Tens una llarga experiència en judicis polítics.

Porto més de quaranta anys de trajectòria professional. Pel que fa a casos «polítics», aquí hi hauria tots els procediments que hem portat a jutjats i tribunals de Bilbao i Biscaia, però també d’Euskal Herria, per tortures, molts amb sentències condemnatòries i amb el problema que aquestes condemnes han acabat en indult. I també he exercit com a acusació particular en nom de la família de Juan Mari Ormazabal, Turko, Inaxi Zeberio i d’unes quantes persones més que van resultar mortes com a conseqüència del que en direm enfrontaments amb l’Ertzaintza. També he exercit a l’Audiència Nacional (AN), a tots els macrojudicis, des del 18/98 fins al darrer que hem fet, l’any 2021, el sumari 13/13. I al Tribunal Suprem (TS), en tots els processos d’il·legalització: d’Herri Batasuna (HB), Batasuna, Euskal Herritarrok (EH), el Partit Comunista de les Terres Basques (EHAK), a la Sala Especial de l’article 61 de la Llei orgànica del poder judicial, i al judici a la Mesa Nacional d’HB, a la Sala Segona. I, després, al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), perquè s’hi han portat moltes denúncies i algunes les hem guanyades.

Pel que fa a l’AN, se li han fet moltes crítiques, considerant-la un tribunal especial.

Quan desapareix el Tribunal d’Ordre Públic (TOP) es crea l’AN amb una llei especial per substituir-lo i, teòricament, el seu camp d’acció té a veure amb delictes de terrorisme, de blanqueig de capitals i delictes d’àmbit de tot el territori nacional. Teòricament, se li vol donar el caràcter de tribunal no especial, però la realitat és que ho acaba sent, per les causes que porta, per la legislació que aplica i també per la manera com es fa el nomenament dels jutges, pel Consell General del Poder Judicial (CGPJ), per interès de part. Hi ha estat Concepción Espejel, que la hi van posar precisament perquè hi havia uns judicis molt determinats i hi va estar dictant resolucions respecte als presos i les preses bascos d’una naturalesa determinada. I després l’han portada al Tribunal Constitucional (TC) a continuar fent el mateix. Però és que quan algun jutge ha posat en solfa el partit o alguna institució, l’han retirat; és el cas de Carlos Bueren o de Baltasar Garzón.

En relació amb els delictes que investiga, allò lògic seria que els investigués el jutge natural, que s’evita per a aquest cas, la qual cosa ja és una mostra d’excepcionalitat. A més, té una legislació concreta i específica, que és tot el que té a veure amb la incomunicació i la impossibilitat que la persona detinguda tingui un advocat designat per ella. Està més que acreditat que la incomunicació dels detinguts possibilita l’existència de maltractaments i tortures, perquè aquests detinguts escapen del control judicial durant el temps en què es troben a les dependències policials. La conseqüència següent és que, quan s’aconsegueix que hi vagi el metge, tampoc pot ser designat, sinó que és el metge de l’AN. Si quan aquesta persona passa a disposició judicial se’n manté la incomunicació, se la priva d’un dret fonamental: el dret a l’assistència lletrada per la persona que designi ella. A més, molts procediments es declaren secrets; el secret durant un temps inacabable i es manté sense cap explicació. El secret vulnera el principi d’igualtat entre les parts, perquè, mentre que el Ministeri Fiscal ho coneix tot, la defensa, no i, a més, permet fer diligències a l’esquena de la defensa, la qual, si hi pot intervenir, és més tard. A conseqüència de tot això hi ha un munt de declaracions autoinculpatòries, que sovint són l’únic element probatori per a condemnar. És veritat que la jurisprudència ho ha anat corregint, però la realitat és que hi ha molta gent condemnada amb aquests elements.

Crida l’atenció que, a mesura que el règim de la monarquia reinstaurada es consolidava, l’AN, per comptes de desaparèixer o reduir les seves competències, les hagi augmentades.

L’AN té una vis atractiva: en un moment concret no hi havia uns delictes, però després, quan s’introdueixen, la competència és de l’AN. Les lleis no són neutres; es fan d’acord amb la majoria que hi ha a cada moment i dels interessos que la majoria vulgui respectar a cada moment. Si vols que determinats temes es portin al jutjat que és més bo per als teus interessos, fas la modificació legal, el fiques en el capítol de terrorisme (p. ex., l’enaltiment) i aleshores, automàticament, la competència és de l’AN. Després dius: «Ara crearé els jutjats centrals de Vigilància Penitenciària» i, aleshores, tot el seu funcionament depèn també de l’AN. I amb això controles tot el que té a veure amb la situació penitenciària dels presos i amb qüestions que se t’han escapat de les mans, perquè, quan els competents eren els jutjats de Vigilància Penitenciària de cada presó, hi havia solucions molt diferents de les que hi ha ara. Fins i tot jo vaig poder posar sobre la taula la llibertat de Manu Azkarate, que la hi va concedir Manuela Carmena quan era jutgessa de Vigilància Penitenciària de la presó on era Azkarate. Però vist això, i el que va passar aquí, a Bilbao, on la jutgessa de Vigilància Penitenciària donava el tercer grau a la gent que era a Martutene per malalties greus i incurables, van decidir llevar les competències als jutges de Vigilància Penitenciària i crear els jutjats centrals de Vigilància Penitenciària. I, com que sota la capa del terrorisme hi cap tot, i hi caben també les vulneracions de drets, doncs també hi cap això. Com que tampoc volen donar a entendre que això és un tema excepcional, el que fan és convertir-ho en normal ficant-ho a la legislació ordinària.

En el marc d’aquesta «vis atractiva» de l’AN, és especialment qüestionable que conegui també dels delictes d’«enaltiment del terrorisme», que, en realitat, són simples delictes d’opinió, no pas delictes connexos al «terrorisme».

Nosaltres podem dir que això ni tan sols es pot considerar delicte, però és que nosaltres no hem fet la llei. Nosaltres no faríem una llei així, perquè un principi fonamental és la lliure expressió d’idees i el dret a la participació política. Que tu diguis alguna cosa del rei o que critiquis l’actuació de les institucions de l’estat teòricament no és res més que un exercici de la lliure expressió d’idees. A més, en molts casos ho ha dit el TEDH. Jo he tingut un judici amb Tasio Erkizia; el van condemnar per enaltiment del terrorisme per la participació en un acte a Arrigorriaga d’homenatge a Argala, i Estrasburg ens ha dit que allò no era delicte. Però hem hagut de fer tot el recorregut fins a Estrasburg i l’han indemnitzat, però gairebé deu anys després de la condemna. Si, al final, Europa et diu constantment que això no pot ser enaltiment, aquest delicte potser s’haurà de modificar. Ja hi ha propostes al Congrés perquè es modifiqui, però no hi ha acord ni majoria suficient.

Amb la derogació de la Llei orgànica 9/1984, de 26 de desembre, «contra l’actuació de bandes armades i elements terroristes i de desenvolupament de l’article 55.2 de la Constitució», va desaparèixer el delicte d’«apologia del terrorisme», que quedava subsumit en l’apologia dels «delictes contra la seguretat interior de l’estat», de l’article 268 del Codi penal de 1973. El Codi de 1995 no va recollir cap delicte d’apologia específica de delictes polítics, però una reforma de 2000 el va reintroduir amb el nom d’enaltiment del terrorisme (nou article 578).

No han llevat mai el delicte; ha tingut noms i conceptes jurídics diferents, però ha existit sempre. L’apologia del terrorisme no desapareix; es canvia a enaltiment perquè calia provar aquests elements. Tens el delicte d’apologia amb unes característiques i uns requisits objectius i subjectius; com que les sentències estan absolent la gent, doncs el canvies i hi poses enaltiment, on, a més, afegeixes «i qualsevol altre acte de naturalesa similar». I aleshores ja hi entra absolutament tot. La legislació espanyola s’ha anat adaptant no perquè hi hagi més drets, sinó que, veient el que passava, s’han anat fent lleis i modificacions legals per considerar delicte coses que, en realitat, són manifestacions d’opinió. Quan s’interrompia un ple, o quan es feia alguna actuació al Parlament, no hi havia cap delicte concret sobre això. I el van posar. Per què? Doncs perquè hi havia gent que anava als plens, treia pancartes… En l’únic cas en què s’ha restringit l’abast del delicte ha estat amb la introducció del tipus atenuat del delicte de pertinença i col·laboració, perquè Europa els ha dit que ho facin. Estrasburg i Nacions Unides van dir a l’Estat espanyol que el fet de mantenir el criteri d’integració i de col·laboració com estava perjudicava les persones que no feien actes relacionats directament amb la violència o que tenien algun altre tipus d’activitats, que podien ser una forma de col·laboració o integració, però que no eren estrictament el que es recollia. I això va portar com a conseqüència que l’any 2015 s’introduís l’article 579 bis del Codi penal, que possibilita que, segons l’actuació de cada persona i del resultat concret dels seus actes, la pena es redueixi molt.

Amb el pseudoconcepte de terrorisme s’ha pretès restringir l’abast del concepte de delicte polític.

Si parteixes de la concepció dels qui fan les lleis, el delicte polític no existeix. Aleshores, totes aquestes actuacions que tu pots entendre que podrien estar emparades per algun marc d’una altra naturalesa, per als estats són terrorisme. Aleshores el concepte de terrorisme s’eixampla cada cop més i es restringeixen cada cop més els drets.

La Constitució espanyola nega el caràcter de delicte polític a l’anomenat terrorisme pel que fa a les extradicions (art. 13.3). Tanmateix, tant la legislació especial de contrainsurgència, posteriorment introduïda a la legislació processal ordinària, com la jurisprudència del TC equiparen el «terrorisme» i la rebel·lió. I precisament la rebel·lió ha estat considerada històricament com la màxima expressió del delicte polític (p. ex., des del punt de vista del tractament penitenciari, a la llei espanyola de 15 de febrer de 1873).

L’extradició té una legislació especial i concreta. Perquè tu donis l’extradició a algú o perquè et donin a tu l’extradició d’algú, cal que el tipus delictiu estigui regulat a tots dos estats de la mateixa manera. És a dir, si jo vull demanar l’extradició, p. ex., de Puigdemont, perquè l’acuso d’un delicte de rebel·lió, l’estat on es troba ha de tenir aquest delicte regulat com a rebel·lió i ha de coincidir amb el que jo en dic aquí. I, a més, si presento qualsevol tipus de prova en relació amb la petició d’extradició que faig, aquesta prova s’ha d’haver obtingut sense vulneració de drets fonamentals. I en el procediment d’extradició hi ha un judici, en el qual la persona es pot defensar i acreditar aquests elements. I hi ha una resolució judicial, contra la qual es pot recórrer davant diferents tribunals, tant aquí com allà. Què ha passat amb això i què passava a l’Estat espanyol? L’Estat espanyol va sol·licitar l’extradició d’un munt de gent que era a Llatinoamèrica, a l’Estat francès i a Europa. Quin problema hi havia? Que els tribunals a què la sol·licitava sovint la hi denegaven, perquè la prova que presentava l’havia obtinguda vulnerant drets fonamentals. Aleshores es va crear l’ordre europea de detenció (OED), que evita el judici; es concedeix o no, i només es pot recórrer contra l’oportunitat de l’ordre, però no s’entra en el fons. I, amb això, l’Estat espanyol s’evita el procediment d’extradició i provar que el delicte existeix. I després hi ha la capa europea del terrorisme: a partir de l’any 2001, com a conseqüència dels atemptats de l’11S, el concepte de seguretat canvia i tot és molt més fàcil.

Com heu plantejat històricament les estratègies de defensa en els judicis polítics?

Sempre ens hem coordinat molt bé entre tots; hem fet un plantejament concret d’acord amb els objectius que volíem aconseguir a cada judici: què volíem destacar, les qüestions de vulneracions de drets que havíem de plantejar, acreditar les febleses de les proves amb altres proves i contextualitzar les coses, amb l’objectiu final d’aconseguir l’absolució de tothom.

Al judici 18/98 la sentència va vulnerar el principi de legalitat penal; les acusacions ni tan sols van formular cap imputació concreta sobre actes violents, sinó que es limitaren a al·legar afinitat ideològica entre els acusats i ETA.

El 18/98 és un dels primers macrojudicis sota el paraigua del tot és ETA. Hi ha una tesi que marca tot el procediment: el que denominen projecte Udaletxe i, a partir d’aquí, es construeix una tesi policial, que es reafirma amb una cosa que anomenen informes pericials d’intel·ligència, que no deixa de ser la tesi policial traslladada a un informe i que pretén substituir la tasca que ha de fer el jutge: analitzar les proves i, com a conseqüència d’això, dictar una resolució. Nosaltres hem presentat moltíssims recursos i hem fet manifestacions sobre els informes pericials d’intel·ligència. Al final, hi ha hagut resolucions contradictòries (en algunes coses el mateix TS ens els ha admès; en d’altres, no), però és molt evident que aquests informes no són pericials, perquè no són cap perícia tècnica sobre temes que el jutge desconegui (p. ex., informàtica), sinó valoracions de documents.

Tant en aquest judici com en el del cas Haika-Segi, les defenses vau denunciar vulneració del dret a la defensa per traduccions errònies d’alguns documents i de les declaracions dels deponents en èuscar al judici oral.

Molts d’aquests documents estan escrits en èuscar i nosaltres hem demostrat en els procediments que el qui fa aquestes anàlisis no té prou capacitació ni formació per traduir i que les anàlisis que es fan amb aquestes traduccions no s’ajusten a la realitat, tenen errors importants, que condicionen el document. I això és una realitat que ha passat al 18/98 i amb la major part dels informes que es fan. I un altre problema important en tots aquests judicis és la participació dels traductors de l’AN. Al judici 18/98 la traducció d’algunes frases era esperpèntica. Recordo la declaració d’Inmaculada Berriozabal, que parlava de quan treballava, i va declarar en èuscar biscaí. En biscaí, treballar es diu behar egin. Va dir: «Ni behar egiten ari nintzenean…» [quan treballava…] i la traducció fou «cuando estaba en Biarritz». També recordo el primer judici de Jarrai-Haika-Segi, amb la pancarta que vaig fer desplegar a la intèrpret, on posava ETTak apurtuko ditugu [trencarem les ETT] i la intèrpret va traduir «ETA romperá las ETT». Tampoc sabia traduir antolatu [organitzar] i, quan li vam dir el que significava, ens va etzibar que ens inventàvem paraules, que aquesta paraula no existia. Però és que, al judici d’il·legalització d’EHAK, al TS, la mateixa intèrpret va fer una traducció que, al final, el president del tribunal li va dir que era impossible. I aleshores la senyora intèrpret va dir que ella no traduïa, sinó que interpretava. Recordo que jo, molt enfadada, li vaig dir que a interpretar, al teatre, que allò era un judici i que, si ella interpretava el que li venia en gana, estava causant un perjudici irreparable a les persones que estaven jutjant. Això què fa? Doncs que sovint, al final, la gent acabi parlant en castellà. Però, sobretot, tens un problema i és que t’has de mirar amb lupa les traduccions dels textos i presentar sempre una pericial, per contrastar, perquè, si no, et pots trobar una traducció que canvia el text, el context i el resultat.

Un dels aspectes més criticables de la legislació processal espanyola des d’aquest punt de vista és que la mateixa Llei d’enjudiciament criminal autoritzi l’ús d’intèrprets no professionals al judici oral, fins i tot quan el deponent declara en un idioma oficial en algun territori de l’Estat.

La llei ho autoritza, però després és qüestió de cadascú que t’hi sotmetis o no. Que la llei autoritzi coses no vol dir que estiguin ben fetes ni que sigui legítim fer-les. Amb la llei a la mà, pot anar a traduir qualsevol; el que passa és que a mi, tot i que parli l’anglès, no se m’acudirà traduir en un judici a algú que parla en anglès i dir que exerciré fidelment el paper, si no tinc prou mecanismes per fer la traducció, perquè no soc intèrpret. Jo tinc molt respecte per l’idioma i per la persona que estan jutjant (encara més si demanen una quantitat d’anys de presó contra ella). Però a l’AN hi havia gent que hi anava i jurava complir fidelment el seu paper i després no tenia els mecanismes ni els coneixements tècnics per poder fer la traducció. No eren traductors; era gent que sabia èuscar, però no és el mateix saber èuscar que traduir en un judici. Hi ha una carrera per a això. Al final, l’AN es va adonar que totes aquestes persones que feien aquestes traduccions no servien i es va fer una mena d’oposició amb l’Institut Basc d’Administració Pública. Això no vol dir que aquestes persones facin les traduccions fidelment, però almenys es va modificar el sistema.

El fet mateix d’haver de declarar amb intèrpret ja implica una certa afectació al dret a la defensa. Per assolir el reconeixement del dret a declarar en èuscar sense intèrpret als jutjats i tribunals ubicats al País Basc es va crear el Sindicat d’Advocats Euskalduns.

L’Estatut d’autonomia del País Basc diu que tenim dret a parlar en èuscar, i l’èuscar, a Euskal Herria, és una llengua oficial i tens dret a expressar-t’hi en qualsevol àmbit, incloent-hi els tribunals de justícia. Què passa? Que als tribunals de justícia de la Comunitat Autònoma Basca (CAB), en el moment en què va saltar aquest conflicte, no hi havia gent que en sabés (els que hi havia eren excepcions). El poder judicial només depèn de l’Estat, no està transferit. Els jutges que venen aquí venen segons els torns i la carrera judicial, i n’hi ha alguns que sí que són euskalduns, perquè són d’aquí; n’hi ha d’altres que han après èuscar vivint aquí, però la majoria venen d’on venen i parlen castellà. Igual que els fiscals, tot i que cada cop n’hi ha més que parlen èuscar, i que els secretaris judicials. Aleshores uns quants advocats i advocades vam plantejar que exigiríem que la gent que era euskaldun tingués un tribunal euskaldun i que, en cas que no els respectessin els drets lingüístics, no aniríem als judicis. Això va portar com a conseqüència que se suspenguessin alguns judicis, que s’obrissin expedients i hagués sancions a algunes persones.

Aquest moviment continua?

Continuem reivindicant la possibilitat de fer els judicis en èuscar. Jo, quan he estat al Parlament de Gasteiz, he presentat diverses proposicions no de llei en què plantejava que es creessin jutjats pilot a determinades zones euskalduns perquè s’hi puguin fer judicis en èuscar. Però de moment som molt lluny de poder fer un judici en èuscar. Els continuen fent amb traducció.