Afirmar que el sistema educatiu català reprodueix lògiques racistes pot semblar una premissa polèmica, però des d’una perspectiva sociològica és, més aviat, una obvietat. La pregunta rellevant és com opera el racisme dins del nostre sistema educatiu en un context on un de cada quatre joves menors de setze anys a Catalunya o bé ha nascut a l’estranger (5%) o bé té, almenys, un progenitor nascut fora de l’estat espanyol (22,1%), segons l’Enquesta de característiques essencials de la població i les vivendes de 2021. En aquest article presentaré tres formes de racisme que operen a diferents nivells del sistema educatiu que he identificat al llarg de la meva trajectòria com a sociòleg de l’educació: l’educació subtractiva, els obstacles en l’homologació de credencials i les seves conseqüències, i les condicions de producció de coneixement sobre el racisme en el sistema educatiu català.

Abans, però, cal trencar amb algunes nocions de sentit comú. En el sistema educatiu català el racisme encara es percep des d’una perspectiva simplificada que només entén el fenomen des de l’aberració i la intencionalitat. En altres paraules, el racisme s’acaba reduint a un conjunt d’actes de violència explícita i aparentment descontextualitzada promoguda per una sèrie de persones “malvades” que son conscient i intencionalment racistes. 

Ara bé, el racisme no és un “succés” sinó una estructura social. El concepte de racisme institucional ens ajuda a identificar formes en les quals el racisme funciona de forma silenciosa, invisible i sense necessitat que agents particulars ho promocionin intencionalment. Una agressió física o verbal a un alumne pel seu color de pell o per la seva religió és un acte racista. Però també ho és que el sistema educatiu català no sigui capaç de corregir una sobrerepresentació de l’abandonament escolar prematur entre l’alumnat d’origen migrant o que aquest transiti més a l’FP que al Batxillerat en comparació a la resta. Tot i les millors de les nostres intencions, els agents del sistema educatiu participem d’una institució que perpetua desigualtats per motiu d’origen i raça. Cal entendre com.

Permeteu-me un segon aclariment previ. Per què és important identificar i combatre els sistemes racistes de (re)producció de desigualtat en el sistema educatiu? És habitual trobar dos tipus de justificacions.

La primera argumenta que l’escola és clau per garantir la integració de tot l’alumnat, esprémer tot el capital humà d’aquest jovent i evitar una fragmentació que amenaci l’ordre i la pau social. Noteu que aquí opera una inversió subtil i crucial: el beneficiari d’aquesta “integració” no és l’alumne que “s’integra” sinó la societat en la que ho fa.

Les antiracistes ens recorden que no tenen gens d’interès a sostenir ni en integrar-se en un ordre social racista i colonial. Per això, la justificació que comparteixo es basa en dues premisses principals. En primer lloc, parafrasejant a Bourdieu i Wacquant, revelar les formes en les quals les estructures de dominació invisibles operen sota institucions aparentment neutres com l’escola és necessari per a l’articulació de qualsevol resistència. En segon lloc, crec en el potencial emancipador de l’educació per a comprendre críticament el món i la posició que en ell s’ocupa. Cal, per tant, identificar tots els obstacles reals i potencials que dificulten el ple assoliment del dret a l’educació de l’alumnat independentment de l’origen o la raça.

Dit això, la primera forma de discriminació que vull destacar planteja que un sistema educatiu és racista si t’obliga a renunciar als orígens per assolir l’èxit educatiu i professional. El concepte d’educació subtractiva és introduït per Angela Valenzuela en un estudi clàssic en un institut de Texas on s’escolaritzaven nombrosos alumnes d’origen mexicà. Valenzuela va observar que les identitats socials de l’alumnat d’origen mexicà eren percebudes com un obstacle per a l’èxit educatiu i que el centre reproduïa una oposició dicotòmica entre “ser mexicà” i “ser estatunidenc”. En paraules de l’autora: “Quan la definició del que significa estar educat a la societat estatunidenca exclou sistemàticament la cultura mexicana, la llengua espanyola i tot allò considerat mexicà, demanar a l’alumnat que es “preocupi per l’escola” pot resultar una exigència molt difícil d’acceptar”.

A casa nostra podem ubicar un exemple recent en “la qüestió del vel”. Recordem com a finals de maig de 2025, Aliança Catalana -amb el beneplàcit de Junts- aconsegueix que Catalunya torni a veure’s arrossegada a l’enèsima conversa pública sobre el hijab i la proposta de prohibir-lo a les escoles. La proposta va activar els absurds habituals d’aquests debats: tot un aparell mediàtic i polític permetent que la ultradreta marqui agenda, la conversació sobre les dones musulmanes sense les dones musulmanes, l’absolut menysteniment de la seva agència, el progressisme europeu i el seu complex de salvador, la caricaturització extrema de l’islam i els musulmans, o el sense sentit de voler legislar sobre els cossos de les dones per tal de protegir-les de qui, suposadament, vol tenir el control dels seus cossos. Però una omissió em va cridar poderosament l’atenció. Ningú es preguntava quin impacte tenen aquest tipus de prohibicions sobre el dret a l’educació de les noies sobre qui s’aplicaven. Senyal que qui es preocupa pel vel poc es preocupa per les dones que el porten.

La moció d’Aliança no va prosperar, però alguns centres prohibeixen el vel al·ludint “normativa interna”. En un informe recent sobre la prohibició -inconstitucional- del hijab a l’escola i les discriminacions que pateixen les joves que el vesteixen en el sistema educatiu espanyol, Laura Mijares i el seu equip presenten els resultats de 26 entrevistes en profunditat amb alumnes musulmanes. La conclusió és previsible, però contundent: “les pràctiques disciplinàries, els qüestionaments i les persecucions que pateixen les alumnes amb hijab impacten en la seva autoestima, el seu sentit de pertinença i el seu futur acadèmic”.

El cas de la prohibició o la discriminació per portar hijab és paradigmàtic, però no únic. Sempre que els agents educatius, conscient o inconscientment, recompensin donar l’esquena als orígens de l’alumnat racialitzat o d’origen migrant, estarem davant d’una expressió profunda de racisme.

En segon lloc, m’agradaria compartir un resultat d’una recerca recent. En ella, entrevistàvem a professionals i estudiants de cursos d’ocupabilitat per a inserir laboralment a joves amb baixa formació i experiència a Catalunya i al País Valencià. Allà on anàvem sempre ens trobàvem amb el mateix perfil: joves migrants amb uns nivells de capacitació per damunt de la mitjana dels seus companys i credencials educatives molt altes en el país d’origen. Què hi fa aquesta gent tant formada en cursos tan bàsics destinats a l’ocupabilitat en feines tan precàries?

Es pot explicar per diversos factors. En primer lloc, si els joves migrants es troben en situació irregular, aquests cursos són sovint una de les poques ofertes formatives disponibles. En segon lloc, les formacions estan orientades a una inserció laboral ràpida i això pot resultar atractiu per a joves als qui urgeix una font d’ingressos. En tercer lloc, i vull aturar-me aquí, existeix un problema amb l’homologació de credencials educatives obtingudes en els països d’origen, especialment si són del sud global.

Des del 2023, el grup Homologación Justa Ya està exposant els problemes que els titulats, especialment universitaris, tenen per acreditar les seves credencials. Denuncien llargues demores administratives, arbitrarietat i manca de criteris clars, barreres per recórrer resolucions i casos de tracte discriminatori i menyspreu en el procés. Destaquen també greus conseqüències professionals, personals i de salut en els sol·licitants. En la nostra recerca hem pogut comprovar que aquest problema no és exclusiu dels titulats universitaris, sinó que aquells joves que compten amb titulacions de formació professional també enfronten traves molt importants per homologar els seus títols.

La conseqüència de tot plegat és que aquests joves acaben treballant en feines precaritzades molt per sota de la seva qualificació. Es podria argumentar que això és contraproduent per al país receptor en tant que perd l’oportunitat d’aprofitar el capital humà que arriba. Però tornaríem a posar al centre el benefici de la societat de destí en lloc dels drets de les persones que pateixen aquesta devaluació de credencials. En canvi, em sembla més adequat dir que un sistema educatiu -i productiu- és racista quan no reconeix les credencials obtingudes a l’estranger i dirigeix sistemàticament al jovent migrant cap a les posicions més precàries del mercat laboral.

La tercera expressió de racisme que vull posar damunt de la taula tracta sobre les condicions de producció de coneixement sobre educació i racisme a Catalunya. Per a fer-ho m’enfocaré en dos problemes: el problema de les dades i el problema de les persones.

Respecte a les dades, un sistema educatiu és racista si no compta amb eines capaces d’avaluar les desigualtats que pugui estar generant per motiu de raça, migració o etnicitat. Recerques del Centre d’Estudis Demogràfics critiquen que si el Departament d’Educació únicament recull si l’alumnat és o no és estranger, les dades disponibles són insuficients per entendre la situació de l’alumnat d’origen migrant, racialitzat o d’un grup ètnic minoritzat. Com recorda SOS Racisme en els seus informes anuals, el racisme opera invisibilitzant els seus efectes.

Sovint fem servir conceptes com “origen migrant”, “racialitat” o “etnicitat” sense atendre la infinita complexitat que encapsulen. Sabem que l’alumnat que ha migrat recentment fins a Catalunya pateix uns obstacles al llarg de la seva trajectòria que cal entendre, però també que aquests obstacles no són els mateixos en funció de l’edat en la que arriba. També sabem que els catalans amb progenitors migrants viuen trajectòries educatives que no són iguals a les de l’alumnat migrant, però que en molts aspectes també són diferents de les de la resta d’alumnat. Igualment, les trajectòries de l’alumnat amb orígens migrants són molt dispars en funció del país d’origen. Pel que fa a la racialitat, els reptes que enfronta l’alumnat musulmà no són els mateixos que afronta l’alumnat gitano, d’origen equatorià, romanès o adoptat. Cada situació implica combinacions complexes d’origen, raça i ètnia que, a més, sempre cal entendre a la llum de les interseccions específiques amb, almenys, la classe social i el gènere de cada casuística concreta. Sense oblidar que totes aquestes característiques de l’alumnat no operen en el buit, sinó en relació a condicionants escolars, professionals, familiars, urbans i polítics, entre d’altres.

Necessitem dades més precises que ens permetin diagnosticar les formes en que el sistema educatiu falla en la seva missió  de garantir la igualtat d’oportunitats. Només així podrem dissenyar intervencions i polítiques per revertir-ho. Cal advertir, però, que la producció d’aquestes dades pot girar-se en contra de la seva intenció inicial. Escric aquestes línies el mateix dia que VOX proposa obertament la deportació massiva de migrants i dels seus descendents. Cal evitar a tot preu que unes millors eines de diagnosi esdevinguin instruments més asfixiants de control.

Un altre obstacle en la producció de coneixement sobre la relació entre família i escola a Catalunya és la falta de diversitat entre les persones que pensen i fan possible el sistema educatiu. No tenim dades al respecte, però en el cas del professorat en primària i secundària la situació és flagrant. El cos docent de Catalunya cada cop s’assembla menys a la població catalana. En conseqüència, l’alumnat té més problemes per a trobar models de referència entre el professorat i el professorat té més dificultat per a entendre la vida del seu alumnat. La situació a la universitat i en la recerca sobre la intersecció entre educació, migració i racialitat no és millor. Any rere any assisteixo a congressos sobre aquests temes, tant en l’àmbit estatal com internacional, i la majoria d’acadèmics i acadèmiques que ens hi trobem som persones blanques nascudes al nord global. Tampoc rema a favor de consolidar un ecosistema d’investigació crítica i interseccional creïble a Catalunya que persones o grups de recerca del camp es trobin implicats en acusacions d’assetjament sexual, encobriments o altres pràctiques i posicionaments polítics inadmissibles.

No crec en una lectura essencialista de la posicionalitat. Que una persona estigui travessada per la realitat que analitza no significa que totes les seves aportacions hagin de ser crítiques o fonamentades. Per altra banda, com era d’esperar, penso que una recerca honesta que entén reflexivament quin és el seu lloc, que para l’orella a l’antiracisme i que genuïnament posa al centre les realitats de les persones per les quals s’interessa pot aixecar poderosos ponts de comprensió mútua.

Però així i tot la situació de l’exclusió sistemàtica de la població racialitzada d’aquestes posicions mereix ser assenyalada i enfrontada amb polítiques actives. No es resoldrà màgicament a mesura que passi el temps. En aquest sentit, cal celebrar la recent irrupció de La Disruptiva, una revista digital sobre educació, antiracisme i pedagogia que publica textos de persones racialitzades que es troben en aquesta cruïlla tan fecunda entre la reflexió acadèmica i la militància antiracista.

En aquest article he destacat tres aportacions de la sociologia que, a parer meu, mereixen més reflexió perquè el sistema educatiu català prengui consciència del seu propi racisme. Evidentment, aquests temes no esgoten el debat, que pren moltes formes. Podem destacar la feina que ha fet Ainhoa Nadia Douhaibi sobre el PRODERAI a les escoles com a dispositiu racista de control, la tesi doctoral de Fatiha el Mouali sobre la relació família-escola en les mares d’origen marroquí, o recerques recents sobre la complexa relació entre catalanitat, llengua i blanquitut, entre d’altres.

Encara tenim molta feina pendent per a entendre en profunditat aquest fenomen a casa nostra. Sigui com sigui, és fonamental no caure en un posicionament a la defensiva que perdi el temps responent a cada bajanada que surti de les diferents expressions polítiques del racisme tot comprant, de passada, la seva agenda i els seus marcs. El que cal és articular una acadèmia que, de la mà de l’antiracisme, faci seva la premissa radical que les vides i els drets de les persones racialitzades o amb orígens migrants importen.