Una reedició de Feminisme socialista, cent anys després, era pràcticament una necessitat. El desconeixement públic que encara existeix sobre el passat de les dones socialistes i les seues lluites és sever, tot i que fa més d’un segle que les seues veus ressonen des del passat en els discursos d’avui. I el perfil de Maria Cambrils també ha sigut oblidat de la història general. Fins i tot es desconeixia gran part de la seua biografia i es va arribar a insinuar que es tractava del pseudònim de la signatura d’un home. Les investigadores que van estudiar la seua vida i la van rescatar de l’oblit –Ana Aguado, Rosa Solbes i Joan Miquel Almela, entre d’altres– la defineixen com la dona que més i millor va desenvolupar el pensament feminista dins el socialisme espanyol de principis de segle¹. A més, Maria Cambrils també destaca per la seua escriptura i l’ampla recepció dels seus textos. Segons la historiadora Ana Aguado, va ser una de les primeres i més significatives dones socialistes a nivell estatal: «Malgrat la seua formació autodidacta, va ser una de les poques dones que van escriure articles d’opinió política en la premsa espanyola en el primer terç del segle xx.» ²

A més, ens trobem actualment en un context de multiplicació de les idees feministes. Tot i que els blocs reaccionaris prenen posició, és una evidència que el feminisme s’ha hegemonitzat si situem els nostres temps en una perspectiva històrica ampla. Amb aquesta popularització del feminisme, els seus principis es troben en una gran pugna i la història pot aportar-nos llum per afrontar el futur. Maria Cambrils difonia les tesis socialistes sobre la impossibilitat de l’alliberament sexual i de gènere en el marc del capitalisme. Segons la nostra autora, «ni l’església ni la democràcia burgesa, ni cap Estat constituït a base del predomini capitalista, per alliberador que se’ns ofereixi, reconeixeran al mal anomenat sexe dèbil la identitat de drets ni la igualtat de condicions legals; negaran tota llibertat d’acció femenina, tant en l’ordre econòmic com en l’administratiu». 

Malgrat tot, per comprendre el seu pensament cal tindre en compte la historicitat del seu discurs i l’entorn en què va desenvolupar les seues idees. Com a militant del psoe d’entreguerres, es mostrava partidària d’un socialisme que identificava amb la llibertat, la democràcia i la igualtat. Ella va vertebrar les seues idees amb el pensament de Karl Marx a través de les lectures de Pablo Iglesias, i amb altres autors com John Ruskin, Jean Jaurès o August Bebel. No obstant això, va adoptar una posició crítica amb el comunisme bolxevic de la Tercera Internacional seguint la línia del seu partit des del III Congrés extraordinari de 1921³. Un tret característic del partit d’aquesta època va ser la bifurcació entre una retòrica revolucionària i una pràctica política reformista⁴. En aquest sentit, als textos de Maria Cambrils es pot observar una separació entre la lluita de classes en el sentit més econòmic contra el capitalisme i les demandes del feminisme, que ella emmarca majoritàriament en l’assoliment de la igualtat legal i les llibertats civils i jurídiques. Però aquesta divergència no és casual, ja que la desigualtat legal entre homes i dones era profunda i les dones es consideraven pràcticament menors d’edat. Per tant, la lluita pels drets civils es considerava una prioritat en les organitzacions femenines socialdemòcrates, en un marc internacional de protagonisme de la lluita pel sufragi durant els anys posteriors a la Gran Guerra.

Tot i que les solucions proposades per Maria Cambrils contra l’opressió femenina s’emmarcaven en les reformes legals, l’autora forma part d’una genealogia de feminisme socialista que amb el temps ha estudiat la impossibilitat de l’alliberament femení en el marc del capitalisme. A grans trets, la separació entre producció (àmbit laboral) i reproducció (àmbit familiar) durant el procés d’implantació del sistema capitalista va crear grans masses de dones de classe treballadora que estaven tan desposseïdes com els seus homes; però que en una societat cada vegada més monetitzada, tenien menys accés als salaris. Maria Cambrils va ser testimoni d’una de les fases d’aquesta evolució, que des de finals del segle xix va obligar tantes dones a fer-se obreres i operàries de tallers i fàbriques amb unes condicions laborals pèssimes, en contra dels tòpics que les dones no tenien treballs assalariats. Sovint es veien forçades a una condició de pobresa crònica i de dependència del salari masculí, mentre les lleis apuntalaven aquesta desigualtat. Com va afirmar la historiadora Mary Nash, es va aplicar tot un codi jurídic en què va predominar la noció que l’home era l’únic subjecte legal⁵. Per exemple, el Codi Civil de 1889 assenyalava que «el marit ha de protegir la dona, i aquesta obeir el marit, el marit és l’administrador dels béns o el marit és el representant de la seua dona»⁶, oferint un marc legislatiu clar per a aquesta subordinació patriarcal. Les dones no podien fer un ús lliure dels seus béns, «llevat quan es tracte de coses que per la seua naturalesa estiguin destinades al consum ordinari de la família, cas en què les compres fetes per la dona seran vàlides»⁷.

Amb aquest suport legislatiu i institucional, el control del cos femení era clau per l’acumulació burgesa del capital. El destí de les dones havia de ser el de la reproducció de l’espècie per poder crear més força de treball i fer girar la roda. Partint d’aquesta necessitat, es va reforçar el model de la dona domèstica i d’àngel de la llar, durament criticat per la nostra autora valenciana. Ella arremetia contra aquest destí imposat, tan estès a la València de principis del segle passat, ja que el definia com un segrest de les llibertats de les dones a mans de l’autoritat abusiva dels homes i del capital⁸. Segons la historiadora Ana Aguado, Maria Cambrils va analitzar les causes de la subordinació femenina amb molta extensió i profunditat i va proposar la necessitat que les dones adquiriren consciència i actuaren al respecte⁹.

En aquest context de domesticació del model de feminitat, la potència de la investigació científica es va posar al servei d’uns rols de gènere patriarcals, segons ha estudiat àmpliament la historiadora Nerea Aresti¹⁰. Cercles d’intel·lectuals, reformadors i científics tractaven de buscar explicacions biològiques i la diferència sexual començava a documentar-se des de l’anatomia i la fisiologia. És a dir, la diferència entre homes i dones es va portar a l’extrem i es buscava fonamentar-la en una nova veritat científica: la diferència biològica entre el cos femení i masculí. A elles se les associava amb la reproducció, la sensibilitat, les cures i l’esfera privada; a ells amb la producció, el treball, el coneixement, la força i l’esfera pública. La categoria «dona» va adquirir una ontologia pròpia, basada en un substrat biològic que la tornava immutable i al marge de qualsevol fenomen històric o cultural.

De fet, la negació de la inferioritat femenina va ser una de les tasques principals de les primeres feministes, a què Maria Cambrils es va dedicar intensament. Al grup de científics «partidaris que sigui col·locada la dona en un tron, però al mateix temps que se la relegui a les tasques domèstiques i a les funcions de la maternitat», els anomenava irònicament «els savis»¹¹. Entre els detractors de l’alliberament de les dones va destacar el metge i pensador Gregorio Marañón, a qui definia com una eminència en el camp mèdic però com un «pigmeu» en la seua crítica al feminisme¹². El científic defensava que les diferències anatòmiques de cada organisme indiquen clarament com la dona està constituïda per la maternitat i l’home per la lluita amb el medi i l’actuació social¹³. 

Davant aquestes idees de molts prohoms defensors de la inferioritat femenina, Cambrils va negar el fonament científic d’aquesta creença i va demostrar com existeixen una infinitat de dones professores, doctores, escriptores i sàvies que desmuntaven aquest principi. Ben al contrari, «la dona està dotada de raó per raciocinar, de memòria per retenir, d’entreteniment per conèixer, de voluntat per decidir i de cor per sentir. El sentiment d’allò bell, la idea d’allò gran, brota en l’esperit, i l’esperit, segons nosaltres, no té sexe». La nostra autora tracta d’eliminar la sexualització de les persones de l’equació, com a antídot per acabar amb el masclisme. Si l’esperit humà no té sexe, la desigualtat entre homes i dones no té raó de ser. Per tant, el feminisme de Maria Cambrils és humanista, en tant que no centra el subjecte de la seua lluita només en les dones sinó en l’alliberament de tota la humanitat a través de la destrucció de tot privilegi i del triomf del socialisme. Per comprendre Maria Cambrils en una perspectiva històrica àmplia, cal situar-la en la tradició del feminisme social originari que naix del republicanisme i del moviment obrer al context de les últimes dècades del segle xix. Aquesta tradició va ser fruit d’un llarg procés de presa de consciència de les dones treballadores que relacionava el gènere i la classe. Per a aquestes, el feminisme i el moviment obrer eren la mateixa cosa: instruments per a l’emancipació.

Per respondre a aquest ideari masclista profundament arrelat en la societat de l’època, Maria Cambrils va escriure el seu famós llibre Feminisme socialista i li va atorgar un títol tan directe per recalcar clarament que només en un món socialista les dones de totes les classes podrien ser lliures. En les seues paraules: «La llibertat i l’emancipació econòmica de tots els esclavitzats per la prepotència capitalista, així com el reconeixement dels drets que es neguen a la dona, només poden venir dels mitjans socialistes.» Segons aquesta, només els estats socialistes futurs podien garantir la independència femenina, ja que eren defensors de l’únic programa polític partidari de la fraternitat humana. Açò significava reconèixer les dones com a iguals i impossibilitar tot privilegi tant masculí com burgès, d’aquells que vivien a expenses de l’esforç productiu de la classe treballadora. Al remat, gènere i classe s’uneixen de forma particular al seu pensament i actuen conjuntament oferint una sèrie de propostes igualitàries a partir de la seua presència a les cultures obreres¹⁴.

En aquest afany d’agermanar el feminisme i el socialisme, Cambrils desmunta tant el feminisme catòlic com l’aristocràtic catalogant-los com a fal·làcies, enganys i, fins i tot, deformacions ideològiques. El primer el considera una secta tradicionalista que victimitza les dones i les condemna a la ignorància i a la submissió. El segon l’enquadra en les aspiracions de les dones aristocràtiques de mantindre la polarització entre classes socials ignorant les necessitats de les dones obreres. En aquest sentit, no es va mostrar partidària de la creació de fronts únics de dones basats en l’interclassisme femení. Al remat, afirmava: «Som socialistes perquè hem comprès i reconeixem que únicament el socialisme treballa per la igualtat en tots els ordres de l’humà dret per als dos sexes.»

Les propostes de Maria Cambrils contra la desigualtat sexual que trobem al seu llibre són variades, però les principals es poden agrupar en dos: aconseguir la igualtat legal i civil entre homes i dones i organitzar les dones en les agrupacions femenines socialistes per intervenir en la vida pública i administrativa (per millorar la cultura general, la salubritat col·lectiva i l’abaratiment de les subsistències). A més, per a l’autora era clau l’activitat propagandística per a convèncer les dones que el socialisme és l’únic sistema veritablement igualitari i que segueix els principis de la raó i la justícia. I també calia fer veure, encara que sembli evident des d’una mirada contemporània, que les dones són éssers humans amb drets indiscutibles i iguals capacitats, que no han de resignar-se a ser subordinades ni esclaves. Per demostrar-ho, Maria Cambrils defensava la necessitat d’educar homes i dones amb els mateixos mètodes i sense restriccions i amb les mateixes oportunitats per a la classe treballadora.

En definitiva, la valenciana Maria Cambrils en aquest llibre publicat ara fa cent anys no buscava originalitat, bellesa o innovació. El seu propòsit era la raó pràctica i directa contra el capitalisme i el patriarcat i totes les seues institucions derivades que feien de les dones éssers desposseïts i ignorants. I la seua aportació va ser la de sintetitzar moltes propostes estratègiques socialistes i feministes en un únic llibre. Les seues idees dotaven d’una cohesió a la demanda de drets femenins, que es van materialitzar de manera parcial amb l’adveniment de la Segona República. Sense la formulació sistemàtica del feminisme històric de totes aquestes reclamacions, nosaltres avui no gaudiríem de cap dret ni llibertat femenina. Al remat, Maria Cambrils ens presenta un text ple d’esperança i emmarcat en un règim de temporalitat que mira al demà. Per a la nostra autora, «el futur és per als qui lluiten pel socialisme».

Èpileg del llibre “Feminisme Socialista” recopilació de textos de Maria Cambrils publicat a la col·lecció “El Fil Roig” de Tigre de Paper i Lo Diable Gros

1. Solbes, Rosa; Aguado, Ana; Almela, Joan Miquel (ed.); op. cit., p.19. ↩︎
2. Aguado, Ana: «Maria Cambrils: Socialismo es igualdad». A: Solbes, Rosa; Aguado, Ana; Almela, Joan Miquel (ed.); op. cit., p.  59. ↩︎
3. Tot i el posicionament definitiu del psoe amb la socialdemocràcia i el rebuig del comunisme de la III Internacional, aquest va ser el gran debat del partit durant els anys previs i posteriors i no hi havia un consens intern inequívoc. Les posicions internes divergien i hi va haver molts debats complexos. ↩︎
4. Sánchez Castillo, Adrián: «psoe: raíces históricas de una pervivencia», A: Jacobin Revista, 20 de febrer del 2021. ↩︎
5. Nash, Mary: «Género y ciudadanía». A: Ayer, núm. 20 (4), 1995. ↩︎
6. Reial Decret del 24 de juliol de 1889, pel qual es publica el Codi Civil. Articles 57, 59 i 60. ↩︎
7. Reial Decret del 24 de juliol de 1889, pel qual es publica el Codi Civil. Articles 62. ↩︎
8. FOTO: Paulino, Vicente: «Ofrenda al trabajo». A: El Socialista, 1 maig 1926. ↩︎
9. Aguado, Ana: «Maria Cambrils: Socialismo es igualdad». A: Solbes, Rosa; Aguado, Ana; Almela, Joan Miquel (ed.); op. cit., p. 63. ↩︎
10. Aresti, Nerea: Médicos, donjuanes y mujeres modernas: los ideales de feminidad y masculinidad en el primer tercio del siglo xx. Euskal Herriko Unibertsitatea. Bilbao, 2002; «Pensamiento científico y género en el primer tercio del siglo xx». A: Vasconia: Cuadernos de historia – geografía, núm. 28, 1998; «El ángel del hogar y sus demonios. Ciencia, religión y género en la España del siglo xix», A: Historia contemporánea, núm. 21, 200. ↩︎
11. Cambrils, Maria: «Hasta los sabios se atreven». A: El Socialista, 28 de gener del 1925 ↩︎
12. Aresti, Nerea: Médicos, donjuanes y mujeres modernas: los ideales de feminidad y masculinidad en el primer tercio del siglo XX. Euskal Herriko Unibertsitatea. Bilbao, 2002, p. 245. ↩︎
13. Marañón, Gregorio: «Ensayos sobre la vida sexual». A: Marañón, Gregorio: Obras completas, Vol. III, Espasa-Calpe. Madrid, 1972, p. 247-345; Castejón, Ramón: «Marañón y la identidad sexual: biología, sexualidad y género en la España de la década de 1920». A: Arbor, 2013, núm. 189, p. 4. ↩︎
14. Aguado, Ana: «Maria Cambrils: Socialismo es igualdad». A: Solbes, Rosa; Aguado, Ana; Almela, Joan Miquel (ed.); op. cit., p. 50. ↩︎