Dels Països Catalans a Palestina: Aprenentatges des de la Flotilla

Dos integrants catalans de la Global Summud Flotilla reflexionen sobre el camí que marca aquesta experiència de desobediència i organització popular per trencar el bloqueig a Gaza.

Dels Països Catalans a Palestina: Aprenentatges des de la Flotilla

Dos integrants catalans de la Global Summud Flotilla reflexionen sobre el camí que marca aquesta experiència de desobediència i organització popular per trencar el bloqueig a Gaza.

Fa un mes que, gràcies a la pressió que vau fer des dels carrers, vam ser alliberades de la presó de Ktzi’ot al desert de Nègueb a Israel. Durant aquestes setmanes hem treballat per fer retorn de la missió a les nostres organitzacions i hem debatut amb les nostres camarades sobretot el que han implicat els prop de 40 dies de la Global Sumud Flotilla.

Algunes d’aquestes reflexions les exposem breument en aquest article amb l’objectiu que siguin útils per continuar organitzant, a casa nostra, la lluita per la llibertat del poble palestí. Una lluita present en el dia a dia de qualsevol organització revolucionària i també, en el cas dels Països Catalans, del conjunt de la societat com prova l’organització popular del partit de futbol del pròxim dimarts 18 – amb els intents de l’administració de boicotejar-lo – entre dues nacions sense estat com són la catalana i la palestina.

És indubtable que la flotilla no vam assolir el nostre objectiu; ens vam quedar a unes 50 milles de trencar el bloqueig humanitari a Gaza i, per tant, ho tornarem a provar – l’any que ve i els cops que faci falta – en la que serà la 38a flotilla. Però també és indubtable que la Global Sumud Flotilla va fer que el món tornes a posar els ulls – que mai haurien hagut de deixar de mirar – a Gaza amb unes mobilitzacions històriques, tant per participació com per capacitat de generació de conflicte.

En la capacitat de conflicte és on cal entendre que la flotilla mai va ser únicament una acció marítima; sinó que va ser un immens exercici de solidaritat internacionalista, per mar, i sobretot per terra, que ha posat el sionisme en escac. La flotilla mai vam ser únicament les 500 camarades de múltiples organitzacions polítiques – amb una llarga història de solidaritat internacionalista amb el poble palestí – de prop de 50 nacionalitats que vam navegar cap a Gaza durant prop de 40 dies. A terra, i no al mar, hi havia el principal escenari de conflicte amb centenars de milers de companyes i organitzacions polítiques i moviments socials que vau aconseguir forçar estats i comunitat internacional a assumir posicions polítiques que van tensionar i confrontar els seus interessos – massa sovint alineats amb els del sionisme. I, amb una importància similar, juntes vam generar, durant unes setmanes i en una conjuntura política dominada per l’extrema dreta on el terror i l’odi marquen l’agenda política, esperança que organitzades podem canviar les coses i som capaces de posar en escac el sionisme i, per extensió, el capitalisme arreu.

Tanmateix, estem a anys llum d’erradicar el seu sistema de mort i misèria tal com evidencien les polítiques de governs i comunitat internacional que segueixen limitant-se a gestos simbòlics i performatius. Polítiques com “l’acord de pau” imposat a punta de pistola al poble palestí i que ha estat incomplet, sistemàticament, des del minut zero per l’estat d’Israel (arribant als prop de 300 morts des de la seva firma en el moment en què escrivim aquestes línies). Una prova més de la facilitat i impunitat amb què l’extrema dreta – principal defensora del sionisme a casa nostra i arreu – es permet estendre, amb la complicitat de la majoria de la comunitat internacional, una agenda de terror i d’odi aprofitant la seva hegemonia mediàtica i econòmica.

En aquest context, no respondre organitzadament a aquesta ofensiva tan estructurada és deixar-los guanyar. Per capgirar la conjuntura, necessitem enfortir l’organització popular per tal de disputar i plantejar alternatives al mencionat sistema capitalista i imperialista sota el qual s’ha desenvolupat, durant més d’un segle, el conflicte colonial a Palestina. Una organització popular que ja existeix i que ha estat clau i essencial per a la preparació de la Flotilla en si, des de les tasques logístiques assumides pel sindicalisme laboral de classe, a l’ajuda tècnica i mecànica organitzada des del sindicalisme d’habitatge, fins a la cuina popular dels àpats del teixit veïnal. 

És des d’aquesta perspectiva de compartir lluites i horitzons comuns que ens cal continuar treballant per a abraçar la ràbia; una ràbia que la mediatització internacional de la flotilla ha fet més evident, però que és present des de fa mesos, anys, i dècades. És la ràbia que va encapçalar les mobilitzacions des de l’assalt de l’1 d’octubre fins a la vaga general del 15, en el cas dels PPCC, o la vaga general del 22 de Setembre en el cas d’Itàlia Però també és la mateixa ràbia que des del 2020 guia l’acció directa de les companyes de Palestine Action, al Regne Unit -que l’Estat s’ha encarregat de reprimir amb celeritat, il·legalitzant-la en base lleis antiterroristes-. I la mateixa ràbia i determinació que dirigeix des de fa ja 20 anys el moviment BDS, liderat per companyes palestines. La flotilla, amb el seu pes mediàtic, ha tingut l’avantatge clau d’obligar tot el món a tornar a posar els ulls sobre la lluita del poble palestí, però això només té utilitat si es tradueix en transversalització de la lluita popular. I ho hem vist en la mesura que ha fet sentir a la gent més legitimada a fer vaga, a fer acció directa a les manifestacions, o a recordar a les seves amigues i família que no portin als sopars productes de la llista de BDS. Així, cal entendre el BDS, la flotilla, i Palestine Action en un mateix marc: moviments de desobediència civil que evidencien la nostra capacitat, com a pobles i classe treballadora, d’escalar la conflictivitat directa amb els responsables del genocidi. Aquestes mobilitzacions ens poden conduir a escenaris de radicalització del conflicte i assenyalament dels seus responsable si les canalitzem, com hem dit, cap a organització popular i lluita conjunta.

Aquesta tasca d’enfortir l’organització popular no és només una qüestió conjuntural, sinó un repte estructural i necessari que cal continuar treballant col·lectivament. S’equivoca qui pensa que el que passa a Palestina no ens afecta. Defensem Palestina perquè som profundament internacionalistes i perquè combatem qualsevol forma d’injustícia. Perquè Palestina és avui l’exemple paradigmàtic de resistència antiimperialista, i si no la defensem des de la unitat popular, estarem acceptant que les lògiques feixistes, imperialistes i colonialistes poden actuar impunement contra els drets humans més bàsics sempre que comptin amb prou suport econòmic al darrere.

Per això, l’organització popular ha d’incorporar la lluita per l’autodeterminació del poble palestí – i de qualsevol nació oprimida – com una part inseparable de les nostres pròpies lluites. Davant d’un genocidi finançat amb els nostres diners, callar és ser còmplice. Si no ens alcem, deixem via lliure al mateix feixisme que expulsa les nostres veïnes de casa seva, que esborra la memòria històrica dels Països Catalans, que mata companyes migrades a les fronteres. Perquè Palestina és, per sobre de tot, un far d’esperança i referencialitat per totes les que militem en moviments revolucionaris com l’Esquerra Independentista que sempre hem entès – i ens hem organitzat sota aquest mantra -, que l’internacionalisme – a Palestina, a Rojava, a la República Àrab Democràtica Sahrauí o a Veneçuela (amenaçada des de fa mesos per l’imperialisme ianqui que prepara el terreny per una intervenció militar) – és el pal de paller de qualsevol projecte polític d’alliberament nacional i de classe; que no hi havia revolució possible que no mirés al món i s’organitzés, des de la camaraderia, amb tots els pobles oprimits del món.

I sota l’internacionalisme és on també tenim els deures més importants, i urgents, dels següents mesos a casa nostra. L’esclat de ràbia i mobilització de les darreres setmanes en el marc de la missió de la Global Sumud Flotilla no pot quedar en això; en un simple esclat. Tenim el deure, i la necessitat, de polititzar la ràbia de totes les que hem sortit a cremar-ho tot a casa nostra les darreres setmanes i transformar-la en organització. Especialment, la de  les joves migrades amb les quals hem compartit barricada i que estant al punt de mira de l’extrema dreta. Sense elles no hi ha ni país, ni revolució. No hi ha ofensiva de classe possible per derrotar l’extrema dreta, ni lluita per una Palestina lliure, que els Països Catalans hem de continuar defensant com hem fet sempre.

Visca la terra i Palestina lliure

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Estudiant de doctorat de la URV, membre de l'associació de tecnocientifíca Heurística i militant del sindicat d'habitatge de cassoles i membre del Secretariat Nacional de la CUP.

Militant d'Arran i membre de la Global Summud Flotilla

Comentaris

Dels Països Catalans a Palestina: Aprenentatges des de la Flotilla

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau