En aquest present incert, les crisis prenen moltes formes diferents i superposades ,dificultant la nostra capacitat d’adaptació i reacció. La darrera mostra va ser l’apagada que, dilluns 28 d’abril, va deixar la península ibèrica sense energia elèctrica. Lluny de ser un fet anecdòtic, darrere de l’apagada hi ha un sistema que ens mostra les seves escletxes, un recurs actualment bàsic per la vida que roman en mans d’oligopolis energètics abocats al lucre. 

La llum tornava alhora que s’ofegaven les veus que proposaven formes no mercantilistes de gestionar l’energia. Quedava clar que, al contrari del que ens volen fer creure, centralitzar la tecnologia no és una manera eficient de gestionar els recursos. Però, més enllà de les explicacions tècniques a l’apagada, que semblen haver desplaçat del debat qualsevol altra variable, no podem obviar les raons polítiques: com s’endreça i a favor de qui, el món, avui? I com enfrontarem les crisis que es deriven d’aquest ordre mundial basat en la separació, la dominació i l’explotació de la classe treballadora i de la natura? Estem en posició no només d’enfrontar-les, sinó de créixer i reforçar la via revolucionària a través d’aquesta resposta?

El canvi climàtic, el capitalisme-zombi, el col·lapse energètic, l’auge del feixisme i del totalitarisme, i l’escalada bèl·lica. El temps històric s’accelera i s’encavalquen els esdeveniments “extraordinaris”. Una nova normalitat, l’excepcionalitat, s’assenta en la nostra quotidianitat. La incertesa i la sensació d’haver d’entomar cops constantment ens fan perdre la perspectiva i ens impedeixen pensar i preveure quin serà el següent moviment del Sistema de Dominació. Vivim sabent, normalitzant, que hi haurà un esdeveniment extraordinari proper i, després, un altre més i un altre. 

La proposta del sistema davant la seva fallida és l’estat d’excepció, fer avançar la seva omnipresència asfixiant a cada crisi, retenir la seva legitimitat tornant a l’origen que va fer sorgir l’Estat liberal-burgès: l’obediència a canvi de protecció de la propietat privada i a l’acumulació salvatge de capital. Tot això mentre es menystenen o, fins i tot, es neguen, les amenaces més crues que enfronta la humanitat, la majoria de les quals derivades del propi ordre mundial actual i es genera un clima social de por descontrolada contra amenaces molt més difuses i sobredimensionades, per a convertir-nos en éssers mal·leables, disposats a acceptar qualsevol condició per tal de sentir-nos segures, entrant en una roda infinita d’inseguretat i precarietat vital. Se sumen el context neoliberal d’augment de la desigualtat i desballestament de la protecció social i els drets laborals, abocant-nos a una sensació permanent de vulnerabilitat que s’ha utilitzat per legitimar el racisme estructural i, ara, la militarització de la societat i el reforç de l’Estat i el mercat, tot i que es mostrin ineficaços en la previsó i la resolució de les crisis que venen.

La gran apagada, un esdeveniment excepcional més 

El puntual i efímer zero elèctric a la Península ens ha permès qüestionar-nos, ni que fos per unes hores, la dependència que tenim -o l’autonomia que podríem arribar a tenir- respecte el subministrament de certs recursos o serveis. Ens duu a reflexionar sobre l’impacte que l’absència d’aquests fonts d’energia durant un temps limitat o perllongat podria tenir en les nostres vides, així com en les diferències socials i territorials amb què aquest fet impacta.

A molts llocs del món -i de la mateixa península- els talls de llum són una constant i la xarxa elèctrica no és quelcom que es doni per suposat cada dia. Més enllà d’exigir que es garanteixi l’accés a l’energia i als recursos com a bé bàsic, també podem aquí qüestionar el fet que aquest accés determini en una mesura tan extrema on ens situem a nivell socioeconòmic. I com ens incapacita a poder plantejar-nos la renúncia als nivells d’electrificació i tecnologificació dels estàndards de vida occidental, alhora que ens recorda el preu que ha comportat aquesta dependència creixent en les nostres vides i el nostre temps, relacions i vincles.

L’apagada va comportar una suspensió momentània de la quotidianitat de les nostres vides entorn a l’exigència del treball assalariat (en alguns casos) i va generar una situació d’incertesa, que part de la població va sentir com a desemparament per la incompareixença de l’Estat. Una mostra clara d’aquest desemparament eren els reclams de “més informació” i l’exigència de solucions a les institucions, empreses de transports i de telecomunicacions, etc. Una expressió manifesta de la dependència amb que el sistema capitalista ens aferra a través del salari, i de la centralització i control de les infraestructures per a la vida. Però, part d’aquesta sensació de desemparament radicava en la incertesa sobre la capacitat d’abastiment i sobre les normes socials que calia seguir o que la població seguiria durant l’apagada. El control de l’Estat ha permeat de tal manera en totes les parcel·les de la vida, que ens genera ansietat sortir-nos del seu règim social, per por a quedar desabastides, malgrat la realitat ens demostra tossuda, també aquell dia, que hi ha altres formes -comunitàries, socials- d’ordenar la vida i de proveir-la.

Aquesta escletxa en què vam recordar que la vida era més que les molles que ens reserva el Sistema de Dominació, és el un punt de partida de la nostra anàlisi i proposta. Primer, la capacitat d’anhelar i impulsar altres formes d’organització social més enllà d’aquelles a què ens limiten l’estat i el capital. Creiem fermament que aquestes crisis de la modernitat capitalista fan palpable la possibilitat del seu propi col·lapse, i alhora ens recorden l’evidència que podem tombar l’ordre actual de les coses. Que, molt més enllà del discurs, tenim no només un horitzó i alternativa (l’aposta per la gestió socialista dels recursos i del sosteniment de la vida), sinó també la proposta per a dotar-nos de l’estratègia i de la infraestructura humana i material per a impulsar aquesta alternativa. I és que, la mateixa xarxa que als pobles i barris atura cada dia desnonaments, obre cases, practica el suport mutu, proporciona cures quotidianes i combat el feixisme als carrers, és la que aquell dia es va organitzar amb més eficiència i rapidesa. Si alguna cosa ens ha ensenyat cada crisi que hem travessat en els darrers anys, és que un barri o poble organitzat és capaç de generar en poques hores o dies, una xarxa d’aliments durant la pandèmia del Covid19, brigades de neteja i comitès populars de reconstrucció front a la DANA, i estructures que resolen necessitats en una apagada general. Aquesta és l’aposta estratègica que hem de reforçar i desplegar. Cal, però, un salt qualitatiu i una estratègia revolucionària que ens permeti organitzar no centenars, sinó milers, en la planificació de recursos, la sobirania, l’abastiment comunitari i el suport mutu, per esquinçar de forma irreversible la legitimitat de la Modernitat Capitalista i avançar cap a la construcció de la Societat Democràtica al nostre territori. 

Enfortir i arrelar les comunitats: descentralitzar, abastir, radicalitzar

És imprescindible, en primer lloc, partir de premisses realistes sobre les potencialitats i límits que trobem en aquest tipus de contextos, sense romantitzar el què hi succeeix. La solidaritat i el suport mutu s’estenen avui en una mesura molt menor a la militarització i el col·lapse climàtic. No hi ha guerra real, però sí un clima bèl·lic i d’emergència que només ens presenta com a opcions el reforçament de l’ordre social profundament injust o bé la salvació individual basada en l’individualisme i la capacitat adquisitiva: comprant el necessari sense tenir en compte si n’hi ha per totes, tancant-nos a casa o només preocupant-nos per la nostra pròpia supervivència. Ens empenyen a deixar les nostres vides i el seu sosteniment en mans d’un sistema que ha centralitzat totes les necessitats i com suplir-les. I que alhora, veiem com falla i col·lapsa.

Lluny de perspectives reaccionàries i neoliberals sobre gestió de crisis, com el preparacionisme, que pretenen una autosuficiència i protecció individual, i de la impotència política de visions com el col·lapsisme, és urgent construir respostes que ens facin emergir no només com a alternativa discursiva, sinó material, a la gestió estatal i als discursos reaccionaris. Que ens permetin guanyar legitimitat i créixer quantitativament i qualitativament, alhora que radicalitzar la societat aplanant el camí cap a un horitzó revolucionari.

Aixecar, obrir, reforçar infraestructures i espais que esdevinguin punts de trobada, amb materials i recursos capaços de fer front a diferents contingències de manera eficaç i col·lectiva. Fer-ho alhora que, en el dia a dia ens permeten reforçar els nostres vincles comunitaris, generar ofensiva i defensar les veïnes. Aquestes estructures tenen, ara mateix, la capacitat de cobrir bona part del nostre territori i, amb previsió, estratègia i voluntat, podrien arribar a abastir capes notables de població a barris, ciutats i pobles, com bé ens demostra la recollida de material per a les brigades de neteja a l’Horta Sud, impulsades pels casals i ateneus del país. Aquestes passes representen un aprenentatge valuós, però -com dèiem- cal anar molt més enllà i pensar en clau de sosteniment de les comunitats. Pensar-hi en l’àmbit local, però no únicament.

No sabem quin serà el proper dia extraordinari, però sabem que bastir infraestructures locals als barris i pobles que comptin amb recursos col·lectivitzables (transport, generadors, aliments, infraestructura, canals comunicatius propis com butlletins o ràdios) i amb una estructura organitzativa robusta capaç de donar resposta àgil a les crisis, és una aposta clau per a qualsevol estratègia que vulguem traçar. Tant per enfortir les nostres comunitats en lluita, com per apropar i radicalitzar a una població que ha de constatar com l’organització i l’autogestió és una trama més capaç de donar resposta a la urgència que l’Estat i el capital.

Alhora, creiem fermament que tota aquesta feina de base tan essencial guanyarà una consistència que pot ser determinant en la mesura en què siguem capaces d’anar-la ubicant dins una estratègia revolucionària pels Països Catalans i més enllà. Necessitem marcs supralocals on aquelles experiències locals més exitoses puguin compartir els seus aprenentatges i formar persones d’altres contextos locals. Necessitem poder vincular les potents realitats de suport mutu i autogestió dels moviments populars arreu del territori, i les respostes que poden donar a les problemàtiques derivades de la crisi civilitzatòria actual, amb una proposta de país capaç d’organitzar la totalitat de la vida.

Cal, per tant, una planificació democràtica de recursos estratègics com l’energia i l’electricitat, basada en la descentralització. El sistema ens vol fer creure que la centralització del poder i els recursos és la manera més eficient de gestionar les crisis però, com la xarxa elèctrica, un bon sistema connectat però descentralitzat s’acaba demostrant molt més eficient i desitjable. Una planificació que desplaci el mercat i que redirigeixi l’economia productiva a la cobertura de necessitats bàsiques, socials i comunitàries, a través del control sindical per la reconversió de la indústria i l’abolició de sectors no necessaris ni sostenibles per a la sobirania al nostre territori, com ara la mineria o les macrogranges, de forma que es  no continuï amenaçant l’equilibri amb la natura, entenent-nos part d’aquesta i d’allò que anomenem “recursos”. 

És un moment clau per socialitzar la necessitat del decreixement o postcreixement, d’una proposta social que faci que allò bàsic no depengui d’estructures tan complexes. 

Hem de fer desitjable un futur decreixentista on puguem viure una vida abundant i plena consumint molt menys recursos. Hem de fer desitjable un imaginari on l’abundància no recaigui en un consum individual exacerbat sinó en xarxes comunitàries fortes, més temps lliure, accés a l’alimentació saludable i tecnologia col·lectivitzada i posada al servei del comú, entre altres. 

En un escenari com l’actual, l’instint més lògic de les forces democràtiques i revolucionàries és organitzar-se contra qui es lucra de les crisis i contra el rearmament i la instrumentalització que els estats fan de la por de la ciutadania. I, tanmateix, hi ha una part d’aquest instint que ens juga en contra si no som capaces de fer lectures de la realitat que incloguin haver de reaccionar ràpidament a situacions inesperades i extremes, com l’apagada, com la Dana, com la Covid. Perquè les emergències i les crisis -en forma d’esdeveniments climàtics extrems, apagades, tancament de serveis públics, ciberatacs- aniran previsiblement en augment i només nosaltres el moviment popular i les organitzacions polítiques i estratègiques, estem en posició de donar-hi una resposta material que prioritzi el sosteniment i la preservació de la vida per sobre del benefici econòmic i l’acumulació de capital. Però bona part de l’abast d’aquesta resposta dependrà de la nostra capacitat de preveure i avançar-nos a l’adveniment d’aquestes crisis. 

Proposem, com a meta essencial i amb accions concretes per avançar-hi, la construcció d’un moviment revolucionari als Països Catalans, estès i arrelat al territori, capaç d’articular -conjuntament amb les estructures unitàries de país en àmbits sectorials com l’ecologisme, el feminisme o el sindicalisme d’habitatge- una resposta massiva i comunitària als reptes que tenim per endavant. Un moviment on puguin confluir, dialogar i organitzar-se, en el marc d’un propòsit revolucionari compartit, estructures i infraestructures locals, nacionals i sectorials, amb voluntat de posar la via revolucionària damunt la taula de totes les llars de les classes populars dels PPCC, d’una forma clara, comprensible i esperançadora, és a dir connectada amb pràctiques concretes capaces de resoldre millor que el sistema de dominació les problemàtiques quotidianes. 

Tenim els motius per creure que un moviment d’aquestes característiques té la potencialitat i la capacitat de transformar les conjuntures adverses derivades de la crisi civilitzatòria actual en una oportunitat de fer créixer la Vida Lliure. Tenim la fe i les raons per pensar que l’articulació dels Països Catalans a través dels seus moviments populars i de la seva classe treballadora, en aliança amb tots els territoris del món, serà imparable.