agrupat entorn de la Taula Sindical, ha de poder actuar de la manera més unitària possible per multiplicar forces i ser un agent el més legítim possible. Això s’ha de fer amb l’aspiració d’avançar en un moviment massiu, que vagi més enllà de les organitzacions sindicals, que pugui arrossegar alguns sectors de base dels sindicats majoritaris i esdevenir una referència pel conjunt de les capes populars. La preparació d’aquesta vaga ha de servir per fer un pas endavant en la construcció d’un nou sindicalisme de classe, desenvolupar la implantació i influència en barris obrers i altres territoris, ajudar a avançar en una unitat més enllà de les sigles i superar dinàmiques corporatives.

De cara a aquest procés, és essencial el desenvolupament d’un programa que vagi més enllà de les demandes d’habitatge i contribueixi la unitat de classe. Com a principi general, el programa ha d’incloure mesures que suposin una millora real en les condicions de vida, que de primeres no seran assumibles i ens posaran en contradicció amb el govern i la patronal, però que han de tenir una concreció i estar fora de maximalismes, que ens poden servir només en el terreny de la propaganda. Una vaga general ha de treballar-se entorn d’un nombre petit de reivindicacions i mesures, les que es considerin més importants i estratègiques a l’hora de mobilitzar a la classe treballadora en la conjuntura actual; això és més efectiu que anar amb un llarg llistat de demandes que, ni que siguin justes, acaben sent poc operatives. El programa, a més, ha de tenir una certa universalitat, essent extensible més enllà d’una vaga o d’unes organitzacions en particular.

Pel que fa a la problemàtica de l’habitatge, les demandes més centrals tindran a veure amb una baixada de preus vinculada als salaris, l’aturada de desnonaments i el control o l’expropiació dels pisos buits en mans de grans propietaris. Pel que fa al moviment obrer, poden ser centrals les mesures contra els acomiadaments, contra les dobles escales salarials, per l’augment dels salaris i la reducció de la jornada. Una altra reivindicació important té a veure amb garantir el sistema universal de pensions, i que la pensió mínima sigui equiparable al salari mínim i extensible a totes les persones que han viscut amb feines temporals o informals. A més, cal ubicar aquesta vaga en el context actual europeu i internacional, on la lluita de classes tindrà molt al centre la qüestió del rearmament a Europa, el 5% d’inversió en defensa que exigeix l’OTAN i les noves retallades i mesures d’austeritat que els Estats hauran d’aplicar per costejar-lo.

Tornant a la qüestió de l’aturada de la producció, per garantir una vaga que sigui veritablement efectiva, resulta necessari arribar a sectors estratègics. Les vagues convocades recentment, llevat de comptades excepcions, solen mobilitzar a funcionaris i treballadors del sector serveis, i ni que l’organització d’aquests treballadors i treballadores és evidentment molt important, la mobilització dels sectors industrials o més directament implicats en la producció és un requisit imprescindible per assolir una vaga general que realment pugui aturar el país. En són exemples molt clars les vagues recents al sector del metall, que han demostrat el nivell més alt de combativitat i de dany econòmic d’entre totes les lluites obreres dels últims anys.

Més enllà del que entenem per centres de treball, altre objectiu ha de ser arribar a totes les capes del proletariat amb feines precàries i inestables, entre elles els sectors migrants, als quals s’ha d’incloure i mobilitzar en una campanya d’extensió, de pedagogia sobre el que implica una vaga i d’organització en comitès de base o altres estructures unitàries.

Tota aquesta feina requereix un treball d’agitació i de presència en els llocs de treball i barris que va molt més enllà de la simple convocatòria i difusió de la vaga, o d’esperar que els diferents sectors s’hi sumin per «simpatia» o perquè les demandes siguin prou justes. Cal pensar en la creació de comitès conjunts en barris i empreses, pensar en brigades d’agitació que connectin polígons i barris, impulsar espais de formació i debat que permetin establir un marc comú d’anàlisi, etc. Així mateix, previ a la convocatòria de la vaga, creiem imprescindible impulsar algun tipus de mobilització unitària, que permeti socialitzar les consignes i activar el moviment.

En últim lloc, una vaga general que vulgui disputar victòries reals ha d’enfrontar-se al govern central i ha de ser organitzada al conjunt de l’Estat, i no només a Catalunya. Per això, creiem que és important queels debats que estem tenint es comencin a tenir a Euskal Herria, a Madrid, al País Valencià i al màxim de llocs i realitats possibles.

Més enllà de la vaga: l’encaix del sindicalisme d’habitatge amb el sindicalisme laboral

Com veiem, un límit amb el qual ens trobem són les escasses relacions existents entre el moviment per l’habitatge i el sindicalisme laboral, insuficients com per desplegar una feina com la que implica organitzar una vaga general en condicions. Aquest problema, que podem fer extensible al conjunt del moviment popular, va més enllà de la vaga de la qual estem parlant i és d’una centralitat cabdal per a la reconstrucció del moviment de classe i revolucionari.

Per posar en relleu la importància de caminar cap a aquesta unitat, dins d’una perspectiva històrica, fins i tot podem dir que parlar dels «dos sindicalismes», el sindicalisme laboral i el sindicalisme social, és un punt artificial, producte de la derrota revolucionària i del moviment obrer. És cert que el sindicalisme laboral actua en l’àmbit de l’explotació del treball i el d’habitatge en el del consum i la reproducció social, però tots dos formen part del moviment de classe que hem d’aspirar a reconstruir. Si pensem en el gran moviment obrer de fa un segle, aquest no només era l’organització als centres de treball, sinó els ateneus, les organitzacions culturals… Va ser el Sindicat de la Construcció de la CNT qui va crear la Comissió de Defensa Econòmica i va impulsar la vaga de lloguers de 1931, i era dins l’organització anarcosindicalista on anys abans s’havia creat la Unió d’Inquilins per lluitar contra els abusos de la patronal immobiliària.

En un moment com l’actual, considerem que el valor d’una possible vaga no rau només en la lluita més immediata al voltant de l’habitatge, sinó en el seu potencial estratègic per avançar en una ruta compartida, posar en relleu la necessitat de teixir aliances i multiplicar punts de contacte entre producció i reproducció social. Més enllà de la convocatòria d’una vaga general exitosa, el que pot resultar transformador és que aquest procés obri camí a aprenentatges comuns i a noves formes d’acció col·lectiva, que ajudin a acumular forces i a establir les bases d’una veritable unitat de classe.

Tenim com a tasca, per tant, anar construint una vinculació orgànica real, una aliança estratègica que permeti establir una relació fluida i sòlida entre tots dos moviments. De manera molt breu, podem posar alguns exemples sobre algunes línies de treball que podem aspirar a desenvolupar. Per exemple, cal desplegar eines que donin presència del moviment per l’habitatge als centres de treball; igual que hi ha propaganda i afiliació dels sindicats laborals, en la mesura del possible, els sindicats d’habitatge han de tenir presència als llocs de feina, com punts d’informació periòdics o simplement amb propaganda. Cal crear materials de difusió i treballar en un imaginari que vinculi els salaris baixos als preus de l’habitatge i de la vida en general, i que permeti portar el conflicte i la solidaritat contra els desnonaments als llocs de feina. En tot això ha de ser clau el paper de la COSHAC, com a gran organització del moviment i agent de referència al territori.

En un altre sentit, el sindicalisme combatiu, que generalment no té una organització territorial i té escassa presència en barris obrers, ha de poder desenvolupar una major implantació als territoris on el moviment per l’habitatge sí que té presència, impulsant de manera conjunta locals o ateneus, participant de la vida cultural o portant el conflicte laboral allà on viu la classe. Res d’això és un debat nou, i als últims anys s’han fet alguns intents com ara punts d’assessorament laboral en barris o pobles, amb resultats que podrien permetre fer-ne un balanç, però que van més enllà del propòsit d’aquest escrit. Sigui com sigui, cal fer un exercici que apunti a aquesta direcció i apel·lem al sindicalisme laboral al debat per poder treballar-hi conjuntament.

Unes conclusions, més enllà de la vaga

La lluita per l’habitatge, a més d’avançar cap a noves formes d’organització i de lluita, ha de ser capaç d’impulsar grans mobilitzacions, que interpel·lin als sectors més amplis possibles i situïn a aquests en la disputa contra el govern i l’enemic de classe. Per a això, serà necessari un treball d’unitat amb altres sectors, amb especial importància del moviment obrer, establint uns vincles que puguin desenvolupar-se i enfortir-se en el temps. Un esclat social, un moment d’aquests que poden ser un punt d’inflexió en la lluita de classes –com a la seva manera ho va ser el 15M– és qualitativament diferent si darrere hi han grans organitzacions, arrelades en la classe i actuant de manera conscient.

Una lluita àmplia i decidida entorn d’una sèrie de problemàtiques i reivindicacions, que puguin unificar i enfortir uns conflictes avui dispersos, pot acabar superant els límits de la mateixa lluita econòmica. Aquesta és una tasca central per les revolucionàries: contribuir a que sigui el poble el que, movent-se per determinades exigències, avanci cap al qüestionament del poder i de l’ordre social capitalista. Aixecar un nou moviment de classe el més ampli i unitari possible, acumular experiències pràctiques en lluites que tinguin un caràcter massiu, és la manera com podem fer passes endavant en la superació de l’estat actual de coses, en una perspectiva que no pot ser altra que el socialisme.

És necessari encabir cada lluita i mobilització que es presenta dins aquesta perspectiva, articulant una línia de classe que integri totes les formes d’opressió i explotació capitalista. Els conflictes en l’habitatge, en el treball i en tants altres àmbits socials poden esdevenir focus d’acumulació de forces revolucionàries, sempre que siguin llegits amb una orientació política que vagi més enllà del que és immediat. La formació de quadres i militants que sàpiguen treballar en aquesta línia entre els sectors populars és una tasca principal.

En la nostra realitat particular, l’Estat Espanyol i la seva constitució que consagra el dret a la propietat privada als seus principis fonamentals, així com la dictadura financera de la Unió Europea, no permeten avui unes reformes mínimament profundes en clau popular. Impulsar aquest moviment ens ha d’ajudar a qüestionar el nostre règim sortit de la transició i les estructures de l’imperialisme en què s’insereix. Fer-ho, a més, amb el PSOE en el govern i el reformisme en una important crisi de legitimitat té una importància encara més gran, a l’hora d’enfrontar l’onada reaccionària i per construir una veritable independència de classe.

Avançar en la perspectiva de la revolució, però, exigeix organitzar-se més enllà del moviment popular, en espais que serveixin per debatre, per crear pensament estratègic, per formar quadres i per desenvolupar les tasques que les dinàmiques de les organitzacions sindicals i de masses en general no permeten. No hi haurà revolució sense l’eina de lluita que és el partit revolucionari, i no podrem avançar en un moviment de masses que serveixi a aquesta causa si no avancem en la seva construcció. Aquest tema excedeix el contingut del text, però volíem esmentar-ho i des de la humilitat fer una afirmació: la feina que fem entre la nostra classe i en les lluites de les quals som partícips, són el terreny en el qual es pot avançar en aquest procés, compartint debats i posant en pràctica la necessària unitat entre revolucionàries.

Un gruix del moviment per l’habitatge, a dia d’avui, entén que no pot haver-hi solució al problema de l’habitatge sense superar el mode de producció capitalista i l’habitatge com a mercaderia, i que serà lluitant amb aquesta perspectiva com algun dia aconseguirem victòries reals per la nostra classe. Portem, doncs, aquest principi a la pràctica.

Aquest escrit ha sigut elaborat de manera col·lectiva a Sostre i Revolució, col·lectiu que pretén impulsar el debat entre militants revolucionaris presents al moviment per l’habitatge.

---

[1] Òscar Simon, sindicalista de la USTEC, ha sigut dels primers en fer pública una aportació per aquest debat, sobre el qual ja s’ha fet una xerrada pública aquest mes de novembre. https://nautilusmarxiani.wordpress.com/2025/06/17/una-vaga-general-per-lhabitatge-es-possible-i-necessaria/

Més recentment, en un anàlisi de conjuntura, les companyes d’Endavant també han esmentat la qüestió de la vaga general: https://www.endavant.org/un-pas-endavant-de-les-mobilitzacions-per-palestina-a-la-vaga-general/