No hi ha una continuïtat històrica directa que hagi travessat homogèniament la línia temporal que ens separa a nosaltres de la vida i obra de Pi i Margall. Però això no el fa menys rellevant per al nostre propi present. No tan sols en la mesura que és —i sobre això tinc pocs dubtes— el pensador polític peninsular de talla europea més rellevant que hem tingut, sinó també pel simple motiu que en moltes de les seves intuïcions, preguntes i respostes s’hi troba un llegat plenament actual.

Hi ha un moment singular que ens parla tant de la força germinal de Pi i Margall com de la seva interrupció en la fina línia entre ell i nosaltres. Aquest moment, a més, se sintetitzà en un espai concret durant la Segona República. Des de la mort de Pi el 1901, les forces republicanes van projectar la necessitat de dedicar-li un espai de reconeixement a l’antiga i actual plaça del Cinc d’Oros, al cor de la Rosa de Foc. Però el tumultuós primer terç del segle xx ho feu impossible fins al 12 d’abril de 1936, quan en aquella plaça Lluís Companys inaugurà l’estàtua La República amb un medalló dedicat a Pi. Un 12 d’abril de 1936, perquè no fou possible fer-ho, tal com estava establert, el 1934, degut a la repressió posterior als Fets d’Octubre, que deixà suspesa la Generalitat republicana, i un 12 d’abril, perquè aquest dia era l’efemèride del cinquè aniversari de l’arribada de la Segona República mitjançant unes eleccions municipals celebrades en aquella data. De fet, l’esclat de la primavera republicana, és a dir, la caiguda del règim de la Restauració —o Règim del 74, com l’anomenaren els republicans—, no provingué a través d’una vaga general, mite revolucionari des de finals del segle xix, ni tampoc per una insurrecció que aconseguís prendre el Palau d’Hivern de la monarquia, mite de 1917, sinó per unes eleccions municipals.

Hi havia quelcom del somriure del vell Pi i Margall, que sempre havia defensat el municipi com a espai bàsic de la transformació revolucionària, en aquest fet. Però Pi no operava en aquell moment històric només en la forma d’ironia benjaminiana segons la qual «igual que les flors decanten la corol·la al sol, el passat s’obstina, per virtut d’un secret heliotropisme, a girar-se cap al sol que s’alça al cel de la història» (tesi IV de les Tesis sobre la filosofia de la història). Malgrat la permanència de la idea que la Primera República, de la qual Pi fou president, s’enfonsà a si mateixa per la sola força de les seves contradiccions i que el republicanisme posterior o bé l’oblidà completament o bé en feu el contramirall del camí que mai més s’havia de dur a terme, el cert és que aquesta era al centre de l’acció republicana a la Catalunya dels anys trenta. Això era així en la forma d’una memòria que es posava al centre de la ciutat al bell mig d’una guerra; era també així en el moment que Lluís Companys decidia declarar el 6 d’octubre de 1934 l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola, intentant, segons el que fou el seu defensor en el judici posterior als Fets d’Octubre, aplicar «la fórmula del gran patriota Pi i Margall».¹

Però aquesta és una història efectivament interrompuda. El 13 d’abril de 1939 les noves autoritats franquistes substituïren l’estàtua de La República per La Victoria —la seva— i amb ella vingué l’esberlament d’una tradició en espera de nous temps més propicis. Poc abans, a Sabadell l’estàtua dedicada a Pi i Margall a la plaça de l’ajuntament que portava el seu mateix nom des de 1902 (actualment és la plaça de Sant Roc) fou enterrada pels republicans. De generació en generació passà el secret de la seva ubicació, a partir de la decisió que no veuria de nou la llum fins que no arribés també un nou temps que en fos digne. Continua enterrada. I és que la negra nit franquista significà, entre moltes altres coses, una interrupció de la tradició de les esquerres i del catalanisme. De fet, quan aquestes es reconstruïren en el si de l’antifranquisme ho feren més a l’empara de nous corrents internacionals que no pas de llurs tradicions. No és estrany en aquest sentit que, anys després, un llibre tan insubstituïble en la seva grandesa com El eclipse de la fraternidad, d’Antoni Domènech, en l’intent de rellegir la tradició socialista en el marc del republicanisme, pràcticament no fa cap menció a les pròpies tradicions peninsulars, de la mateixa manera que el catalanisme republicà i d’esquerres pràcticament no es reconeix en una de les seves arrels. D’aquí el valor del treball que han fet Xavier Granell i Jaume Montés en aquest llibre.

II

Pi i Margall fou i és una de les principals llavors de l’arbre de la llibertat catalana i espanyola. Un riu de foc originari que es dissemina per diversos ramals que en brollen. Aquests es troben en la tradició anarquista —no en va els llibres de Pi són editats per les editorials llibertàries al llarg dels anys trenta del segle xx—, en què és reivindicat de la mateixa manera per un purista com Federico Urales o per un anarcosindicalista com Salvador Seguí; en la socialista i comunista, des del moment que el mateix Friedrich Engels afirmà que Pi, en el context del Sexenni Democràtic, era « l’únic socialista, l’únic que va veure la necessitat de donar suport a la República en els treballadors »²; en el catalanisme popular i d’esquerres, en què Pi esdevé el principal referent, més present que el mateix Valentí Almirall, de la generació de Lluís Companys, Francesc Layret, Gabriel Alomar o Rovira i Virgili, així com en el mateix andalusisme, encarnat per Blas Infante.

Alhora, aquest Pi no s’erigeix al bell mig d’un desert com a figura isolada. Ell és riu, però també rep l’aigua de poderosos afluents. Sintetitza una llarga tradició, que té l’origen en el republicanisme federal populista, socialista i comunista dels anys trenta i quaranta del segle xix; hi dona forma i la projecta. Nascut en el mateix moment que ho feu l’Estat liberal, monàrquic, capitalista i centralista espanyol, aquest republicanisme fou el moviment que posa en joc, durant el període de 1840 a 1844, quan Barcelona fou bombardejada per dues vegades, la possibilitat d’una via alternativa de desenvolupament històric sobre bases radicalment diferents. Es formà originàriament en el si de les societats secretes carbonàries, que s’estenien per tota l’Europa dels trenta formulant els principis contemporanis del republicanisme, el comunisme i els moviments nacionals (Buonarroti, Blanqui o Mazzini eren, en aquest sentit, les principals figures d’aquest moviment carbonari), i que lluitaven per la llibertat i per la democràcia, per a, en paraules d’un dels seus principals dirigents, Abdó Terrades, «la ganiveta anivelladora de la democràcia»³. I si aquest fou el pròleg, l’epifania d’aquest poderós moviment que travessa el segle xix català i espanyol no fou altra que la Primera República Espanyola de 1873. De fet, en molts sentits, aquesta fou una república catalanitzada, tal com no deixaren de denunciar els seus enemics: els tres únics presidents catalans que ha tingut Espanya (Joan Prim, Estanislau Figueras i Pi i Margall) o la meitat dels ministres catalans de tot el segle xix ho foren durant el Sexenni Democràtic (1868-1874), com també trenta-dos dels cinquanta governadors civils durant aquella experiència republicana. Però, més enllà d’això, aquest fou el principal intent d’inaugurar un nou model social i econòmic i una nova distribució de les sobiranies entre els ens municipals, els estats (entre els quals, l’Estat Català) i la Federació. La seva derrota significà, en aquest sentit, el reforçament d’un model polític profundament desigual i d’un estat nació espanyol de caràcter essencialista que es constituïa precisament contra el que havia significat el somni republicà.

És en aquest espai temporal que va de les primeres formulacions republicanes fins al seu zenit revolucionari que hem de situar-hi Pi i Margall. Ell fou el popularitzador de les primeres idees socialistes entre els treballadors i treballadores i el principal defensor d’un federalisme econòmic, polític i territorial, des de la creença, en les seves paraules, que «la revolució és la pau i  la reacció la guerra»⁴, ja que:

no sols és necessari acabar amb l’actual organització política, sinó també amb l’econòmica; que és indispensable, no ja reformar la nació, sinó canviar la base […]. La constitució d’una societat sense poder és l’última de les meves aspiracions revolucionàries; en vista d’aquest objecte final, haig de determinar tota classe de reformes […]. El poder, ara com ara, ha d’estar reduït a la seva menor expressió posible. Li dona força la centralització? Haig de descentralitzar-lo […]. Li la donen el principi religiós i l’actual organització econòmica? Haig de destruir-lo i transformar-la. Entre la monarquia i la república, optaré per la república; entre la república unitària i la federativa, optaré per la federativa […]. Ja que no puc prescindir del sistema de votacions, universalitzaré el sufragi […]. Dividiré i subdividiré el poder, el mobilitzaré i l’aniré segur destruint.⁵

III

Pi i Margall era fill de la seva època, que no és la nostra, però per entendre la fecunditat del seu pensament en relació amb la posteritat hem de mirar el cor de la seva pulsió política i intel·lectual. Per ell, com pels seus correligionaris contemporanis, el principal problema que impel·lia a l’acció política era el del poder i la llibertat. El poder residia en el domini d’uns éssers humans per sobre dels altres i la llibertat era la capacitat de contenir-lo, limitar-lo i fragmentar-lo. S’havia d’acabar amb el poder per inaugurar el regne de la llibertat; fil llibertari que recorre gran part de les tradicions polítiques de les esquerres catalanes i on rau tant la seva idiosincràsia i fortalesa com, també, les seves possibles debilitats. Si aquesta és la motivació i la contradicció central, de la qual deriven totes les altres, que ha de resoldre l’acció política margalliana, no té res d’estrany que tota la resta hi tingui la seva font. Així, les contradiccions entre capital i treball, que marquen la història de l’anarquisme, el socialisme i el comunisme, o entre monarquia i república, pròpies de la història posterior del republicanisme, o de l’estat i el poble o la nació, que seran el signe del catalanisme, no deixen de ser derivacions de la que s’expressa en la tensió entre poder i llibertat. Parteixen, així, de la matriu de Pi i Margall i el republicanisme federal del xix.

El federalisme de Pi no era en aquest marc un atribut del seu republicanisme, sinó el seu cor mateix. Se l’ha caracteritzat, en aquest sentit, més com un federal republicà que no pas com un republicà federal, ja que, segons la seva coneguda formulació, en realitat «una república unitària no és res més que una monarquia amb barret frigi». El seu federalisme no s’entenia tan sols com un canvi en la forma de l’Estat, sinó de la seva pròpia naturalesa i, més enllà, de la mateixa societat i el seu model econòmic. La sobirania mateixa es distribuïa en un model de sobiranies plenes de cada unitat i compartides, en el marc federal, entre els municipis, els estats (en aquest cas, els estats eren les regions) i la Federació. Alhora, aquest model federal, malgrat que s’hagi pogut afirmar el contrari, no era un model federal abstracte i simètric, sinó que s’articulava sobre realitats històriques diferencials i diferenciades que en alguns casos esdevindran nacionals. Pi és previ, així, al naixement del catalanisme polític i, quan aquest fa eclosió, inicialment no es formula encara en termes nacionals. En aquest sentit, Valentí Almirall a Lo catalanisme (1886), malgrat afirmar la sobirania de Catalunya i apostar més per un model confederal que pròpiament federal (tot i que la distinció entre federalisme i confederalisme no serà clara fins a finals del xix), seguia considerant-la una regió. De fet, les primeres definicions nacionals del territori català vindran, ja des dels anys cinquanta, del camp del republicanisme federal, més que del mateix catalanisme primigeni, i en el cas de Pi aquestes es trobaran ja dibuixades en afirmacions com les fetes a Las nacionalidades quan distingeix entre nacions de primer grau —entre les quals, Catalunya— i les de segon grau, enteses com els estats constituïts.⁶

En tot cas, més enllà de si és o no possible dibuixar en Pi un futur estat federal plurinacional, el cert és que la seva ombra es projecta en el nostre present. No en va, durant el període d’obertura que va de 2011 a 2017, marcat tant per la qüestió social com per l’emergència del municipalisme alternatiu i el retorn de les qüestions nacionals, molts foren els que de nou cercaren en el seu llegat algunes de les possibles respostes als temps convulsos que hem viscut. Pel que està encara per venir, potser la seva lectura atenta, que ara ens permet aquesta selecció de textos i l’estudi introductori fets per Xavier Granell i Jaume Montés, ens ajuda a afrontar el futur amb més consciència de les problemàtiques que viurem. Certament, l’esdevenidor és incert i a voltes ens invita més a recloure’ns en el que tenim o som, com a refugi, que no pas a construir-lo amb les nostres pròpies mans. Deia Pi i Margall que «sense cap ombra de por m’acullo a aquest procediment que es creu tan ple de perills. I encara que en tingués, no per això l’abandonaria. Que no és racional admetre principis sense les seves conseqüències, i si pels perills que la seva realització comporta haguéssim d’abandonar-los, no se’n realitzaria cap al món. L’estrany és que aquests vacil·lants federals veuen perills en el principi mateix».

1. Ángel Ossorio y Gallardo, Vida y sacrificio de Companys (Barcelona: Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, 2010), 165. ↩︎
2. K. Marx i F. Engels, Escritos sobre España…, op. cit., 250. ↩︎
3. J. Maluquer de Motes, El socialismo en España, op. cit., 243. ↩︎
4.  F. Pi i Margall, La reacción y la revolución. Estudios políticos y sociales (Barcelona: Anthropos, 1982), 65. ↩︎
5. Ibíd., p. 248-249. ↩︎
6. F. Pi i Margall, Les nacionalitats. Escrits i discursos sobre federalisme, ed. de Ramón Máiz (Barcelona: Institut d’Estudis Autonòmics, 2010), 355. ↩︎