Una de les principals característiques tant de la lluita per la habitatge com del moviment feminista és que totes dues trenquen amb la divisió clàssica entre l’esfera pública i la privada, posant les llars al centre del debat polític, des del moviment pel dret a l’habitatge amb de la reivindicació d’un sostre com a dret fonamental que hauria d’estar garantit per a totes i des del moviment feminista des de la reivindicació de la llar com un dels espais principals on es desenvolupen les tasques de cures que fan sostenibles la vida. La màxima de «el que és personal és polític» cobra tot el seu significat quan parlem de les nostres cases (on vivim, dormim, cuidem, amem, treballem, gaudim…) i de les múltiples contradiccions que les travessen i que han fet que siguin el centre d’importants lluites especialment des de l’esclat de la bombolla immobiliària.

Unes llars que estan sotmeses a la depredació i l’explotació per part d’un sistema econòmic que no contempla l’habitatge com un bé de primera necessitat o un dret fonamental sinó com una mercaderia més amb la qual enriquir-se i especular. El model capitalista espanyol fa dècades que s’estructura entorn de 3 sectors fonamentals: l’immobiliari, el financer i el turístic. Totes les polítiques desenvolupades des dels anys cinquanta han anat encaminades a potenciar la habitatge com a motor econòmic, primer a través de la compra-venda, i, a partir de l’esclat de la bombolla immobiliària el 2008, a través de l’augment dels preus del lloguer, augment que va ser facilitat políticament pel PP amb la reforma de la Llei Arrendaments Urbans i amb l’atorgament de beneficis fiscals a les SOCIMIS (societats d’inversió en el mercat immobiliari).

Tant la política com l’economia condicionen profundament no només l’accés a la habitatge, també la seva configuració, el seu pes i el seu significat simbòlic, en un context on la precarietat laboral és cada cop major i més generalitzada, i on el «treball remunerat» ha deixat de ser la principal via d’accés als drets de ciutadania, la propietat de l’habitatge ha estat un dels principals elements vertebradors de la nostra societat, funcionant com a instrument d’integració social, com a via de desproletarització i d’identificació amb una classe mitjana cada cop més depauperada, tal com expliquen Emmanuel Rodríguez i Isidro López al seu llibre Fin de Ciclo, (Traficantes de Sueños, 2010) alhora que s’ha convertit en l’única via de moltes persones per poder accedir a determinats drets com prestacions socials o l’empadronament imprescindible perquè les persones migrants puguin regularitzar la seva situació.

Les lluites pel dret a l’habitatge han servit com a elements vertebradors d’un nou subjecte col·lectiu, profundament feminitzat i racialitzat

En contraposició a aquesta compra de l’habitatge com a via de desclassament, les lluites pel dret a l’habitatge han servit des de l’inici de la crisi, com a elements vertebradors d’un nou subjecte col·lectiu plural, profundament feminitzat i racialitzat, que, a través de la lluita, es pot reconèixer com a part de les classes subalternes, capaç de desenvolupar noves pràctiques polítiques basades en la solidaritat i el suport mutu. La creació de sinergies entre aquest moviment en defensa de l’habitatge i el moviment feminista pot ajudar a aquest últim a vacunar-se enfront de les temptacions d’un feminisme liberal, en auge entre certs sectors de dones, que exclou de l’equació precisament aquelles dones amb vides més precàries.

Per la seva banda el feminisme ajuda a les activistes per la habitatge a entendre que la presència majoritària de dones al si del moviment no és fruit de la casualitat sinó que es deu a causes profundament estructurals que tenen les seves arrels en el sistema patriarcal en què vivim. Les dones tenim més dificultats en l’accés a l’habitatge perquè patim majors taxes de precarietat laboral, però a més a més som les que tradicionalment li hem dedicat més temps i recursos a les tasques de cures, neteja, manteniment, condicionament i millora de les nostres llars, això fa que també siguem nosaltres les primeres a posar-nos en peu de lluita a l’hora de defensar-les.

Aquesta defensa suposa per moltes de nosaltres la primera experiència política, el primer cop que sortim de l’espai privat i entrem amb ple dret a l’esfera pública, en un procés que comporta en molts casos un empoderament, un trencament dels rols tradicionals assignats a les dones i que sovint són també el primer pas per qüestionar el sistema patriarcal i apropar-nos al feminisme.

A més a més, la interacció entre el treball productiu i el treball reproductiu dins el model de producció capitalista ens ha de permetre entendre que, alhora, l’habitatge, la llar, és l’espai on es desenvolupen els treballs de cures. L’habitatge ho és tot per al manteniment de les persones, és el suport material que permet la sostenibilitat de la vida, i per això mateix no pot dependre ni de dinàmiques especulatives ni de les anades i tornades del mercat immobiliari.

Atorgar a la llar el seu valor com a centre de la reproducció no significa eximir ni als homes ni a l’estat de la seva responsabilitat

Tal com explica Silvia Federici en una entrevista a Público, sense les dones a casa, el capitalisme hauria d’haver creat tota una infraestructura reproductiva per a aconseguir que la gent pugui sortir cada dia de casa i anar a treballar. Així l’habitatge funciona com un centre de treball on la majoria de dones realitza de forma invisible i no remunerada el treball reproductiu, però si els obrers no paguen el lloguer de la fàbrica, com és que nosaltres hem de pagar el lloguer de les nostres cases quan aquestes són alhora el nostre lloc de feina?

Però atorgar a la llar el seu valor com a centre de la reproducció no significa eximir ni als homes ni a l’estat de la seva responsabilitat, ni acceptar el model de família imposat com molt bé explica la companya Rebeca Martínez del Sindicato de Inquilinas de Madrid en un article publicat a Contexto. Establir com a central l’eix casa – reproducció – vida ens ha de servir per assenyalar la llar com a espai polític on organitzar el conflicte i a partir del qual qüestionar la mercantilització de les nostres vides, la posada de drets fonamentals sota les injustes lleis del mercat i tot un model que estructura el sistema de cures i l’esfera reproductiva fent-les recaure sobre les nostres esquenes, sobre les esquenes de les dones.

Reorganitzar i desmercantilitzar la habitatge ha de ser una reivindicació bàsica des dels moviments pel dret a l’habitatge i des del feminisme com a via per reorganitzar també el treball productiu i reproductiu, posant la vida i els drets en el centre i creant noves relacions socials que es basin en l’organització col·lectiva, la sostenibilitat, la corresponsabilitat (home-dona però també persones-estat), la igualtat, la solidaritat i el suport mutu.

Foto de portada: Sindicat de Llogateres