Davant del malestar social social creixent en el millor sistema dels possibles i l’amenaça d’una crisi ecològica accelerada, la ultradreta guanya espai elector i cultural. Malgrat la seva heterogeneïtat, comparteix elements recurrents: rebuig a la immigració, racialització de la pobresa i simplificacions identitàries. Un altre element és el retorn del debat sobre política industrial i el model productiu, catalitzat pel gir proteccionista liderat per Trump, en un context d’agudització de la disputa hegemònica amb la Xina. Aquest gir ha arribat també a casa nostra: proliferen discursos que afirmen fer front al problema de la immigració, i alguns, ho fan tot vinculant-lo al model productiu.

Dos relats que posen el focus en la immigració

Però no tots els discursos que parlen d’immigració s’ubiquen en l’aspectre de l’extrema dreta. En aquest sentit, als Països Catalans podriem dir que circulen dos relats principals que parteixen d’un diagnòstic diferent i apunten solucions diferents, però que, malgrat aquesta diversitat de llenguatge, acaben posant el focus en la immigració. Un és el clàssic: “els immigrants ens roben la feina i les ajudes” —un discurs que, tot i la seva evident incoherència interna, funciona molt bé com a propaganda. L’altre parteix d’un anàlisi que podriem situar dins l’aspectre estructuralista i que prové d’espais tradicionalment d’esquerres, que planteja que el model productiu català actual està en decadència. Actualment centrat en turisme, serveis i agroindustria, genera feines però son feines precàries, fet que atrau immigració i per tant no resol els problemes dels de casa; si canviem el model, resoldrem la precarietat i l’atur, ja que tindrem llocs de treball de qualitat que no seran ocupats per nous fluxes migratoris.

L’objectiu d’aquest article és debatre amb aquests dos tipos de discursos, ampliant el que vaig apuntar en l’article publicat a la Tribuna del Diari El Punt-Avui el diumenge 12 d’octubre. En aquell article, em vaig centrar principalment en qüestionar la naturalització de l’escassetat que comporten aquests discursos, un fet que lluny de ser neutral, naturalitza una distribució desigual dels recursos en aquesta societat. En aquest em centraré principalment en debatre amb els arguments que agrupo al voltant de la variant estructuralista, principalment amb els que apareixen en diversos vídeos de la CUP Nord-Oriental i els que recull Tomàs Sindermann en aquest article del mitjà Nexe Nacional.

Estructura productiva: dependència exterior, serveis i turisme

Abans que res, com sempre, fer un cop d’ull a les dades ajuda a situar quin és l’estat de la qüestió. L’economia dels Països Catalans és clarament de serveis: el sector suposa prop del 78% del valor afegit a les Illes, 68,5% a Catalunya i 67,5% al País Valencià. Catalunya i el País Valencià mantenen, tanmateix, una base industrial rellevant —al voltant del 17% i del 16% del VAB, respectivament, per sobre de la mitjana estatal— i a nivell comarcal es veu que on hi ha més indústria acostuma a haver-hi més renda per càpita (amb una clara correlació positiva) i, a la inversa, menys pes de serveis (amb una clara correlació negativa). Aquesta indústria està formada per sectors d’alta i mitjana-alta composició tecnològica, sectors que exerceixen de motor de la productivitat a nivell nacional.

Aquests sectors produeixen principalment per exportar, però malgrat tot, els Països Catalans som importadorts nets. Això vol dir que exportem menys del que importem. Concretament, exportem principalment química i automoció (i també carn i fruita), però importem alhora química, automoció, combustibles o energia, maquinària o bens d’equip i una part substancial d’aliments (làctics, peix, cereals). Aquest desajust de la balança exterior es quadra, sobretot, amb l’entrada de les rendes que provenen del turisme. És a dir: les dades indiquem que hi ha una indústria que té un pes significatiu i que és capaç de produir valor afegit per l’exportació, però depenem de preus i inputs que no controlem, i el turisme fa de vàlvula de finançament de la dependència d’aquesta estructura productiva enfocada al exterior.

Un mercat de treball segmentat: locals i estrangers. Els immigrants ens roben la feina?

On queda la mà d’obra migrada en aquest quadre? Allà on el model necessita flexibilitat: agro i agroindústria, hostaleria i restauració, construcció i logística, cures i llar. Són segments intensius en mà d’obra, amb subcontractació en cadena, temporalitat i sous més baixos. Les persones estrangeres pateixen taxes d’atur estructuralment més altes i molt més volàtils, amb una oscil·lació estacional molt marcada. Dins d’aquest marc, les dones, especialment les no comunitàries, son les que acumulen les pitjors condicions: tenen una taxa d’atur estacional siguin estrangeres o no, i quan treballen, cobren menys: de mitjana, al voltant d’un 20% menys a Catalunya i al PV, i prop d’un 25% a les Illes. Crida especialment l’atenció que la bretxa de gènere és especialment pronunciada a la indústria, i en el cas de les Illes, les dones arriben a cobrar més al sector serveis que a la industria, al contrari del que passa en la resta de casos (que al sector industrial es cobra més que als serveis).

Així, les dades ens permeten qüestionar una primera idea: que locals i migrants pugnem per uns mateixos i escassos llocs de treball. És a dir, que els immigrants ens roben la feina. Aquesta competència hauria d’haver comportat una convergència al llarg del temps entre sous i condicions d’estrangers i de locals que no apareix enlloc; el que apareix és una clara segmentació del mercat de treball. Tampoc existeix una relació clara entre immigració i atur. La disponibilitat de dades comarcals pel cas de Catalunya indica que la correlació entre percentatge d’estrangers i atur és estadísticament irrellevant i lleugerament negativa (−0,05), en el punt baix del cicle econòmic anual, quan l’atur és més alt.

A més, cal tenir en compte que aquest discurs naturalitza l’atur i el buida de contingut polític: si som menys gent, l’atur s’acaba? L’atur no és una conseqüència natural d’un excés d’oferta laboral, sinó una peça estructural del funcionament del capitalisme. En termes marxians, constitueix l’exèrcit industrial de reserva: una bossa de mà d’obra disponible que permet ajustar salaris i condicions a les necessitats del capital, mantenint la por a la desocupació com a instrument de control. La seva magnitud i persistència tenen, per tant, molt més a veure amb la rendibilitat del capital i amb les polítiques empresarials i institucionals que no pas amb la presència de persones migrants. Reduir l’atur a una qüestió demogràfica no només és fals, sinó que desvia l’atenció de les relacions socials que el produeixen i el fan funcional a l’ordre existent.

Immigració i model productiu. Els Països Catalans estan en decadencia?

Però el debat amb el discurs que vincula immigració i model productiu resulta molt més interessant i enriquidor, perquè crec que des d’una perspectiva socialista fàcilment podem compartir part de la premisa: el que diu aquest discurs és que tenim un model productiu generador de feines precàries, i que per tant, en necessitem un altre. La discrepància arriba quan ens preguntem el perquè. En necessitem un altre per poder viure millor totes les persones -locals i migrants-, o descartem aquesta possibilitat d’entrada en nom del realisme? Si descartem la possibilitat d’un nou model que reparteixi millor els recursos, la immigració apareix al nucli del problema: necessitem un altre sistema, menys precari, que no atregui migrants.

Anem a pams. Què ens diuen les dades? En primer lloc, les dades qüestionen que un territori amb feines millors (que es solen concentrar en la indústria) no rebi fluxes migratoris: no hi ha correlació entre pes de la industria en el VAB i el % de població extrangera, i la correlació amb pes del sector serveis és negativa. Tampoc s’observa una relació negativa entre PIB per càpita i el percentatge de migrants: és petita però positiva (de l’ordre de +0,26). Per tant, si mirem fredament el mapa, doncs, la relació entre immigració i precarietat del conjunt de la població no és ni molt menys clara.

Per altra banda, com he comentat a l’inici, sovint quan es parla de model productiu es parla de “decadència” o a la idea que el model català està morint d’èxit. Al meu entendre, aquesta afirmació parteix d’una premissa discutible: pressuposa l’existència d’un moment anterior de plenitud que caldria recuperar. Però, quin seria aquest passat gloriós? El desarrollisme franquista basat en baixos salaris, empreses públiques orientades a la gran obra i la construcció, i repressió sindical? O els primers anys de la integració europea, marcats per la liberalització i la privatització del teixit públic heretat del franquisme que acabarà conformant el que avui és l’IBEX35? Quina proposta concreta estem fent per Catalunya, País Valencià, Mallorca, Menorca o les Illes Pitiüses quan parlem de decadència?

En realitat, les tendències que observem avui —desindustrialització, terciarització i dependència exterior— no són una anomalia catalana, sinó part d’un procés generalitzat al nord global i especialment accentuat al sud d’Europa. Aquest procés respon a la lògica global de deslocalització en cerca de costos laborals més baixos, no a cap fallida interna o a una pèrdua de virtut productiva propia, solucionable fent anar enrere el rellotge del desenvolupament del model. Per tant, parlar de decadència -i voler fer-ho des de l’esquerra-, implica assumir un marc nostàlgic i acrític que obvia el sentit de causalitat històric i que oculta el conflicte de classes que ha configurat aquesta trajectòria. No hi ha un “abans” neutral al qual tornar.

La funció estructural de la immigració en el sistema econòmic

És aquest model basat en baixos costos laborals on la migració fa de peça funcional del sistema. Econòmicament, opera com a mà d’obra d’ajust, és la corretja de transmissió que permet ampliar o retallar plantilles amb rapidesa i cost baix. En recessió, són sovint les primeres acomiadades, traslladan així el risc que ens deien que assumia l’empresari a les espatlles més febles i sostenint uns marges empresarials que als Països Catalans han augmentat un 38% aquests últims 5 anys en termes de rendibilitat final (dades del Registre Mercantil).

Políticament, aquesta arquitectura descansa sobre un dret a dues velocitats: permisos lligats al contracte o a llindars de cotització, terminis d’arrelament, tràmits costosos… Una arquitectura dissenyada per generar dependència de la persona migrada respecte de l’empresa i, per tant, por de denunciar abusos per no pèrdre els papers o l’habitatge, cosa que dificulta la sindicació i abarateix de facto aquesta fracció de la força de treball. És una palanca disciplinària sobre el conjunt: si el nucli estable pressiona, sempre hi ha una bossa més vulnerable que conté salaris i afluixa la negociació.

Ideològicament, el dispositiu es completa culturalitzant desigualtats materials sota el marc de la “integració”: el que és resultat de regles laborals i de mercat es presenta com a “dèficit” de llengua, valors o costums. La dicotomia nacional/immigrant substitueix la de classe/capital, i la partida es juga entre últims i penúltims, mentre els guanys de la segmentació (i de la por) es concentren de forma sistemàtica en aquells qui més tenen.

Per tant, no em sembla desencertat afirmar que la Catalunya dels 10 milions és el que vol la dreta. Però el que vol l’esquerra en quin sentit és el contrari?

Un nou model productiu

Què és el que vol l’esquerra? Les dades actuals no avalen una relació clara que suggereixi una causalitat entre immigració i precarietat, però mirem-nos-ho en sentit contrari: un nou model productiu, que generi feines millors -d’alt valor afegit, qualificades, de qualitat…- podria realment acabar amb la precarietat? I en aquest model, hi cabriem tots o hauriem de limitar-hi l’accés?

Per començar, al meu entendre, reivindicar feines més productives és interessant i parcialment encertat. Sense deixar de tenir en compte les crítiques que s’han fet desde la teoría crítica al concepte de productivitat com a mesura de la competitivitat d’un país, d’un sector o d’un negoci, no deixa de voler dir, en definitiva, produir més amb menys recursos, quelcom que pot ser interessant també des d’una òptica de reproducció ampliada de la vida, i no només del capital.

Però com he comentat més amunt, s’acostuma a rebutjar la possibilitat d’un model productiu que generi bons llocs de feina per tothom. Davant d’això, el que es planteja és que no calen tants llocs de feina, sino que aquest nou model productiu sigui d’alt valor afegit i que per tant, generi menys llocs de feina, però que els que generi siguin millors. Novament, la premisa no em sembla del tot desencertada. Tantmateix, per acabar amb la precarietat -també la precarietat dels de casa- és insuficient i, com que és excloent, pot acabar sent fins i tot contradictòria.

En primer lloc, perquè productivitat no equival a salaris de forma automàtica: sense força col·lectiva que permeti institucionalitzar regles que n’orientin el repartiment els guanys es concentren en les butxaques del capital, unes butxaques d’unes poques persones, com diu l’evidència científica. En segon lloc, perquè condicionar unes condicions de vida digna al fet de poder accedir a un lloc de feina d’alta qualificació significa aixecar barreres d’entrada: perquè l’educació superior dista molt de ser d’accés universal; i perquè en una economia d’alt valor afegit la feina poc qualificada no desapareix per art de màgia: o es deslocalitza o es submergeix, i queda opaca i infrapagada. El repartiment sexual del treball n’és un cas molt clar, que té a més una especial rellevància quan es creua la condició de dona i la de persona migrada.  

De fet, i en vistes al conjunt de les dades analitzades, el model productiu actual no és precisament un model de baix valor afegit. Malgrat les febleses analitzades, l’estructura productiva actual genera llocs de treball de qualitat per sobre la mitjana estatal en sectors d’alt valor afegit, uns llocs de treball que, malgrat la desvalorització generalitzada de la força de treball, segueixen garantint bones condicions pels homes que no son estrangers tant al Principat com al País Valencià. El problema és que aquest model enfocat a l’exterior i desvinculat de les necessitats del conjunt de les persones treballadores del país és el responsable de la precarietat creixent, tant de locals com de foranis.

Per tant, si el problema és el model i no “els de fora”, les respostes han d’apuntar cap a una altra banda, precisament en nom del realisme. A més, si considerem que és hora de parlar del model productiu, i tenint en compte l’objectiu de reduir dependències externes (imperatiu en un context de crisi climàtica), cal tenir una visió global del conjunt del metabolisme productiu. No podem limitar la nostra proposta a una especialització millor en cadenes de valor, sino que cal que tinguem en compte quines son el conjunt d’activitats productives i reproductives que exigeix la reproducció ampliada de la vida en el nostre territori. A més, apostar per un model productiu autocentrat o relocalitzat vol dir també apostar per un model productiu que enforteixi i enxarxi el territori, i per tant, on l’ús del català tingui sentit (sense suggerir tampoc cap mena d’automatisme en aquest sentit).

Això té moltes croncrecions, però per exemple, pot voler dir apostar per reduir dependències externes reorientant recursos cap endins: condicionar la inversió estrangera a encadenaments locals i permanència (amb mecanismes reals de recuperació d’ajudes i, si cal, expropiació en cas d’imcompliment), blindar sectors estratègics a compra forana (com obre la porta la normativa europea), publificar intermediaris logístics i, on calgui, nacionalitzar infraestructures crítiques. Pot voler dir també establir un salari mínim que respongui a la realitat de la força de treball del territori i de la seva producció d’excedent (i que realment permeti viure),  responsabilitat solidària a tota subcontractació i al llarg de la cadena de valor, reducció de jornada sense reducció salarial amb fons sectorials i polítiques de fusió per fer un salt en economies d’escala. I pot voler dir també formalitzar i professionalitzar les tasques de cures, invertint i innovant en un sector que sempre oblidem quan proclamem més I+D.

És tot això més o menys realista que dir que hem de frenar la immigració perquè no n’hi ha per tots? En primer lloc, creure més realista una nova inserció mundial de caràcter competitiu, capaç d’inaugurar noves rondes de creixement virtuós al nostre territori, és ignorar la realitat fàctica del moment històric que vivim: un context d’estancament secular, de baixa rendibilitat, poc inversió i productivitat estancada, i d’emergència climàtica que obliga a reduir la demanda material i energètica global. Pensar que podem reproduir els patrons de desenvolupament del segle XX amb una millor posició dins les cadenes de valor és, més aviat, una forma d’escapisme.

És cert que en aquest context existeix sempre la opció de blindar el que tenim davant l’amenaça real d’escassetat que implicaria enfrontar la crisi climàtica sense qüestionar el repartiment de la riquesa que imposa la societat de classes i el dogma de mercat. Defensar el que encara ens queda i excloent-ne a la resta. Però aquest camí no proposa cap millora de les condicions de vida de la classe treballadora —ni tan sols de la que és autóctona-, proposa protegir l’estat actual de les coses, apostant per aprofundir en la desigualtat domèstica i exterior, mentres postposem un cop inevitable.

En segon lloc, si de ser realistes es tracta, la bateria de propostes que he recollit a tall d’exemple no estan tant allunyades del llindar de l’ordenament jurídic actual: hi ha qüestions que ja es comencen a explorar al projecte de la nova llei d’indústria de l’Estat espanyol, i d’altres que senzillament tenen una precondició que no surt d’un reglament: la correlació de forces entre el capital i el treball. És en aquest sentit que plantejar el model productiu en termes excloents és contradictori: una correlació de forces favorable al treball exigeix bastir majories socials, organitzades territorial o sindicalment als llocs de treball i als sectors. I aquestes majories necessàriament inclouen aquelles faccions de la classe treballadora del nostre país que serveix de laboratori per la desvalorització general a través de la consolidació d’un treball no regulat o mal pagat: les persones migrades i les dones. Universalitzar drets és molt més eficient que excloure:  tanca l’aixeta de la competència a la baixa i fa possible cosir aliances entre fraccions de la classe que avui es miren amb recel. D’això parlem quan diem que nativa o estrangera la mateixa classe obrera.