En les últimes setmanes la sèrie Adolescence ha marcat el debat públic entorn els homes joves i la seva radicalització a la manosfera, un conglomerat d’espais digitals en què trobem discursos entorn la masculinitat hegemònica, l’antifeminisme i les qüestions essencialistes del gènere. Tot i això, no és una sèrie sobre la manosfera, sinó de les estructures de poder que la perpetuen i una exploració crua i sense concessions dels malestars col·lectius que afecten la joventut.

Inspirada en el realisme social britànic, la sèrie Adolescence segueix l’estela de directors com Ken Loach i Shane Meadows, directors coneguts per fer obres que interroguen les estructures de poder. A This is England, vam veure els complexos factors socials i psicològics que van portar a skinhead Combo, interpretat per Stephen Graham, a ser radicalitzat per l’extrema dreta en una comunitat destruïda pel desmantellament de Thatcher de la indústria local i l’estat del benestar. 

La sèrie, dirigida per Philip Barantini i escrita per Stephen Graham i Jack Thorne, té com a punt de partida un assassinat brutal: una adolescent és apunyalada en un estacionament, i un nen de 13 anys, Jamie (interpretat per Owen Cooper), és arrestat com a principal sospitós. No obstant això, la sèrie no s’enfoca a determinar si és culpable, sinó que, al llarg de quatre capítols gravats en un pla seqüència que ens permet formar part de la narrativa, ens endinsem en l’interrogatori policial, en la teràpia psicològica, i en la dinàmica escolar i familiar de Jamie. Adolescence emmarca a la perfecció les responsabilitats col·lectives respecte dels malestars (no tan sols el masculí) des d’una perspectiva sistèmica, mostrant les conseqüències directes i sobretot amb un dit que apunta cap a l’espectador amb una pregunta clara: i ara, què?

Apunts sobre la cultura incel

Si bé les opinions que hem vist en aquestes últimes setmanes s’han centrat entorn la manosfera, cal remarcar que a la sèrie se centra en la comunitat incel, probablement una de les més conegudes, i alhora més caricaturitzades de les comunitats de la manosfera, que compta amb d’altres com els Activistes pels Drets dels Homes, els Artistes del Flirteig o els Homes Anant pel Seu Propi Camí. 

Més enllà del seu paper en la radicalització i el discurs misògin, la manosfera reprodueix transformacions polítiques i econòmiques més àmplies. Aquest conglomerat d’espais han exercit un paper important en la legitimació de discursos de gènere individualistes i neoliberals més enllà dels espais digitals. La lògica del mercat i la mercantilització de la intimitat no tenen a veure amb les relacions, sinó amb l’accés al cos de les dones, emmarcat en estructures neoliberals d’oferta i demanda. Això porta a alguns homes, especialment als quals perceben una pèrdua d’estatus, a buscar solucions globals, reforçant els desequilibris de poder entre el Nord i el Sud Global. En última instància, la manosfera encarna un canvi neoliberal en el qual les relacions íntimes es converteixen en mercaderia, sostenint estructures globals jeràrquiques.

Dins aquestes jerarquies trobem la cultura incel, que classifica els homes en diferents categories basades en característiques socials, sexuals i de domini, construint la seva identitat en oposició als “Chads”, els homes percebuts com sexualment exitosos i socialment dominants. Aquestes distincions intragrupals no només defineixen l’estatus dins de la manosfera, sinó que també dicten com els membres perceben el seu lloc en una societat més àmplia.

Com que el fenomen incel ha tingut repercussions fora de línia, com els atacs terroristes dels coneguts incels Elliot Rodger o Alek Minassian, la investigació acadèmica i els mitjans de comunicació han generat una narrativa d’aquesta comunitat des de dos vessants: com un grup terrorista, malgrat que només el 5,5% dels membres d’aquesta comunitat recolzin aquests actes, com apunta un estudi recent de la Comissió de Contrarestació del Terrorisme del govern del Regne Unit; o com grups d’homes profundament deprimits, la qual cosa permet comprendre el seu univers, però desarticula el seu caràcter violent i el justifica.

Entendre tots els homes joves com possibles víctimes de la radicalització incel per una qüestió merament psicològica és, per una banda, reduir el terrorisme masclista a les emocions, i, per altra banda, entendre que tots els homes joves són possibles víctimes de la radicalització en línia pel que senten, justificant, en aquest cas, l’assassinat a una companya com a conseqüència d’aquest profund malestar. Lluny d’aquesta anàlisi, hem d’ampliar les mirades cap a aspectes més complexes, tant de la realitat, com de l’adolescència. 

Ni són tots antifeministes, ni són tots acrítics: criminalització de la joventut i perspectives adultocèntriques en un context reaccionari

La crítica i el rebombori que ha generat el llançament d’Adolescence permet fer-nos diverses preguntes, però llegint crítiques entorn la sèrie se’ns planteja una de ben clara: és una sèrie pels adolescents, o pels adults que parlen d’adolescents?

Adolescence parla d’aquesta etapa sense contemplar-la de forma plural i complexa. És cert que l’adolescència és una etapa de rebuig en tots els àmbits, de rebuig amorós, de rebuig a la mateixa identitat, de rebuig de persones desconegudes, d’amics, d’un mateix, de professorat, i fins i tot dels pares. Però també és cert que és una etapa de descobriment, de camí a la vida adulta, de comunitat i de gaudi. En abordar la participació dels homes joves en la manosfera (o de les persones joves en qualsevol aspecte), les persones adultes ens enfrontem a llenguatges desconeguts i tractem temes que no experimentem directament. Això requereix un esforç addicional per a comprendre la realitat digital dels joves i els codis socials que utilitzen en aquests espais, així com una humilitat crítica per a evitar imposar interpretacions alienes a la seva experiència. S’observa perfectament quan el fill del policia parla amb ell sobre com està encarant la investigació a l’escola: “no va bé perquè no t’adones, no t’adones del que està passant. Has llegit Instagram? La dinamita, saps què significa? Una pastilla vermella que t’ensenya com és el món, una crida a l’acció de la manosfera”. 

La sèrie mostra els processos de mainstreamització de la manosfera entre els homes joves a través de diferents perspectives: l’ús del llenguatge, el coneixement del significat de codis sexuals mediatitzats, la sensació d’insuficiència masculina o la consciència sobre el 80-20 (la teoria incel que fa al·lusió com al 80% de les dones només els interessa el 20% dels homes, cosa que justifica la seva exclusió). Però el que mostra, sobretot, és una realitat que ens apel·la i una necessitat clara: comprendre la realitat que enfronta el jovent sense caure en el simplisme.  

L’institut sovint es converteix en un lloc hostil per als adolescents. Primerament, perquè veiem un professorat sobrepassat i ofegat per les retallades del govern del Regne Unit al sistema públic educatiu, com bé podem trobar en molts altres contextos, a banda d’esgotat per l’elevada càrrega de la institució educativa. Per altra banda, l’espai escolar és poc democràtic per a l’alumnat: dinàmiques de poder entre alumnes i un professorat massa desconnectat, desencantat i sense esperança amb el jovent amb qui treballa, com veiem amb un dels professors, que quan arriba la policia els comenta: “amb aquests nois no hi ha manera, què se suposa que he de fer?”. 

Aquest desajust agreuja la sensació d’abandonament o incomprensió que viuen molts joves (no tan sols a l’institut, sinó també a casa), que acaben trobant referents i respostes a internet, un espai sense regulació clara i ple de discursos que poden donar resposta a moltes de les seves frustracions. I és en aquests espais, sovint controlats per algoritmes dissenyats per amplificar el contingut més polèmic i reaccionari, on s’estan donant respostes simplistes a problemàtiques complexes.

La manca d’una educació crítica a l’institut, sumada a una societat que no ofereix models alternatius de masculinitat, converteix internet en el principal agent socialitzador per a molts nois, cosa que des de perspectives adultocèntriques hem tractat d’amagar des de fa anys per una por clara: admetre que s’agafen a l’antifeminisme perquè no estem oferint alternatives possibles a un sistema que col·lapsa, i comprendre que internet és un espai més de socialització i aprenentatges, cosa que fa anys que des de la recerca acadèmica s’ha posat en relleu, però que l’educació més clàssica s’ha resistit a escoltar. Un context de precarietat i l’absència de models de masculinitat sans és el terreny més fèrtil per a la proliferació de la misogínia, que no neix en entorns en línia, sinó que precisament és una continuació de les estructures i violències fora de línia. 

Generar respostes col·lectives sense generar pànics morals

Un dels punts més interessants de la sèrie és el retrat de l’homosocialitat masculina com a funció social per perpetuar les estructures de violència a través, també, dels entorns mediatitzats. Les dinàmiques de poder intraescolar entre homes, el bullying a Jamie a través d’Instagram, així com les pràctiques de sexpreading (difondre continguts sexuals sense consentiment) ens mostren com els homes joves poden ser a la manosfera sense ser-hi del tot, socialitzant en entorns de masculinitat hegemònica, violència, cultura de la violació, o altres, que tenen repercussions en entorns en línia i fora de línia. 

Ara bé, la presència dels mòbils a les aules, les referències a les xarxes o l’enfocament cap a les dinàmiques relacionals en línia dels adolescents en les escenes a l’institut generen la idea que les xarxes són un pou de violència o la via per la qual s’incita a la violència. Sembla que hàgim de culpar a algú de l’auge del reaccionarisme, i en comptes de responsabilitzar-nos col·lectivament i veure que les persones adultes (potser) tenim un paper més incident en l’espectre polític de les societats contemporànies, hem decidit reduir-ho a “els joves són antifeministes”, pur reduccionisme que genera pànic moral cap a la tecnologia i que deslliga el caràcter multicausal que presenta la sèrie. 

Cal reflexionar com en els últims anys l’extrema dreta ha guanyat l’espectre del domini mediàtic i la consegüent incapacitat de l’esquerra per donar resposta a aquests poders fàctics, econòmics i polítics que s’han articulat, sobretot, a través de les xarxes. Veiem en la família de Jamie la incomprensió i la manca de recursos que afronta la classe treballadora en un sistema que senzillament ha fet fallida en tots els àmbits. No és només l’antifeminisme, és la falta d’alternatives, la violència que ofega, la manca de recursos i la manca d’altres futurs possibles.

La popularització d’Adolescence també ha portat a debatre, o millor dit, a afirmar la necessitat de regular l’accés a aquests continguts i, conseqüentment, ha començat a generar pànics morals sobre les persones joves i la tecnologia. El focus d’aquest debat es posa en les usuàries en comptes de centrar-se en un internet que monetitza els discursos de l’odi, que es regeix per les polítiques algorítmiques i la viralització, i que es troba en mans d’un oligopoli dels lobbies del capitalisme plataforma. 

Tradicionalment, aquests espais s’han concebut de forma aïllada a la realitat fora de línia, com quelcom que succeeix a internet, en comunitats de difícil accés, però en els últims anys hem pogut veure la correlació entre les dinàmiques mediàtiques d’homes joves i l’auge dels anomenats ‘manfluencers’ (influenciadors que fan contingut relatiu a la masculinitat hegemònica, com inversió en criptomonedes, activisme pels drets dels homes o de culte al cos a través del gimnàs). Ho exemplifica el pare de Jamie: “Mira, un dia em va sortir a xarxes aquell paio que parlava de com domar a les dones, i jo només buscava coses del gimnàs”.  

La recerca ha demostrat que aquestes narratives poden modelar les percepcions de gènere dels joves, contribuint a la normalització de discursos misògins i anti-LGBTIQ+, afectant les experiències afectives dels nois i reforçant les problemàtiques de masculinitat hegemònica. Aquests continguts, que fan ús de pràctiques de metapolítica, fluctuen en qüestions més o menys polititzades i formen part del dia a dia dels homes joves. Abordar la posada en diàleg de pràctiques mediàtiques dels nois joves és urgent, però no tan sols amb ells, sinó també entre amics, amb els pares i sobretot amb homes que referenciïn dins l’esfera mediàtica que mostrin altres formes de masculinitat possibles. 

És una utopia pensar que està en les nostres mans resoldre tot l’odi que existeix a internet, perquè ni ho està, ni és el nostre paper. Per una banda, cal exigir responsabilitat als governs per tal de sancionar i fer responsables a les grans empreses tecnològiques per tal que facin efectives polítiques i estratègies vertaderament útils de regulació de l’odi a internet, cosa que mai aconseguirem vivint sota el paraigua del capitalisme plataforma. Per l’altra, cal generar espais d’escolta activa amb el conjunt de persones joves (no tan sols els homes), fer visibles altres horitzons possibles en un context neoliberal a l’alça, referenciar i generar contingut a les xarxes que els apel·li (de veritat), així com denunciar creadors de contingut que fomenten la violència i la discriminació, i aprendre (també nosaltres, les persones adultes) a transitar i fer pedagogies no normatives en què es contempli el gaudi.