Els antecedents de la història de l’ocupació militar israeliana a Palestina

A conseqüència de la creació de l’Estat d’Israel el 1948 i l’expulsió de centenars de milers de palestins dels seus pobles, la Franja de Gaza es va convertir en un territori d’acollida de refugiats. Dels dos milions de persones que actualment viuen en aquesta petita franja de Palestina, 1,7 milions són considerats palestins refugiats, doncs ells o la seva família ha hagut de fugir de les seves llars d’altres indrets del país.

En el moment de la creació de l’Estat d’Israel, els estats del voltant van tenir el predomini pel que fa a la resposta armada a l’ocupació militar. Després de les guerres de 1967 i 1973, i sobretot a partir dels acords de pau entre Israel i Egipte de 1979, Israel va buscar una normalització de les relacions amb els estats àrabs de la zona, deixant la qüestió palestina com a conflicte intern malgrat l’ocupació de territoris d’altres estats, com els Alts del Golan sirians.

L’ocupació militar israeliana de Gaza després de la guerra de 1967 la va convertir en un epicentre de la resistència palestina. La primera intifada de 1987, que precisament s’inicià allí, fou una resposta desesperada de la població palestina a l’ocupació i va mostrar la dificultat de l’estat d’Israel per mantenir-la. Doncs a part dels atacs dels grups guerrillers palestins des de l’exterior, la mateixa població dins de Palestina s’aixecava de mil maneres contra l’ocupació.

Aquesta primera Intifada, a la vegada, va situar Palestina altra, cop com un conflicte no resolt en l’àmbit internacional, i com a símbol de la resistència al sionisme i l’ocupació israeliana.

Els Acords d’Oslo i els dos estats

Aquesta primera intifada va forçar els anomenats Acords de Pau d’Oslo (1991-1995), apadrinats pel govern dels Estats Units en el context dels primers anys després de la desaparició de l’URSS. La voluntat política i empresarial de l’oligarquia dels EUA era instaurar el “Nou ordre mundial”. Amb la primera guerra del Golf (1990-1991) el govern Bush ja havia demostrat la seva posició de força i voluntat d’esdevenir el gendarme militar mundial, i aleshores també necessitaven tenir una bona imatge per l’obertura diplomàtica i comercial d’aquells estats de la regió que encara percebien els EUA com una potència imperialista. Aconseguir l’acceptació i la normalització de l’Estat d’Israel i la seva ocupació de Palestina, era imprescindible. En el marc d’aquests Acords d’Oslo també s’aconseguí el tractat de pau entre Israel i Jordània de 1994.

La teoria general dels Acords d’Oslo era que a canvi del reconeixement de l’ocupació israeliana dels anomenats “territoris del ‘48” (el que se suposa que és oficialment l’Estat d’Israel), s’encaminaria la constitució d’un estat palestí en els territoris ocupats de Gaza i Cisjordània. La famosa tesi dels dos estats. Per fer-ho, l’Estat d’Israel reconeixeria una Autoritat Nacional Palestina dirigida pels sectors nacionalistes i liberals de la resistència palestina, que seria alimentada econòmicament per Israel, els EUA i la Unió Europea, i que s’ocuparia de reprimir els sectors de la resistència palestina reticents als acords. 

Aquests sectors reticents provenien de l’islamisme polític, que a Palestina havia nascut sobretot amb l’aparició de Hamàs en el marc de la primera intifada, i de l’esquerra marxista, que s’havia vist debilitada en el context internacional de la desaparició de l’URSS. Tot i que la resistència palestina s’ha caracteritzat per tenir agència i agenda pròpia, el fet de tenir o deixar de tenir padrins internacionals econòmics, militars i ideològics, contribueix a l’expansió o el debilitament de les seves diferents branques.

Fou aleshores quan la retòrica israeliana començà a denunciar la resistència palestina sota la forma del “terrorisme islamista”, enquadrada en el discurs post Guerra Freda on el govern dels EUA va substituir el comunisme com a enemic per justificar qualsevol intervenció estrangera pel narcotràfic a l’Amèrica Llatina i el terrorisme islamista a l’Orient Mitjà.

No hem d’oblidar que les administracions nord-americanes durant la Guerra Freda havien utilitzat tant el narcotràfic com el terrorisme islamista per enfrontar els seus oponents nacionalistes seculars i d’esquerres. Els casos més rellevants són l’ús del narcotràfic colombià per finançar els paramilitars de La Contra a Nicaragua, o el finançament via l’Aràbia Saudita i Pakistan de grups armats islamistes en la guerra contra el govern socialista de l’Afganistan i la intervenció de l’URSS, on aleshores anomenaven a un jove Ossama Bin Laden com a guerrer de la llibertat.

Tornant al marc palestí, cal dir que malgrat no resoldre la qüestió del dret al retorn dels refugiats palestins als territoris que quedarien dins l’Estat d’Israel, ni el règim d’apartheid instaurat dins d’aquest, una part important de la societat palestina va viure amb il·lusió i sobretot alleugeriment aquests acords, després d’anys de sofriment, repressió i massacres provocades per l’ocupació israeliana. Tot i ser una injustícia que releguessin l’estat palestí únicament als territoris de Gaza i Cisjordània, davant l’ocupació militar era una acceptació possibilista i un cert respir.

Però les il·lusions es van anar desfent i l’alleugeriment no va durar gaire. L’Estat d’Israel, amb l’excusa de la seva seguretat i la de les seves colònies inserides a Gaza i Cisjordània, va establir zones especials de control militar dins del que havia de ser l’estat palestí, convertint sobretot Cisjordània en un territori completament fragmentat. De forma paral·lela va permetre i impulsar una contínua colonització. En el moment dels Acords d’Oslo es comptabilitzaven uns 110.000 colons israelians a Cisjordània. L’any 2000, l’inici de la segona intifada, ja arribaven als 200.000. A setembre de 2023 n’hi havia més de 700.000 entre Cisjordània i Jerusalem Est.

La segona intifada, l’eix de la resistència i els BRICS

La segona intifada palestina (2000-2005) neix d’aquesta frustració post-Acords d’Oslo, on l’ocupació militar israeliana no desapareix, la promesa de l’estat palestí no arriba i cada cop es fa més inviable. A més, l’Autoritat Nacional Palestina nascuda dels acords cada cop és més vista com una estructura corrupta que fa la feina bruta a la mateixa ocupació israeliana.

La segona intifada torna a mostrar que la societat palestina no està disposada a seguir vivint amb l’ocupació, que malgrat que la superioritat militar israeliana l’ocupació és vulnerable als atacs de la resistència, tornant a situar la qüestió palestina en un marc internacional amb indicis de canvis. 

Després dels atemptats contra les Torres Bessones de l’any 2001 es produeixen les guerres contra l’Afganistan i l’Iraq de l’administració Bush fill, en un intent de tornar a imposar per la força canvis governamentals en un seguit d’estats que no accepten els dictats del “Nou ordre mundial”, creat per afavorir l’enriquiment de les multinacionals estatunidenques i europees i les petromonarquies del Golf a costa de l’explotació i l’espoli de la major part dels estats i societats del sud global i del desmantellament de l’estat del benestar al nord.

És en aquesta era on apareix l’anomenat “Eix de la resistència”, que tindrà un discurs i una actuació molt centrada en la lluita contra Israel i en el simbolisme de la causa palestina. Aquest eix de la resistència acabarà generant aliances entre el govern islamista iranià, el moviment politicomilitar islamista Hezbol·là (nascut al Líban contra l’ocupació israeliana), milícies islamistes de predomini xiïta de l’Iraq, el moviment islamista Houthi del Iemen sotmès a una guerra impulsada per l’Aràbia Saudita (on el 2023 per primer cop la Xina apareix com a un actor principal en la mediació), el govern secular d’Assad a Síria, i diferents organitzacions armades palestines des d’islamistes fins a marxistes. 

El suport econòmic i militar d’aquest eix a les diferents expressions de la resistència palestina (social i armada) serà important per contrarestar la dependència econòmica amb els seus condicionants dels EUA i la Unió Europea cap a l’administració i les organitzacions palestines.

A la vegada serà vist també com una amenaça per a aquells estats tradicionalment aliats amb l’imperialisme nord-americà (com les petromonarquies del Golf), i com un suport pels governs d’aquells estats que no vulguin acatar completament els dictats de l’imperialisme estatunidenc, però que no s’atreveixen a enfrontar-s’hi, o que entrin en pugnes internes amb diferents estats de la zona, com podria ser el cas de la petromonarquia de Qatar.

També és l’era on comencen a guanyar protagonisme les anomenades “noves potències emergents”, qui després dels primers fracassos dels projectes de la globalització capitalista capitanejada pel govern dels EUA (cimera de l’OMC de Seattle de 1999) i de la crisi de 2008, reclamen el multilateralisme que s’acaba plasmant amb el projecte de coalició dels BRICS (acrònim del Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica), i que també es convertiran en una amenaça per ser un contrapès per aquells governs que decideixen plantar cara a l’imperialisme estatunidenc-europeu, ja sigui a través de suport econòmic-comercial o militar.

En l’àmbit intern palestí, la segona intifada va provocar la retirada de les colònies israelianes de la Franja de Gaza l’any 2005 i les eleccions legislatives palestines de 2006. Les eleccions les guanya Hamàs, i amb la pressió en contra seu dels donants internacionals que sustenten bona part de l’economia palestina, esclata un dels majors conflictes interns palestins que acaba provocant el control de Hamàs a la Franja de Gaza i el control de Fatah a Cisjordània. A la vegada, l’Estat d’Israel inicia un bloqueig criminal de la Franja de Gaza. A l’estiu del mateix 2006 l’exèrcit israelià té més de 100 baixes en enfrontaments contra Hezbol·là en la seva incursió a territori libanès, mostrant la seva vulnerabilitat en l’àmbit terrestre quan s’enfronta a un grup ben armat.

Des d’aleshores, l’Estat d’Israel ha anat emprenent una guerra bruta contra els diferents actors de l’eix de la resistència, com per exemple l’assassinat en territori iranià de diversos científics vinculats al programa nuclear. Ha seguit expandint les seves colònies a Cisjordània i Jerusalem Est i ha bombardejat la Franja de Gaza en diferents ocasions (l’operació Plom Fos de 2008 va causar 1.400 morts palestins; l’operació Marge Protector de 2014 en va causar 1.300).

El 18 de març de 2018, coincidint amb el Dia de la terra, es van iniciar les anomenades «Marxes del retorn». Milers de palestins, la majoria refugiats, de la Franja de Gaza van marxar en manifestacions pacífiques cap a les fronteres bloquejades per exigir el seu dret a retornar als seus pobles d’origen, i a la vegada per denunciar els efectes del bloqueig. Des del seu inici fins al desembre de 2018 els franctiradors de l’exèrcit israelià van assassinar a 183 manifestants i en van ferir a 9.000. Els grups armats de la resistència palestina van rebre demandes de resposta per una part important de la població palestina.

El 7 d’octubre, la resposta palestina que també fa volar els Acords d’Abraham

En el marc de les massacres contra les Marxes del retorn, el juliol de 2018 s’anuncia la creació de l’anomenada «Sala conjunta per a les faccions de la resistència palestina», on grups armats de la resistència palestina vinculats a l’islamisme polític com Hamàs i la Jihad Islàmica; a l’esquerra marxista com el Front Popular i el Front Democràtic; i a sectors escindits de Fatah com els Comitès de Resistència Popular i les Brigades dels Màrtirs d’Al-Aqsa, decideixen emprendre accions coordinades com a resposta a l’ocupació israeliana.

Les accions del 7 d’octubre de 2023 per terra, mar i aire són fruit d’aquesta coordinació, amb el predomini de Hamàs dins d’aquesta. Aprofitant un moment de conflicte i descoordinació entre la cúpula de l’exèrcit, els serveis secrets i el govern de Netanyahu, en un sol dia tornen a recordar el poder de la intifada a l’Estat d’Israel, mostrant la seva vulnerabilitat malgrat la despesa en tecnologia i personal militar.

A la vegada, tornen a situar Palestina altre cop en el focus d’atenció internacional en un context particular. L’eix de la resistència havia aconseguit estabilitzar-se, amb el manteniment del govern d’Assad en la guerra de Síria (amb l’ajuda de l’aviació russa i les brigades iranianes i de Hezbol·là en el terreny), i la fi dels atacs de l’Aràbia Saudita contra el Iemen (amb la mediació del govern xinès). La petromonarquia qatariana, important aliada econòmica i mediàtica (Al-Jazeera) del govern de Hamàs, s’havia aproximat a l’eix de la resistència i havia superat l’enfrontament diplomàtic i el bloqueig decretat per les petromonarquies de l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units del 2017 al 2021.

Aquesta pugna entre petromonarquies del Golf, el govern iranià i en ocasions també el turc, en el marc de la sacsejada a la regió provocada per les anomenades primaveres àrabs de 2011, provocarà que molts conflictes vagin aparellats als seus suports i interessos (les guerres de Líbia, Síria, Sudan…), i l’Estat d’Israel, amb el suport dels governs dels EUA, ho aprofitarà per establir aliances que li permetin debilitar l’eix de la resistència. 

El 2020 se signen els primers acords comercials i diplomàtics amb els Emirats Àrabs Units, iniciant els anomenats «Acords d’Abraham» que busquen oficialitzar la normalització de relacions entre diferents estats àrabs i l’Estat d’Israel, i que amb el Marroc, Sudan i Bahrain serien presentats a Washington sota l’auspici de l’administració Trump. Pel que fa al Marroc, una de les contrapartides seria el reconeixement internacional de la seva negació de l’autodeterminació del poble sahrauí. El setembre de 2023 Netanyahu anunciava que s’havia assolit un acord de pau històric amb l’Aràbia Saudita.

Cal dir que malgrat el control polític d’aquests estats per part de brutals dictadures i els seus vincles amb l’imperialisme nord-americà a través del petroli, els petrodòlars i el comerç d’armes, la immensa majoria de la seva població té una sensibilitat especial pel que fa a Palestina, i l’interès d’aquestes dictadures és que el conflicte palestí es vagi apagant per poder normalitzar les relacions amb Israel sense haver de gestionar possibles malestars i revoltes internes. És una situació similar a Egipte i Jordània, estats fronterers amb Israel, que no és casual que siguin el segon i tercer major receptor d’ajuda militar estatunidenca sense estar en guerra en les últimes dècades.

A partir d’aquí, l’Estat d’Israel, capitanejat pel govern de Netanyahu amb el suport dels sectors més extremistes del sionisme religiós i ultradretans, decideix emprendre el que ja s’ha considerat com a genocidi a la Franja de Gaza, augmentar la violència dels colons i militars a Cisjordània, i atacar els diferents agents de l’eix de la resistència. Envaeix novament el Líban després dels atacs explosius a través de la infiltració en el subministrament de busques a membres de Hezbol·là, aprofita la caiguda sobtada del govern d’Assad a Síria per destruir part important de la seva infraestructura militar, bombardeja en diferents ocasions el Iemen, ataca l’Iran en el foc creuat contra aquest fins a implicar-hi l’exèrcit dels EUA, i també ataca Qatar bombardejant les estances de la delegació negociadora de Hamàs en aquell país que segueix tenint un fort vincle econòmic i militar amb els EUA.

Després de dos anys d’aquesta intensitat militar, deixant la Franja de Gaza en ruïnes, amb desenes de milers de morts, negant l’accés de l’ajuda humanitària i finançant clans mafiosos palestins per combatre internament contra la resistència palestina, no ha aconseguit acabar ni amb Hamàs ni amb els diferents grups de la resistència palestina.

El cost del genocidi per a l’estat d’Israel

La societat israeliana és una societat molt fragmentada internament. Més enllà del règim d’apartheid amb la població palestina, hi ha grans desavinences entre sectors religiosos ultraortodoxos i sectors laics, entre la comunitat de colons de Cisjordània i els israelians dels territoris del 48, entre comunitats jueves vingudes del nord d’Àfrica i de l’Àfrica subsahariana, les vingudes dels Estats Units i Europa, les de Rússia… Així com l’element ideològic i de model d’estat dretà/socialdemòcrata.

Netanyahu s’ha convertit en el president amb més anys de mandat de la història d’Israel, i entre casos de nepotisme i corrupció ha dut el seu partit, el Likud, a ser un referent per a la nova extrema dreta internacional. Des de l’any 2010 comença a normalitzar relacions amb partits de l’extrema dreta europea amb lligams històrics amb el nazisme, i el febrer de 2025 introdueix el seu partit com a únic membre observador de l’Eurogrup parlamentari d’extrema dreta Patriots. En la nova croada islamofòbica i en l’evolució xovinista de l’imperialisme, Israel n’esdevé referent d’avantguarda. Per això el genocidi és aplaudit per l’extrema dreta des de Trump, Milei, Abascal i Orriols, així com per saltar-se qualsevol legislació internacional per cometre’l i per mantenir un model de segregació ètnica en la seva població.

La gran ofensiva sobre Gaza de l’octubre de 2023, com les ofensives anteriors, li va permetre unificar la societat israeliana contra l’enemic comú, els palestins. Però s’ha trobat amb la impossibilitat d’acabar amb la resistència malgrat les massacres i el bloqueig, fet que ha fet allargar l’ofensiva dos anys, provocant baixes militars entre soldats abatuts en el terreny, així com un alt nombre de suïcidis. I és que malgrat la deshumanització que s’ha fet dels palestins no és fàcil passar el dia disparant a infants que vaguen pels carrers en cerca d’aliments.

Fins i tot a l’estiu de 2025, amb una Franja de Gaza arrasada i bloquejada, es van produir una onada d’atacs de grups de la resistència palestina que van aconseguir múltiples baixes de soldats israelians. A l’agost, el cap de l’exèrcit Eyal Zamir admetia que les tropes i els reservistes estaven esgotats, i l’1 de setembre es feia públic un informe de l’exèrcit israelià que qualificava de fracàs la seva ofensiva de maig de 2025. 

A més, s’ha vist com el govern de Netanyahu era incapaç de protegir la seva pròpia població davant els míssils llançats des de l’Iran i el Iemen, així com de protegir els colons del nord d’Israel davant les respostes de Hezbol·là, ni d’alliberar els retinguts a Gaza a través de l’accionar militar.

El 15 de setembre de 2025, el Fòrum Empresarial d’Israel, ens patronal que representa les 200 corporacions israelianes més importants, va emetre unes dures declaracions contra el govern de Netanyahu, qui uns dies abans havia tret pit de superar tota adversitat econòmica internacional. 

Va exposar que les polítiques de Netanyahu estaven fent anar el país “cap a un abisme polític, econòmic i social que posa en perill la nostra existència a Israel”. I el cap de la federació sindical Histadrut, Arnon Bar-David, va exposar: “Ens mereixem la pau. La societat israeliana està esgotada i el nostre estatus al món és molt dolent”.

Malgrat el suport armamentístic del govern dels EUA, i el diplomàtic i comercial de grans potències com la Unió Europea o l’Índia, l’economia israeliana, així com la pròpia imatge d’Israel al món, s’ha vist molt perjudicada. Si bé és cert que el genocidi aporta grans beneficis a les empreses armamentístiques i de control social israelianes, a la vegada suposa un nivell de despesa molt alt i afecta negativament  molts altres sectors. Turisme, start-ups que depenen de finançament internacional, fuga de cervells, interrupció del transport de mercaderies pels atacs dels houthis al Mar Roig i el tancament d’aeroports…, i l’augment del boicot directe i indirecte que afecta la imatge i els negocis de les empreses israelianes internacionals. 

El febrer de 2025 el diari The Jerusalem Post es feia ressò de la macroenquesta internacional que situava Israel com a lloc més inestable del món segons el Nation Brands Index de 2024. I és que tot i l’anomenada «hasbara», una estructura institucional dotada amb pressupostos de milers de milions d’euros que es dedica a promoure discursos favorables a l’accionar de l’Estat d’Israel, ha estat impossible silenciar un genocidi televisat. Ni amb l’assassinat d’uns 250 periodistes palestins que cobrien els fets sobre el terreny. La percepció que té la població mundial d’Israel cada cop és més propera a concebre’l com un estat racista i genocida.

Els nous acords de pau o l’infern

A mitjans de gener de 2025, a través de la mediació del govern dels EUA, ja s’havia acordat un alto el foc a través del qual es van produir diversos intercanvis de presoners. Malgrat aquest alto el foc, en un mes l’exèrcit israelià havia assassinat 118 palestins en atacs a la Franja de Gaza. El 18 de març el govern israelià va trencar oficialment l’alto el foc reprenent l’ofensiva a gran escala assassinant 400 palestins en un sol dia.

El 20 de gener Donald Trump inaugura una nova legislatura a la presidència del govern dels Estats Units. Desplega la seva política exterior basada en l’amenaça econòmica i militar, gestionant la diplomàcia com si es tractés de pugnes empresarials. I afirma que posarà fi al conflicte a l’Orient Mitjà.

Mentre posa sobre la taula plans extravagants com el de convertir la Franja de Gaza en una «Riviera» de l’Orient Mitjà, el juny de 2025 intervé militarment bombardejant l’Iran enmig de l’intercanvi de bombardejos i míssils entre aquest país i Israel, fet que obliga el govern iranià a posar fi a les seves respostes davant les agressions israelianes.

El 29 de setembre de 2025 Trump i Netanyahu anuncien un nou acord per un “pla de pau” a Gaza liderat pel president nord-americà. El nou acord planteja un alto el foc immediat, un intercanvi definitiu dels presoners, la desmilitarització de Gaza, el desplegament d’una força internacional, un govern de transició de tecnòcrates palestins sota supervisió internacional, una reconstrucció a gran escala i una via condicional cap a la sobirania palestina. I obté el suport dels governs de França, Alemanya, Rússia, Espanya, Emirats Àrabs Units, Egipte, Turquia, Qatar, Jordània, Indonèsia, Pakistan i el Regne Unit.

L’endemà mateix, Netanyahu deixa ben clar que no hi haurà «estat palestí», i Trump envia un ultimàtum a la resistència palestina perquè l’accepti sota l’amenaça que si no, «es desencadenarà un infern mai vist». 

Recordem que aquesta amenaça l’està fent sobre un territori amb 60.000 assassinats comptabilitzats, el 90% de la seva població desplaçada una o més vegades en els últims dos anys, els serveis bàsics destruïts, l’ajuda humanitària bloquejada mentre s’ha decretat una situació de fam…

A més, malgrat que moltes institucions i alguns governs critiquen i condemnen a Israel pel genocidi, els suports internacionals materials reals de la resistència palestina s’han vist debilitats. La caiguda del govern d’Assad a Síria escapça la unitat geogràfica i de corredors entre el territori de Hezbol·là al Líban i l’Iran, que passava per Síria i el territori de les milícies iraquianes properes a l’eix de la resistència. I el desgast dels atacs contra l’Iran, sobretot amb la intervenció dels Estats Units, llança un missatge clar de força contra tot aquell que volgués aproximar-se a l’eix de la resistència.

Finalment, la monarquia de Qatar, per una banda, veu que no és immune als atacs israelians, i el maig de 2025 firma un seguit d’acords comercials i militars multimilionaris amb el govern Trump, després que aquest visités amb els mateixos propòsits el seu rival a la zona, l’Aràbia Saudita.

En aquest context, les organitzacions de la resistència palestina accepten el “pla de pau”. 

L’organització marxista Front Popular per l’Alliberament de Palestina expressa en un comunicat que entén l’alto el foc com el primer pas cap a la fi del genocidi, que rebutja la tutela estrangera, i que l’administració de Gaza ha de ser purament palestina, amb participació àrab i internacional en la reconstrucció. I expressa: «el món d’avui ens recolza i dona suport al nostre dret a la llibertat i l’autodeterminació. L’acció global i la persecució de l’ocupació i els seus líders han de continuar fins i tot després d’arribar a un acord d’alto el foc, perquè Palestina romangui viva en la consciència del món fins que s’elimini l’ocupació».

Hamàs dona sentit a la firma de l’acord per la fi de la guerra a Gaza, la retirada de l’ocupació, l’entrada d’ajuda i l’intercanvi de presoners. I en un comunicat afirma que «els sacrificis del nostre poble no seran en va, ens mantindrem fidels al pacte, i no abandonarem els drets nacionals del nostre poble fins que s’aconsegueixi la llibertat, la independència i l’autodeterminació… L’acord de cessament de l’agressió és un assoliment nacional per excel·lència, que encarna la unitat del nostre poble i la seva adhesió a l’opció de la resistència com a forma d’enfrontar-se a l’ocupació sionista… El que l’ocupació no ha aconseguit mitjançant el genocidi i la fam durant dos anys sencers, no ho aconseguirà mitjançant la negociació».

Gaza, Cisjordània i el futur de l’acord de pau per a Palestina i la regió

És difícil escriure sobre el present i el futur d’aquest acord de pau perquè d’un dia per l’altre pot canviar completament. La seva fragilitat és enorme.

En menys d’un mes des de l’inici de l’acord, l’exèrcit israelià ha assassinat a uns 230 palestins a la Franja de Gaza. En un sol dia, el 29 d’octubre, en va massacrar un centenar. Pot utilitzar l’excusa de què la resistència palestina no va prou de pressa a retornar-li restes mortals d’israelians, o de què algú ha atacat algun dels seus soldats, per reprendre bombardejos indiscriminats contra la població. A més, diversos dirigents dels sectors més dretans que apuntalen el govern de Netanyahu han expressat que un cop recuperats tots els cadàvers israelians s’hauria de reprendre l’ofensiva militar.

També hi ha la qüestió de Cisjordània, que durant tot aquest temps ha quedat eclipsada pel genocidi a Gaza, però que viu situacions insostenibles d’atacs constants de colons israelians i del mateix exèrcit. En els últims dos anys han assassinat un miler de palestins a Cisjordània, han ampliat les colònies i han destruït infraestructura i cultius.

En diverses ocasions el govern de Netanyahu ha expressat la seva determinació d’annexar-se permanentment el territori. Seria l’enterrament definitiu per a la creació de l’estat palestí i obriria una nova fase de règim d’apartheid i segurament d’expulsió de la població, ja que el govern israelià hauria de gestionar un sol estat amb majoria de població palestina.

Més enllà de Palestina també cal tenir en compte que des de la declaració del pla de pau l’exèrcit israelià ha seguit duent a terme atacs en territori libanès, i en qualsevol moment podria reprendre atacs contra el Iemen o inclús contra l’Iran si així ho considera, amb l’excusa del desenvolupament nuclear.

Pel que fa al principal valedor internacional dels acords, el govern dels EUA, està dirigit per un personatge imprevisible, que més enllà de respondre a la política dels tradicionals lobbies de pressió, gestiona la diplomàcia a base de xantatges econòmics o militars. El seu paradigma d’esdevenir Premi Nobel de la Pau rau en el discurs que va fer el 28 d’octubre de 2025 davant les seves tropes a bord del portaavions de propulsió nuclear George Washington a Yokosuka, Japó. El seu missatge fou de “pau a través de la força”, i va expressar que “defensarem el nostre país com sigui necessari. I aquesta no sol ser la forma políticament correcta. A partir d’ara, si estem en guerra, anirem a guanyar la guerra. L’anirem a guanyar com mai ho ha fet ningú”.

En aquests últims temps l’administració Trump està posant el focus sobre la República Bolivariana de Veneçuela, amb la voluntat d’enderrocar per la força el govern presidit per Nicolás Maduro, utilitzant les provocacions dels atacs mortals sobre embarcacions en aigües veneçolanes amb l’excusa de la lluita contra el narcotràfic. És probable que necessiti un Orient Mitjà calmat, així com un front paralitzat a Ucraïna i assumit per la Unió Europea, per destinar l’atenció i la força militar a l’Amèrica Llatina. Els acords recents amb el govern xinès de suavitzar la guerra comercial també hi podrien tenir alguna cosa a veure. A la vegada, tenir aquest front amb certa estabilitat també li deixa més capacitat d’amenaçar amb intervencions militars de forma sobtada a altres estats, com és el recent cas de Nigèria.

El fet és que vivim una nova era de l’imperialisme on hi segueixen havent molts conflictes en tensió, on els interessos econòmics i militars, geopolítics, van canviant de focus amb certa rapidesa, on els enfrontaments i les aliances també són canviants, i on el poder polític de diversos estats és ocupat per corrents ultradretans extremadament xovinistes, amb caps d’estat amb una forta dosi de megalomania. Mentre la indústria militar i de hipervigilància i ciberatac se situa com un dels sectors d’inversió amb la rendibilitat més alta.

El nostre paper: la lluita antiimperialista contra l’extrema dreta i la campanya de boicot a Israel

Davant d’aquesta situació, les qui ens situem a l’òrbita de l’esquerra antiimperialista hauríem de ser capaces de seguir prioritzant la solidaritat amb Palestina vinculant-la amb la lluita global contra l’extrema dreta internacional.

El model de la globalització neoliberal ha aprofundit la desigualtat al nord i al sud global. Amb els seus plans d’ajust estructural ha destruït la sobirania econòmica de molts estats, i ha obligat milions de persones a migrar per fugir de guerres, catàstrofes mediambientals vinculades al canvi climàtic, o crisis econòmiques. En aquest context una nova extrema dreta ha crescut utilitzant el racisme per simplificar falses solucions a conflictes interns, i un imperialisme extremadament xovinista en la pugna mundial pel control dels recursos i mercats. No es tracta només del creixement de les organitzacions i partits definits com a tals, sinó de l’extensió dins la dreta liberal i inclús la socialdemocràcia del seu discurs.

Un discurs que a través de la islamofòbia i la teoria del xoc de civilitzacions situa l’Estat d’Israel com la seva avantguarda en una mena de nova “creuada occidental”, i com a model d’estat de segregació racial i control social a seguir.

Permetre que l’estat d’Israel hagi comès el genocidi impunement i que en pugui reprendre la cruesa en qualsevol moment, que pugui bombardejar qualsevol altre estat sense resposta, que pugui exercir xantatges governamentals a través de la seva especialització en programaris d’espionatge, que segueixi l’ocupació i colonització de terres palestines, que implementi un règim d’apartheid a l’interior de la seva societat, i que normalitzi i premií socialment la pràctica de la tortura contra presos palestins indefensos, reforça l’avenç d’aquesta fase de l’imperialisme marcada per la tendència racista i xovinista de l’extrema dreta.

És important que mentre es dona suport de diferent tipus a les múltiples facetes de la resistència palestina, des dels actes de sensibilització, l’ajuda econòmica per als múltiples projectes sanitaris, educatius, comunitaris, productius, artístics…, fins a l’acompanyament internacional d’aquests o d’altres d’altra índole, intensifiquem la campanya internacional de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) contra l’Estat d’Israel.

La campanya de boicot a Israel és efectiva perquè afecta directament la seva economia i la seva imatge. Perquè difícilment pot ser assimilada pels sectors que pretenen normalitzar Israel i la seva ocupació. Perquè ens ofereix un accionar internacionalista sense haver de comptar amb uns governs que no volen o no s’atreveixen a enfrontar-s’hi. I perquè ens permet mostrar que no acceptarem l’existència del model d’estat on ens vol encaminar l’extrema dreta.

Mentre desenvolupem l’acció política al nostre territori contra les polítiques del capitalisme de caràcter liberal i d’extrema dreta, mentre ens oposem a l’imperialisme i a les seves guerres arreu del món, mentre construïm i oferim alternatives sectorials i globals de caràcter socialista, hem d’expandir i amplificar el boicot a Israel, que no deixa de ser un boicot a l’imperialisme i a l’extrema dreta internacional.

En tenim la capacitat. I l’exercirem.