«Solidaridad sí, pero seguridad también», reivindicava Alberto Núñez Feijóo el passat juliol davant la possibilitat que l’executiu espanyol obligués les comunitats autònomes a acollir menors d’edat en situació de desemparament arribats a les costes canàries. Davant del drama dels milers de persones que perden la vida a les aigües de l’Atlàntic i del Mediterrani intentant arribar a territori europeu, el líder del Partit Popular acceptava que calia solidaritat amb qui arriba «perquè s’hi ha jugat la vida», però que també cal pensar que «els espanyols tenen dret a sortir amb seguretat al carrer». Així, un cop més, es vinculava migracions amb delinqüència, i l’alarmisme securitari i la xenofòbia acaparaven l’actualitat informativa normalitzant discursos que fins fa uns anys només feien explícits grups d’ultradreta.

La combinació entre populisme punitiu i la radicalització xenòfoba s’ha convertit en el principal recurs de les dretes i de formacions polítiques que no s’hi identifiquen per aconseguir suport electoral, i determina l’agenda política dels països rics. Només han calgut algunes dècades per consolidar l’expansió d’un gir punitivista que arrenca als anys vuitanta als Estats Units i que ha canviat la manera d’entendre la política criminal arreu del món.

L’expansió del populisme punitiu

Si als anys seixanta del segle XX haguessin demanat a penalistes i criminòlegs que s’imaginessin les institucions punitives del futur, haurien dibuixat escenaris ben diferents de l’actual. Fa només unes dècades, el consens acadèmic sobre els camins que havia de seguir la política criminal dels països rics girava al voltant de la reducció del pes de l’empresonament i la confiança en la capacitat reeducativa de les institucions penitenciàries. L’exigència de penes més llargues per part d’un representant polític s’hauria vist com una sortida de to venjativa ja que, si les causes de la major part de l’activitat delictiva eren socials, el seu abordament institucional també havia de ser social. Aquest enfocament va guiar les reformes penitenciàries dels seixanta i dels setanta i el qüestionament de la funció social dels cossos policials. 

Als anys vuitanta, però, es produeix un gir punitivista que té l’epicentre als Estats Units i al Regne Unit. L’augment dels delictes als carrers a partir dels anys cinquanta va generar una crítica creixent a les polítiques de rehabilitació, considerades ineficaces. Per bé que les crítiques es centraven en el caràcter criminogen de la presó i en la necessitat de reformes penitenciàries que permetessin reduir la reincidència a través d’una millor tasca sociodeducativa, la pèrdua de confiança en la institució va alimentar la idea que calia endurir les penes per contenir la delinqüència. 

El context polític va afavorir aquest èxit de la identificació entre duresa del càstig i desistiment. La reacció conservadora a les revolucions dels anys seixanta va capitalitzar les crítiques a les institucions penals i va impulsar una transformació en la percepció social dels delictes, rebutjant les explicacions estructurals de la criminalitat i titllant-les de «justificacions socials del crim». Aquest nou discurs, més individualista, presentava els delinqüents com persones egoistes i immorals que actuen en contra dels interessos de la societat. Així, els furts, els atracaments i el tràfic de drogues ja no s’havien de considerar conseqüències de la marginalitat i la pobresa, sinó comportaments antisocials racionals. 

En aquest context, el concepte populisme punitiu s’usa per fer referència al fenomen segons el qual les polítiques penals s’orienten a l’enduriment de les penes responent a pressions polítiques i ignorant l’evidència empírica. És una estratègia política que converteix el rebuig a la criminalitat en suport electoral a través de propostes que ofereixen una resposta immediata i aparentment senzilla a preocupacions socials com els crims de gran repercussió mediàtica o l’increment d’activitats delictives protagonitzades per multireincidents. Aquesta estratègia es basa en tres pilars fonamentals que es presenten a continuació breument. 

En primer lloc, la presó s’ha convertit en l’eix dels mecanismes de control penal. Als Estats Units, el gir punitiu dels vuitanta es va traduir en un creixement exponencial de la població reclusa, que va passar de mig milió de persones privades de llibertat a més de dos milions entre 1980 i 2008. Aquest increment ha donat lloc al que Angela Davis va denominar «complex industrial penitenciari», un entramat d’interessos econòmics i corporatius que es beneficien del creixement desmesurat de les institucions penitenciàries i que han esdevingut una peça clau per gestionar els malestars socials de les últimes dècades. 

En segon lloc, s’instrumentalitza políticament les víctimes per justificar penes cada cop més llargues i per prioritzar la funció de càstig o de venjança social de la privació de llibertat per sobre de la reinserció. Els discursos punitivistes presenten la relació entre víctimes i delinqüents com un joc de suma zero, on qualsevol rebaixa en la durada de la reclusió és vista com un insult cap a les víctimes. S’assumeix que totes les víctimes comparteixen un mateix desig de venjança, i el càstig dur és vist com a part de la seva compensació. Això porta a exigir més presó i durant més temps, independentment de l’evidència que qüestiona la relació entre la durada de les condemnes i la reincidència. 

El tercer pilar és l’ús electoral de la por i de la percepció d’inseguretat. Davant el desprestigi de la política tradicional, oferir respostes concretes a problemes visibles, com la delinqüència, s’ha convertit en una eina per atreure votants. Les respostes a les inseguretats causades per l’augment de la pobresa i la precarietat són vistes com a insuficients, mentre que mesures com l’augment de policies o l’enduriment de les lleis són fàcilment comunicables i percebudes com a solucions efectives. Aquest discurs populista evita debatre sobre polítiques socials, laborals o d’habitatge que podrien abordar les causes profundes de la delinqüència, ja que implicarien desafiar els privilegis de les elits econòmiques.

De fet, en aquest període la política criminal espanyola ha estat marcada per debats que mobilitzaven el rebuig a crims especialment repulsius. La majoria absoluta del Partit Popular entre 2000 i 2004 va permetre l’aprovació de la Llei Orgànica 7/2003, que augmentava la durada de les condemnes, i la Llei Orgànica 15/2003, que ampliava les activitats penades amb privació de llibertat. Aquesta reforma penal es va emmarcar en la lluita contra el terrorisme, però també per es va emparar en la necessitat de combatre la petita delinqüència protagonitzada per «multireincidents». Lluny d’articular una crítica a la política del govern, el PSOE va aprofitar l’evolució a l’alça de les taxes de criminalitat per atacar l’executiu culpant-lo de no fer prou per lluitar contra el crim.

L’any 2015, també amb el PP al govern, l’aprovació de la Llei de Seguretat Ciutadana va incorporar la «presó permanent revisable» a l’ordenament jurídic amb l’objectiu d’establir un càstig equiparable a la cadena perpètua per a delictes extremadament greus. El febrer de 2014 es va citar al Congrés dels Diputats el pare de la jove assassinada l’any 2009 per defensar les seves propostes de tractament dels crims per als quals considerava que no hi havia reinserció possible. Proposada durant la legislatura de 2011-2014 pel ministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón, aquesta pena es justificava pel rebuig social cap a certs crims i la perillositat d’alguns delinqüents, i la compareixença va ser decisiva per situar la víctima al centre del debat, com ja s’havia fet anys enrere en els debats sobre el tractament penal dels condemnats per terrorisme.

La política criminal espanyola ha estat marcada, doncs, per una suposada resposta a les demandes punitivistes de la ciutadania davant delictes d’especial transcendència mediàtica o, cosa que és el mateix, per la instrumentalització d’aquests delictes per impulsar reformes que ampliïn la capacitat repressiva de l’Estat. La visceralitat que impregnava els debats de la primera dècada del segle XXI es va centrar primer en el terrorisme i després en crims sexuals violents amb víctimes menors d’edat. Des de fa pocs anys, el vincle entre populisme punitiu i radicalització de la xenofòbia s’ha convertit en l’eix central de la propaganda de l’extrema dreta. Aquesta estratègia té èxit, precisament, apel·lant a les pors individuals per impedir qualsevol debat racional. 

Radicalització xenòfoba i auge de l’extrema dreta 

L’ascens de l’extrema dreta a Europa es basa simultàniament en l’alarmisme en matèria de seguretat i la identificació entre migracions i delinqüència. S’ofereixen respostes simples a qüestions complexes mentre es promet als electors un retorn a un passat mític de prosperitat i pau social en un enyorat context d’homogeneïtat cultural. Si la sensació d’abundància dels anys cinquanta i seixanta facilitava la confiança en paradigmes rehabilitadors per lluitar contra el delicte, la gestió de l’escassetat neoliberal requereix identificar culpables, i l’«immigrant» és un culpable ideal: desposseït de drets polítics i sempre sospitós d’aprofitar-se de les ajudes socials o d’estar a l’aguait per obtenir recursos mitjançant activitats delictives.

Els tres grans temes de la recent campanya electoral francesa, per exemple, han estat la por a un possible govern d’extrema dreta, la inseguretat i les migracions. Tres qüestions que es fonen en una de sola si ens fixem en el paper que ha jugat el binomi delicte-immigració en la política del país veí des de la dècada dels noranta. L’antropòleg Didier Fassin afirma que la dreta francesa va buscar en l’alarmisme en matèria de seguretat i la radicalització xenòfoba una via per recompondre el seu espai polític després de la derrota de 1981, que va portar Mitterrand a la presidència, i davant l’amenaça de fugida de vots que suposava l’ascens del Front Nacional de Jean-Marie Le Pen. Paradoxalment, l’agenda política francesa va començar a enfocar-se en la inseguretat en un moment en que no es registraven increments significatius d’activitat delictiva. 

A l’Estat espanyol, l’associació entre el populisme punitiu i la radicalització xenòfoba no s’ha donat fins fa pocs anys, però el creixement electoral de l’extrema dreta ha suposat una normalització del discurs racista i de l’associació entre un suposat augment de la delinqüència i l’arribada de població migrant. Igual que a la resta d’Europa, l’èxit de partits com VOX o Aliança Catalana es basa en la construcció d’un enemic que posa en risc l’estil de vida, les conquestes materials i la identitat cultural de la població autòctona. Converteixen els immigrants en una amenaça de la que s’ha de protegir un electorat que, efectivament, ha vist erosionat el seu benestar i que necessita canalitzar la frustració davant un futur incert. 

El populisme punitiu i la radicalització xenòfoba tenen en comú que proposen solucions de dubtosa efectivitat per als problemes que identifiquen. Ni l’enduriment dels codis penals té un efecte en el volum de delinqüència, ni unes polítiques migratòries més restrictives redueixen la mobilitat internacional o la població resident en situació d’irregularitat. Però sí que aconsegueixen trobar cada cop més suport electoral, justificar l’augment de la capacitat repressiva de l’Estat i precaritzar encara més les vides de la població migrant.

Les esquerres davant la inseguretat

No és necessari un increment significatiu de la delinqüència perquè la inseguretat sigui una preocupació per a la ciutadania. L’apocalipsi criminal que semblaria que afecta Catalunya en els darrers anys a causa de l’increment de població d’origen estranger no es veu reflectit en la taxa de criminalitat, que es manté estable des de principis de segle. De fet, aquesta taxa se situava l’any 2022 en 60,6 delictes per cada 100.000 habitants, lluny del màxim històric de 78,3 que es va registrar l’any 2008. L’èxit de l’alarmisme securitari depèn molt més de la inseguretat percebuda que no pas dels delictes que presenciem o dels quals som víctimes. I mentre creix la preocupació per la «immigració» constatem que la població resident de nacionalitat estrangera i la nascuda a l’estranger han augmentat en les últimes dècades però la delinqüència no. 

Compartir dades i anàlisis és fonamental per fer front a les afirmacions alarmistes sobre la delinqüència i als discursos d’odi en relació amb la població migrant, però no és suficient. D’una banda, ignorar la percepció d’inseguretat i negar-la apel·lant a les dades no permet plantejar escenaris més segurs i més amables per a qui té la convicció que el seu entorn s’està deteriorant. En canvi, sí que provoca un rebuig que els actors polítics beneficiats per l’alarmisme aprofiten per erosionar la veracitat de les fonts oficials i la confiança en el coneixement científic. D’altra banda, un eventual creixement de la criminalitat no ha d’invalidar les alternatives al punitivisme. En altres països, el populisme punitiu sorgeix com a resposta a augments rellevants de l’activitat delictiva i de la victimització. Davant la possibilitat d’escenaris similars en el futur, s’ha de poder sostenir que la millor manera de combatre la inseguretat no és endurir encara més el codi penal. 

Catalunya reuneix les condicions per un increment de la criminalitat: les zones turístiques són molt atractives per als furts i robatoris, la ciberdelinqüència augmenta arreu del món i queda recollida a les estadístiques oficials malgrat que no respon a l’imaginari generat per l’alarmisme securitari, i la pobresa i l’exclusió creixen i es cronifiquen. En referència a aquest últim punt, cal ser conscients que si bé l’increment de població migrada no té una relació causal amb l’evolució de la criminalitat, les enormes dificultats per obtenir ingressos econòmics en el mercat laboral empenyen cada cop més persones a activitats irregulars al llindar de la legalitat o a la comissió de delictes. Aquestes dificultats són especialment evidents en qui no disposa de permís de treball i de residència i, en contra dels tòpics xenòfobs, els estats europeus mantenen avui les polítiques migratòries més restrictives de la història. 

En aquest context, la resposta a les persones que reivindiquen el «dret a sentir-se segures» no pot consistir a negar la seva percepció d’inseguretat. Cal cercar estratègies per acollir les pors, crear sentit de comunitat i combatre l’individualisme. Presentar arguments ben fonamentats per sostenir que «no n’hi ha per tant» i per combatre l’alarmisme, en un context comunicatiu que afavoreix la polarització i premia els continguts més polèmics amb major visibilitat, pot esdevenir contraproduent. L’activitat compartida a places i carrers i els objectius comuns als veïnats redueixen la sensació d’inseguretat alhora que generen interacció entre comunitats. La resposta a les persones que reivindiquen el «dret a sentir-se segures» no pot consistir a assenyalar que la seva percepció d’inseguretat no es correspon amb la realitat. 

Combatre l’alarmisme securitari requereix disputar el concepte de seguretat sense invalidar la percepció d’inseguretat. Destriar entre la por a ser víctima de delictes que posin en risc la nostra integritat física, la por a patir un furt o un robatori, el rebuig a la brutícia o que es deteriorin els espais que fem servir cada dia és fonamental perquè les solucions punitives i policials no colonitzin el ventall d’exigències que la ciutadania adreça a les administracions públiques. 

L’èxit dels discursos punitivistes es basa en la construcció d’un «altre» perillós que posa en risc l’estil de vida de la ciudadania. En els darrers anys, aquest «altre» han estat les persones migrants, que s’han convertit en l’amenaça de què s’ha de protegir un electorat que ha vist erosionat el seu benestar i que, en la recerca de solucions simples, assumeix com a objectiu polític el retorn a un passat mític en què una societat més homogènia gaudia de més seguretat. Però l’enyorada seguretat té més a veure amb la falta de garanties de no perdre qualitat de vida que amb l’amenaça de la criminalitat. Mentre la inseguretat que generen el mercat laboral o el mercat de l’habitatge s’assumeixen com si formessin part de l’ordre natural del món, fenòmens socials com la petita delinqüència obren la possibilitat d’identificar culpables i proposar solucions aparentment simples. 

No podem donar per fet que la demanda ciutadana de seguretat equival a exigir més activitat policial. Promovent iniciatives comunitàries que canalitzin les inquietuds dels veïnats en relació amb la percepció d’inseguretat es podria aspirar a fer operativa la màxima que diu que «ens cuiden les veïnes i no la policia», almenys en relació amb la vida quotidiana. Qualsevol iniciativa que trenqui amb la tendència a recórrer als cossos policials com a autoritat externa per resoldre (o per inhibir) els conflictes contribueix a millorar les relacions interpersonals i entre col·lectius i generar seguretat. Els cossos policials són majoritàriament reactius davant els delictes. En gestionen les conseqüències, però la construcció de la seguretat implica una gran diversitat d’actors socials. Qüestionar aquesta centralitat implica sotmetre a debat públic la tendència a la militarització policial i l’ampliació indefinida d’efectius. Potser cal avançar en altres direccions, com en l’impuls d’estratègies basades en la prevenció, en l’ús de places i carrer, en el disseny dels espais, en la il·luminació o en millorar la relació entre ciutadania i cossos policials ampliant la capacitat administrativa, en comptes d’ampliar la presència policial uniformada als carrers. 

Per acabar, els discursos punitivistes sostenen una estreta vinculació entre càstig i desistiment, però disposem de sobrada evidència empírica sobre l’efecte criminogen de les institucions penitenciàries, i sabem que la progressió a tercer grau i el compliment de penes en medi obert redueixen la reincidència. Les propostes polítiques orientades a potenciar les alternatives a la privació de llibertat no posen en risc el conjunt de la societat, ans al contrari, contribueixen a reduir l’activitat delictiva.