Aquest text és un capítol del llibre “El moviment de dones del Kurdistan” de Dilar Dirik, publicat a Tigre de Paper el 2023.

“Les revolucions ens estimulen la imaginació i manifesten els nostres desitjos. La lluita política és un propòsit i una pràctica. Entre el romanticisme utòpic i el fatalisme desmobilitzador —que impossibiliten concebre que el futur és un procés que generem— hi ha el nostre compromís col·lectiu amb les lluites revolucionàries que floreixen al nostre voltant i que donen pas a un món diferent”. – Harsha Walia

“Sempre hi ha hagut dones que han trobat la força interior, empoderades pel nostre líder i encoratjades per les heval. El 2012, però, va canviar la vida de tothom. Imagina que aixeques una pedra feixuga i descobreixes tota la verdor, tota la vida que hi ha a sota.” – Sara, Kongreya Star, Kobanê, 2018

El 19 de juliol de 2012, més d’un any després de l’inici del conflicte sirià, van començar a circular imatges de dones i homes joves amb fusells ak-47, vigilant instal·lacions governamentals sirianes decorades amb banderes grogues, verdes i vermelles. Les comunitats kurdes ocupaven els carrers, cantant cançons revolucionàries kurdes a plens pulmons, i anunciaven que havien pres el control de Kobanê i, més tard, d’Afrîn i altres ciutats de Cizîre (Jazira), mentre els règims oficials i les forces de seguretat es retiraven. Aquestes escenes van impulsar la declaració de la Revolució de Rojava.

Així, en el transcurs d’una dècada, Rojava ha entrat a formar part del vocabulari dels sectors radicals d’arreu del món. Ha despertat esperança, coratge i solidaritat. Ha generat discussions sobre el significat de la revolució en temps present. Deu anys després de la declaració de la revolució, definir Rojava és més difícil que mai. No hi ha producció de coneixement sobre Rojava que no estigui polititzada o sigui ideològica. Rojava és, al mateix temps, una promesa ideològica, un esforç revolucionari de construcció d’una societat, un esdeveniment històric i polític desestabilitzador, i una realitat complexa viscuda per milions de persones. La seva història està entrelligada amb la del moviment revolucionari d’alliberament del Kurdistan, amb la del context regional més ampli, i amb una llarga història de llibertat, començant pels mil·lennis de resistència femenina contra el patriarcat. L’escala de les activitats polítiques a Rojava va des dels barris fins a l’àmbit mundial, i es desenvolupen en un front clau entre l’otan i els seus enemics. Tot i que la Revolució de Rojava té unes dinàmiques autònomes, forma part d’un context més ampli de guerra i desplaçament a Síria. I serveix, també, de lliçó per a les revolucions venidores.

Per a aquells que havien donat suport al moviment durant dècades, l’alliberament de territoris i la consegüent construcció d’estructures autònomes democràtiques a Rojava representaven el fruit d’anys de labor i sacrifici polític intergeneracional i transnacional. Per a moltes persones d’aquest sector, conquerir un lloc com Rojava no és, en si mateix, l’objectiu final de la revolució. Més aviat, Rojava es considera el territori més extens d’aplicació pràctica del paradigma democràtic, ecològic i d’alliberament de la dona proposat per Öcalan. En aquest sentit, Rojava és un espai per respirar i començar a treballar de manera específica en la llarga revolució social que ha d’arribar.

Fora d’aquesta comunitat política, per als qui creuen que un altre món és possible, la Revolució de Rojava va suposar un dels esdeveniments polítics més radicals i emancipadors de la història recent. Tant per la resistència popular organitzada contra el feixisme, com per l’autoorganització cap a una cultura i sistema polític igualitaris contra el patriarcat, el capitalisme i l’estat nació, Rojava ha estat comparada amb la Comuna de París de 1871, la resistència antifeixista a Catalunya durant la Segona Guerra Mundial i l’alçament zapatista encapçalat per indígenes l’any 1994. Anys abans que la comunitat internacional d’estats prengués mesures contra Daesh, Rojava ja s’havia convertit en el destí de molts internacionalistes organitzats en lluites anticapitalistes en diversos contextos. Rojava atreia sobretot dones, interessades en el paper explícitament articulat i institucionalitzat de la dona en el procés revolucionari. El discurs global va fer un gir quan, l’any 2014, durant el punt àlgid de les victòries militars de Daesh, les forces armades organitzades de Rojava, les Unitats de Protecció Popular (ypg) i les Unitats de Protecció de les Dones (ypj) van establir per primera vegada una aliança militar tàctica i temporal amb els Estats Units i els seus aliats. Aquesta relació, però, mai no es va traduir en una cooperació estratègica i política. L’estatus de Rojava no està reconegut internacionalment, amb l’excepció notable del reconeixement del Parlament de Catalunya l’any 2021.

Naturalment, els esdeveniments de Rojava es van comparar i contrastar moltes vegades amb l’evolució del moviment de protesta i oposició que va sorgir a tot Síria en contra el règim baasista de Bashar al-Assad el 2011. La relació d’aquestes dues trajectòries paral·leles i connectades amb el terme «revolució» va ser significativament diferent. Tal com han escrit molts activistes sirians, a diferència de les activitats antirègim de la resta del país, els esdeveniments de Rojava no van sorgir com un alçament aparentment espontani i horitzontal, sinó que van donar-se gràcies a l’acció coordinada d’un partit de quadres amb un programa ideològic i organitzatiu. Segons els actors de Rojava —que de bon principi van veure amb recel els interessos de països com Turquia, Qatar, l’Aràbia Saudita i els Estats Units i altres estats occidentals— el que va passar a la resta de Síria va ser una rebel·lió, més que no pas una revolució. Atès que, en molts aspectes, el règim i els dirigents de Rojava compartien interessos tàctics al principi de la guerra (per exemple, enemics comuns), algunes versions de l’oposició van comparar el Partit de la Unió Democràtica (pyd) amb el Partit Baas, i van qualificar el primer de shabbiha (un terme utilitzat per designar els sicaris armats afiliats al règim) que treballava per debilitar la revolució siriana. Altres relats sirians —especialment els que s’oposen a l’intervencionisme occidental— critiquen l’aliança entre les estructures militars kurdes i l’imperialisme estatunidenc a partir de 2014 com un acord que vulnera la sobirania de l’Estat sirià i divideix el país. Tanmateix, hi ha altres revolucionaris veterans de diferents zones de Síria que consideren que Rojava és l’últim baluard d’esperança per a una Síria lliure.

En un principi, la producció de coneixement sobre Rojava es limitava als cercles de l’esquerra radical —degut a les velles connexions, la diàspora i la infraestructura mediàtica del moviment, entre altres factors. Més endavant, però, van començar a proliferar els relats convencionals i marcadament no revolucionaris sobre Rojava, després que els Estats Units establissin una aliança militar tàctica amb les forces kurdes per lluitar contra Daesh al cap de, com a mínim, tres anys d’entrenament encobert de rebels per lluitar contra el règim. No és estrany que els laboratoris d’idees —que representen l’esfera ideològica del món dels estats, les aliances militars i la intel·ligència— dibuixin els esdeveniments de Rojava des d’un prisma geoestratègic. Aquests models de securitització formen part d’una estratègia de guerra concreta: colonitzen l’escriptura de la història i tenen un efecte despolititzador i alienant sobre els sectors que simpatitzen amb qualsevol tipus de promesa revolucionària.

Hi ha altres factors que determinen la producció de coneixement sobre Rojava. Les referències democràtiques de Rojava provenen de la filosofia revolucionària i no es basen fonamentalment en marcs jurídics com els drets humans i el dret internacional. El sistema polític, social i econòmic que avui constitueix l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria (aanes) de resultes de la Revolució de Rojava es va construir sense ajuda externa ni supervisió internacional. Tot el contrari: va ser un procés local guiat pels principis i experiències d’un partit revolucionari. Això significa que aspectes com la legitimitat, la responsabilitat, l’eficiència i la sostenibilitat no es mesuren segons els estàndards fixats per les burocràcies del sistema estatal internacional. Aquestes dinàmiques plantegen qüestions filosòfiques crítiques sobre el significat de la política i la democràcia, però gairebé no apareixen en la producció de coneixement sobre Rojava, sobretot a les obres que, de manera positivista, adopten les ideologies liberals democràtiques o els índexs de desenvolupament com a mesures per avaluar el que, en essència, és una visió de transformació social, alliberament espiritual i descolonització a gran escala.

D’altra banda, és fonamental assenyalar que, tot i que en general el sistema mediàtic del moviment d’alliberament del Kurdistan opera en un terreny restringit, a Rojava és el sistema hegemònic. Per tant, els objectius, la labor i els èxits de la revolució es difonen àmpliament i, normalment, de forma positiva. Els empleats dels mitjans de comunicació —que sovint han de consultar les autoritats si volen conservar les llicències— no treballen en condicions ideals. És possible que les preocupacions constants per la seguretat i la intel·ligència estiguin justificades, però també donen peu a controlar els cicles d’informació i interferir en la llibertat de premsa. Si bé molts reporters i mitjans de comunicació aliens als cercles polítics del moviment es presenten com a independents, solen estar finançats per ong europees o regionals, o afiliats a partits polítics kurds hostils al moviment. La seva manca de professionalitat no contribueix a crear un panorama mediàtic significativament divers i crític.

En vista d’aquestes circumstàncies, és impossible fer justícia a tots els temes rellevants per entendre el conjunt d’estructures que desenes de milers de persones han construït en aquesta regió afectada per la guerra. La vida política a Rojava és tan variada com difícil d’explicar (i quan es publiqui aquest llibre, el sistema segurament ja haurà canviat). Per això, les pàgines següents se centraran principalment en la continuïtat entre la presència històrica del moviment d’alliberament del Kurdistan a la zona i les maneres en què la revolució de les dones a Rojava es presenta com una alternativa política contemporània en una regió marcada per la intervenció estrangera, els estats autoritaris i nacionalistes, el sectarisme i l’extremisme religiós. Aquest capítol no pot pretendre fer justícia a les experiències complexes i diverses de milions de sirians que viuen a altres parts d’aquest país devastat per la guerra.

Els kurds sota el règim baasista

A la dècada de 1930, les zones septentrionals de Síria ja havien servit de refugi a supervivents armenis, siríacs, assiris, caldeus i kurds de les massacres comeses sota l’Imperi otomà i, més tard, durant els primers anys de la República turca. Després de la caiguda de l’Imperi, Síria va quedar sota domini francès durant diverses dècades fins a la seva independència a mitjan dècada de 1940. Els nacionalismes panarabistes, tot i presentar-se com a marcs unificadors de progrés i resistència anticolonial, eren, en molts aspectes, exercicis xovinistes de construcció d’estat que desposseïen i arraconaven els pobles que no pertanyien a la identitat nacionalista dominant. El 1962, en una època de rebel·lions kurdes a l’Iraq, es va ordenar per decret presidencial un cens de població barroer a la regió nord-est de Cizîre (Jazira), a la província de Hesekê (al-Hasakah) de Síria. Als kurds, que no podien demostrar la residència abans de 1945, se’ls va revocar la ciutadania, fet que va provocar que com a mínim 120.000 kurds esdevinguessin apàtrides, una xifra que es va duplicar a mesura que els fills heretaven l’estatus dels pares. Després de diversos canvis de règim, l’any 1963, el partit panarabista Baas va assumir el poder per mitjà d’un cop d’estat. Al mateix any, Muhammad Talab Hilal, cap del Departament Polític dels Serveis Secrets de la governació d’al-Hasakah, va presentar l’informe titulat «Un estudi de la província d’al-Jazira des dels punts de vista nacional, social i polític», per solucionar les preocupacions de l’estat respecte als kurds, sobretot a l’extrem nord-est del país, a la frontera amb l’Iraq i Turquia. És un document racista, ple d’afirmacions pseudocientífiques, que sosté que, degut a les «formes, colors i caps» diferents, els kurds

no tenen història, ni civilització, ni llengua, ni tan sols raça. Com a màxim, tenen els atributs de la violència, la ferocitat i el rigor. Aquestes són les característiques dels habitants de les muntanyes […] En conseqüència, no es pot parlar de nació kurda perquè no posseeix els factors d’una nació i, per tant, els kurds no tenen pàtria nacional.¹

La seva descripció dels kurds com a agents de l’imperialisme, com a «càncer» que divideix el món àrab —una imatge predominant entre els nacionalistes àrabs avui— va donar forma a l’avantprojecte de la política del cinturó àrab del Partit Baas: l’assentament d’àrabs en zones de majoria kurda, l’arabització dels noms de pobles de majoria kurda, l’expropiació, el desplaçament, l’empobriment, l’atur, la vigilància, la privació de la ciutadania i, amb això, la denegació de drets polítics, civils i econòmics. Es prohibia als pares posar noms kurds als seus fills. Els plans d’estudis sirians no esmentaven els kurds, que constituïen aproximadament el 10 % de la població. Generalment, i en especial amb l’arribada al poder de Hafiz al-Assad, l’aparell d’intel·ligència i seguretat del règim autoritari, cada vegada més poderós, va sufocar tota l’activitat política dels sirians. Les escoles, els mitjans de comunicació i els esdeveniments públics funcionaven en gran part de manera disciplinària per tal de reproduir el domini del Partit Baas. Dissidents de tot el país es van organitzar clandestinament, corrent el risc de ser empresonats, torturats o assassinats.

L’arribada dels apoistes

Els primers partits polítics sirians kurds es van fundar a finals de la dècada de 1950 i estaven integrats, sobretot, per nacionalistes urbans o elits rurals, amb diversos graus de conflicte i cooperació amb l’estat. Aquest panorama va canviar quan Öcalan i els seus camarades van arribar a Síria l’any 1979. La Hanife, que en el moment de la nostra entrevista era membre del Consell Executiu del Moviment per a una Societat Democràtica (Tev-Dem), descrivia la trobada de la seva comunitat amb el pkk com l’inici d’una nova fase política per a la comunitat kurda de Síria. Va aportar una nova noció de socialisme als kurds empobrits d’un país en què el socialisme havia estat vinculat a les abusives polítiques autoritàries i racistes del Partit Baas.

L’arribada del moviment apoista a Rojava va obrir un nou horitzó, un estil diferent de fer política, una altra vida, una nova manera de lluitar. A la vida política de Rojava hi van entrar nous conceptes, gràcies al pkk, un moviment marxista leninista sense connotacions nacionalistes, religioses o sexistes primitives, que lluitava pel socialisme. No eren nacionalistes, s’oposaven a la injustícia. Era un moviment revolucionari dels pobres. Els quadres eren intel·lectuals però humils, no tenien res per a ells mateixos. Eren joves universitaris que ho havien deixat tot per venir a fer la revolució aquí i unir totes les parts del Kurdistan. Les lluites kurdes anteriors —que havien estat encapçalades per líders tribals o elits— no havien fet cap esforç per lluitar per la classe proletària, pels pobres, pels oprimits. Al capdavall, la societat de Rojava és pobra. Al cap de la gent normal i corrent de Rojava, aquestes idees van anar creant utopies de llibertat. La manera de viure dels militants apoistes, la manera com s’asseien i s’aixecaven, influenciava la societat. Estaven en contacte directe amb la gent: vivien, dormien i menjaven a casa seva.

I el que és més important, amb l’arribada del pkk, les dones kurdes de Síria es van polititzar per primera vegada. Des d’un punt de vista polític, les dones sirianes no podien organitzar-se seriosament fora dels paràmetres del Partit Baas. De la mateixa manera, els polítics partits kurds tradicionals no tenien (i continuen sense tenir) programes per a les dones. Per això, moltes veuen l’arribada d’Öcalan i de les dones del pkk com un canvi radical en les seves vides. Centenars de dones van unir-se al pkk, especialment des d’Afrîn, Kobanê i Alep durant els anys noranta. La participació activa de les dones en la lluita per a l’alliberament del Kurdistan va causar una gran impressió a les llars de milers de famílies welatparêz. Mentre les mestresses de casa amagaven materials del Partit i ajudaven amb la logística, les joves trencaven tabús participant en activitats artístiques i culturals, com ara la música i el teatre. A les muntanyes de Qendîl, la Zaxo, membre del pkk de Rojava, descrivia l’ambient que havia marcat els seus anys de joventut:

Que les dones se n’anessin a les muntanyes a lluitar, que fossin políticament actives, celebressin reunions o comencessin a parlar en públic va suposar un cop contra la mentalitat sexista i conservadora dominant. N’hi havia que s’unien al pkk en la seva nit de noces, altres donaven l’or del casament al moviment. Moltes de les que no s’unien a la guerrilla es dedicaven igualment a activitats voluntàries. Veure com les dones guanyaven seguretat en si mateixes i es tornaven més actives va trencar tabús i concepcions sexistes segons els quals només els homes podien ser polítics. Moltes dones quadres que van organitzar la societat de Rojava durant anys van morir a la guerra. La gent va veure que vivien com parlaven, i que parlaven com vivien. La gent va sentir parlar de la resistència des de la presó de Sakine Cansız, de Bêrîvan Cizîrî al capdavant del serhildan. La Dîcle, de Kobanê, es va unir al pkk la nit del seu casament i, més tard, va caure màrtir. Amb les seves accions, aquestes dones van demostrar que el coratge i l’heroisme no pertanyen als homes. Amb el pkk, les dones es van convertir en subjectes. A la llarga, això va repercutir en la família. La violència es va tornar menys acceptable en els cercles welatparêz i va disminuir. Els homes que exhibien comportaments patriarcals extrems eren mal vistos col·lectivament. Al principi, vigilaven les seves accions per por a l’ostracisme però, amb el temps, van arribar a qüestionar-se més sincerament a si mateixos. Si bé encara faltava molt per superar la masculinitat tradicional, va rebre un cop dur gràcies a l’ètica de la llibertat d’Apo, l’actitud ferma de les dones i els nombrosos martiris. L’èmfasi masculí de la societat començava a enfonsar-se. Una transformació mental no es pot produir de la nit al dia, però, almenys fins a cert punt, el patriarcat trontollava al Kurdistan.

L’absència sobtada d’Öcalan a partir de 1998, després de dues dècades, va ser difícil de superar pel moviment, especialment quan el règim de Bashar al-Assad va començar a millorar la relació amb Turquia, dirigida per l’akp a partir de 2002. El treball comunitari clandestí es va debilitar arran de les detencions i assassinats de quadres. La fundació del Partit de la Unió Democràtica (pyd) l’any 2003 va tenir lloc durant el període de deserció i crisi interna del pkk descrit anteriorment. Les persones que vaig entrevistar es refereixen al període posterior a l’èxode d’Öcalan com l’inici d’una estratègia de guerra especial per part de l’estat per tal de corrompre i pacificar els sectors organitzats de la societat kurda.

Després que s’establís l’autonomia kurda a l’Iraq en el context de la invasió estatunidenca, els nacionalistes àrabs sirians van començar a fomentar sentiments antikurds en un entorn regional que estigmatitzava col·lectivament els kurds com a agents de l’imperialisme. El març de 2004, hi va haver un esclat de violència durant un partit de futbol comunitari a Qamişlo, quan alguns aficionats van començar a corejar consignes racistes pro Saddam contra l’equip kurd rival. Durant els enfrontaments que es van produir a continuació, les forces de seguretat van utilitzar munició real contra els manifestants kurds que atacaven edificis i estàtues associades al règim de Baas. Es calcula que hi van morir diverses dotzenes de persones i que centenars van ser empresonades i desaparegudes. Els kurds afirmen que aquests esclats de violència eren provocats a posta per l’Estat sirià per tal de doblegar l’oposició. Des del punt de vista del règim sirià, enemic dels estats de l’otan i el seu aliat Israel, el fet que els Estats Units utilitzessin les revoltes locals al país veí, l’Iraq, amb l’objectiu de canviar el règim donava motius per anticipar i prevenir un escenari similar.

El Moviment per a una Societat Democràtica (Tev-Dem) va ser creat l’any 2005, durant aquesta època convulsa, en resposta a la crida d’Öcalan per construir el confederalisme democràtic. Va posar fil a l’agulla per establir organitzacions clandestines i mecanismes de presa de decisions basats en consells. Tanmateix, la repressió estatal implicava que, de vegades, en un sol any, es podia arribar produir la detenció d’un consell sencer. Tal com descrivia un dels fundadors: «Fins al 2011, formàvem consells en secret, ens els destruïen i en formàvem de nous». El gener de 2005, després de dècades d’organització a Rojava, el moviment de les dones va fundar en secret una organització aglutinadora: Yekîtiya Star (la Unió d’Isthar). Les seves activitats —igual que les de Tev-Dem— s’havien de mantenir en la clandestinitat. El règim amenaçava o empresonava les dones kurdes políticament actives. Segons els activistes, s’escampaven rumors de manera deliberada per provocar que les famílies impedissin la participació política de les dones. A partir de 2011, Yekîtiya Star (que més tard es va transformar en un congrés, Kongreya Star) i Tev-Dem van esdevenir les principals entitats per a la creació de comunes, assemblees, cooperatives i acadèmies.

Guerra i revolucions

La guerra de Síria és una de les majors tragèdies del segle xxi. Segons diverses estimacions, ha provocat més de mig milió de morts i ha obligat milions de persones a abandonar casa seva. Després de més d’una dècada de conflicte, encara no hi ha cap solució política a la vista.

A la primavera de 2011, la revolució siriana va sorgir com un moviment de protesta que exigia la fi del règim opressor de Bashar al-Assad. Aviat, les manifestacions es van escampar per tots els racons del país. Pel que sembla, l’Estat sirià va interpretar els esdeveniments en funció de les seves dècades de preocupació per les hostilitats de l’otan i la insurrecció dirigida pels Germans Musulmans dins del país. Des del principi, el règim —que observava atentament els grans canvis produïts en altres països afectats per la Primavera Àrab— va donar mostres d’estar obert al diàleg nacional, alhora que desestimava algunes de les dinàmiques al capdavant de les protestes, considerant-les campanyes d’agitació coordinades des de l’exterior. Els tirotejos durant les manifestacions es justificaven al·legant la presència de militants armats. Mentrestant, les promeses de reforma van ser desdenyades per aquells que havien partit tortures i mort a mans del règim durant dècades. Molts esperaven que el règim d’Assad fos la següent fitxa de dòmino a caure.

L’anàlisi sobre el gir violent de la guerra continua sent incerta. L’oposició siriana ha estat històricament i ideològicament diversa, eren molts els qui exigien la fi del règim antidemocràtic del Partit Baas, autoritari i basat en la seguretat i els serveis d’intel·ligència. Hi ha un gran ventall d’opinions entre els actors polítics sirians —des de figures religioses i polítiques fins a activistes i intel·lectuals— sobre l’impacte que ha tingut sobre les seves causes el fet de recórrer a la violència armada. El gir cap a la violència va alienar i marginar particularment les veus de les dones i les minories de l’oposició.

Arran de la militarització explícita del conflicte —després de la formació oberta de grups armats que operaven sota el nom ambigu d’Exèrcit Lliure de Síria—, la situació va degenerar en una trama de guerres subsidiàries amb diversos actors locals i internacionals d’interessos oposats. Mentre les diferents faccions rebels competien per la legitimitat i el finançament extern, les lluites intestines situaven els civils enmig del foc creuat de les pugnes pel poder. Tal com van assenyalar molts comentaristes, el terme els era una etiqueta de marca. La incoherència es manifesta sobretot en el fet que, mentre que alguns batallons de l’els lluitaven al costat de les ypg i les ypj (i més tard, les fds) o fins i tot s’hi unien, altres es fusionaven amb grups islamistes radicals. Avui en dia, és àmpliament reconegut que el finançament provinent de països com l’Aràbia Saudita, Qatar o Turquia va permetre el ràpid ascens dels colors islamistes radicals de la resistència contra el règim. De manera retrospectiva, és evident que la contribució de països occidentals i regionals al canvi de règim (com va passar a Líbia) enfortia grups com al-Qaeda.

Aquests esdeveniments van reforçar la narrativa del règim segons la qual no existia una oposició real a Síria. A mesura que es prolongava la guerra, el règim va recórrer a matances indiscriminades i càstigs col·lectius, i va mantenir el control sobre la població a través de la securitització, la tortura i la detenció. Les imatges esgarrifoses que van aparèixer van revelar el destí mortal de les persones sota custòdia del règim, sobretot a la famosa presó de Saydnaya.

A principis de juny de 2011, es va produir un episodi a Jisr al-Shughour, a la província septentrional d’Idlib, a prop de la frontera turca, que es considera un punt d’inflexió de la guerra. El tinent coronel Hussein Harmoush va desertar i va anunciar la formació del Moviment d’Oficials Lliures, que més tard es fusionaria amb l’Exèrcit Lliure de Síria (els). Segons el seu relat, alguns membres de les forces s’havien negat a disparar contra els manifestants, cosa que havia provocat motins i lluites internes entre les files. Harmoush es va desplaçar a Turquia, on, mentrestant, l’estat havia instal·lat tendes de campanya a la província de Hatay per acollir-hi milers de refugiats. El fet que els refugiats, que moltes vegades protestaven contra el règim des dels campaments, es mostressin agraïts a Turquia va ser amplificat pels mitjans de comunicació occidentals i per la celebritat estatunidenca Angelina Jolie, que va viatjar ràpidament a Hatay per visitar els desplaçats. Diversos periodistes simpatitzants de l’oposició es van adonar més endavant que, tant ells com altres grans agències convencionals com l’afp i l’ap, havien rebut informació falsa sobre el que havia passat a Jisr al-Shughour, quan algunes persones van admetre que havien mentit per culpar el règim de la massacre. Va resultar que, de manera coordinada, els militants islamistes havien assassinat almenys cent vint membres de les forces de seguretat del règim sirià a Jisr al-Shughour. Molts dels cossos havien estat decapitats, mutilats i abocats a fosses comunes. Força diplomàtics, entre els quals el llavors ambaixador dels eua Robert Ford, van visitar el lloc dels fets. La història sobre l’origen de l’escalada de violència a Síria —inclosa la deserció heroica de Harmoush— no ha estat sotmesa a revisió per temor que deslegitimés la lluita contra la dictadura d’Assad. Mentrestant, els habitants de les zones frontereres van ser testimonis del tracte especial que rebien els militants en hospitals turcs, constatant de primera mà les ideologies sectàries.

Els fets de Jisr al-Shughour, per tant, no constitueixen demandes legítimes plantejades per les forces d’oposició democràtiques (que, llavors, desconeixien aquests episodis tan violents) i no fan desaparèixer les atrocitats i crims de guerra comesos pel règim d’Assad, que, posteriorment, va rebre ajuda indiscriminada per part de la potència militar russa. Tanmateix, la veritat sobre els factors que van reproduir els cicles de violència i desplaçament —en especial, el paper dels actors externs— serà important per a qualsevol possibilitat de pau i justícia. Agrupar sense sentit crític els responsables de les atrocitats i els activistes de l’oposició democràtica de base sota termes generals i ambigus ha servit per difuminar les línies tant del règim brutal com dels qui volien un canvi de règim a qualsevol preu. Ara bé, considerar que el paper de l’acció internacional coordinada i dels grups reaccionaris ben organitzats (i els seus vincles amb els actors regionals i mundials) representa un aspecte marginal de la història suposa una gran injustícia pels milions de ciutadans sirians que exigien un canvi i que han perdut vides i futurs en aquesta guerra. Aquests fets també són importants per entendre la relació dels actors de Rojava amb els esdeveniments del país. La relació de Turquia amb els grups rebels i la seva coordinació transfronterera va ser un dels motius principals pels quals el moviment kurd, amb ulls a banda i banda de la frontera, va adoptar una actitud sense remordiments respecte a l’autodefensa armada des del primer moment de la Revolució de Rojava.

Poques setmanes després de l’inici de les manifestacions el març de 2011, Bashar al-Assad va publicar diversos decrets, un dels quals concedia la ciutadania siriana i documents d’identitat als kurds, fins llavors privats dels seus drets. Molts van interpretar aquest gest com una forma de dissuadir els kurds d’unir-se col·lectivament a les protestes d’arreu del país. Quan les forces estatals es van retirar del nord el 2012, va créixer la sospita que hi havia un acord secret entre el pyd i el règim. La presència de l’Estat ja s’havia començat a debilitar, perquè concentrava l’exèrcit i les forces de seguretat a les regions on els grups armats havien estat conquerint territoris. En qualsevol cas, Assad, per mitjà dels kurds, va tallar eficaçment la connexió logística dels rebels amb Turquia, facilitant així la revenja més desitjada de l’Estat turc. Molts activistes de l’oposició siriana consideraven que el pyd i els seus afiliats (centrats en els interessos nacionals kurds) tenien prejudicis contra el moviment d’oposició. Aquestes acusacions, però, ignoraven l’historial de repressió del règim contra el pyd i, de manera acrítica, es feien ressò del discurs de l’Estat turc. Hi ha uns quants articles de les disposicions del Codi Penal sirià que permeten accions que poden ser vistes com a incitacions al conflicte racial o sectari. N’hi ha un altre que prohibeix específicament els actes encaminats a dividir parts de Síria amb l’objectiu d’annexionar-les a altres països. La perspectiva de mobilitzacions a les zones kurdes té els seus orígens en dècades d’inquietud amb el règim del Baas. Tanmateix, és el moviment del pkk en concret el que disposa de la major base popular i capacitat d’organització en aquestes regions. Els portaveus del pyd apunten que el seu partit i les organitzacions afiliades havien estat un dels blancs principals del Partit Baas durant la dècada de 2000 sota el règim de Bashar al-Assad, especialment després de l’acord de seguretat d’aquest últim amb Turquia l’any 1999 (l’Acord d’Adana). Segons un informe de Human Rights Watch de 2009, moltes manifestacions i esdeveniments organitzats pel moviment (Newroz, el 8 de març, actes de solidaritat amb els kurds d’altres parts) van ser objecte d’atacs amb munició real i molts activistes desapareixien mentre estaven detinguts. A més, el pyd —fortament criminalitzat— té un llarg historial de cooperació amb sectors laics i d’esquerres de l’oposició. De fet, es va incorporar al cada cop més arraconat Comitè Nacional de Coordinació per al Canvi Democràtic (conegut com a oposició interna), una aliança de partits polítics oposats a la intervenció estrangera i partidaris d’abaixar la intensitat del conflicte i establir diàleg amb el règim.

L’oposició a l’exili al voltant del Consell Nacional Sirià (cns) estava establerta a Turquia i dominada pels Germans Musulmans, i comptava amb suport internacional. Tot i que es presentava en termes antibaasistes —atès que alguns dels seus membres havien estat víctimes de violència i persecució sota el règim del Baas—, la seva posició respecte als drets kurds, a banda de gestos simbòlics menors, no diferia gaire de la del règim sirià. Els portaveus principals del cns van ignorar repetidament de les demandes kurdes de descentralització i de reconeixement dels kurds com a nació, titllant-los de secessionistes. Si l’experiència històrica dels kurds en relació amb les represàlies del règim —que amb prou feines havien despertat solidaritat per part dels actors de l’oposició— ja dissuadia alguns d’unir-se a les protestes, aquestes dinàmiques dins de l’oposició els van acabar d’alienar. Des d’un principi, la visió del pyd va xocar amb la d’un sector de partits kurds amb vincles amb el govern de Barzanî a l’altra banda de la frontera. Un col·lectiu d’aquests grups va constituir el bloc del Consell Nacional Kurd a Síria (enks per les seves sigles en kurd), que al principi es va unir al cns. Es van fer concessions simbòliques i superficials als kurds, segons les línies ideològiques del cns i l’esfera internacional. A més, els representants acceptats pertanyien a l’enks, és a dir, compartien interessos estratègics amb Turquia. Per als dirigents de la Revolució de Rojava, íntimament familiaritzats amb el paper de Turquia a l’otan durant dècades, el canvi de règim patrocinat per l’estranger no era la millor opció. Per això, l’objectiu dels esforços polítics a Rojava no era enderrocar el règim autoritari a qualsevol preu. En reunions amb els delegats a la presó d’Imralı, Öcalan va assenyalar repetidament que els kurds havien d’estar oberts a parlar amb qualsevol actor de Síria que estigués disposat a concedir-los els seus drets democràtics. Va subratllar que la resistència al règim autoritari d’Assad no es podia dur a terme a través de la dependència de potències imperials externes o islamistes, sinó que calia bastir-la mitjançant aliances progressistes entre els sirians. En declaracions, les organitzacions i representants polítics insistien que, tot i tenir un llarg historial de resistència al règim i voler posar fi a l’statu quo sota la dictadura d’Assad, no es volien veure arrossegats per allò que consideraven interessos estrangers sinistres. En absència d’una oposició independent forta, disposada a respectar els drets kurds, i en vista de l’augment d’atacs per part de nombroses faccions armades finançades des de l’estranger, van impulsar la tercera via: una Rojava autònoma dins d’una Síria laica, democràtica i federal. Aquestes perspectives polítiques i esforços per buscar aliances democràtiques estan documentats en comunicats de premsa i documents oficials. En general, però, van ser ignorats en els àmbits nacional i internacional, sobretot degut a la pressió turca. Durant el meu primer viatge a Rojava a finals de 2014, Amina Osê, membre del pyd i, en aquell moment, portaveu adjunta de la Junta de Relacions Exteriors del cantó de Jazira, va explicar:

Quan vam veure el que passava a Tunísia, Egipte i altres països, vam saber que aviat arribaria a Síria. Al nostre congrés extraordinari el juny de 2011, vam decidir forjar aliances amb grups àrabs progressistes i democràtics. Alhora, vam preparar el terreny per a l’autoorganització de la nostra societat a través de la labor de consells, joves i dones. El règim va guardar silenci i, de tota manera, tenia problemes més urgents a altres bandes. Coneixien la nostra capacitat de mobilització. En comparació amb la resta, nosaltres coneixíem bé el règim. Sabíem que no n’hi havia prou d’exigir l’expulsió d’un dictador. S’havia de canviar tot el sistema.

L’estiu de 2011, les comunitats de Rojava que durant anys havien donat suport al pkk van formar les Unitats d’Autodefensa Populars (yxg) i els primers consells populars oberts. El Consell Popular del Kurdistan de Rojava (mgrk) va ser creat l’any 2011. Quan es va declarar la revolució el 2012, Tev-Dem va començar a oferir formacions i a organitzar la participació popular en les estructures democràtiques de base. De sobte, en un país on els aspectes de la cultura kurda eren marginats o prohibits, van començar a aparèixer canals de televisió, ràdios, diaris, llibres, pel·lícules i grups de música kurds per tot arreu. Al mateix temps, Rojava es va convertir en l’objectiu principal de grups islamistes radicals com Jabhat al-Nusra. Especialment durant el 2013, grups vinculats a al-Qaeda van llançar atacs contra ciutats kurdes, fins i tot des de l’interior de Turquia.

Quan el gener de 2014 van fracassar les crides de Tev-Dem que reclamaven la inclusió en les converses internacionals a Ginebra i la cooperació amb els partits kurds més privilegiats, els tres cantons de Rojava —Kobanê, Afrîn i Jazira— van respondre declarant l’autonomia democràtica. En aquell moment, es va presentar el Contracte Social de Rojava en lloc d’una constitució, en què s’exposava la intenció del moviment de construir una societat laica, pluralista i amb igualtat de gènere des de la base. El compromís amb la justícia i la pau per a totes les comunitats ètniques i religioses anava acompanyat d’un clar desig de tractar l’abolició de la discriminació i violència contra les dones com a deure i càrrega de tota la societat. Amb la declaració d’autonomia va començar l’ambiciosa labor de construir un sistema d’autogovern a gran escala per a milions de persones que es trobaven en plena guerra.

Hediye Yusuf, que en el moment de la nostra entrevista l’any 2015 era copresidenta del cantó de Jazira, va aprofundir en el que ella entenia com la diferència entre el model de Rojava i altres moviments de protesta de la regió en general: una xarxa revolucionària (d’esquerres) preexistent, un projecte emancipador concret que s’havia d’aplicar de manera coordinada amb l’ajuda de quadres experimentats i comunitats polítiques organitzades, i una reticència a confiar en els programes estatals globals o regionals que afirmaven que reclamaven la llibertat per als sirians en un sentit abstracte. Dit d’una altra manera, el que va donar forma a la Revolució de Rojava no va ser l’espontaneïtat, sinó la coordinació:

Aquí ja hi havia una comunitat organitzada, una cultura política preexistent. Els més experimentats van aportar perspectives i anàlisis perspicaces a l’hora de dirigir el procés d’autoorganització. A diferència del que va ocórrer en altres països durant la Primavera Àrab, a Rojava no hi va haver un esclat sobtat d’esdeveniments. A mesura que l’oposició siriana era cooptada, a mesura que l’Exèrcit Lliure de Síria s’escindia en desenes de faccions i que al-Nusra, Daesh i altres grups similars guanyaven força, la narrativa de la guerra de Síria va deixar de ser una reivindicació de llibertat contra la dictadura per convertir-se en una guerra contra el terrorisme. Els grups armats saltaven d’un front a un altre amb les seves armes, mentre que nosaltres alliberàvem les nostres comunitats, en garantíem la seguretat i establíem ràpidament consells populars.

Aquí ja hi havia una comunitat organitzada, una cultura política preexistent. Els més experimentats van aportar perspectives i anàlisis perspicaces a l’hora de dirigir el procés d’autoorganització. A diferència del que va ocórrer en altres països durant la Primavera Àrab, a Rojava no hi va haver un esclat sobtat d’esdeveniments. A mesura que l’oposició siriana era cooptada, a mesura que l’Exèrcit Lliure de Síria s’escindia en desenes de faccions i que al-Nusra, Daesh i altres grups similars guanyaven força, la narrativa de la guerra de Síria va deixar de ser una reivindicació de llibertat contra la dictadura per convertir-se en una guerra contra el terrorisme. Els grups armats saltaven d’un front a un altre amb les seves armes, mentre que nosaltres alliberàvem les nostres comunitats, en garantíem la seguretat i establíem ràpidament consells populars.

La nostra lluita era ideològica. Des del principi, la nostra prioritat ha estat expressar la voluntat de la gent de totes les comunitats, i no pas els interessos d’una nació o d’un sector de la societat. Les nostres victòries no es mesuren per les terres conquerides, sinó per la capacitat d’aconseguir que mares sense formació se situïn al capdavant la societat. Aquesta perspectiva va potenciar la nostra capacitat de lluitar físicament. Per a nosaltres, hi havia en joc un canvi social radical. Des del principi, els nostres adversaris han dit: «Els kurds volen un estat a Síria». Això és perquè la seva mentalitat autoritària no els permet estendre l’horitzó d’alliberament més enllà de l’estat. Segons la seva lògica, la coexistència dels pobles és impossible, és una farsa. Per a nosaltres, és precisament la causa per la qual lluitem i morim.

La construcció de l’autoadministració

Per primera vegada, es posaria en pràctica l’autonomia democràtica a gran escala, en un lloc colonitzat per un règim autoritari. Tanmateix, sabíem que un sistema creat per dones seria qualitativament diferent de la mentalitat de l’estat nació. Volíem construir una societat democràtica comunitària, encapçalada per dones, sense jerarquies ni dominació. Des del començament, vam decidir que no hi hauria cap institució sense dones i vam establir uns criteris mínims. Dèiem: si hi ha d’haver revolució a Rojava, ha de ser dirigida, formada, creada i pensada per dones. Més enllà de les quotes, necessitàvem que la representació femenina tingués un significat radical. Ara les dones prenen decisions en totes les esferes vitals de Rojava. No hi ha cap institució, assemblea o comitè sense dones en les institucions revolucionàries d’avui. És impossible perquè les dones són fonamentals per a la filosofia del sistema. – Nûda, Rojava, 2015.

El confederalisme democràtic havia estat declarat el 2015, només set anys abans de l’inici de la revolució a Rojava. Així doncs, el moviment d’alliberament del Kurdistan ja havia estat articulant una visió àmplia per a un sistema d’autogovern revolucionari. De fet, fins i tot havia adquirit certa experiència amb l’autogovern local, el municipalisme i les economies cooperatives a Bakur i al camp de refugiats de Mexmûr. Tanmateix, res els podria haver preparat per a la gran tasca d’organitzar la vida de milions de persones en plena guerra. En una època en què termes com autonomia democràtica, comuna o cooperativa encara semblaven abstractes o esotèrics —fins i tot per als que donaven suport al moviment des de feia anys—, es va obrir tot un camp per posar a prova aquestes idees a la pràctica. Aquest camp, però, no era un laboratori estèril, era un país devastat per la guerra. Tot i que Rojava acollia els simpatitzants més veterans del pkk, també hi havia milions de persones no organitzades que no tenien cap motiu per confiar en empreses arriscades. En aquest sentit, bona part de la implementació de les idees del moviment a Rojava va sorgir de les necessitats, preferències i prioritats concretes de diverses comunitats, assetjades pel conflicte.

Evidentment, no tothom va rebre l’establiment d’un nou sistema polític amb els braços oberts. Hi ha un gran nombre de persones que no s’hi han involucrat i que veuen el sistema amb ulls crítics o neutrals. Alguns grups s’hi han oposat activament. Des del principi, l’enks, afiliat al pdk i que es va alinear en gran mesura amb l’oposició que comptava amb el suport de Turquia, va expressar crítiques sobre les iniciatives del pyd, acusant-lo d’autoritarisme i col·laboració amb el règim d’Assad. Moltes comunitats no kurdes, incloses tribus i minories religioses, s’han abstingut de participar-hi, mentre que hi ha grups que s’han oposat al projecte d’autogovern per discrepàncies polítiques o ideològiques. Altres no estan satisfets amb la capacitat del sistema revolucionari de complir el que promet. Diversos intel·lectuals i activistes sirians han escrit comentaris crítics, majoritàriament en àrab, sobre les promeses i límits d’aquestes propostes al voltant del federalisme, la descentralització i la ciutadania.

Els ideals revolucionaris xocaven amb la realitat en cada etapa. Des del principi, es va identificar la necessitat de crear un sistema representatiu juntament amb la creació de comunes i consells. Tal com em van explicar diverses persones involucrades en diferents aspectes del procés inicial, era poc realista esperar que, de sobte, la gent acceptés noves maneres de fer sense explicacions ni proves dels beneficis o l’eficàcia. Els activistes parlen d’un doble procés —la construcció de polítiques revolucionàries en paral·lel a formes més tradicionals de govern—, que forma part de la lluita per ajudar la gent a superar la mentalitat estatal.

El sistema polític actual és un model híbrid en evolució constant, format per confederacions de regions, assemblees i comunes. Després de diversos intents de reestructuració —com la Federació Democràtica de Rojava – nord de Síria, creada l’any 2016 malgrat que els Estats Units i Turquia, així com l’Estat sirià i l’oposició del cns hi estaven en contra— el 2018 es va declarar l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria (d’ara endavant, aanes). En el moment d’escriure aquestes línies, l’aanes consta de set regions: Jazira (Cizîrê), Eufrates (Firat), Afrîn, Manbij, Tabqa, Raqqa i Deir ez-Zor, que sumen una població estimada d’entre quatre i cinc milions d’habitants. Els voltants de Qamişlo i Hesekê formen part del cantó de Jazira, mentre que Kobanê i Girê Spî pertanyen a la regió de l’Eufrates. Ara per ara s’està discutint i negociant un nou contracte social a través de diversos comitès i consultes públiques i específiques, i es planeja crear una junta que elabori i apliqui reglaments per a les eleccions.

El sistema electoral està en procés de creació des de fa uns quants anys, amb interrupcions causades per les invasions turques. En general, però, la noció de democràcia a Rojava no es limita a les eleccions. L’èmfasi en l’àmbit social fa que la democràcia també s’expressi a través de la participació de la gent en el funcionament de la vida quotidiana. La forma més directa i concreta en què les persones intervenen en l’acció política de Rojava té lloc a les comunes i consells. Horitzontalment, els comitès estan vinculats a les comunes i els consells, mentre que verticalment, estan vinculats als comitès regionals respectius, de manera que el nivell més alt plasma el prototip del més baix. Les dones que formen part de la copresidència, l’administració i els comitès de qualsevol comuna general, també són membres de la comuna paral·lela de dones però no n’assumeixen tasques, i viceversa. La portaveu de la comuna de dones participa a les reunions de l’administració de la comuna general. Així mateix, la copresidenta de la comuna general participa a les reunions de l’administració de la comuna de dones. Es coordinen entre elles, però segueixen decisions i plans propis. Els consells només es poden considerar representatius de les comunes en què la gent s’involucra activament. El fet que molta gent no hi participi suposa un repte i planteja qüestions de legitimitat. Per això, un dels primers grans esforços en la construcció de la Revolució de Rojava va ser establir acadèmies populars perquè el públic aprengués i debatés sobre el sistema, així com acadèmies autònomes per a joves i dones paral·leles al sistema educatiu general per a nens i joves. La relació entre les institucions de democràcia directa de base i l’autoadministració representativa se sol descriure en termes de negociació i lluita. Tal com argumenta Nazan Üstündağ (2016), les comunes i els consells pretenen eliminar les tendències estatalistes de l’autoadministració. No busquen necessàriament la representació, sinó que exigeixen protecció i serveis, alhora que participen en l’acte d’autoorganització dels barris. Tev-Dem, que en un primer moment va ajudar a formar les comunes, consells, cooperatives i acadèmies, ara se centra principalment a desenvolupar l’esfera de la societat civil a través d’institucions culturals, sindicats i campanyes de justícia social. El Centre d’Informació de Rojava (ric 2019) descriu Tev-Dem com un contrapoder respecte a l’Administració Autònoma, «que impedeix que es reprodueixi com a estat i protegeix els valors del confederalisme democràtic». La Nûda, una jove activista que havia participat en el procés revolucionari des del principi, sostenia que el sistema de Rojava obté legitimitat de baix cap a dalt: «Fixa’t que l’última cosa que es va declarar va ser l’autogovern. No vam començar a crear comunes després d’això. Vam començar amb les comunes i vam extrapolar a partir d’allà».

Els protagonistes d’aquesta primera fase revolucionària eren un grup relativament definit. Amb el temps, es van produir i reproduir noves subjectivitats revolucionàries, a mesura que els esforços organitzatius s’expandien cap a noves circumscripcions fins llavors inexplorades. Les dècades de règim autoritari havien normalitzat l’abús de poder i la impunitat. Llavors, un moviment revolucionari de base partidista, ¿com podia omplir un buit i crear no només un sistema complet i democràtic en les seves reivindicacions, sinó també mecanismes de control i equilibri, normes i regulacions, i espais i condicions per a l’oposició i la política contenciosa? L’autoadministració va evolucionar com un procés de reestructuració i renovació constants. Va crear nous partits, organitzacions, coalicions, etc. per tal de formar nous públics que poguessin organitzar els assumptes quotidians i, alhora, debatre qüestions complexes com la ciutadania, la descentralització, el diàleg i la reconstrucció. D’aquesta manera, serveix de façana d’un programa més ampli i menys conservador d’alliberament revolucionari.

Mentre que l’administració és un espai per a la democratització estructural de la regió en general i, per tant, més convencional pel que fa al llenguatge i els mètodes; les comunes, assemblees i totes les altres institucions de democràcia directa afavoreixen la transformació social i cultural i, per això, fan un ús més explícit de l’estètica i els plantejaments de la lluita revolucionària. Un corrent mira de reunir grups amb interessos diferents i col·lectius ideològicament i políticament divergents en entorns formals. Aquest corrent interactua amb l’altre, que recorre als antics vincles familiars i forts que connecten la comunitat apocî. Les tensions es produeixen quan, per exemple, el moviment juvenil revolucionari, organitzat de forma autònoma i amb una postura obertament militar, passa per alt les estructures administratives formals per atacar càrrecs d’individus o d’organitzacions que, segons considera, actuen per soscavar la revolució. Dins de les estructures d’autoadministració, hi conviuen tant persones que condemnen les accions directes dels joves com persones que les aprecien.

Des del primer dia, les dones van tenir un paper fonamental en la construcció del sistema, des de la participació en la defensa física de la regió fins a la redacció del Contracte Social. No van prendre aquest paper tan sols a títol individual, sinó de manera organitzada, com a delegades del moviment revolucionari de les dones. La creació d’associacions, comunes i assemblees de dones i de joves va ser un dels primers passos que es van fer el 2012. En molts llocs, el moviment de les dones es va reapropiar dels edificis del règim i els va transformar de dalt a baix. Per exemple, l’Acadèmia de Dones d’Isthar, situada a Rimelan, que anteriorment havia estat una casa de convidats del Partit Baas, forma part d’un complex tancat que les dones van reformar i pintar de lila. Les granades es van convertir en testos i les parets es van omplir d’imatges de dones com Rosa Luxemburg, Clara Zetkin i Sakine Cansız. La Junta de Dones del cantó de Jazira és un bon exemple de la relació simbiòtica entre l’autoadministració i els esforços democràtics radicals a Rojava. Treballa activament amb el moviment de les dones i s’hi solidaritza, donant suport a iniciatives i projectes d’organitzacions de la societat civil com l’organització antiviolència Sara o la Fundació de Dones Lliures de Rojava (wjar). Durant la meva visita, Emîne Omar, llavors directora de la Junta, em va explicar que, a diferència de l’autoorganització quotidiana de base en el sistema de comunes i consells, la Junta treballava en projectes de més envergadura per al cantó. Entre els seus primers projectes hi havia refugis, instal·lacions esportives i sanitàries, classes d’alfabetització i iniciatives econòmiques. La Junta va dur a terme una enquesta per tot el cantó sobre la taxa d’alfabetització, el nivell educatius, l’ocupació, la salut i la situació econòmica de les dones i va proposar iniciatives d’acord amb els resultats. Es van obrir llars d’infants i orfenats. La Junta va tenir un paper important a l’hora de redactar, promulgar i publicitar les lleis per a les dones aprovades el 2014, i va ajudar a organitzar seminaris i formacions públiques per preparar la societat per a aquestes lleis. Es reunia periòdicament amb representants del moviment de les dones per conèixer el seu punt de vista i compartir amb elles els problemes de les dones a l’administració.

L’alliberament de territoris de mans de Daesh més enllà de les regions de majoria kurda va plantejar un seguit de nous reptes per al sistema d’autoadministració en construcció des de 2012. En consonància amb l’objectiu declarat de representar tots els components ètnics i religiosos de la regió en l’esperit de la nació democràtica, es va crear el Consell Democràtic Sirià (cds). L’integren consells i organismes formats per representants de diferents grups polítics i culturals, i busca el diàleg intern entre sirians per a trobar una solució política al conflicte. Està en contacte principalment amb grups progressistes i laics de l’oposició, i constitueix un òrgan a través del qual l’aanes contacta amb el règim. Advoca per una Síria descentralitzada, federal i laica en què es garanteixin els drets i la representació de tots els sectors de la societat.

Malgrat la batalla sistemàtica contra el nacionalisme i el xovinisme, els sentiments d’hostilitat i revengisme, que de vegades són conseqüència d’experiències vitals concretes, no han desaparegut. No és estrany que els kurds expressin desconfiança respecte als membres àrabs de les Forces Democràtiques Sirianes (fds) o de les estructures civils. Als cristians que han sobreviscut a massacres comeses per les aliances arabokurdes en el passat els costa trobar incentius per implicar-se. Els àrabs amb qui vaig parlar admetien sense manies el seu escepticisme en relació amb el que molts veien com un projecte polític kurd. Tot i que les reserves i conflictes persisteixen, amb el temps, s’han guanyat molts sectors nous per a un sistema de govern comú que encara està en construcció. Durant els últims anys, s’han celebrat diverses conferències i consultes públiques arreu de Rojava per millorar els serveis i el sistema de govern d’acord amb les demandes i necessitats locals.

L’Oficina de les Dones del cds va establir el Consell Sirià de les Dones, un organisme encarregat d’aglutinar les organitzacions femenines, representants de partits polítics i activistes sirianes, més enllà de Rojava. A través de representants, organitza fòrums per discutir les perspectives femenines sobre el conflicte sirià, així com concentracions, actes públics i formacions sobre diversos temes. El 2021, es va crear la Concentració Femenina Zenòbia per a les regions de majoria àrab de Tabqa, Raqqa, Deir ez-Zor i Manjabi amb l’objectiu de complementar la labor de Kongreya Star a escala local.

Molts activistes qualifiquen de colonial l’antiga relació econòmica de Rojava amb l’Estat sirià. Després d’expropiar bona part de la terra, l’estat va prohibir el cultiu local de determinats productes. Aquesta política de monocultiu no només corrompia el sòl, sinó que també explotava les poblacions locals, que ni recollien els fruits del seu treball ni podien diversificar els conreus per al consum propi. A falta d’indústria pesant i infraestructura, no hi havia grans diferències entre les classes socials de la zona. La terra, la principal font de propietat, estava en mans de l’estat o de les elits rurals. Anteriorment, les dones kurdes treballaven els seus camps, però l’estratègia econòmica de l’estat les va privar de les seves economies de subsistència. En aquesta comunitat ja d’entrada conservadora i cada vegada més empobrida, es dissuadia les noies d’anar a l’escola i augmentaven les probabilitats que es casessin joves. Algunes es dedicaven a feines precàries com a mà d’obra barata subcontractada, recollint cotó, llenties i cigrons, però els pares o marits sovint els confiscaven els salaris.

Les obres econòmiques, inclosa la construcció d’infraestructures essencials, van començar al principi de la revolució. Terres que fins llavors havien estat propietat de l’estat es van assignar a les comunitats perquè les treballessin de manera cooperativa. Gràcies a això, la zona es va deslliurar en gran mesura de la fam i, fins i tot, va aconseguir fer-se càrrec de centenars de milers de desplaçats interns de Síria i refugiats de l’Iraq sense gairebé ajuda exterior, sobretot durant els primers anys. Tot i que cada regió administra la seva economia de forma independent, hi ha comitès que supervisen l’economia d’intercanvi interregional i en gestionen la coordinació. En el context de la guerra i els embargaments específics de Rojava, l’objectiu declarat de l’administració era crear una economia social, basada sobretot en el desenvolupament de cooperatives econòmiques per lluitar contra els monopolis comercials. Les condicions reals de la guerra, però, limiten enormement les possibilitats i impliquen un malabarisme constant entre mantenir en funcionament l’economia de guerra i garantir les necessitats bàsiques de milions de persones. Siham Karyo, una lluitadora i política siríaca que durant la meva visita l’any 2015 dirigia la Junta d’Economia del cantó de Jazira, em va explicar que, durant molt temps, bona part de l’agricultura, la ramaderia i el petroli de Síria havien procedit de Gozarto, el nom arameu per designar Jazira. La majoria d’administradors baasistes no pertanyien a la població local i organitzaven l’economia segons els interessos estatals. Des del seu punt de vista, el règim intentava controlar la població a través de la dependència, cosa que s’aconseguia mitjançant la despossessió i la migració:

Prioritzem les cooperatives per garantir que l’economia estigui en mans dels treballadors. Estem compromesos a democratitzar l’economia i això significa que no podem autoritzar res sense l’aprovació de les comunes. Quan s’aixequi l’embargament, hi haurà individus o sistemes sencers que voldran explotar la regió o corrompre l’economia comunitària que procurem establir convertint-la en una economia capitalista. Ens oposem als intents estrangers d’invertir i lucrar-se a costa nostra. Poden contribuir a la nostra economia, però d’una manera que ens ajudi a crear institucions i esforços propis.

Ramziya Mihemed, que en el moment de la nostra entrevista dirigia la Junta de Finances del cantó de Cizîrê, argumentava que les polítiques frontereres i els embargaments del pdk pretenien posar les poblacions precàries i econòmicament vulnerables en contra del nou sistema en construcció. Em va explicar que la Junta, que en aquell moment supervisava particularment les entrades procedents de la frontera semioficial i no reconeguda entre Semalka i Faysh Khabour, intentava protegir l’economia embargada de l’explotació i els productes de mala qualitat.

Des del principi de la Revolució, el moviment femení va crear cooperatives perquè les dones treballessin en el sector de l’agricultura, la producció d’aliments i el tèxtil, entre d’altres. Aboriya Jin és la comissió de l’economia femenina, que supervisa l’estratègia d’oportunitats laborals sostenibles per a dones. Per tal de fer possible la independència econòmica, el moviment de les dones assigna terrenys agrícoles, crea oportunitats de treball i ofereix formacions i opcions per a la cura dels fills. Tot i que la gran majoria de dones continuen depenent econòmicament dels homes, el moviment, que es coordina amb organismes autònoms d’economia femenina dins de l’administració, preveu un canvi en les nocions de treball basades en el gènere.

Malgrat aquestes perspectives i projectes, la promesa anticapitalista de l’economia de Rojava continua sota amenaça en diferents aspectes. Estats Units extreu petroli sirià en zones controlades per les fds alhora que imposa fortes sancions al país. Les persones adinerades i els empresaris calibren les oportunitats d’inversió, ja que moltes zones continuen necessitant reconstrucció i desenvolupament. La visió dels revolucionaris sobre les economies comunitàries no sempre coincideix amb les demandes sobre el terreny, en particular, no s’ajusta a les dels membres de classes més adinerades, que no se’n beneficien. L’exemple de Rojava demostra que construir economies justes, sostenibles i independents és un dels reptes més grans de qualsevol projecte revolucionari, especialment en zones de conflicte.

Teixir la justícia des de baix: Les mal a jin

Abans, a les dones que patien violència se’ls deia: «Ets una dona. El teu destí és aquest. L’hauràs d’aguantar». Amb la revolució, vam començar a construir les nostres institucions. Per primera vegada, teníem espais físics com les mal a jin, en què treballaven dones per resoldre els nostres problemes. Durant els primers mesos de la Revolució, no teníem accés a gaires vehicles, així que les dones hi arribaven a peu. Només mirant als carrers, es feia palès que les dones de les nostres comunitats acudien en massa a les institucions. El nostre poble, Kobanê, va veure amb els seus propis ulls com i per què les dones abandonaven casa seva: caminaven per a organitzar-se! Després de tants anys de crims d’honor, les dones sortien de casa sense que ningú les molestés. Ja no suportarien més la violència ni serien serventes de les seves famílies. Ara les dones tenien estructures autònomes. – Sara, Kobanê, 2018

En un món en què sovint s’ignoren les experiències de violència de les dones, la posició per defecte de les mal a jin (cases de dones) és creure-les. Aquests espais físics, que operen en totes les ciutats, la majoria de pobles i moltes aldees de Rojava, representen una forma organitzada i institucionalitzada de solidaritat femenina en la societat. En concret, ajuden a resoldre els problemes a què s’enfronten les dones en les seves circumscripcions respectives. En un sentit més ampli, estan vinculades a les assemblees de dones i funcionen en paral·lel a les mal a gel (cases populars, mixtes). La seva manera de resoldre els conflictes des de la base, la seva labor contra la violència i els seus esforços de conscienciació són un exemple de lluita per a la justícia de la societat sense la intervenció de l’estat.

Dins les estructures autoorganitzades de Rojava, els conflictes es resolen, en primer lloc, a la comuna, a través dels comitès silh (en àrab, reconciliació), formats per persones del barri. Aquests comitès es presenten com a formes actualitzades de les pràctiques tradicionals de pacificació comunitària. Tot i que tenen un sistema de rotació, els voluntaris solen ser gent gran, sobretot dones, que escolten totes les parts implicades d’una disputa i miren d’aconseguir una pau social sostenible que sigui acceptable per a tots els implicats. Si els silh no se’n surten, els afectats poden acudir a les mal a gel o mal a jin, on el problema s’aborda de manera més formal. Només en última instància es recorre a un tribunal popular.

Quan es van establir les primeres mal a jin al principi de la guerra, les dones van descobrir que la societat tenia molts més problemes dels que havien previst. La treballadora d’una mal a jin em va explicar el cas d’una nena a qui la seva família encadenava. A banda de la violència domèstica, els problemes més habituals que es tracten a les mal a jin són la poligàmia, el divorci, els matrimonis forçats o de menors i la falta d’accés a l’educació i el treball. En general, les institucions no tenen prou capacitat, una situació que s’ha agreujat des que van arribar a la zona centenars de milers de desplaçats interns. Les treballadores, que visiten les dones i les seves famílies per fer un seguiment dels problemes, sovint són víctimes d’intimidacions i agressions, així com de campanyes de desprestigi —especialment quan es tracta de divorcis—, i per això estan protegides per les unitats locals d’autodefensa de les dones.

Les treballadores de les mal a jin reben una formació a càrrec del moviment de les dones, però no són professionals. Pot ser que una minoria estudiés a l’institut o, fins i tot, a la universitat, però la majoria només van cursar estudis primaris i n’hi ha que ni tan sols hi van poder accedir. En comptes d’establir un sistema burocràtic, les treballadores afirmen que el seu objectiu és crear unes estructures socialment útils, flexibles i generoses que resolguin de manera concreta els problemes quotidians de la gent. El seu enfocament de la justícia és social, no pas normatiu ni basat en drets formals (tot i que obtenen una part de la seva legitimitat gràcies a les lleis de la dona). Tothom sap que les mal a jin estan organitzades per dones de la zona en coordinació amb el moviment femení Kongreya Star. La Leyla, una coordinadora de vint-i-vuit anys de Tirbêspiyê (al-Qahtaniyah), em va explicar que, com que els membres provenen de les mateixes comunitats que serveixen, el barri considera genuïna la seva labor. Des del seu punt de vista, el treball ràpid i concret que feien pels seus propis barris en legitimava els esforços i els feia duradors. També creava un sentiment de solidaritat organitzada entre les dones que vivien a la mateixa zona:

Abans, les dones no tenien la sensació que ningú les protegís. Ara, a les mal a jin, resolem en pocs dies problemes que la gent ha experimentat durant anys. Cada dia, tal com pots veure tu mateixa, ens arriben dos o tres problemes diferents. Noies que es van casar sent menors, dones casades amb problemes, dones joves que fugen de la violència domèstica… Veuen la mal a jin com un lloc on els seus problemes seran escoltats i resolts en els seus propis termes.

L’acte de resoldre problemes socials dona força a les treballadores, que senten l’impacte positiu de la seva labor emocional. Dones joves i grans treballen juntes en igualtat de condicions, no sempre sense conflicte. S’espera que les dones més grans respectin les idees i decisions de les joves, i se les anima a mantenir la ment oberta a nous punts de vista, mentre que, d’altra banda, les joves es beneficien de l’experiència de les ancianes. Una de les membres més joves de les mal a jin que vaig conèixer era una noia de dinou anys, que deia que les noies joves preferien parlar amb ella. En una formació de l’Acadèmia de Dones de Rimelan (vegeu la figura 4) vaig conèixer la seva companya de feina, la Ilham, una dona d’uns seixanta anys. De constitució forta i amb un tarannà i manera de parlar que irradiaven el que el moviment anomena autoritat natural, em va explicar que, per transformar les mentalitats, calia assegurar-se que els canvis proposats eren entesos i acceptats per la societat:

Encara ens queda un llarg camí per recórrer! Però ara ja hi ha llars que es creen de manera més igualitària i democràtica. La nostra labor influencia les famílies. Avui, les dones surten de casa d’hora i tornen tard. Per exemple, nosaltres fa un mes que estem en aquesta acadèmia però ningú no ens ha dit res. Al principi, els homes ens rebutjaven i se’ns oposaven. De mica en mica, però, s’han anat adonant que fem coses bones. Sempre diem que no estem en contra dels homes, volem ser amigues seves en condicions d’igualtat. Ara fins i tot hi ha homes que venen a les mal a jin. El nostre objectiu és educar les persones perquè es tractin bé les unes a les altres, sobretot dins la família.

Vaig viure durant dues setmanes a casa la Ilham a Qamişlo i la vaig seguir a tot arreu per fer-me una idea de la feina a la mal a jin, on treballava des que s’havia creat l’any 2011. Cada nit, intercanviava les experiències i els successos del dia amb el seu marit, que treballava a la mal a gel, mentre bevien te al balcó. Cadascú respectava el treball de l’altre: tenia el mateix valor. A vegades, fins i tot a altes hores de la nit, la Ilham treballava per resoldre disputes comunitàries per telèfon. Quan jo, influïda per l’organització capitalista de la feina i el temps, li vaig demanar si mai es cansava, ella va riure: «Soc més feliç des que vaig començar aquesta feina. Percebo el meu propi impacte, veig el que aconsegueix la meva tasca: un canvi positiu en la societat». 

Fins i tot amb el ventall de noves possibilitats que tenien a l’abast des de 2012, als activistes a qui vaig entrevistar a Rojava els interessava més abolir per sempre més la violència i la dominació en les ments i els cors de les comunitats, que no pas els protocols burocràtics i les formalitats legals. La lluita de les dones només podrà ser duradora, deien, si realment convenç i es guanya la societat.

Lluitar contra un segle de genocidi i feminicidi: Les dones siríaques a la revolució

La mentalitat que regeix el genocidi otomà i les campanyes terroristes de Daesh, amb cent anys de diferència, és la mateixa. Consisteix a eliminar els antics pobles i cultures i les relacions d’aquesta regió. Creiem que hi ha tres coses que protegiran les dones de la violència i la massacre: l’organització, el coneixement i la solidaritat entre pobles i grups religiosos.

—seyfo (l’espasa)— és el nom que reben les campanyes d’assassinats en massa, desplaçaments forçats i segrestos sistemàtics de dones i nens contra siríacs, caldeus i assiris durant l’última etapa de l’Imperi otomà. Els pogroms, que es van produir amb la complicitat dels kurds paral·lelament a les campanyes de genocidi contra armenis i grecs, van tenir lloc gairebé un segle abans que Daesh sembrés el terror en la mateixa geografia. Per a moltes dones cristianes de la regió, l’ús sistemàtic per part de Daesh de la violència sexual, el segrest i el matrimoni forçat com a eines de guerra es basa en un llegat centenari de genocidi i feminicidi.

Veiem Daesh com un projecte terrorista, una organització wahabista i salafista que utilitza l’islam pel seu propi interès. Daesh encapçala una guerra no tan sols contra cristians, sinó també contra yazidites i altres musulmans. Entenem que no representen l’islam, ans al contrari, intenten destruir les civilitzacions antigues a través d’un sistema de control i massacre impulsat pel poder. Les bases d’això es van assentar durant l’època otomana. Hi ha una continuïtat en l’ús de la violència contra les dones com a mètode de conquesta.²

El mandat colonial francès havia utilitzat el sectarisme amb l’objectiu de dividir i controlar la societat diversa de la nova Síria després de la caiguda de l’Imperi otomà. El partit panarabista Baas pretenia transcendir fins a cert punt les divisions religioses; tanmateix, va cooptar i privar de drets diverses comunitats ètniques i religioses per consolidar el seu domini nacionalista àrab. Igual que els kurds, els siríacs, assiris, armenis, txetxens, turcmans i circassians tampoc no tenien drets lingüístics a Síria. Les comunitats cristianes gaudien d’una protecció limitada gràcies a l’Església, que els proporcionava cert grau de refugi a través de la comunitat, la fe i la identitat cultural. Entre les comunitats cristianes de Síria hi ha diversitat confessional, lingüística i política. A més, les condicions socioeconòmiques dels cristians que viuen en ciutats com Damasc o a la costa i aquells que viuen al nord són diferents. Aquests últims, sobretot els membres de la comunitat siríaca de Cizîrê (o Gozarto, en arameu) de ciutats i pobles com Qamişlo, Dêrîk, al-Hesekê i Tirbêspiyê i els pobles del voltant, van participar activament i col·lectivament en la co construcció del sistema federal democràtic en evolució del nord i l’est de Síria.

Des del començament, el Partit de la Unió Siríaca va participar en els diversos aspectes de l’establiment de l’autoadministració, com la redacció del Contracte Social. S’organitza a través de comitès per a la cultura, les dones, els joves, l’educació i la llengua. L’equivalent siríac de les asayîş són les sutoro, vinculades al Consell Militar Siríac (Mawtbo Fulhoyo Suryoyo, mfs). L’mfs, actiu principalment en zones amb una població siríaca considerable, ha estat treballant en coordinació amb les ypg i les ypj des del 2012, i va ser en un dels components fundacionals de les Forces Democràtiques Sirianes (fds).

La Unió de Dones Siríaques es va fundar al principi de la Revolució de Rojava. Està vinculada al Partit de la Unió Siríaca i actualment agrupa diversos centenars de dones siríaques i associacions afiliades dins de Síria. A través d’activitats culturals i formatives, accions de protesta, tasques d’organització social i iniciatives econòmiques, l’organització aborda els problemes específics que experimenten dones siríaques en tots els pobles i ciutats on viuen.

A l’estiu de 2015, vaig parlar amb la Hayat, la Shamiran i la Sheza, coordinadores de la Unió de Dones Siríaques a Tirbêspiyê (al-Qahtaniyah). L’edifici comunitari estava decorat amb referències a la història i cultura de les dones siríaques. La coexistència democràtica entre pobles, em van dir, havia esdevingut inimaginable arran dels genocidis de l’època otomana, de la construcció d’estats nacionalistes durant segle xx i, més recentment, de grups com al-Nusra i Daesh. Des d’una perspectiva femenina, apuntaven, els mètodes i mentalitats d’aquests atacs eren semblants, sobretot respecte a la violència sistemàtica contra les dones cristianes. Tot i que protegir la seva identitat cristiana en perill és un aspecte important de la seva labor, la Unió de Dones Siríaques es defineix en termes laics.

Segons aquestes activistes, les expressions de la seva cultura, les reivindicacions públiques i les formes d’organització no podien transgredir els límits marcats pel règim sirià en el passat. Culpaven les polítiques del règim de les divisions entre comunitats cristianes i descrivien un sentiment d’alienació de la vida pública dins d’un sistema autoritari basat en el nacionalisme àrab: «No vèiem res com a nostre». Afirmaven que, tot i que des del punt de vista social, la comunitat cristiana sol ser menys conservadora que les comunitats veïnes, les dones també lluiten específicament contra les estructures patriarcals de l’Església. En aquell moment, el seu consell a Jazira estava format per trenta persones, que comprenia una administració coordinadora d’onze dones, amb delegades en diverses ciutats. En cada ciutat, les estructures funcionaven a través de comitès relacionats amb la cultura, l’economia, la premsa i l’educació.

Entre les obres que la Unió de Dones Siríaques ha dut a terme al llarg dels anys hi ha la creació de llars d’infants, cooperatives i oportunitats laborals per a dones. La seva primera iniciativa econòmica va ser una fàbrica de xocolata que va durar poc temps. L’arameu, la llengua que es creu que parlava Jesucrist, està en perill d’extinció. Les dones organitzades de Gozarto, inclosa la Unió de Dones Siríaques, l’estan revitalitzant activament a través de la música, l’educació i treballs mediàtics. A finals de 2020, la Unió va començar a publicar el seu primer diari, La Veu de les Dones Siríaques, perquè es distribuís arreu de l’Administració Autònoma. A més de la seva labor —que engloba seminaris sobre migració forçada, autodefensa, salut i cultura— les dones siríaques també coorganitzen esdeveniments i accions de protesta i emeten declaracions conjuntes amb Kongreya Star.

Cap dels nostres projectes és inalterable. Som flexibles en la manera com fem les coses perquè hi continua havent molta gent que té por de l’autoorganització malgrat l’experiència col·lectiva adquirida fins ara. El nostre objectiu principal és desenvolupar solucions sostenibles i útils per als problemes de les nostres comunitats aquí i ara. La pau entre els pobles és al centre de totes les nostres activitats.

En diverses ocasions, les dones van subratllar la importància de la coautoria del Contracte Social de la regió que, a ulls seus, afavoria la capacitat de les comunitats d’autoorganitzar-se.

El sistema de la nació democràtica està dissenyat per impedir que una identitat s’imposi sobre una altra. Som conscients de l’espai que això ens obre com a dones siríaques. Mai no ens hauríem pogut imaginar que els siríacs, [amb la seva identitat i reivindicacions], serien representants en una administració aquí, era impensable veure un renaixement de la nostra llengua. Abans, tot pertanyia al règim. Però hem participat en la redacció del Contracte Social i en tots els aspectes d’aquest sistema. Ara, tots som capaços de representar-nos a nosaltres mateixos en funció de les nostres necessitats particulars i, alhora, dirigim els esforços per democratitzar i fer avançar les nostres comunitats.

Conscient que hi ha qui pot sentir-se incòmode amb l’aclamació pública d’Öcalan, els vaig demanar què n’opinaven. Una d’elles en la seva resposta va esmentar la inquietud patriarcal entre els homes, que s’aferren desesperadament al poder, tant en l’esfera pública com la privada:

Öcalan advoca per matar l’home tradicional. Es tracta d’una reivindicació universal. No ho fa en defensa de les dones d’una sola comunitat, sinó per a les dones en general. És una oportunitat per a totes nosaltres. És un dels motius pels quals, actualment, les dones de diferents comunitats participen en les organitzacions i l’administració cantonal. Aquí, el sistema s’està construint sobre la base que no hi pot haver una societat lliure sense la llibertat de les dones. Nosaltres participem amb alegria en aquest procés històric i lluitem al costat de tots aquells que busquen l’alliberament de la dona.

Uns quants mesos després d’aquesta conversa, el 2015, es van crear les Unitats de Protecció de Dones de Bethnarin, una força armada autònoma de les dones siríaques. Anteriorment, les dones siríaques —incloses les d’edat avançada— ja havien rebut formació en autodefensa, ideològica i física. Al principi, van participar en les estructures de les sutoro abans de proclamar els seus propis mecanismes autònoms de defensa femenina.

La primera casa de dones siríaques, Astertut, es va crear a al-Hasakah l’any 2017. A finals de 2019 se’n va inaugurar una altra a Qamişlo, que les siríaques anomenen Zalin. La segona conferència de la Unió de Dones Siríaques es va celebrar el 2018 amb dues-centes delegades i s’hi va crear un nou Consell Administratiu. La resolució va acordar augmentar les relacions amb altres organitzacions femenines, grups d’acció política i altres sectors de la societat regional, a més d’obrir noves institucions educatives, intel·lectuals i judicials per a dones. Les dones reconeixien que es trobaven al principi d’un llarg camí:

Tenim esperança. Cada dia combatem amb més afany un sistema que ens vol aniquilar. La lluita de les dones és el que ens protegeix contra els conceptes d’honor i poder que ens neguen el dret de viure lliurement. Organitzant-nos amb les dones d’altres comunitats d’aquesta regió, creem nous colors.

Reclamar seguretat als homes i a l’estat

Durant la batalla de Kobanê, molts periodistes em van preguntar d’on venia la meva experiència com a comandant. Doncs bé, jo no m’estava asseguda a casa de braços plegats quan Daesh es va alçar. Com puc negar que les meves bases, la meva filosofia i la meva consciència són el resultat de dècades d’organització femenina al pkk? Les dones kurdes han estat a la muntanya durant dècades, però patien un embargament informatiu. Aquest embargament es va trencar amb les ypj. – Meysa Abdo, Rojava, 2015

En molts sentits, les ypj van suposar una nova etapa en les dècades d’història de la militància de les dones kurdes. La seva guerra contra Daesh va atreure suport internacional des de tots els punts de l’espectre polític. En el context de la violència feminicida, la visibilitat de les ypj va generar debats transnacionals entre feministes i moviments de dones sobre l’autodefensa de les dones. Va posar de manifest les idees —que fins llavors se silenciaven i eren un tabú— de moltes dones que creien en la necessitat d’una resistència física i organitzada per sobreviure en un món patriarcal brutal. Gràcies a les ypj, avui en dia, el concepte d’autodefensa s’ha convertit en un dels temes que altres lluites femenines estan més interessades a discutir amb el moviment de les dones kurdes.

La comandat de les ypj, Meryem Kobanê, que havia participat en el moviment d’alliberament del Kurdistan durant més de dues dècades, subratllava la importància d’entendre les ypj com la continuació d’una llarga història de militància de les dones kurdes:

Les ypj es van construir sobre la força d’un moviment de quaranta anys d’història i les experiències d’aquest moviment amb les unitats femenines autònomes, els batallons i, finalment, un exèrcit femení independent. Dit d’altra manera, teníem un model kurd en què basar-nos: l’exèrcit femení de les muntanyes del Kurdistan. Tenim molta experiència amb dones comandants: Sakine Cansız, Azime, Zelal, Agirî, Berîtan, Ruken Türk. És una tota una història, una acumulació de la labor femenina. Les heval Berçem, Peyman, Şîlan, Bêrîvan… Partint del seu llegat, vam formar les ypj: un exèrcit femení per defensar la revolució de les dones. Crear un sistema autònom de defensa requereix fe, força, determinació, confiança en nosaltres mateixes i en les altres dones. Tot això també ha estat possible gràcies a la confiança que el líder del poble kurd (Öcalan) va dipositar en la nostra capacitat.

Les primeres combatents de les ypj que vaig conèixer el 2014 eren, sobretot, dones ferides que s’estaven recuperant de les batalles contra Daesh i Jabhat al-Nusra. Tant elles com les combatents que vaig entrevistar l’estiu de 2015 insistien que, més que una força de combat, les ypj eren un mecanisme de defensa d’un sistema polític i social revolucionari. Una combatent anomenada Zîlan subratllava que no es limiten a lluitar contra Daesh i altres grups similars, sinó «contra el sistema estatal i la mentalitat dominada pels homes, contra la cultura que menysprea les dones i utilitza la violència, els abusos, els matrimonis infantis i els assassinats en nom de l’honor». Alhora, assenyalava que l’educació era essencial perquè l’exèrcit femení de Rojava tingués èxit. Més enllà de l’entrenament militar, les acadèmies de combatents organitzaven debats sobre la història de les dones, la seva participació en la presa de decisions i la sistematització de l’autonomia.

En la defensa de Rojava sempre hi han participat les dones, moltes de les quals són guerrilleres veteranes en la guerra contra Turquia. Abans de la creació de les ypj com a exèrcit femení autònom, les dones havien participat en les ypg, que eren mixtes, i en les seves predecessores, les yxg (Unitats d’Autodefensa Populars): eren a la formació de cada unitat i cada unitat creava el seu grup separat de dones. El 2012, quan va esclatar la guerra a Serêkaniyê (Ras al-Ain), les dones ja actuaven com a comandats en les batalles urbanes contra al-Nusra i les faccions que operaven sota el nom d’Exèrcit Lliure de Síria. Primer, les dones van crear escamots a cada ciutat, després esquadrons i, finalment, batallons. Arran de la gran participació femenina a la conferència de les ypg el gener de 2013, les dones van organitzar-ne una de pròpia per proclamar les ypj el 4 d’abril, expressament el dia de l’aniversari d’Öcalan. Des de llavors, l’exèrcit femení autònom s’ha organitzat en totes les regions, ciutats i pobles amb el seu programa i estatuts. Es van establir institucions com les acadèmies Şehîd Şîlan i Şehîd Bêrîvan, a Afrîn i Alep, per entrenar noves combatents i comandants.

La Nûda, mencionada anteriorment, es va unir als esforços revolucionaris primer a través del moviment juvenil l’any 2011 i, més tard, a través del treball educatiu abans de participar en l’establiment de les ypj. Explicava de la següent manera la fundació de l’exèrcit femení que ella mateixa va ajudar a construir:

El 2011, quan el moviment de protesta sirià va començar, vam crear els comitès d’autodefensa perquè crèiem que els nostres esforços no servirien de res si no podíem protegir la nostra gent i defensar els valors i el sistema que volíem construir. Quan encara existia el règim, la gent es va organitzar primer en esquadrons d’unes vuit o deu persones en cada barri. Eren cèl·lules independents que no es coneixien entre elles. Va ser una bona decisió. Jo era a Kobanê quan vam expulsar el règim i vam declarar la Revolució el 2012. En aquell moment, hi havia molts grups gihadistes als voltants. Si només ens haguéssim centrat en la lluita política i social, Kobanê hauria caigut en un sol dia. Gràcies a la nostra preparació defensiva, vam prendre Kobanê abans que ho fessin les bandes extremistes.

Abans de la conferència fundacional de les ypj, els primers batallons autònoms es van establir a Afrîn. Després del batalló Şehîd Ruken hi va haver el batalló Şehîd Adalet a Qamişlo i el batalló Şehîd Dîcle a Kobanê. Llavors, a Dirbêsiyê i Serêkaniyê, per exemple, el Şehîd Berçem. Ara tenim batallons autònoms a cada ciutat. Les ypj no eren només un procediment requerit per la nostra ideologia. La veritat és que, a Rojava, no hi va triomfar cap projecte que exclogués les dones. Allà on faltaven dones, tot se n’anava en orris. Ara bé, la moral de les ypj de vegades determinava l’èxit d’una operació.

Tot i que les ypj es van inspirar en gran part en el model de les yja Star i el seu concepte d’autodefensa femenina, la creació d’una força combatent localitzada dins la societat i no a les muntanyes va plantejar molts reptes, sobretot perquè algunes famílies s’oposaven a la voluntat de les seves filles d’unir-se a les forces. Hi ha hagut casos de menors d’edat que s’unien a les ypj per escapar-se de matrimonis forçats. Al seu torn, a vegades les famílies acusen les combatents de segrestar les seves filles. Aquestes qüestions subratllen allò que Meryem Kobanê volia dir quan parlava de la necessitat d’adoptar un enfocament global de l’abolició de la violència contra les dones, més enllà del camp de batalla:

No és fàcil crear un exèrcit femení en una comunitat en què les dones estan confinades a la llar. Hi ha molts problemes socials que cal abordar i la psicologia de les persones oprimides té moltes particularitats. Les dones estan colonitzades i ocupades per la religió, el tribalisme, la família, i una organització estatocèntrica de la vida política. La nostra lluita, doncs, és contra tota colonització de les dones. És per això que no només estudiem els aspectes físics de la guerra, sinó que analitzem la societat, les relacions socials i els rols de gènere, i discutim sobre com crearem les condicions per a l’esperança en una vida diferent.

Les ypj van ser creades per viure amb llibertat, per alliberar els nostres cossos, les nostres personalitats de qualsevol forma d’esclavitud. En aquest sentit, les ypj són un moviment d’amor en una geografia on l’amor ha estat aniquilat. Són la cerca de l’amor vertader en un lloc en què la humanitat, la filosofia, la cerca humana i la memòria han estat menyscabades. És per això que la nostra defensa no és per un tros de terra, sinó per protegir la capacitat de la vida per desenvolupar-se.

La societat de Rojava està militaritzada de moltes maneres. Tot i que molta gent es va integrar a les ypj i les ypg voluntàriament, amb el temps, l’administració va introduir un sistema de reclutament majoritàriament masculí: l’erka xweparastin (deure d’autodefensa). En part, sembla que es va establir com a resposta als partits polítics kurds afiliats a l’enks, que buscaven un mecanisme de repartiment de poder similar al del grk, però sense participar en la lluita per defensar Rojava. Es considera que les presons i les mesures de seguretat són necessàries en una regió infestada d’atemptats suïcides i assassinats perpetrats per les cèl·lules dorments de Daesh. Mentre que les estructures militars com les ypj lluiten a la guerra des de primera línia, els pobles i ciutats estan protegits internament pels asayîş (en kurd, seguretat). Els membres dels asayîş insisteixen que no es consideren policies, atès que la policia protegeix els interessos de l’estat utilitzant la violència. A la majoria d’asayîş se’ls destina als llocs d’on són originaris, en comptes de ser enviats a zones amb les quals no tenen cap relació. Els lligams estrets al si de les comunitats són una manera informal de responsabilitzar les persones armades. Com a concepte, s’espera que la conducta dels asayîş (la manera de parlar, el llenguatge corporal, etc.) irradiï calma i disciplina. En principi, els comportaments abusius són vigilats i poden conduir a l’expulsió del servei.

L’Acadèmia General d’Asayîş de Rimelan es va crear l’any 2013 per reforçar el sistema de seguretat interna. Allà, a banda de rebre educació política i formació bàsica sobre seguretat, els reclutes cuinen, netegen i fan altres tasques col·lectivament. Els elements centrals del pla d’estudis són la nació democràtica i la lluita de les dones. El 2015, vaig passar uns quants dies a l’Acadèmia, on centenars de persones s’entrenaven en arts marcials, tir al blanc i altres disciplines bàsiques. La Kînem, una de les portaveus de l’Acadèmia, em va explicar que la part més difícil del procés revolucionari era superar la personalitat autoritària creada pel règim. Segons ella, tant als civils com als membres dels asayîş els costava assimilar la idea que les forces de seguretat no havien de ser intimidatòries ni abusives. Creia que el desposseïment dels kurds per part de l’estat havia conduït al desenvolupament de personalitats que mentien davant l’autoritat. Arran de no tenir cap sentiment de pertinença al sistema que els governava a través de la vigilància i el control, havien perdut la capacitat de sentir-se protectors els uns dels altres i de la societat:

On comença l’ocupació? Sotmetre una població a la fam explotant-ne les terres, la labor i les economies inicia un procés d’assimilació a través de la dependència. Una persona que no tingui sentit de la responsabilitat no podrà defensar-se a si mateixa ni els altres. L’esperit, el cos i les terres estan connectats, i junts formen el reflex per defensar-nos davant del perill. Això passa amb tots els éssers vius. Per crear-te a tu mateix, per existir, t’has de defensar. I només tu pots definir el teu jo en relació amb la teva voluntat autònoma, la teva comunitat i les teves terres. Per a les persones històricament oprimides, és difícil entendre el significat de l’autodefensa. Hem d’evitar que la venjança arreli. Hem tingut nous membres, per exemple, que es negaven a garantir la seguretat de les comunitats àrabs degut a greuges històrics causats pel règim. Nosaltres ajudem a convertir aquests sentiments en consciència i en la responsabilitat universal de defensar la societat contra els atacs.

Les dones s’organitzen tant dins les forces generals asayîş, com de manera autònoma. L’asayîş a jin de Qamişlo, la seu del qual vaig visitar l’any 2015, va ser creat el 2012 per intervenir en casos de violència contra les dones. Allà, les dones àrabs i kurdes em van parlar de les dificultats a l’hora de legitimar la seva presència com a dones en un àmbit tradicionalment hipermasculí. Al principi, el seu major problema era la falta de confiança en la capacitat de les dones de gestionar situacions caòtiques i proporcionar seguretat. Quan els vaig preguntar sobre els centres de detenció, una de les portaveus em va explicar que les detencions eren relativament curtes i que es consideraven una oportunitat per parlar amb les persones i rehabilitar-les, alhora que s’intentava entendre les raons que hi havia darrere dels seus actes. Als detinguts se’ls ofereix formació i lectures, a més d’altres activitats. A Rojava, la gran majoria de presoners d’alt risc són membres de Daesh i les seves famílies, molts d’ells estrangers que els seus països es neguen a readmetre. Durant els últims anys, s’han concedit diverses amnisties a gran escala per aquells que ja no semblaven representar una amenaça a la societat.

A més dels asayîş, l’any 2014 es van crear les Forces de Defensa Civil (Hêzên Parastina Civakî, hpc): una guàrdia civil voluntària de la comunitat. Es tracta de civils, fins i tot gent gran, que fan torns per protegir els seus barris, en especial durant les manifestacions, els festivals i les cerimònies fúnebres. Les hpc-Jin, autònomes i legitimades per l’asayîş a jin, tenen l’objectiu d’intervenir en casos relacionats amb violència domèstica. Com a organisme de base, les hpc i les hpc-Jin serveixen, alhora, per desenvolupar una consciència més àmplia en la societat al voltant de la qüestió de l’autodefensa. Les hpc representen el que el moviment considera l’autodefensa recuperada de la societat, un pas cap a la futura abolició de les estructures militaritzadores i burocràtiques de l’exèrcit i la seguretat.

***

Malgrat totes les dificultats i limitacions, les institucions i estructures concretes construïdes en el context de Rojava van suposar una experiència d’aprenentatge que va demostrar que l’autogovern democràtic no és un projecte mecànic basat en protocols. Els nombrosos problemes i reptes que van aparèixer durant el procés de creació d’un nou sistema a Rojava van servir perquè el poble aprofundís en el coneixement sobre la democràcia a la pràctica; alhora que alertaven del perill del poder, la corrupció i l’autoritarisme en contextos revolucionaris. Va posar en relleu que els diferents fronts de la lluita revolucionària per abolir l’opressió són mútuament dependents i constitutius. Per això, els militants sobre el terreny insisteixen una vegada i una altra que el seu sistema polític no és ni perfecte ni definitiu, ans al contrari, la revolució tot just acaba de començar.

Per a les dones, la Revolució de Rojava va representar una obertura sense precedents de noves oportunitats, estils de vida, opcions, camins i possibilitats. Dones de diversos orígens culturals van fer passos per alliberar-se com a individus alhora que creaven vocabularis, cultures i subjectivitats comunes en processos col·lectius. No tan sols van cultivar l’esperança, sinó que també van establir institucions i mecanismes per garantir-ne les bases existencials. Com es veurà més endavant, protegir la solidaritat i la força desenvolupades per les dones al llarg dels anys va esdevenir un punt de convergència central durant la resistència a les invasions i ocupacions militars de l’Estat turc. 

***

Després de més d’una dècada de guerra, en què gairebé tots els bàndols han comès crims de guerra, un dels grans reptes futurs serà el desenvolupament d’una solució política sostenible a Síria. Milers de bombes i atacs aeris han provocat la mort de persones innocents. Tant els interessos dels Estats Units com els de Rússia continuen obstaculitzant qualsevol forma de justícia per als milions de sirians que han vist com el seu país s’esfondrava fins a quedar en ruïnes. En el context particular de Rojava, paradoxalment, la presència d’un país de l’otan (Estats Units) en un estat històricament contrari a l’otan (Síria) és un element de salvació a l’ombra dels intents de neteja ètnica i ocupació per part d’un altre país de l’otan (Turquia). El compromís amb una Síria democràtica i federal és incompatible amb la cultura violenta i autoritària del règim. Ara bé, la presència militar estatunidenca no és sostenible ni desitjable per a molts ciutadans sirians, que la consideren una ocupació colonial. De la mà del suport militar que va acabar oferint a les forces kurdes per lluitar contra Daesh tres anys més tard de l’inici de la guerra —després de l’entrenament encobert i obert i l’ajuda militar a altres faccions armades que lluitaven contra el Govern—, Estats Units pretenia despolititzar (o desrevolucionar) Rojava, amb l’esperança d’arribar a un acord similar al que havia establert amb el grk. En molts aspectes, s’està produint un estancament entre l’Estat turc i el pkk dins de Síria, amb característiques ideologicopolítiques similars a la fase de dues dècades enrere dins de l’Iraq (descrita a la primera part d’aquest llibre). Mentrestant, ja que la possibilitat d’un acord sense el règim d’Assad ha desaparegut dels programes internacionals, la influència de Rússia sobre el règim d’Assad tindrà un paper clau a l’hora de determinar el futur de Rojava.

L’aparició constant de nous reptes derivats del creixement del sistema d’autogovern, la violència i la precarietat geopolítica fan que l’aanes s’impliqui en sistemes de poder als quals els revolucionaris afirmen oposar-se. L’espai entre l’espasa i la paret pot donar pas a línies de pensament que depenguin del suport extern de l’estat per protegir temporalment les victòries, normalment amb un alt cost. Els revolucionaris veterans de Rojava, que han observat aquestes tendències i tensions, sostenen que la veritable lluita revolucionària no és la que es lliura en els àmbits geopolític i militar, sinó que els resultats a llarg termini es defineixen per les lluites ideològiques dins dels moviments revolucionaris. En la mesura que la profunditat ideològica i l’acció autònoma organitzada aconsegueixin descolonitzar la política, els moviments seran capaços de resistir davant les amenaces i continuar presentant alternatives al sistema-món dominant, fins i tot en temps de guerres genocides. Les perspectives del moviment defineixen els moments de crisi com a intervals caòtics en què competeixen diverses forces: els més organitzats es convertiran en subjectes que podran definir resultats i, fins i tot, èpoques. Si l’estabilitat dels estats significa caos per als pobles, l’autoorganització popular ha de crear i aprofitar els moments de crisi i desgavell entre estats en comptes de buscar refugi en un estat o un bloc estatista. Cada vegada que creix la desesperança, s’evoquen victòries com les de Kobanê i Şengal com a punts de referència del poder de la fe i la resistència per canviar el curs de la història. 

Avui la base existencial de Rojava es defensa en múltiples fronts. En paral·lel al diàleg diplomàtic exterior de les institucions representatives amb la comunitat internacional d’estats, prossegueix la construcció d’aliances internacionalistes de base contra la guerra i l’ocupació, el feixisme, el feminicidi, l’ecocidi i el comerç d’armes.Quin és el futur de la sostenibilitat de Rojava, en la intersecció dels ideals revolucionaris i la vida real? Hi pot haver noves formes d’internacionalisme no estatista que responguin a qüestions com aquesta al segle xxi? I si és així, quin paper tindran les dones en el món de la geopolítica, dominat pels homes? Les tragèdies devastadores que han viscut els pobles de Síria durant l’última dècada són massa greus per deixar aquestes preguntes sense resposta.

1.  La traducció de l’alemany és de l’autora (vegeu Hilal 2013 [1963]). ↩︎
2. Agraeixo a Alan Roj la interpretació entre l’àrab i el kurd durant aquesta conversa i el seu suport generós durant la meva estada a Rojava. ↩︎