El projecte de recerca europeu RESIST coordinat per Maria Rodó de Zárate,  revela l’experiència d’estar exposat a polítiques i discursos “antigènere” i analitza les modalitats de resistència quotidiana a Catalunya i el País Basc. L’estudi exposa com acadèmiques, activistes, polítiques, intel·lectuals i personatges públics experimenten, negocien i resisteixen atacs relacionats amb les seves identitats, vides, política i entorn laboral.

El Leon Freude és investigador postdoctoral al projecte Resist. Al primer any del projecte de recerca l’equip d’investigadores s’ha dedicat a mapejar els actors antigènere, la seva forma d’actuar i com construeixen els seus discursos. Aquí parlarem de les troballes de la segona fase del projecte focalitzat en el treball d’escolta a persones directament afectades i les seves experiències. La Uxía Reboiro, és estudiant de doctorat i investigadora en formació, i centra la seva recerca en temes de violència política, especialment vinculada als atacs que reben les activistes feministes pel seu posicionament polític i ideologia. 

Parlem amb ells sobre que són els moviments antigènere, la seva vinculació amb el creixement de l’extrema dreta a Europa i les formes de resistència des de les militàncies feministes. 

El concepte de moviments antigènere, potser és relativament conegut des de l’àmbit acadèmic o en contextos anglosaxons, però tot i que podem fer-nos una idea de què es refereix en el nostre context no s’utilitza particularment. Podríeu explicar una mica com conceptualitzeu els moviments antigènere? 

Leon: A la recerca vam deixar molt obert el tema de la denominació d’aquests moviments justament per això. En les entrevistes amb participants, de fet, es posava sobre la taula que l’experiència i els fets encaixaven, però que potser li havien posat un altre nom. En comptes de moviments antigènere parlen d’antifeminisme, reacció patriarcal, etc. Una cosa que veiem és que potser el concepte pot ser relativament nou, però el que defineix no. Hi ha elements de continuïtat amb el sexisme de sempre, però el que es detecta que ha canviat és el nivell de bel·ligerància, l’agressivitat i els atacs personals que són molt més viscerals i més durs. 

Uxía: En relació amb el marc teòric de com es conceptualitzen aquests moviments, ja que dins del marc de l’antigènere hi entren diferents coses. Hi ha diversos moviments que poden caure en aquest paraigua, i que no són només moviments d’extrema dreta, però que estan molt relacionats. Quan parlem d’antigènere ens referim a una forma organitzada de funcionar que va més enllà d’un cert antifeminisme que es respira a l’atmosfera i a l’àmbit digital. Els moviments d’extrema dreta tenen relació amb tots aquests espais que d’alguna manera practiquen formes de violència política centrada en atacs sexistes i transfòbics. 

Parlàveu de violència política, com es relacionen aquests conceptes? 

Uxía: El concepte de violència política és un concepte que ha guanyat rellevància en les darreres dècades, sorgint a Sud-amèrica mitjançant el concepte de violència política contra dones. Normalment, s’ha fet servir per persones amb càrrecs públics i persones en política formal, però sí que és un concepte que ha agafat ara una certa presència en l’àmbit acadèmic. 

Malgrat això, ens semblava un enfocament limitat a les dones que participen en política i que no ens dona prou eines per abraçar el fenomen del qual estem parlant. El creixement dels discursos antigènere i antifeministes sí que els situem dins d’aquest fenomen com una forma de violència política que té com a objectiu desplaçar fora de la vida política a persones amb posicionaments feministes. 

Aquests tipus d’atacs antigènere es donen en un marc de creixement d’un consens pro feminista i dels drets LGTBI i també de certs avenços socials, creieu que funciona com una forma de resposta i a quin objectiu respon?

León: D’entrada en algunes participants hi ha aquest discurs que situa l’antigènere com a reacció als avenços dels últims anys i al que s’ha conquerit, sobretot des del 2015, les grans vagues del 8M i també l’ocupació de posicions institucionals que permeten un cert desplegament de polítiques públiques. Però a la vegada trobem veus expertes i també participants que assenyalaven que calia vigilar amb aquesta lectura. Argumenten que aquests moviments antigènere porten organitzant-se i operant des de fa força més temps, que d’una manera més invisible. Neixen ja als anys 90 en resposta a la Conferència de Dones de les Nacions Unides a Beijing quan s’incorpora la categoria de gènere en els tractats internacionals i es comença oficialment a assumir la idea del gènere com a quelcom socialment construït i els qüestionaments al binarisme i els rols de gènere. Ja aleshores al voltant del Vaticà i després de les esglésies evangèliques es comença a desplegar tota una resistència que treballa a llarg termini i que ve de més lluny que la reacció a les polítiques actuals.  

Uxía: De fet, si resseguim la trajectòria de les organitzacions que estan darrere de per exemple l’autobús d’Hazte Oír veiem que són connexions que van molt més enllà de reaccions concretes com ara la llei trans, tenen projectes polítics més amplis i coordinats. 

Hi ha de fet una lectura que planteja que més que la reacció com a resposta a la fortalesa del moviment si es tracta d’una mostra de relativa debilitat, cosa que permet trobar l’espai per instal·lar-se. Veiem justament aquests moviments amb recorregut de fons i és justament en la baixada de l’onada feminista que detecten una sèrie de malestar que poden polititzar i troben noves maneres de créixer. 

Leon: Sí, això ens semblava interessant d’analitzar. De fet, el projecte analitza diferents contextos europeus on no s’ha viscut un desplegament més o menys important del moviment feminista com en el context català o de l’estat espanyol. Per exemple a Grècia ens deien, “nosaltres no hem viscut tot aquest creixement de què parleu, no s’han implementat polítiques públiques feministes ni hi havia feministes en càrrecs de poder i, tot i així,  ens trobem amb aquests atacs”. O a Irlanda. Va haver-hi una certa mobilització transfeminista entorn de l’avortament i el matrimoni igualitari, però no existeix  un servei com trànsit. I, tot i això, hi ha molts atacs cap a les infàncies trans. Vull dir, que no és necessàriament una reacció a certs avenços. 

Uxía: De fet, el concepte backlash que vindria a expressar això també s’ha problematitzat perquè és important que no s’entengui com que el feminisme és responsable de la situació perquè “s’ha anat massa lluny”. En canvi, sí que hi ha factors rellevants que han permès o alimentat el creixement d’aquests discursos antigènere com un context de crisi econòmica, sanitària, etc. El gènere és una manera de polititzar en un sentit reaccionari, però també ho són les migracions que són un dels principals cavalls de batalla de l’extrema dreta. I tots dos temes es relacionen i no són fàcils de separar, tampoc en els efectes que tenen en la gent que rep aquests atacs. 

Leon: Hi ha una dicotomia que utilitzen molt que és la cultura de la vida vs. la cultura de la mort que genera un discurs transversal més enllà del gènere. 

De fet, heu analitzat com aquests discursos antigènere es relacionen amb altres formes de discriminació i odi; racisme, gordofòbia i en el context català i basc també amb la qüestió nacional i l’espanyolisme. 

Leon: El de la gordofòbia per exemple era molt present en els atacs cap a feministes. El tema de la gordofòbia s’ha treballat poc des de l’àmbit de la violència política i pública, però és una de les principals formes d’atac que s’utilitzen. També amb el tema del racisme tenim exemples molt clars. 

Uxía: També hi ha exemples d’atacs a xarxes socials a gent d’esquerres a les que se li deia que mereix una violació grupal correctiva per estar a favor de la immigració. 

Leon: I en el cas de Catalunya i el País Basc es veia molt clar també com esbarrejaven elements d’espanyolisme. En el cas del País Basc moltes de les entrevistades deien que els espais online en euskera eren una forma de protegir-se dels atacs de l’extrema dreta i atacs antigenere en general mentre que en el cas català això no funciona ja. De fet, la crítica al llenguatge no binari en català era un element catalitzador de certs moviments antigènere. Hi ha una disputa aquí entre qui planteja la llengua com un element inclusiu i qui l’utilitza per generar exclusió i defensar-se davant d’altres, entre ells els feminismes. 

Heu separat una mica el que són els moviments antigènere i l’extrema dreta, però quina és la seva relació? Veieu elements de contacte amb espais organitzats vinculats a les estructures de poder econòmic i estatal? 

Uxía: En relació amb el finançament per exemple es veu una relació clara entre el finançament a partits polítics d’extrema dreta i a grups i associacions antigènere que hi estan relacionats. El que articula el seu discurs és la defensa de la nació, la tradició i la família. És des d’aquí on connecten amb un sentit comú més ampli que es vincula amb la identitat nacional i aquest és un element comú de tots els moviments antigènere; la nostra nació i la nostra tradició no es construeixen a partir d’aquestes noves idees del gènere. I des de posicionaments que són suposadament feministes també s’adapten aquests discursos de manera paral·lela per exemple amb l’atac a les persones trans. 

Leon: Nosaltres no hem anat a estudiar directament l’extrema dreta, però sí que estem veient com certes idees i consensos polítics que es van generant són vinculables a les seves idees que cada cop està més al centre de la societat. Qui assumeix discursos antigènere se situa més a prop de moure’s cap a l’extrema dreta. Per tant, és perillós que aquestes postures agafin centralitat i s’estenguin perquè això genera un espai favorable pel seu creixement. El fet que els moviments antigènere vagin més enllà de l’extrema dreta és justament el que els fa tan atractius per aquesta perquè suposa una porta d’entrada a un públic més ampli. Es podria dir que actua com a cavall de Troia perquè poc després se’ls escolti en altres debats i altres temes. Per exemple; a través de la rèplica a les idees complexes i sofisticades que donen els feminismes a  la pregunta de “que és per vostè una dona”, que per exemple se situa en l’últim debat electoral de les eleccions espanyoles, aconsegueixen alimentar un espai procliu. 

Uxía: Podríem dir que no és un moviment d’extrema dreta, però sí que és un espai procliu de captació similar al que aporta la manosfera que seria un espai de reivindicació d’una identitat masculina tradicional. El que veiem, però és que aquests atacs antigènere també estan venint d’espais que es relacionaven tradicionalment amb el feminisme com el moviment TERF o tipus d’abolicionismes prohibicionistes i criminalitzadors. 

Leon: Aquest és un tema molt present a les entrevistes, la relació entre certs suposats feminismes i a la vegada unes pràctiques i formes de funcionar que podríem considerar antigènere. Aquí es generava molt de dol i aquí s’observava una les particularitats de l’antigènere: una tendència cap a posicions més bel·ligerants i  atacs personals. Es genera una impossibilitat de la discussió amb posicionaments TERF o abolicionistes que invalidaven a les activistes o a persones dels seus entorns com a persones. 

Uxía: És aquest tema per exemple que ens fa pensar que l’antigènere va més enllà de l’extrema dreta. Perquè segurament no podem considerar aquests espais abolicionistes o transexcloents com a extrema dreta com a tal. Malgrat això, les idees d’aquests moviments provenen en bona part d’aquests corrents que apareixen als anys 90 amb la idea del gender critical i es genera una alimentació mútua en els discursos. De fet, és un problema que tinguin validació discursos que venen suposadament del feminisme, però que amplifiquen aquestes mateixes idees. 

Leon: I per ser clar. Quan les nostres entrevistades parlen de conflictes amb grups abolicionistes o transexcloents, no parlen de debats efímers a Twitter. Parlen de mètodes com la infiltració en assemblees, de manipulacions, de gravar espais de discussió interna i després filtrar-los cap enfora, d’atacs cap a personal mèdic de serveis com trànsit, boicots a manifestacions, i a trobades d’espais de base, encartellades en contra de feministes. I això són atacs que venen del moviment feminista transexcloent i  no de l’extrema dreta. 

Uxía: Si, a més són discursos que es traspassen al mainstream. L’altre dia la relatora de violències masclistes de Nacions Unides parlava de la preocupació per les dones i l’esport incorporant aquests discursos excloents. 

Plantegeu en l’estudi que un dels problemes d’aquest tipus d’atacs és que porten les feministes a recloure’s en espais segurs o bombolles. La qüestió dels espais segurs i la contrapartida que poden generar en relació amb l’aïllament de la societat i la intervenció en aquesta em semblava un tema interessant. Saber quines contrapartides acabaven tenint aquests atacs antigènere i les contradiccions a l’hora d’actuar des de la militància feminista. 

Leon: Una de les repercussions clares que veiem eren l’abandonament, el silenci, la moderació del discurs i l’autocensura. Mirar de no exposar-te, no fer segons quines declaracions en públic i buscar evitar el rebuig o la resposta. Això portava a refugiar-se en bombolles que es consideraven entorns segurs on tu podies ser com ets i tenir discusions entorn del feminisme que poguessin ser productives i obertes. Però això tenia costos. Per una banda, també en aquestes bombolles poden aparèixer discursos antigènere, espais que es consideraven segurs com la família o altres espais propers però no polititzats. La transversalitat dels discursos antigènere feia que també apareguessin en els entorns propers en els quals les militants sentien que o bé es traïen políticament o bé perden un entorn personal. L’altre cost era la impossibilitat de la transformació social més àmplia i l’assumpció que és impossible convèncer l’altre. 

En això hi ha discrepàncies dins de la militància feminista, sobre fins on s’ha de poder dialogar, intentar convèncer i acceptar la postura de l’altre. Hi ha qui reivindicava visions més pluralistes de la societat, en què s’havia de poder obrir el camp del debat i obrir la possibilitat del diàleg. I justament aquí es veien les bombolles com un perill perquè comporten a un tancament en les mateixes persones i una actitud d’ofensa i dolor permanent cap a l’amenaça de fora sense ser capaç d’incidir. Això no es veia incompatible amb tenir espais d’afinitat, o bombolles per poder mantenir la resistència. Però tenen aquest element d’arma de doble fil. 

L’última cosa que anava a plantejar era la qüestió de les respostes i de les estratègies col·lectives i individuals per trobar sortida a això i que permetessin no haver-se de tancar únicament en la bombolla sinó també poder mantenir una voluntat de transformació.

Leon: Per un costat sortia el tema de l’organització i com organitzar-se per respondre podia ser fins i tot molt gratificant. La involucració a la resistència contra Hazte Oír per exemple es veia com una forma d’apoderament a partir de la resposta conjunta. Després hi ha una tasca d’observació dels actors antigènere i els seus moviments i la coordinació internacional d’aquest monitoreig, ja que no es tracta de fenòmens locals. Si ara a Xile posen sobre la taula el tema de la Síndrome de l’Alienació parental d’aquí a uns anys estarà aquí també. 

També la generació d’argumentaris i decàlegs de com respondre per utilitzar col·lectivament i que permetessin mantenir aquest diàleg cap enfora del qual parlàvem abans. De fet, es valorava que sobretot en aquells perfils poc polititzats era important deixar expressar que pensàvem perquè aquesta era la manera de poder revertir-ho perquè si no la comunicació només es dona dins del mateix espai de qui està alimentant aquest discurs. Sí que certs perfils públics o amb responsabilitats institucionals expressaven haver-se sentit molt soles i que no percebien una responsabilitat col·lectiva dels espais que representaven. No es veia tampoc formes de suport institucional que protegissin aquestes persones ni tampoc solidaritat i suport de la gent. 

El titular, però és que hem de seguir donant la cara i no rendir-nos. Que això era important.