L’abolició de les presons continua sent una de les reivindicacions presents en els idearis de les esquerres, però cada vegada més s’associa a una visió utòpica. Aquesta percepció ha provocat una disminució de l’interès per explorar la seva viabilitat i les alternatives que podrien sorgir en un sistema sense reclusió. 

Aquest desplaçament cap a la ficció probablement ha fet que pensem l’abolició de les presons com una fita molt llunyana de la que ara no ens hem d’ocupar. Però això és un greu error. L’abolició és la culminació de tota una problemàtica molt més extensa que ens afecta el nostre dia a dia. Si volem continuar presents en aquest estira-i-arronsa pels drets i llibertats és imprescindible que tinguem clar quin i com ha de ser l’extrem de la nostra corda. Amb el creixement de l’extrema dreta és urgent abordar aquesta qüestió, perquè estem permetent la normalització d’una regressió en drets i llibertats que no podem continuar tolerant.

Quan parlem d’abolir les presons avui, som capaços d’imaginar com es materialitzarà aquesta abolició? Quins imaginaris tenim perquè es pugui produir un canvi social en aquest sentit? Estem creant espais de possibilitat perquè l’abolició de les presons deixi d’arraconar-se cada dia més en l’amagatall de la utopia?

En els darrers anys hem fet fora les presons de les ciutats i les hem instal·lat enmig del no-res. Ja no les veiem. Ja no les pensem. Això crea un greuge a les persones preses i les seves famílies, però també en tota la població, perquè provoca una transformació en les nostres consciències. Les presons ja no són aquell tema incòmode del qual hem de parlar o reflexionar, perquè, senzillament, han desaparegut de l’escena pública. Sembla mentida que això ens hagi passat també a la societat catalana, quan durant el procés s’ha sentit més a prop de les presons que mai. 

Tot i que encara hi ha múltiples grups anticarceraris denunciant allò que passa amb les presons, en el nostre subconscient col·lectiu ja no existeixen. Hem permès aquesta desaparició sense cap mena de resistència, perquè se’ns fa un nus a la gola cada vegada que pensem com resoldre la complexitat que s’ha acumulat amb la qüestió penitenciària. El nus, cada vegada és més estret, i entre uns i altres, ja no sabem com desnuar. Però les presons no han desaparegut. Continuen estant allà. És urgent treure les presons d’aquests llocs d’oblit i putrefacció i portar-les a nosaltres, que parlem del significat que tenen avui i esberlar la condició d’intocables que s’han creat. 

Quina seguretat?

Per parlar de les presons actuals, abans hem de parlar de què entenem per seguretat i quina influència té en les polítiques públiques. 

La seguretat és poder menjar tres àpats cada dia? És tenir una bona qualitat de l’aire quan vius a prop d’una indústria petroquímica? És poder tenir aigua calenta per dutxar-te? És passejar pel carrer sense que et diguin «negre de merda»? És tenir un llit i un sostre on poder dormir cada nit? És poder anar al metge sempre que ho necessites? La seguretat és tenir una vida digna? Siguis com siguis, vinguis d’on vinguis, tinguis els diners que tinguis? Malauradament, avui estem bastant lluny d’entendre la seguretat en relació amb la satisfacció de les necessitats humanes bàsiques. 

Vivim en un sistema que ens vol homogeneïtzats, per ser més fàcilment modelats i manipulats. Per això parlem tant del «ser normal». De forma conscient, i també inconscient, ens estem autoclassificant dins o fora d’aquesta normalitat. El més fàcil és estar dins de la normalitat, i allò que no és normal sentim que s’ha de reeducar, curar o rehabilitar. Aquest és un dels motius pels quals estan apareixent tants diagnòstics psiquiàtrics en els infants. Aquell infant que surt de la normalitat, s’ha d’analitzar, diagnosticar i curar. Aquest exemple ens fa entendre que estem perdent molta tolerància al que és la diferència, i tenim tendència a acceptar només allò que funciona com a «normal». 

Així, se’ns està creant una incapacitat creixent de conviure amb les diferències i la pluralitat de les persones. Com més efectius són l’impuls cap a l’homogeneïtat i els esforços destinats a eliminar les diferències, més difícil és sentir-se còmode davant els altres si no són iguals que nosaltres. En aquest sentit, es fa molt fàcil relacionar l’altre amb la inseguretat. La por a la violència, la pobresa i la desocupació és la força principal que crea i manté les noves desigualtats.

En definitiva, associem a aquell que és diferent a la inseguretat. Per tant, les persones racialitzades, les provinents del sud global i/o les situacions de pobresa es vinculen a la delinqüència. D’acord amb aquesta lògica ja vam tancar en manicomis a persones neurodivergents o a dones que no obeïen el mandat de gènere imposat. Les vam tancar perquè les percebíem com a perilloses. I ara tanquem en presons a les persones racialitzades i pobres. Ja vam qüestionar poc el discurs capacitista relacionat amb la delinqüència, i poc ho estem fent amb el discurs racista i aporofòbic. En el fons, dins del nostre racisme i classisme internalitzat… potser ens pensem que són vides i cossos menys importants que els nostres? 

Hi ha un element clau que obre la porta a aquesta criminalització i és tot allò que fem en nom de la prevenció. El risc i la perillositat social estan completament associats a la prevenció. Aquesta no deixa de ser vigilància i control de les possibles situacions indesitjables. Considera que no cal esperar a la intervenció, es dedueix que ja hi haurà perillositat en determinats espais o amb determinades persones, abans que n’hi hagi. En un lloc on hi ha càmeres, per exemple, s’està assenyalant un risc i una perillositat de forma preestablerta que encara no ha succeït. Però el fet d’assenyalar-ho, ja està condicionant la manera com ens relacionem amb aquell espai. És important que reflexionem profundament com utilitzem la prevenció, perquè ens pot conduir molt fàcilment a una criminalització preocupant. 

Per tant, hem de partir de la idea que les presons són un indicador molt clar de les desigualtats i la segregació que pateix una societat. Viure en un barri o en un altre és un condicionant per tenir més o menys opcions d’anar a la presó. Davis (2020) ens fa reflexionar sobre per què els “criminals” se’ls ha categoritzat com una classe que no mereixen els drets civils i humans que la resta de persones. Aquesta classe fa que es criminalitzi a comunitats i barris sencers, sigui pel seu origen, sigui per la seva situació de classe.

Però que no són criminals aquells futbolistes, polítics i cantants que evadeixen impostos? Aquells capellans que violen a infants i adolescents? Aquella policia que tortura? Aquells empresaris que contaminen els aqüífers? Aquells que deixen que milers de persones s’ofeguin al mar? 

Quin càstig?

La violència és l’eix vertebrador de la presó, tot i que aquesta violència estigui dins d’uns suposats marcs legals. Les institucions penitenciàries tracten de forma deshumanitzada les persones preses, es prioritza el càstig en lloc de la pedagogia, es manté un ambient constant de violència i manca d’intimitat, no es treballa perquè els vincles amb l’exterior es mantinguin. “Pots arribar a estar mort en vida, i això és pitjor que la mort” (Cobos a Olabarria, 2023:207).

Les persones entren a la presó amb una motxilla carregada de patiment i dificultats, que sovint es donen per causes socials. La majoria d’aquestes persones han estat maltractades o abusades sexualment durant la seva infància o d’adultes, tenen problemes amb les addiccions, gran part de les dones han patit violència masclista, etc. Quan entren a la presó, l’entorn les continua castigant i traumatitzant. Les presons ni cuiden ni curen a les persones, els roben sistemàticament la salut i el benestar. Aquest maltractament carcerari no és a l’atzar, és una de les funcions centrals dels centres penitenciaris que desatenen de forma sistemàtica totes aquelles persones que, com hem dit abans, no serveixen per a produir. El sistema permet que pateixin, emmalalteixin i morin (Frazer – Carrol, 2023).  

Davant d’aquest patiment psíquic la major part de les persones preses es refugien en les drogues legals que la presó distribueix com si fossin caramels. Diazepams, Alprazolams, Trankimazins, Valiums, Metadona, Tramadol, etc. Un refugi que a la institució també li interessa per a amansir el pati. És molt més fàcil gestionar una presó plena de zombis. Però és un refugi que té un preu molt alt, especialment per l’addicció que generen aquestes drogues legals i gratuïtes, i per les seqüeles que et deixen de per vida. Les persones preses poden prendre una mitjana de 20 pastilles d’aquest tipus al dia. El que ells mateixos denominen com a “tortura blanca” (Cobos a Olabarria, 2023). Quan un pres manifesta algun patiment psíquic, en comptes de ser escoltat i tractat d’una forma respectuosa i adequada, és castigat i sancionat mitjançant l’aïllament, la contenció mecànica o la prohibició de tenir permisos o comunicacions (Almela, 2020). El càstig significa incrementar els factors de risc de suïcidi, ubicant a la persona presa en un atzucac molt asfixiant. 

Ens és més fàcil imaginar-nos un món ple de megapresons com les de Bukele, al Salvador, que un món sense presons. Ens hem cregut que és la manera més efectiva de fer fora els delinqüents dels carrers. Vivim en un sistema que ha fomentat el càstig com a cultura. Fins al punt, que cada vegada més joves estarien a favor de la pena de mort. Sense anar més lluny, un 48,75% dels alumnes de ciències polítiques i jurídiques de la Universitat de Barcelona estarien a favor de la pena de mort (2022). Aquesta dada en apel·la a una profunda reflexió. Queda clar que l’auge global de l’extrema dreta també es reflecteix en les universitats, i hi contribueixen les xarxes socials, la manca de memòria històrica i l’abandonament de la lluita pels drets i llibertats. 

Per poder generar canvis en aquest aspecte, caldria una transformació de la consciència col·lectiva. El càstig ha servit al capitalisme i al patriarcat com a mecanisme de control per al seu servei, i es castiga a les societats contraposant-ho a la idea de “premi”, posant en competència els humans. O guanyadors, o perdedors. Els que perden han fracassat perquè no s’han esforçat prou i se’ls ha de castigar. Però el dret a castigar de les societats és molt discutible i sempre implica l’exercici del poder que sotmet. Es castiga perquè hem deixat que hi hagi algú que tingui el poder per a fer-ho. Sota la falsa idea de protecció i seguretat, hem cedit aquest poder a l’Estat (Frances i Restrepo, 2019). 

Quines presons?

El 2024 saltava la notícia que les presons catalanes doblaven la taxa de suïcidis d’Europa i de l’Estat Espanyol. Aquesta dada preocupant apareixia en l’informe del Consell d’Europa del 2023, que analitzava les dades del 2022. La taxa a Catalunya era de 16,8 suïcidis per cada 10.000 interns, mentre que la mitjana europea era de 7,1 i a la resta de l’Estat Espanyol, de 7,3. Per poder comparar millor, el país europeu amb una taxa més elevada va ser Letònia, amb 21,7 suïcidis, seguit de Suïssa, amb 20,2 i França amb 19,1. No era un fet extraordinari, com va voler fer veure el govern d’aquell moment. El setembre del 2023 un seguit d’entitats de drets humans van publicar un comunicat on es constataven les tendències molt greus a les presons catalanes, n’exposem algunes: 

• Increment significatiu de les morts a les presons.
• Increment pronunciat dels suïcidis.
• Greus problemes de salut mental.
• Augment de l’ús de contencions mecàniques.
• Aplicació reiterada de l’aïllament com a mitjà coercitiu.  

Com afirma Davis (2024) el fet d’empresonar un nombre cada vegada més gran de persones no ha produït mai la disminució del nombre de presos potencials. A més, quan es parla de “reincidència” mai pensem que precisament la responsabilitat d’aquesta reincidència la té el mateix sistema, que fomenta les condicions que porten a aquesta delinqüència. Senzillament, ens instal·lem en el discurs classista, racial i punitiu que atribueix a les persones la responsabilitat, en sentit patologitzador i criminalitzador de les comunitats de les quals formen part. Cada vegada que algú reincideix, hauríem de buscar els responsables en les institucions penitenciàries que no han funcionat.

Amb aquestes dades ens podem fer una idea general de quin tipus de presons tenim. Una institució que ha abandonat els objectius de reintegració i rehabilitació, per formes de càstig cada vegada més dures, amb una tendència a normalitzar les megapresons i el complex industrial carcerari. Les persones preses cada vegada estan més alienades a causa dels psicofàrmacs i més al límit de la vida. L’escandalosa xifra de suïcidis, ens hauria de fer reaccionar. Estimbar el sistema i fer capgirar aquesta situació, és anar al nucli del sistema. I per què no hi ha manifestacions al carrer per demanar una vida digna per a les persones preses? Per què ens movem més per unes vides que per unes altres?

I si tanquem les presons?

La presó ha fracassat des del primer dia, i l’única alternativa que es proposa per a la seva millora és més presó. Es reprodueix a ella mateixa, alimentant-se del seu propi fracàs. Basant, cada vegada més, la seva evolució en l’enduriment de les estratègies psicològiques de control i d’autovigilància. 

Si la presó és el problema? Per què costa tant imaginar-se un món sense presons? 

L’obstacle principal és que no tenim imaginaris. No tenim ni pel·lícules, ni llibres, ni cançons que parlin d’això. Només alguns referents que instal·lem en el subconscient de la utopia. No sabem resoldre els delictes d’una altra manera. Si la violència masclista no es redueix, la solució és allargar les penes de presó? Si els carteristes de Barcelona reincideixen, la solució és modificar el Codi Penal? 

Un dels problemes del nostre bloqueig i ceguera, és que anem a buscar totes les solucions en les eines punitives que té la nostra societat. Però això, moltes vegades l’única cosa que provoca és un agreujament del problema. Una altra dificultat que tenim és que volem intentar buscar un sol model alternatiu que substitueixi la presó actual, i no sabem trobar-lo. Per això, és important canviar la mirada i desprendre’ns de la perspectiva de sempre, aleshores podrem pensar en tot un entramat d’alternatives que vagin donant resposta a totes aquelles causes que fan que s’omplin les presons. 

Totes aquestes alternatives comencen per abordar el racisme, el masclisme, el classisme, l’homofòbia i altres violències existents a la nostra societat. Per exemple, en una societat on tothom tingués clars els drets de les persones migrades, els respectés i els defensés, no hi hauria tantes persones racialitzades que entrarien a la presó, bàsicament perquè tindrien més mitjans legals i oficials per viure. 

També podem provar de descriminalitzar l’ús de les drogues i implementar programes gratuïts per a totes les persones que vulguin encarar aquesta problemàtica. No podem oblidar que la majoria de les persones que consumeixen droga és per suportar o sobreviure millor a un patiment que hi ha al darrere. Aquest treball amb les persones consumidores de drogues, probablement faria disminuir el nombre de persones que ingressen a la presó. Segur que ara us venen més exemples al cap. La clau es basa a crear alternatives perquè cada vegada més persones puguin desenvolupar la seva vida dignament. Així, cada vegada menys gent seria empresonada (Davis, 2020). 

Per tal de bastir aquesta xarxa d’alternatives és imprescindible que transformem la nostra idea sobre el càstig. A algú que comet un crim, no se l’ha de castigar sistemàticament. La idea de “fer justícia” no ha d’estar vinculada conseqüentment al càstig. Els problemes socials no es resolen augmentant les penes de presó. Tal com ens va dir Concepción Arenal el 1867 “Obriu escoles i es tancaran presons”. 

Hem exposat com el model penitenciari assassina. No només parlem dels suïcidis, sinó també de totes aquelles persones que estan morint en vida. Amb aquestes dades hauríem d’estar defensant als carrers un model completament diferent. Omplir els carrers, per buidar les presons, que diu el David Fernández. Però encara hi ha un consens polític i social massa ben travat, una cultura del càstig i la venjança massa consistent. No volem mirar les presons. No ens atrevim a mirar les presons. 

Defensar els drets humans és això, defensar els drets dels més vulnerables que els han tancat la veu.  No podem rendir-nos davant allò que ens sembla impossible de canviar. Cal picar la pedra, obrir l’escletxa, fins a veure el primer raig de llum. Podem començar per imaginar, per parlar, per reflexionar, per retornar les presons al centre. I que no fem tard. I que arribi el dia. I que ens sobrin les idees per construir l’alternativa. 

Les presons són els murs més infranquejables del poder. Però, com deia en Bifo, no podem renunciar a la revolució, perquè les revoltes contra el poder sempre són necessàries, fins i tot quan no sabem com guanyar.