Per què ara?

El 17 de juny de 2025, Orgullo Crítico Madrid (OCM) publicà els seus Nous posicionaments. El punt sobre “abolir la psicologia” va despertar tanta polèmica que només sis dies més tard arribaven aclariments. L’ofensiva de missatges pro-teràpia, en definitiva, pro-psicologia, ens va mobilitzar per pensar juntes què està passant amb allò que anomenem psi (psicologia, psiquiatria, psicopedagogia, etc.). No per llevar a ningú la seua hora de teràpia, sinó per obrir un debat incòmode però necessari sobre la psicologia com a forma de poder. Un debat que permeta mobilitzar altres respostes a les situacions que vivim. OCM no demanava “abolir la teràpia”, sinó la psicologia com a institució. Fer servir la paraula “abolir” és honrar la seua llarga genealogia de lluita i rebel·lió, encara que puga provocar debat. “Abolir la psicologia” és una aposta política amb la qual dialoguem en aquest article a huit mans (una lluita que ja té antecedents, com ara Contrapsicologia).

L’onada de missatges evidencià que abastar la psicologia fereix allà on més cou. Sovint la crítica sistemàtica a la psicologia és llegida com un atac personal cap a qui va a teràpia. Qualsevol esment al seu paper històric es viu quasi com un insult. Com a acompanyant inseparable sol aparèixer a més a més el clàssic “no ens enganyem, la psiquiatria es la dolenta; la psicologia és la bona”. Per què és més fàcil criticar la psiquiatria que la psicologia? Per què una la tenim identificada com violenta i l’altra com la seua “germana santa”, que ens cuida? Ubicar la psicologia dins del mateix règim psi (de control, de normalització i govern de la vida) és precisament, tocar el viu.

Abolir (només) la psicologia?

“Abolir la psicologia” no significa atacar-la de forma aïllada, sinó integrar-la en la crítica a la psiquiatria que ja sostenen molts moviments socials. Seria deixar de tractar-la com una excepció innòcua entre les disciplines psi. Plantejar la seua desaparició com a dispositiu institucional no és una errada de càlcul, sinó un pas necessari i de suport als/les que ja qüestionen el conjunt de la institució.

La qüestió és que, en açò del psi, les fronteres entre disciplines es desdibuixen: en teoria la psiquiatria fixaria “les fronteres” d’allò normal/ patològic, d’allò assenyat/ boig; mentre que la psicologia funcionaria com a “govern tou”, creant tecnologia aplicada i “objectiva” per gestionar el “pas entre fronteres” (diagnòstics, qüestionaris, guio d’intervenció…). La psiquiatria definiria; la psicologia gestionaria. No obstant això, en la pràctica, el seu àmbit d’acció sovint és indistingible. El sistema psi intervé de manera interdisciplinària, actuant com a control de límits sobre qui es llig com “normal”, qui com “problemàtic/ a/ que”, i quin recorregut (trajectòria de vida) se li permet. La psicologia no es limita a observar el comportament, sinó que el dirigeix per ajustar-lo a la norma.

La psiquiatria i la psicologia operen amb engranatges molt concrets: hi ha escoles professionals, societats científiques, comitès ètics i universitats que decideixen qui pot exercir i com. Hi ha també manuals diagnòstics (DSM, CIE) que fixen les etiquetes que ens col·loquen; registres de les nostres vides a les seues històries clíniques i circuits de derivació que marquen per on entres, per on et mous, on et claven i com et tracten.

Tot açò no és innocu. Es materialitza en la realitat de moltes persones: exerceixen poder regulador certificant “capacitats” i “trastorns”, tenen pes en el dret a baixes, incapacitats laborals o custòdies, entre altres impactes; i en el cas de la psiquiatria, exerceix fins i tot poder legal als internaments involuntaris. Un bon exemple és la recent condemna a l’estat espanyol per internament psiquiàtric involuntari sense garanties jurídiques.

De debò la psicologia és “una altra cosa”? O és la mateixa maquinària que, canviant d’uniforme —menys bates blanques—, produeix els mateixos subjectes adaptats i controlats? La diferència no és ètica sinó instrumental. La psiquiatria concentra violència explícita (internaments, contencions, farmacologia forçada); la psicologia desplega violència normativa: suggereix “eines”, produeix autocontrol i auto-subjecció. La primera regula per imposició; la segona per adhesió. Ambdues controlen i normalitzen subjectes i poblacions, condicionen drets i trajectòries vitals.

Quin mal ha fet la psicologia per merèixer açò?

Els/ les que hem estudiat psicologia i venim dels activismes sabem que la seua formació és rància com a poc. No es tracta únicament de la violència de la seua història —una disciplina feminitzada (tant en professionals como en usuàries) on només apareixen homes blancs occidentals com a autors—, sinó de la seua violència epistèmica, present en teories on les posicions de subjecte i objecte de coneixement han sigut clau per produir el (heterocis)sexisme, racisme, colonialisme, classisme i senyisme.

El problema és que la psicologia no es percep a sí mateixa com a ideologia i des d’ahí forma a els/ les/ lis seues professionals: des d’una suposada neutralitat de “l’evidència”. Molt de neuro, bio i fisio, i poca perspectiva social i crítica al voltant de les relacions de dominació i els seus abusos. Qualsevol indici de politització ix fora d’aquesta ciència, que pretén ser molt dura i objectiva. La seua metodologia quantitativa —experiments des de la distància, la predicció i el control; qüestionaris que transformen experiències de vida en dades estadístiques— alimenta aquesta retòrica cientifista que perd l’anàlisi crítica i polititzada de per a què i amb quins objectius s’investiga. Les seues violències no es queden en allò humà: Liberación animal de Peter Singer inclou nombrosos exemples de tortura injustificable en experiments de psicologia.

La psicologia és una tecnologia de govern amb pràctiques de violència institucional. Com diria Foucault, disciplina cossos/ ments i vigila poblacions mitjançant avaluacions diagnòstiques, classificacions i intervencions correctives en qualsevol de les seues aplicacions: educativa, clínica, laboral o jurídica. Històricament va mesurar la intel·ligència per sexe i raça, justificant pràctiques sexistes i racistes (eugenèsiques entre d’altres), o identificà desviacions de gènere a intervindré. Hui les seues tecnologies continuen classificant infanteses, diagnosticant conductes escolars, avaluant “perfils de risc” o “idoneïtats” en criances, segons criteris de classe i raça.

La psicologia ha sigut partícip en la patologització d’allò que se n’eixia de la norma o s’hi resistia. Ha regulat el comportament de dones i persones racialitzades, patologitzant la seua resistència. En les dissidències sexuals ha justificat tancaments, tècniques aversives, electroxocs, teràpies de conversió o pressions per a tindre relacions “correctives”. Tot i estar majoritàriament desacreditades hui dia, aquestes pràctiques contra la dissidència sexual foren avalades per discursos psicològics que pretenien “diagnosticar, regular i corregir” el gènere o la sexualitat. L’electroxoc ha canviat d’ús, però tampoc no ha desaparegut.

Però tot açò què té a veure amb la psicoteràpia?

Quan s’obri el meló de la crítica a la psicologia, la psicoteràpia és la gran al·ludida. En aquesta societat psicoterapeutitzada, anar a teràpia és una cosa normalitzada i fins i tot imposada socialment, especialment en àmbits activistes. Si no vas a teràpia te tornes culpable dels teus conflictes, dependent per demandar temps i consol a les teues amistats, i irresponsable per “no treballar-te les teues merdes”. Inclús en les apps de cites apareix un “que vaja a teràpia” com un check, una green flag. La psicoteràpia s’ha transformat en imperatiu social, marca de qualitat personal i contrasenya d’accés a certs espais.

Per tot açò, és esperable que qualsevol crítica a la psicologia desperte veus (psicoterapeutitzades) que s’alcen a rebatre, afirmant les bondats de la teràpia. Sabem que, en una societat cada vegada més individualista, cruel i precària, la psicoteràpia pot presentar-se —i vendre’s— com l’únic lloc de consol, més encara quan les xarxes comunitàries de suport estan debilitades. Com passa amb els psicofàrmacs: poden ajudar-nos a sobreviure, però a quin preu? La medicació, quan és voluntària, pot ser una estratègia més, però això no ens du a defendre la sobremedicació, la contenció química o el lobby farmacèutic. Amb la psicoteràpia passa una cosa pareguda.

La teràpia em va salvar la vida, no serà que la critiqueu des del privilegi?

Potser caldria començar per preguntar-se en quin moment anar a teràpia s’ha convertit en una “experiència religiosa”. És possible que a tu t’haja “salvat la vida”, però també pot acabar amb les d’altres. Ressonen les paraules d’una amiga contant que deixar els psicofàrmacs fou infinitament més fàcil que eliminar la rutina d’autogestió emocional heretada de la teràpia, i amb la que encara lluita a diari.

En psicoteràpia es parla del “vincle terapèutic” per anomenar el bé produït per la relació terapeuta-pacient. En els casos de teràpia “exitosa”, cabria preguntar-se què està salvant vides: el “vincle” o el seu caràcter “terapèutic”. Si l’alleujament el produeix sobretot el vincle —tindre a algú amb qui parlar en un context de soledat i pèrdua de xarxa—, el crèdit de la teràpia es redueix considerablement. L’argument “la teràpia em va salvar la vida, no qüestiones la psicologia” s’assembla llavors a “el retor de la meua església em va salvar la vida, no qüestiones a Déu”. Identificar a la persona concreta que t’ajudà amb la institució que té darrere és amplament beneficiós per a les institucions/ corporacions i, de fet, és el que feren els bancs amb els seus “banquers de confiança” per aconseguir que la gent signara hipoteques tòxiques.

Eixe “salvar la vida”, a més a més, és perillosament polisèmic: una persona que haja passat per teràpia de conversió pot considerar que l’han allunyada de l’infern i que, per tant, li han salvat la vida. Potser les persones del grup de conversió li han donat el suport comunitari que tant necessitava. Torna això la teràpia de conversió en acceptable o, fins i tot, en bona?

En un context de fragilitat de les relacions socials i de soledat no desitjada, pot semblar pràctic compartir els nostres problemes en teràpia, però té l’efecte rebot de funcionar com a pegat, debilitant les relacions de suport mutu. La psicologia pot parèixer innòcua quan se simplifica i redueix a psicoteràpia escollida, però no ho és: participa en tots els exercicis de poder i control que hem enumerat en aquest article. Criticar-la pot considerar-se, aleshores, un privilegi? Potser cal reformular la pregunta: tractar de desactivar la crítica a la psicologia per a justificar o preservar la tria personal d’acudir a teràpia no és, de fet, un exercici d’agència que altres no poden permetre’s?

Eixa defensa es formula des de l’elecció: assisteixes a una psicoteràpia que has pogut triar, tens la sort de trobar a algú que t’encaixe, o els contactes i/o els diners per a fer-lo. En qualsevol cas, sents que pots decidir quan deixar-la. Davant d’això, la crítica a la psicologia només t’està convidant a sospitar del vincle terapèutic i els seus miracles; ni tan sols t’obliga a deixar-lo. Posa en qüestió si és el millor ús del temps i dels diners, o si és la pràctica més emancipadora.

El nivell de pressió ètica o política que exerceix la crítica a la teràpia, a la psicologia o a les disciplines psi en general, és infinitament menor que les violències produïdes per eixes mateixes disciplines. Amb freqüència són les mateixes pacients —de psicoteràpia escollida— les que defensen a capa i espasa la integritat de la disciplina. Ens preguntem si no estarem tan immerses/is en un sentit comú terapèutic —que identifica allò psi com a natural, científic, correcte, i l’única opció possible— que quan es critiquen les pràctiques psi sentim que som nosaltres les/lis criticades/is. El llenguatge terapèutic està tornant-se l’únic llenguatge legítim  —el saludable, el “no tòxic”— i la influència psi en el dia a dia passa desapercebuda. En aquest context, la crítica a allò psi que tantes sensibilitats fereix potser és un dels pocs punts de qüestionament que (encara) podria permetre’ns fer una passa enrere en la psicologització de les nostres vides.

I ara què?

Som conscients de la gran quantitat de temes que han quedat pendents i de la superficialitat amb què n’hem abastat altres, així que hem pensat en continuar tractant-los per fascicles. En aquest hem tractat d’exposar que la psicologia ha tingut i encara té un paper actiu en les violències estructurals i simbòliques que instrumentalitzen i despolititzen el malestar. Assumir el seu biaix polític exigeix qüestionar teories i pràctiques més enllà de la clínica i la psicoteràpia.

Urgeixen pràctiques que reconeguen la injustícia social en la producció de patiment, que no es limiten a “gestionar-lo” i que no exercisquen poder psi situant-se en una posició de neutralitat fal·laç. Amb aquest punt de partida, pensem que és possible imaginar cohesions comunitàries que ens ajuden no només a sentir-nos menys assoles, sinó també a lluitar col·lectivament contra els abusos del poder “legal” d’allò psi. Això és, precisament, el que estan fent en la campanya de suport a Jose Alfredo Miranda Oblanca, internat forçosament en el psiquiàtric de Santa Isabel (León) amb la segona marxa al psiquiàtric del pròxim 31 de desembre.

El primer repte es descentralitzar la psicologia i visibilitzar el seu caràcter profundament ideològic. Criticar allò psi no és obviar el patiment, sinó visibilitzar que el camí de la psicologia no és l’únic possible. És apostar per altres models d’acompanyament i xarxes comunitàries, per sabers situats i pràctiques que no seguisquen la lògica del diagnòstic i la intervenció, sinó la del reconeixement mutu, l’escolta horitzontal, la interdependència i l’acció col·lectiva. Potser, en lloc de salvar-nos, puguem sostindre’ns, juntes, des d’un altre lloc. Intentar desarticular el poder psi és ampliar el ja clàssic “si toquen a una/e, ens toquen a totes”. És assumir que les violències psi també són sistèmiques i que la contrapsicologia ha de formar part de les lluites socials.

Article original publicat a El Salto “Abolir la psicología en tiempos de psicologización de lo cotidiano“. Traducció de Catarsi Magazín.