INCUBACIÓ

Benvolgut diari,

Deixa’m que t’expliqui una història. Aquesta història transcorre a finals del passat segle, quan totes aquelles persones en les quals es feia carn un desig contra la feminitat i la masculinitat institucionalitzades havien d’obeir a senyors amb bates blanques. Ells els deien que patien una malaltia, però que existia una recepta per a la seva cura: obediència, silenci i invisibilitat. Ells els deien que l’única cosa que podria fer-los felices era ocultar que un dia van tenir una aparença diferent. Ells els deien que per a això havien de convertir-se en els homes perfectes i les dones perfectes. Semblar-se el més possible a la imatge que la societat del seu temps tenia de la identitat a la qual havien triat mudar-se. «Passar» per un més. Per descomptat, així ho explica la història, «passar» no era una cosa que estigués a l’abast de tot el món, implicava una forma d’existència marcada per una posició de classe, raça, estatus nacional i capacitat entre altres requisits no anomenats.

Però de sobte…

En la dècada dels noranta, als Estats Units, va irrompre una força col·lectiva inesperada. La seva militància vestia una misteriosa samarreta. Unes lletres sagnants, les quals evocaven al logotip de Rocky Horror Picture Show, deixaven llegir: «L’AMENAÇA TRANSSEXUAL». En un context en el qual a les persones trans se’ls ensenyava -i obligava materialment- a desitjar semblar-se el més possible a la norma cis, ellis van decidir fer tot el contrari. Res més aterrador que esdevenir visiblement, alegrement, trans. «Qualsevol pot ser una amenaça», advertien. Qualsevol persona normal del carrer, el teu veí o veïna, homes i dones respectables, podien amagar un aterridor secret. Ningú estava a resguard dels seus efectes. No, tu tampoc.

aquesta és la història d’una amenaça. x

FASE I – LATÈNCIA

Introducció: La contrarevolució cis

Abans de començar, un petit incís: Aquest text dona resposta a un fenomen reaccionari d’abast internacional, amb l’administració de Donald Trump al capdavant. No obstant això, crec que requereixo aclarir que les meves hipòtesis s’emmarquen en un context europeu de creixent autoritarisme dels estats neoliberals. L’alliberament trans, com a part d’una lluita anticapitalista més àmplia, ha de ser internacionalista. Per aquesta raó, tenim la tasca d’incorporar les perspectives i experiències concretes d’altres territoris del món, però també la responsabilitat de no universalitzar els escenaris socials i polítics del nord global imperialista. D’altra banda, us avanço que aquest article serà llarg, perquè crec que el controvertit del tema ho requereix. A fi de fer més amena la seva lectura he dividit el cos del text en dues parts, una amb més càrrega teòrica i una altra més enfocada en propostes concretes per a orientar la lluita política. ⊱

Vivim temps convulsos, una ona reaccionària plana sobre nosaltris. Entre els molts retrocessos en matèria de drets polítics i socials, el paper del gènere ha adquirit una gran centralitat. Les persones trans, queer, intersex i no binàries (probablement en companyia de les revolucionaris, i a vegades no sent possible tal separació) s’han convertit en un nou «enemic intern» d’occident, secundat per l’«amenaça externa» de la classe treballadora migrant, i en particular aquella llegida com a àrab¹. A més, com a expressa l’artista anti-imperialista queer Khalil Talhaoui, es tracta d’un bumerang que torna als països del cor imperial per a destruir aquells cossos que no serveixen a la seva maquinària de guerra en un context agreujat de rearmament. D’aquesta sort, en els últims mesos forces contrarevolucionàries de tota mena han iniciat una ofensiva explícita contra les vides dissidents de gènere en diverses parts del món. El monopoli estatal de la violència s’ha posat en marxa i les lleis repressives contra els anomenats drets trans ja es compten en centenars. Esborrament institucional de processos d’autodeterminació, persecució de tractaments transafirmatius i d’accés desitjat a la transició, criminalització de la presència d’artistes drag a la vista de la infantesa, censura d’històries trans triades i fins i tot patrullatge de banys públics. Aquestes són algunes de les mesures perseguides legalment pels reaccionaris amb la finalitat d’eliminar la possibilitat trans de l’esfera pública. No obstant això, aquests atacs no han d’entendre’s de forma aïllada. El pànic antitrans està estretament vinculat amb la crisi orgànica (on el poder existent queda en dubte) que viu el capitalisme.

Els contextos de crisis no són únicament moments en els quals l’acumulació capitalista queda interrompuda, tornant-se així més evidents les contradiccions d’aquest mode de producció. Al seu torn, tal com assenyala Joana Bregolat², aquests intensifiquen els mecanismes de dominació amb la finalitat de poder restablir les condicions d’un nou cicle d’acumulació. Per tant, les crisis comporten un reforçament de les exclusions i les divisions històriques que oprimeixen a la diversitat de la classe treballadora: capacitisme, islamo-odi, cisheteronormativitat, misogínia, supremacisme blanc, etc. A més, algunes d’aquestes relacions opressives resulten particularment avantatjoses per a la classe capitalista enmig d’una reorganització abrupta de les condicions de vida.

Per exemple, en un context en el qual la reproducció social es trasllada gradualment a les llars privades (això és, unes certes activitats de cures deixen de ser assalariades o cobertes per sistemes públics) és molt convenient enfortir una política de gènere cisnormativa. Així, les despeses per a reproduir diàriament a la classe treballadora es redueixen dràsticament en ser assumits per una feminitat que és naturalitzada. D’igual mode, el reforçament de la masculinitat tradicional és favorable a un capitalisme que requereix l’expansió, cada vegada major, d’una economia de guerra, així com de valors imperialistes. Cal dir, no obstant això, que cap d’aquests processos es dona de manera lineal o determinista (de manera que el curs dels esdeveniments estigui escrit per endavant i no tinguem la possibilitat de canviar-ho). És la lluita de classes, en el seu antagonisme dinàmic, qui té l’última paraula sobre les formes en què s’organitza en un temps i lloc determinats la reproducció social. La força conscient de les explotades pot arribar a empènyer contra els desitjos del capital. És així que la ideologia del cis o cisitat (cisness en anglès) és una de tantes relacions socials de dominació disponibles per a dissipar els antagonismes de classe aguditzats per la crisi³.

Tanmateix, això podria portar-nos a dues conclusions, a parer meu, errades. La primera seria que la cisitat té una existència autònoma respecte a la resta de relacions de dominació en la societat capitalista. Que aquesta forma concreta d’opressió no sigui l’única de la qual se serveix el capital per a mantenir la seva ordre d’explotació no implica, ni de bon tros, que puguem ocupar-nos del racisme o la misogínia sense pensar al seu torn en la cisitat, i viceversa. El capitalisme com a totalitat social concreta, contradictòria i dinàmica, mobilitza totes les relacions socials de despossessió, devaluació i abjecció (convertir a algú en una alteritat socialment d’un sol ús) de forma interconnectada per a poder reproduir-se a si mateix. La segona seria que un reforçament de la cisitat només afecta  aquelles persones de la classe treballadora autoconsiderades trans i no binàries. Això és diferent de plantejar que, sovint, és a través d’aquestes vides que la contradicció oberta per la ideologia cis adquireix una major expressió política. És en elles, per tant, on avui trobem els principals vectors d’autoorganització entorn del conjunt d’antagonismes amb la societat capitalista recollits en el concepte d’«alliberament trans». Per aquesta raó, també som nosaltris els qui patim de forma més directa la violència contrarevolucionària cis.

És sobre la base d’això que, d’ara endavant, posaré el focus de la meva anàlisi en les categories de la cisitat i la transitat (transness en anglès), però aquestes de cap manera han de ser compreses com una cosa separada del conjunt de relacions socials imbricades en la dominació capitalista. La cisitat és més complexa i abasta més que una imposició de la conformitat de gènere. Tal com exposa lúcidament la teòrica transfeminista-marxista Emma Heaney:

“La cisitat és la manera de nomenar el procés històric a través del qual es van castigar, van invisibilitzar, van marginalitzar o patologitzar innombrables formes de vida col·lectiva, de manera que una forma de vida pogués aparèixer com la natural, neutral, correcta i saludable; la productiva, l’ordenada, la no criminal […] Es tracta d’una manera de pensar que connecta la història del sexe com a tecnologia racial amb els relats victorians de l’«àngel de la llar» i la persecució de les treballadores sexuals, amb la història trans i les idees liberacionistes sobre la discapacitat quant al tipus de cossos que són valuosos”.

La cisitat està, per tant, íntimament lligada a l’opressió colonial. Allò que la pensadora María Lugones va denominar el «sistema modern / colonial de gènere» va ser imposat com a eina de dominació contra els pobles originaris, emprat per a erradicar les concepcions indígenes i no occidentals d’identificació que excedien el binarisme home-dona. Al seu torn, la no adequació als mandats corporals i socials cis es troba estretament vinculada al desenvolupament històric-polític de la noció de bogeria i al desplegament dels mètodes burgesos d’eugenèsia. Finalment, vaga dir, la cisitat és una relació social decisiva per a disciplinar a grans capes de la classe treballadora feminitzada en la submissió, la devaluació i la interiorització d’una divisió rígida del treball. Per això, numeroses autors com li teòriqui transfeminista negre Marquis Bey proposen que entenguem el cis com una forma social de confinament, una sort de presó per als nostres cossos i subjectivitats, per a tot el que podríem ser. Des d’aquesta perspectiva denominada abolicionista (vinculant la lluita contra les presons i la policia amb la lluita contra la imposició del binarisme de gènere) el trans no nomena una identitat individual, sinó que abasta una miríada de pràctiques contra la carceralitat del cis.

En el moment en què entenem la transitat com una forma pràctica de desplaçament (el mateix prefix «trans», de fet, significa moure’s més enllà) en i contra la privació de llibertat que és el cis queden obertes dues possibilitats emancipadores. La primera és que, des d’aquesta perspectiva abolicionista trans, les persones (llegides com) cis deixen d’ocupar automàticament el paper d’opressors. La segona és que, en deixar de considerar el trans com una identitat privada i autocontinguda, en reformular-se com un «fer» indisciplinat -si es vol, en passar d’una lògica ontològica (relacionada amb l’ésser, fora de la història) de l’essència a una lògica política de la desobediència (contra les forces de la història)-, aquest pot ser radicalment democratitzat, expandit. Heus aquí el gran terror dels reaccionaris.

Al llarg de la història, les classes dominants s’han servit de diversos pànics morals per a defensar els seus interessos en temps de crisis. És important, doncs, desemmascarar aquest tipus de polítiques reaccionàries com el que són actualment: una defensa del poder capitalista. Aquelles vides que són manades a la picota en períodes d’inestabilitat social, econòmica i política revelen punts febles de l’hegemonia burgesa. En aquest context, les masses trans obren una bretxa important en la reproducció social del sistema, atès que posen en qüestió allò que s’ha fet veure com a l’única cosa possible. Perquè nosaltris aprenem i aprehenem, des de la nostra pròpia quotidianitat, la possibilitat de la transformació. Per això, l’alliberament trans ha d’ocupar un lloc irrenunciable en la lluita de la classe treballadora contra l’ona reaccionària i en defensa d’una imaginació política superadora del realisme capitalista. No en va, el principal pànic moral atiat per la reacció anti-trans és el d’una por al contagi. Que el desig de no ser cis pugui propagar-se d’una persona a una altra. Però I si les ansietats dels feixistes poguessin obrir passo a una política de gènere revolucionària? I si… fos possible convertir el contagi social trans en un contagi socialista?

Ahir era la vaga feminista i, abans d’acudir amb els meus camarades a la mani de la tarda, La. em va convidar a casa seva per a, d’amagat dels meus pares, maquillar-me i que allí em pogués posar un vestit negre d’encaix. Em vaig sentir molt maca i feliç a l’altre costat de la pancarta. Contagi.

Fetitxistes de la feminitat

Un dels discursos transmisògins més malintencionats és el que tracta d’invalidar la identitat triada de les dones i feminitats no-cis acusant-los de ser «merament fetitxistes». Autoginèfils (concepte, per cert, encunyat per un supremacista blanc i ara en boca d’algunes persones que  s’“autoperceben” d’esquerres) per als qui la feminitat és una bruta perversió, un perill per a les seves legítimes propietàries: les dones cis -almenys aquelles que encaixen en una concepció fonamentalment excloent de ser dona, construïda a la contra de la negritud, la discapacitat i el treball sexual-. Però el que aquestes persones transodiants no saben és que, des d’una mirada marxista, no hi ha realment ningú que no sigui fetitxista de la feminitat i la masculinitat.

El fetitxisme és un concepte introduït per Marx en El capital per a nomenar un efecte de la producció de mercaderies pel qual les relacions socials entre les persones assumeixen una forma vetllada de relació entre coses. Així, sota el capitalisme, el valor de les mercaderies apareix intrínsec a aquestes, ocultant el fet que aquest es produeix a través del treball humà organitzat en unes relacions històriques específiques. Aquest fetitxisme implica, per tant, que les formes històricament disponibles de veure un producte ens mostren aquest de manera separada de l’entramat de relacions socials i temporalitats que l’han fet possible. Per exemple, quan observem una llauna de coca-cola no posseïm la capacitat de veure en ella de manera immediata tots els processos de treball devaluat i extractivisme colonial que han permès que aparegui davant nosaltris en el mercat. Es tracta, doncs, d’un esborrament de les condicions col·lectives i coercitives de possibilitat d’aquesta llauna. Així mateix, podem pensar en la noció de fetitxisme més enllà del que és considerat estrictament com una mercaderia.

En el seu manifest, Salaris per a la transició, la poeta marxista trans Harry Josephine Giles planteja que ser homes i dones és una sort de treball no pagat al servei del capital. És a dir, que la masculinitat i la feminitat no són una cosa intrínseca a cada persona sinó el resultat d’un ardu procés de producció. En definitiva, un producte. Molts homes (llegits com) cis cuiden mil·limètricament els seus moviments en públic, dediquen jornades senceres a esculpir una figura concreta en el gimnàs i fins i tot consumeixen teràpia hormonal. Moltes dones (llegides com) cis sotmeten el seu cos -no sempre de forma consentida- a tractaments abrasius de depilació des de una edat molt tendra, inverteixen hores enfront d’un mirall aplicant-se mètodes de skincare i maquillatge “nude” i mantenen una relació violenta amb el menjar per a poder encaixar en els cànons de la feminitat de cada temps. I hi haurà qui tingui la reduccionista temptació de ridiculitzar aquests comportaments o de subestimar-los com una mera falta de personalitat o lligam a les modes. Res més lluny, per a una gran majoria de les persones de la classe treballadora l’adequació a aquesta mena de codis cis és una qüestió genuïnament material. Aquells nois que siguin percebuts com a massa femenins poden acabar patint ostracisme i assetjament, perdre el seu entorn d’amistats i fins i tot ser expulsats del seu lloc de treball. Aquelles noies que siguin percebudes com insuficientment femenines i normatives poden patir agressions sexuals correctives, ser marcades com a indesitjables (fins i tot dins del col·lectiu LGTBIQ+) i ser més vulnerables a contextos de dependència econòmica. Però ens diuen que ser homes masculins i dones femenines és el natural. És com si… s’esborressin les condicions col·lectives i coercitives de possibilitat dels nostres gèneres.

I on quedem les persones trans visibles, els qui hem pogut decidir no amagar la producció del gènere amb el qual ens presentem davant el món? Posant en diàleg el concepte marxià del fetitxisme amb la seva transició corporal, el teòric Nathaniel Dickson⁴ formula el següent:

“Les mercaderies estan imbuïdes d’una relació mítica entre elles que fa esvair qualsevol traç de treball humà contingut en aquestes. De la mateixa manera, s’imagina que el gènere té una explicació que no comporta cap rastre d’esforç humà. […] Les persones trans amenacem aquesta aparent absència d’esforç”

En els nostres cossos en trànsit queda al descobert una terrible veritat; la societat capitalista ens obliga a produir diàriament els “homes” i “dones” que diem ser. Això és el que anomenem una comprensió fetitxitzada del gènere, i és només des de la seva lògica que algú pot reconfortar-se en la impossibilitat del contagi trans.

Hem anat a una trobada interna d’activista LGBTI a una casa rural d’Aguarón. A la nit, mentre sonava música al menjador, M. m’ha ajudat a lligar-me una cotilla i m’ha deixat una perruca castanya. Diversos companys es van llançar a dir a quines celebritats d’avui i sempre els recordava. Llavors, El. em va dir amb un somriure: «Doncs jo aquest look el veig molt Ira». Contagi. Contagi.

Al tacte de la lluita

Us convido a fer un experiment mental. Penseu, tan sols per un instant, en un moment de la vostra vida en el qual el vostre entorn afavoria un major grau de llibertat. Penseu en com això tenia un impacte en les coses que us permetíeu fer i ser. I com llavors, tal vegada, vau arribar a fer i ser una cosa que no haguéssiu pogut explorar en altres ambients. El veieu? Atresoreu aquesta imatge. Acompanyant aquests records, les teòriques marxistes Nat Raha i Mikje Van der Drift ens llancen una gran provocació política en el seu llibre Trans Femme Futures: «qualsevol pot transejar» (‘anyone ca trans’ en anglès). Jo proposo que fem d’aquesta afirmació una primera hipòtesi de lluita.

Sovint s’ha descrit l’experiència trans entorn del concepte de disfòria de gènere. Des d’una mirada liberal, la disfòria nomena un malestar merament individual que algú pateix quan el seu gènere desitjat no coincideix amb el rol social que li va ser assignat en néixer. Seguint aquesta lògica, l’estat capitalista no pot sinó oferir remeis individuals, més o menys violents i accessibles: tradicionalment, una tutela buròcrata sobre els cossos trans (mitjançant psiquiatres, jutges o policies segons el moment històric) i el consum de mercaderies (hormones, maquillatge, binders, cirurgies, etc). Algun d’aquests mitjans anomenats d’afirmació de gènere poden fer que la nostra incomoditat disminueixi i fins i tot propiciar una relació plaent amb el nostre cos, i per això han de ser defensats i socialitzats. Però, al final del dia, les relacions socials que en veritat provoquen el nostre malestar romanen intactes. Així, aquest enfocament liberal ens impedeix veure en la disfòria un desig fonamentalment polític, el de deixar enrere la rígida normativitat de gènere imposada pel capital.

No obstant això, les masses de joves trans, queer i no binàries ja han començat a derrocar els fonaments del liberalisme trans; expressant col·lectivament la no-obligatorietat del cis i revelant d’aquesta manera el seu estatus ideològic (de relació històrica). Sense que ningú ho esperés, en l’última dècada han començat a trontollar les reixes de la masmorra en què la ciència mèdica burgesa del segle XIX va tractar de contenir la possibilitat trans; reduint-la primer a una metàfora del desig homosexual i posteriorment a un malestar minoritari⁵. Donant pas així a una visió fonamentalment expansiva i col·lectiva de la no-cisitat, la qual podria dotar d’un nou rumb al nostre alliberament. Qualsevol pot transejar, qualsevol pot arribar a fer el que les persones trans fan. Això ens porta a qüestionar com el capitalisme s’encarrega de desplaçar la no-cisitat a una minoria de la classe treballadora, quan realment es tracta d’una possibilitat universalment oberta al conjunt d’aquesta. En altres paraules, a entendre que hi ha moltes menys persones proletaritzades en el món que s’identifiquen com a trans que persones proletaritzades que, de fet, encaixin en la norma cis. És aquí on es torna tan políticament suggeridor introduir una retòrica del contagi.

En la seva arrel etimològica, “contāgium” és allò que es produeix al tacte. El tacte trans no té per què ser físic. Podria arribar a través d’una amigui d’internet, de la lletra d’una cançó punk, de les pàgines d’una novel·la de ciència-ficció, d’una vaga general, d’una pel·lícula porno queer, d’un xou drag en un casal, d’un vídeo-assaig a YouTube, o també per vies bellament imprevisibles. Són moltes les formes possibles de ser tocades per alguna cosa o per algú. Què o qui ens toca al llarg de la nostra vida i com ho fa condiciona el que som. Ens allunya d’altres possibilitats, ens fa no ser el que podríem haver estat. De fet, en gran manera, les institucions del capital (l’escola, la família, el treball assalariat, els mitjans hegemònics, la policia, l’exèrcit, la indústria de la salut) actuen com un «tacte» cis per a la majoria de les persones. Això podria ser revertit per la companyonia anticapitalista: Ens atrevim a construir col·lectivitats de lluita, en el «tacte de la qual» es reprodueixi la possibilitat trans?

Les nostres relacions amb les altris són capaces de transformar-nos. De trastocar el que fins llavors crèiem possible i desitjable, i allà batega una poderosa força antagonista al donat. No en va, un acudit habitual dels moviments queer i transfeministes és com la militància en els mateixos té l’efecte de fer que una persona progressivament deixi de ser monògama, monosexual i cis. És així que la lluita col·lectiva redefineix també les possibilitats dels nostres cossos. Aquesta, quan ens toca càlidament, ens permet arribar a fer i ser coses que no estaven anteriorment disponibles per a nosaltris. Però podem pensar en un exemple més massiu. Una de les principals obsessions  anti-feministes de l’extrema dreta és la de les dones amb «pèl en l’aixella», que deixen de depilar-se a través de la seva presa de consciència política. No obstant això, aquesta sàtira conservadora amaga un potencial radical contra la cisitat: moltes dones i subjectes feminitzats van deixar, efectivament, de necessitar depilar-se després del seu contacte amb els feminismes militants. Això és, la lluita conjunta va tornar possible i desitjable fer-li front al complex industrial de la bellesa normativa blanca, obrint pas a noves formes plaents d’habitar els cossos. Convertint, caldria dir, el desig trans en una experiència de masses. Per tant, els contextos militants poden brindar les condicions materials per a una no-cisitat expandida.

A partir d’aquests exemples, voldria proposar una segona hipòtesi de lluita: El «tacte» de la política anticapitalista reprodueix noves modalitats de ser corporals i intersubjectives. Això vol dir, per xocant que pugui resultar de primeres, que no hi ha res substancial que diferenciï les relacions de suport mutu i cura que fan possible i desitjable una vida contra la normativitat de gènere de les xarxes militants que ens porten a primera línia d’un desnonament, encara a risc de patir violència policial. Perquè sabem que no estem sols. Llavors, les transformacions que pugui acollir el nostre cos enfront de la cisidad són anàlogues a la multiplicació de força que aquest adquireix en sumar-se a altres cossos en una barrera humana durant una protesta⁶. Moments en què som tocades per otres en la lluita. L’única distància real entre tots dos és que un d’ells encara roman sense nomenar-se com una acció política. Sense dotar-se, per tant, d’una mediació política organitzativa. Però això pot canviar. Des de les files revolucionàries tenim la capacitat d‘impulsar una praxi transfeminista del contagi⁷. Una en la qual tots i totes les nostres camarades puguin lluitar contra la cisidad, al mateix temps que es garanteixen les condicions materials per a això. És hora d’afiliar-se a l’amenaça transsexual.

Avui I. m’ha portat a l’assemblea una «bugada femme», aquesta roba que jo no puc rentar a casa mentre visqui amb els meus pares. Contagi. Contagi. Contagi.

Per un transfeminisme excedent

En temps de crisi pot resultar temptador sacrificar a algunes de les nostres companyes de lluita més impopulars. Això es fa amb la vana esperança d’obtenir algunes engrunes del que podrien ser els nostres drets, o tal vegada un tracte preferent en la clemència dels reaccionaris. Comencem per aclarir això: La falta de solidaritat no ens salvarà, els qui volen destruir els mons lliures pels quals estem lluitant no seran clements. Per tant, els anomenats reformistes a “donar una bona imatge” (normativa) davant l’estat no sols són excloents, sinó també una via política morta en temps d’autoritarisme, així com de creixement de l’abast social i institucional de les extremes dretes. Podríem pensar que aquest és un mal endèmic de la política progressista liberal i que, per tant, mai trobarem una actitud similar en els qui més obertament es distancien d’ella. No obstant això, les onades reaccionàries també deixen la seva pròpia ressaca en les files de l’esquerra anticapitalista. Així, algunes de les idees més conservadores i de les pors estratègicament instigades per la classe dominant poden acabar reproduint-se en comunitats i persones en principi antagòniques amb el sistema. Enfront d’això, jo voldria defensar un transfeminisme revolucionari enfrontat a les polítiques burgeses de la respectabilitat i la descartabilitat, aquelles que delimiten quins subjectes marginalitzats mereixen o no ser acollits en la lluita.

En el seu manifest Comunisme de la salut, els teóriques anticapacitistes Beatrice Adler-Bolton i Artie Vierkant actualitzen i es reapropien d’un concepte clàssic de Marx i Engels: l’excedent. En la seva lectura, els excedents o poblacions d’un sol ús són 1) aquelles persones que queden excloses d’una majoria dels drets que ofereix el capital, 2) que són llegides socialment com una càrrega econòmica i 3) la inutilitat de la qual per a generar beneficis mitjançant el treball assalariat ha donat peu a nous processos d’acumulació, basats en la gestió industrial de les seves pròpies vides. Aquesta és una definició necessàriament fluida i històricament canviant. Pot incloure, segons el context, a les persones discapacitades, a les boges, a les malaltes cròniques, a les preses, però també a les migrants en situació irregular, a les trans, a les treballadores sexuals, a les sense sostre, a les represaliades polítiques, etc. Potser la més brutal demostració del caràcter excedent d’una població per al capitalisme racial la podem trobar avui en el genocidi i la destrucció colonial del poble palestí. En definitiva, totes aquelles vides sobrants per al sistema constitueixen el seu exèrcit excedent.

Des de l’emergència del capitalisme com a mode de producció i formació social, el binarisme treballador/excedent ha estat responsable de soscavar la solidaritat entre les desposseïdes, marcant a una gran part d’aquestes com a descartables. Per això, plantegen els autors, “un veritable desafiament al capitalisme requereix que els nostres projectes polítics tinguin i mantinguin a l’excedent en el seu centre”. Es tracta d’un bell compromís revolucionari: construir un món en el qual ningú sobra. Això passa ineludiblement per combatre de manera enèrgica tota por a l’alteritat i impuls d’higienització, vingui d’on vingui. Els pànics morals de la burgesia, igual que les relacions de dominació en les quals es recolzen, actuen de forma interconnectada. No podem ocupar-nos del pànic anti-trans sense construir solidaritats amb els excedents que produeixen tots els altres.

Aquests ens inculquen des de dalt a quines vides de les classes explotades i oprimides hem de témer. És així que les dones que rebutgen la domesticitat no-assalariada es converteixen en les bruixes del poble, els homes gais i bisexuals que desborden un ideal normatiu es transformen en depredadors a l’aguait de criatures innocents, els menors migrants no acompanyats es tornen una massa perillosa que sembra el terror entre els treballadors honrats, les dones trans esdevenen temibles assetjadors ocults en banys públics, els comunistes es tornen, per excel·lència, l’encarnació del mal. L’irònic en aquestes històries de terror és que, en realitat, són tots aquells subjectes els qui pateixen una violència desproporcionada per part del capital, quedant marcades com a població sobrant l’abjecció de la qual serveix per a disciplinar a la resta de la classe treballadora. Ens inculquen des de dalt a quines vides de les classes explotades i oprimides hem de témer, i la raó és que, mentre les seves pors fabricades ens fragmentin, serem incapaces de forjar el seu major i veritable pànic: Una unitat en la diversitat, internacionalista i socialista, que es constitueixi com a contrapoder a la seva ordre social.

Sobre la base d’aquestes solidaritats múltiples, penso que un transfeminisme que busqui ser universalment emancipador necessita expressar-se en coordenades obertament antimoralistes, anticarceràries i antipuritanes. En aquest sentit, la popularització de consignes com ara “El kink fora de l’orgull”⁸ -aquesta paraula nomena el conjunt de sexualitats no normatives i en aquest cas es refereix a aquelles persones que marxen amb abillaments de cuir, màscares de gos, vestits de peluix, vestits de làtex o arnesos al pit- obre la porta a una agenda de control i neteja de l’esfera pública en la qual les dissidents de gènere només podem sortir perdent. En el seu lloc, la nostra lluita ha d’estar preparada per a oferir un programa alternatiu. Enfront del pànic propietarista a l’okupació, nosaltris podem oposar el millor de la nostra tradició política queer, com va ser el projecte de la casa S.T.A.R. a Nova York. En ella, militants trans i travestís grans de la mà de Marsha P. Johnson i Sylvia Rivera van acollir a joves sense llar, moltis dels quins eren dissidents sexuals i de gènere expulsades de les seves llars, proveint-los de menjar, roba, amistat i solidaritat política.

Enfront de la problemàtica innegable que s’obre per a moltes persones queer de classe treballadora amb els circuits de chills i chemsex, podem aprendre de les comunitats negres i llatines revolucionàries com els Young Lords porto-riquenys i el Partit Pantera Negra. Elles van articular diverses pràctiques de reducció de danys i acompanyament en processos d’addicció, destacant l’autogestió del People’s Detox (Desintoxicador del poble), un espai per a la cura col·lectivitzada de persones drogodependents. Però també, a un mateix temps, van denunciar com la «guerra contra les drogues» era una estratègia per a reprimir la força dels moviments anticolonials i empresonar a sectors sencers de població excedent racialitzada pel fet de ser-ho. Referent a això, el Moviment Marika de Madrid denunciava recentment la hipocresia de les institucions capitalistes, atès que si estiguessin veritablement preocupades per les persones queer drogodependents, llavors “invertirien en salut i en recursos d’acompanyament, no a perseguir-nos i ficar-nos por”.

També ens fiquen la por cap a la classe treballadora-excedent migrant i racialitzada. Ens diuen que «les seves cultures» (concepte homogeneïtzador que nega la mescla i la diversitat) són un perill per als drets LGTBI a occident, la noció de progrés del qual presenta el racisme dels nostres estats imperialistes com la legítima defensa contra una «amenaça civilitzatòria». Ens diuen que només la Europa-fortalesa blanca pot protegir-nos de les pallisses al crit de travelo i, fins i tot, arriben a justificar un genocidi sota aquest pretext que la teòrica queer Jasbir K. Puar denomina homonacionalista⁹. Sense cap vergonya, aquestes crides teoritzadores surten de les boques de l’extrema dreta. La mateixa dreta reaccionària la presència institucional de la qual ha augmentat exponencialment les agressions lgtbiq-*odiants, la mateixa que elimina els pocs drets socials arrencats per la lluita trans, la mateixa que enalteix un règim feixista en el qual les dissidents sexuals i de gènere de la classe treballadora van ser, com tantes altris, criminalitzades, expulsades de la vida pública, tancades, torturades, selectivament assassinades i -encara avui dia- mai reparades. No hem d’escoltar ni una de les seves paraules, carregades amb el verí dels qui se saben productors de l’excedent. Enfront d’ells, invoquem les paraules de les camarades de Third World Gai Revolution, coalició comunista de gais i lesbianes racialitzades sorgida en els anys setanta: “La lluita dels pobles del món és també la nostra lluita; les seves victòries seran les nostres victòries i les nostres victòries seran les seves. La nostra llibertat només arribarà quan totis siguem lliures”¹⁰.

Hi ha un últim front en les lluites trans en curs on busquen dividir-nos mitjançant el pànic moral: l’accés als mitjans de transició corporal. Periòdicament, sorgeixen discursos que tracten de vincular la realitat trans amb l’espectre de les neurodivergències. Això ha donat peu a dues respostes reaccionàries. La primera, justificar que les persones assenyalades com a malaltes mentals no haurien de tenir accés a processos de transformació corporal triada, atès que els seus desitjos trans són el fruit d’un estat alienat. La segona, que uns certs activismes trans busquin desmarcar-se costi el que costi de l’ombra de la bogeria, creant així una diferenciació entre un grup de persones trans legítimes i mereixedores d’atenció mèdica, i un grup excedent de malaltis mentals sense dret a autodeterminar les formes en què volen viure el seu gènere. Convindria no oblidar que la no adequació a la cisitat ha estat, en si mateixa, interpretada pels estats capitalistes com un signe de desordre mental. La vinculació entre la neurodivergència i la transitat, lluny de preocupar-nos, podria suposar una obertura a la solidaritat, enriquint les nostres demandes i horitzons de lluita.

Podríem aprendre aquí dels marcs més radicals de la lluita contra la sida. Per exemple, col·lectius marikas com EHGAM (Euskal Herriko Gai-Els Askapen Mugimendua) que, enfrontant-se a l’estigma, es van definir com un moviment seropositiu, independentment de si els seus integrants convivien o no amb VIH. O també de l’experiència de coordinació entre les lluites antiapartheid i LGTBI a Sud-àfrica per l’abolició de les patents en els tractaments antiretrovirals. Seguint, doncs, aquestes dinàmiques políticament àmplies podríem formular una nova demanda: Transició per a totis. Això passaria, en primer lloc, per oposar-nos a les llistes d’espera per a l’accés a tractaments transafirmatius sota el pretext d’«avaluar la salut mental» dels qui els sol·licitin. Però també, com a horitzó més integral, per reivindicar la fi del desproveïment, una redistribució (i posterior socialització) dels mitjans de transició, afavorint un accés universal a analítiques, així com a altres coneixements específics sobre la salut trans que maximitzin la nostra capacitat d’agència corporal. En definitiva, redefinir l’autodeterminació, així com l’experimentació en i contra el gènere, com una possibilitat oberta, no exclusiva i no excloent.

Aquests són només uns pocs exemples de com podríem articular una ofensiva transfeminista enfront d’alguns dels pànics morals del nostre temps, però són moltes més les modalitats de lluita i les formes de creativitat antireaccionària de les quals podem servir-nos. Correspon als processos vius militants continuar pensant en comú aquesta tasca. D’això depèn la nostra capacitat per a enfrontar al capitalisme avui. Enmig d’una onada reaccionària, és de vital importància que les esquerres anticapitalistes defensem amb dents i ungles a aquelles vides de la classe treballadora més estigmatitzades (també dins dels espais esquerrans, queer i feministes) sobre la base de la moral burgesa: treballadores sexuals, migres i racializatzadis, bojis, ionquis, kinksters i bedesemeris, lisiadis, companyis trans i travestís que no poden o no volen tenir passing, okupes, furrys, promiscues, lladres de supermercats, ancianes, sidoses, sense sostrte, preses, lolcows (persones de les quals l’extrema dreta riu en internet) autistes amb cabells de colors, excedents de tot signe i portadors de la barbàrie¹¹. No fa falta ser cap d’aquestes persones per a estendre la nostra solidaritat. Es tracta únicament d’entendre que, mentre aconsegueixin mantenir-nos dividides, no podrem més que tan sols somiar de ser lliures.

He passat aquesta setmana a casa de P. i mai m’havia sentit tan lliure. He pogut expressar-me en tot moment segons desitjava. Contagi. Contagi. Contagi. Contagi.

Si us pareu a pensar-ho, l’acció mateixa del trans, de partir juntis d’un destí no triat, no és tan desconeguda per a les lluites revolucionàries. A través d’aquestes ens allunyem pas a pas d’un ordre d’explotació i dominació, d’aquest costat [l’arrel etimològica de ‘cis’] que ens van dir que era l’únic que podíem habitar. En aquest procés, que algunes diem militància, construïm rutes col·lectives cap a mons diferents. Si us pareu a pensar-ho, la possibilitat trans i la consciència socialista ja comparteixen una gran intimitat poètica. Llavors… Per què no donar juntis vida política als malsons de l’extrema dreta?

Aquest article ha estat publicat també en castellà a Zona de Estrategia.

1. La qual, per descomptat, no podem llegir com solament cis o heterosexual, reproduint així lectures homonacionalistes que poden justificar la violència colonial en el nom dels drets LGTBIAQ+. ↩︎
2. A “Nosotres y el capital: apuntes para pensar una política sexual de les explotades y oprimides”, al Plural n.º 197 de Viento Sur. ↩︎
3. Com desenvolupa Félix del Camp en “Un fantasma recorre Europa: la transmisoginia i la crítica del capitalisme global per l’extrema dreta” ↩︎
4. En “Seizing the Means”, dins del llibre col·lectiu Marxisme Trans. ↩︎
5. Emma Heaney a “On the Cisness of the Bourgeoisie”. ↩︎
6. Agraeixo al meu camarada Rubén Burgos aquesta imatge. ↩︎
7. Cal matisar que la nostra reapropiació del contagi no pot ser acrítica. Aquesta ha de partir d’una orientació comunista de la salut, així com d’una memòria col·lectiva queer i anticolonial de la lluita contra la sida i altres epidèmies emprades com a violència estatal contra poblacions sobrants. No es tracta de banalitzar els efectes físics indesitjats i fins i tot letals dels processos de malaltia, sinó de derrocar l’arqueologia moral i necropolítica sobre les quals s’erigeix la gestió capitalista dels qui són considerades emmalalteixis. Com van dir els camarades del SPK: fer d’allò amb què ens van emmalaltir una arma contra la seva ordre. ↩︎
8. Per descomptat, les formes en què l’erotisme no-normatiu s’expressa en contextos amplis han de ser ètica i políticament negociades i, indubtablement, l’exposició a actes explícits requereix transmetre un consentiment previ en les seves diverses formes -com ocorre en les festes BDSM o les zones de cruising-. Això és molt distint a tractar d’esborrar dels nostres carrers i els nostres moviments a aquells subjectes que, sense fer realment cap mal, incomoden amb la seva presència transgressora (no deixem de preguntar-nos per què). De fet, aquest va anar justament l’argumentari del qual es van servir els estats capitalistes per a criminalitzar i perseguir persones trans i travestís durant el segle XX. ↩︎
9. Agraeixo a Ricardo Robles la seva revisió d’aquest paràgraf. ↩︎
10.  Traduït al plural n.º 197 de Viento Sur. ↩︎
11. Algunes autores anticolonials com Louisa Yousfi i Carolina Meloni proposen que la lluita anticapitalista es reapropiï de la figura del bàrbar. ↩︎