Aquest article és un avançament de l’editorial del número #9 de Catarsi Magazín “Evil Cat: En les cendres, l’alba.”

Vista des del relat de la «nova dreta nietzscheana», l’esquerra no som res més que els policies de la moral, un grup de gent amb els cabells pintats de rosa i la bandereta de Palestina que ens creiem amb la potestat de pontificar sobre si les accions de la resta coincideixen amb el Bé o amb el Mal. Ens hem cregut amb la potestat de jutjar si una actitud era masclista, racista o discriminatòria en general. Aquesta actitud l’hem portat al govern, i hem convertit l’Estat en un Gran Germà paternalista que no permet el lliure desenvolupament dels individus.

En resum, vista des del relat de la «nova dreta nietzscheana», l’esquerra només sabem negar i prohibir, davant una dreta que és pura afirmació de valors propis, de la voluntat de viure, de la voluntat de poder. Un nietzscheà d’esquerres com Foucault ja ens va advertir fa temps que l’esquerra a poc a poc es convertia en «ascetes polítics, militants tristos, terroristes de la teoria, puristes del discurs polític, buròcrates de la revolució i funcionaris de la Veritat». Però és cert que l’esquerra només prohibeix i la dreta només afirma? Ens hem de creure el relat de la «nova dreta nietzscheana»? En cas que tinguin raó, quant fa que ens trobem en aquesta situació?

Durant la darrera dècada les tornes estaven canviades. La dreta brandava desvergonyida l’escut de la tradició, de l’statu quo i de la pau social, i l’extrema dreta encara estava molt vinculada a uns referents culturals i estètics del període europeu d’entreguerres. En el cas de l’Estat espanyol, la dreta i l’extrema dreta encara bevien molt de la seva herència franquista. Dit nietzscheanament, es tractava d’una dreta carrinclona, antiquada, irascible, carpetovetònica i passada de moda. Una dreta, en definitiva, incapaç de crear nous valors, una dreta que negava aquells que sí que eren capaços de crear valors: una esquerra nietzscheana. 

Ja s’ha escrit a bastament dels avenços en clau cultural que ha aconseguit l’esquerra en la darrera dècada, una esquerra que es va erigir com a creadora dels nous valors de la societat que estava per venir. Una esquerra abanderada del progrés i la innovació davant una dreta que es creia acorralada i ancorada en el passat. Però ja ens va advertir Umberto Eco que el feixisme no tornaria amb l’aspecte dels anys trenta (que còmode que ens ho posaria!). No. El feixisme etern, deia Eco, «pot tornar encara amb les aparences més innocents». I això sembla que ha fet la dreta durant la darrera dècada. Perquè la dreta pot ser moltes coses, però seríem poc humils si la titlléssim d’estúpida. S’ha reconegut en el seu acorralament, ha fet autocrítica de la seva estratègia, hi ha fet un gir de 180º i poc a poc s’ha consolidat com a afirmadora de valors: ara és ella qui afirma i proposa coses a la societat, i deixa l’esquerra com qui les nega i les prohibeix. 

Nietzsche és un autor poc sospitós de ser esquerranista (val a dir que del seu martell en va sortir tothom colpejat). Tampoc tracta de Nietzsche, aquest número. Simplement és un intent d’abordar desvergonyidament uns debats que ens són incòmodes. Uns debats a partir dels quals, molt hàbilment, l’extrema dreta ha sabut trobar les fissures i els descosits de la nostra moral suposadament repressiva i negadora, i ens ha acorralat. Uns debats presents en la societat, en què l’extrema dreta ha sabut trobar un bon adob per fer créixer els seus valors. No es tracta d’assumir el marc de debat de l’extrema dreta. Això no deixaria de ser, nietzscheanament parlant, una negació dels seus valors. Es tracta d’afirmar uns valors propis, un projecte propi. Es tracta de ser una mica (i només una mica!) més nietzscheans.

Esperem que gaudiu del número i que sobrevisqueu a aquest recorregut pel circ dels horrors de la nostra realitat, així com per les seves millors esperances.