L’habitatge no pot ser un dret mentre sigui una mercaderia. Però… què implica ben bé treure l’habitatge del mercat? Com garantim que tothom tingui un sostre digne on viure? Com limitem -i en últim terme, abolim- les rendes immobiliàries? Les respostes habituals a aquestes i altres preguntes ara mateix tendeixen a l’ambigüitat, als maximalismes o a les sortides per la tangent. No saber donar resposta a tals qüestions és conseqüència de diferents formes d’immediatisme que reproduïm al sindicalisme d’habitatge i que ens dificulten avançar en les nostres aspiracions revolucionàries.

D’una banda, aturar desnonaments, ocupar seus bancàries i oficines públiques o acompanyar persones a serveis socials forma part d’una quotidianitat inevitable i, alhora, molt valuosa si la cuidem per tal de ser sindicats útils i propers amb la gent que experimenta la cruesa de les problemàtiques d’habitatge. Noobstant,siaixòéselque concentra l’activitat del sindicat, no construïm una base social àmplia ni articulem gaires conflictes que puguem guanyar a la propietat. Aquesta seria una forma d’immediatisme pròpia dels moviments de defensa veïnal.

D’altra banda, organitzant blocs en lluita, seccions sindicals per propietat i, en general, sortint a cercar el conflicte present als nostres barris i pobles amb iniciativa pròpia, estem fent sindicalisme d’habitatge. Aquest ha de ser el pal de paller dels sindicats. Però en això, generalment, encara ens manca iniciativa, experiència i victòries palpables. Practicar el sindicalisme d’habitatge amb èxit ens permet construir una base sindical forta, dotar de múscul la nostra lluita i, per tant, transformar la correlació de forces existent. Però aquest múscul, per a què el volem? A què aspirem quan tinguem una correlació de forces més favorable? Si no lliguem tota aquesta feina amb una proposta a mitjà i llarg termini, també desenvolupem un immediatisme de caràcter sindical.

Així és que s’explica la necessitat d’un programa que abordi la qüestió de l’habitatge en la seva totalitat.

Superar la mirada sindical

El nostre objectiu és transformar radicalment les relacions de la propietat urbana, els mecanismes d’aprovisionament d’habitatge basats en la renda i la producció capitalistes, així com la mediació del mercat per accedir-hi. Aquesta és la parcel·la del capitalisme que des del sindicalisme d’habitatge aspirem a transformar d’arrel per arrencar-la de les seves urpes, per fer-la nostra. I aquí rau la importància de disposar d’un programa que interpel·li al gruix de la nostra classe, la necessitat del treball militant de base per tal de socialitzar-lo i la rellevància d’inserir-lo en una estratègia per fer-lo avançar.

En la fase d’intercanvi (compravenda i lloguer, especialment en aquest últim cas) es realitza la major part de l’extracció de rendes i és on apareix un antagonisme entre rendistes i residents. Per aquest motiu, és en aquesta fase que s’organitza el conflicte sindical. Però les relacions de propietat venen determinades també -i, de vegades, de forma més acusada- per la producció de l’habitatge (promotores i constructores), així com per l’esfera financera o pel model de reproducció social. El programa, per tant, no pot incidir només en la fase de la cadena d’aprovisionament en què organitzem actualment el conflicte.

El discurs hegemònic dels partits del capital sobre la crisi d’habitatge és que falta oferta i, en conseqüència, que la solució és continuar-ne construint. La crítica la tenim clara: aquesta mesura només fomenta la reiteració del cicle d’acumulació residencial i que la construcció de noves cases alimenti el circuit d’extracció de rendes. Però quina proposta hi contraposem? Tendim a evitar parlar del procés productiu de l’habitatge i, com assenyalàvem, en centrar-nos només en l’esfera de l’intercanvi. A tall d’exemple, veiem com les principals reformes impulsades durant l’últim cicle de lluites han incidit en el mercat del lloguer a través de la regulació de preus, en les condicions contractuals i residencials de les llogateres, com també en mesures d’urgència en casos de desnonaments. Pràcticament, no s’ha incidit en altres etapes del procés d’aprovisionament de l’habitatge, ni tampoc han transformat altres vies d’accés com la compravenda.

És per això que necessitem un full de ruta que ens orienti les pròximes passes, que ens condueixi a victòries concretes i ens faci avançar. Cal que sortim de la fase defensiva en la qual ens trobem i fem una proposta alternativa al model actual de relació social i econòmica amb l’habitatge. Una proposta que interpel·li sentits comuns i que ampliï la capacitat del moviment.

La reforma urbana popular

Nosaltres proposem adoptar un marc programàtic comprensiu: la Reforma Urbana Popular. El concepte de reforma urbana no és de nou encunyament. S’ha emprat històricament per a afrontar els problemes derivats del desenvolupament urbà i la falta d’habitatge assequible i, particularment en la tradició socialista, com a forma de referir-nos a mesures per fer front a l’acumulació residencial i de propietat urbana, així com a l’urbanisme desenvolupat pel model capitalista.

Volem fer una defensa de la reforma, a la que no ens podem permetre renunciar des de posicions revolucionàries, ja que aquesta pot suposar una gran eina de generació de conflicte, de conquesta de drets, d’ampliació de la base i d’influència en el sentit comú de la societat. Cal que disputem el camp de la reforma al reformisme. Per aquest motiu, i per les limitacions de les reformes urbanes de caràcter estatalista, el caràcter popular ha de ser una qüestió central d’aquest programa, en el sentit de legitimar les formes d’autoorganització i disputa de la classe treballadora pel dret a l’habitatge, així com de guanyar terreny i capacitat d’organitzar en termes propis la qüestió de l’habitatge. En altres paraules, de construir un poder propi de caràcter sindical.

La Reforma Urbana Popular ha de sintetitzar el gruix de les reivindicacions històriques del sindicalisme d’habitatge, i com apuntàvem, ampliar-les a tot l’actual procés d’acumulació residencial. Podem començar per agrupar importants mesures en tres eixos:

• Desmercantilització: si l’habitatge és un dret, no pot ser un negoci. Cal limitar la compravenda de l’habitatge a un ús exclusivament residencial -impedint que es comprin habitatges per a ser posats per llogar o especular- i promoure altres formes d’adquisició que passin per la cooperativització i la propietat pública. Caldria impulsar mesures que dificultin o impossibilitin l’especulació, el rendisme i l’ús turístic dels habitatges. Incloem en aquest punt mesures per tal de rebaixar el preu dels lloguers i impulsar contractes indefinits. Alhora, hem d’estudiar mesures que permetin traçar alternatives a l’actual sistema de crèdit hipotecari.
• Democratització: recuperar la riquesa social. Posar traves al mercat no és suficient, donada l’actual situació d’acumulació de propietat immobiliària. Cal limitar el nombre d’habitatges en propietat i socialitzar-ne l’excedent, posant- lo a disposició de persones que resultin beneficiàries de la Reforma Urbana Popular i d’un Parc Col·lectiu d’Habitatge sota control sindical, així com expropiar els pisos buits o d’ús turístic i donar-los ús residencial. En aquest sentit, cal anar despullant el dret de propietat dels seus atributs, a favor de les persones que en són usufructuàries.
• Universalització: garantir l’habitatge per a tothom. Cal elevar el dret a l’habitatge constitucionalment i aplicar una moratòria indefinida de tots els desnonaments, planificar la construcció pública i cooperativa d’habitatge, així com legitimar l’ocupació d’habitatges buits. Enllacem en aquest punt les mesures per a democratitzar l’accés a l’habitatge, posant a disposició de la classe treballadora els habitatges excedents segons les necessitats. En aquest sentit, també cal descriminalitzar el barraquisme, entenent que aquest és conseqüència de la impossibilitat d’accedir a un habitatge, i que l’Estat busca desposseir-nos de la capacitat de cercar un sostre pels mitjans propis.

Reptes entorn del programa

A l’hora d’entomar el procés d’elaboració del programa és necessari que afrontem una sèrie de reptes que ens encaminin a una proposta tan acurada com sigui possible.

En primer lloc, per traçar una estratègia cal elaborar una bona anàlisi de conjuntura. L’objectiu principal és saber on estem per definir les tàctiques més encertades. Hem d’entendre quina és la dinàmica concreta de l’habitatge en l’economia, com s’estructura la propietat i què passa amb l’habitatge més enllà del rendisme, entre altres factors. Cal conèixer en profunditat les diferents fases del cicle d’aprovisionament de l’habitatge i fer-ne una traducció al nostre territori i al nostre programa. Les aportacions que s’han fet en aquest respecte han sigut fins ara, sobretot, d’àmbit acadèmic i expert. Cal que sigui un coneixement a disposició de les militants i hem d’assumir la responsabilitat de fer-nos- el nostre.

En segon lloc, cal saber definir i emmarcar de manera precisa el paper de la reforma dins el programa. La història ens ensenya el gran risc d’acabar caient en la concepció de la reforma com un fi, i no com un mitjà. El reformisme drena el potencial revolucionari de la lluita per la conquesta de drets socials i fa més sòlid l’engranatge de l’Estat amb les molles que representen les reformes cosmètiques. La reforma d’un programa revolucionari ha de ser una eina, com apuntàvem. Ha de bastir els fonaments per la construcció d’un poder popular que s’erigeixi, a poc a poc, sobre una teoria que configuri l’alternativa a les relacions que actualment articula l’Estat capitalista.

En aquesta línia, cal reconèixer que el moment històric actual ens situa en una correlació de forces que fa impossible eludir el paper de l’Estat. No n’hi ha prou amb enunciar que l’habitatge sortirà del mercat i passarà a disposició de la classe treballadora: hi ha un camí llarg entre lluitar per un lloguer social i abolir la propietat privada, i ens hem d’atrevir a esbossar-lo. Tanmateix, també som plenament conscients de les contradiccions que implica dependre de l’Estat per fer valer les nostres propostes. Precisament per això, cal desenvolupar eines sindicals pròpies i independents que superin el seu caràcter merament defensiu i esdevinguin veritables institucions de la classe treballadora, capaces d’organitzar l’accés a l’habitatge de manera creixent. Així doncs, el programa ha d’estar pensat, tant per disputar reformes com per desenvolupar formes autònomes i de poder propi com a classe.

Cal trobar un equilibri virtuós entre avançar tàcticament en reformes que permetin tant millores immediates com acumular força i consciència, i avançar estratègicament en la construcció d’alternatives pròpies que no depenguin de la voluntat institucional. No estem construint des de zero: podem prendre l’exemple de reformes impulsades per processos revolucionaris històrics. El programa pot i ha de contemplar un gran espectre de mesures que vagin des de l’expropiació d’habitatge i el sòl, fins a la construcció d’un poder popular autònom basat en pràctiques comunals i de suport mutu, passant per la desmonetització de l’habitatge i de la mateixa terra, així com la planificació i distribució democràtica d’aquests. En l’actualitat, aquest horitzó de poder popular el trobem en la creació d’un Parc Col·lectiu d’Habitatge fruit d’expropiacions sindicals, en blocs consolidats a través de la cooperativització i en altres formes de socialització real de l’habitatge que abonin i germinin aquesta parcel·la que disputem a les urpes del capitalisme des del sindicalisme d’habitatge.

Per acabar, és essencial que l’elaboració del programa contribueixi a la construcció i la cohesió del sindicalisme d’habitatge. Ha de ser un procés formatiu i mobilitzador que permeï i ampliï la nostra base sindical. Això implica un treball militant conscient de socialització del programa cap a la base, a través de l’agitació i la mobilització. El programa ha de connectar allò que ja fem amb allò que volem arribar a fer. Fer possible que cada desnonament aturat, cada bloc en lluita, cada secció sindical per propietat, cada negociació col·lectiva amb un rendista, no siguin només respostes a una urgència, sinó passos conscients dins d’una estratègia de transformació de les relacions de la propietat urbana.

El programa no pot ser un document que s’escriu i es guarda. Ha de ser una eina que es construeixi mentre es lluita. Es construeix quan convertim el conflicte contra la propietat en escola política. Quan transformem l’experiència dispersa dels barris en proposta comuna. Quan fem que la nostra gent entengui no només contra què lluita, sinó per a què lluita.

En aquest sentit, la Reforma Urbana Popular no és una proposta definida i tancada. És l’intent de donar forma programàtica a una intuïció que ja recorre el moviment: que l’habitatge no pot deixar de ser mercaderia només regulant el mercat, sinó alterant les bases mateixes que el sostenen. I això implica intervenir sobre la producció, l’intercanvi, les finances i la reproducció social de manera coordinada, amb un horitzó clar de desmercantilització, democratització i universalització. La Reforma Urbana Popular només tindrà sentit si és capaç d’arrelar en la pràctica del sindicalisme d’habitatge, si és apropiada per la seva base i si orienta les seves pròximes passes i conforma els seus desitjos.