“Quin deu ser el signe del nostre temps”, es demana Thompson, “quan dos o tres de nosaltres hem començat de forma independent a examinar els mateixos problemes i a fer-nos les mateixes preguntes?”. I és que la forma en què Natalie Zemon Davis i E.P. Thompson aborden els rituals de protesta i sanció social de l’Antic Règim en La formació històrica de la cassolada (Madrid: Libros Corrientes, 2018) està íntimament lligada al present, en el sentit que les preguntes i els problemes que plantegen ens segueixen interpel·lant profundament. La reflexió històrica apareix com una forma de compromís amb el moment actual.

Al llarg de les cartes i articles que composen La formació històrica de la cassolada, Thompson i Zemon Davis despleguen un ric quadre de les formes de celebració, protesta, assenyalament i inversió carnavalesca que ajuden a entendre com funcionaven les comunitats de l’Antic Règim, quins mecanismes de sanció social posseïen i quins canvis van experimentar. Ho fan d’una forma rica i matisada, subratllant les resistències dels camperols i les classes populars urbanes, així com la intersecció entre subversió de l’ordre establert i disciplinament comunitari, entre festa i revolta. Els episodis històrics en cap cas s’entenen com a aïllats: a partir d’ells, Zemon Davis i Thompson reflexionen sobre la continuïtat i la ruptura, el problema de l’agència i l’estructura, de les tradicions i costums populars, del canvi històric. D’entre les pàgines del llibre emergeixen comunitats i gents reals: no hi ha paternalisme cap a elles, ni per a idealitzar-les, ni per a jutjar-les. Com insisteixen tots dos, les raons de les actuacions eren complexes, però no irracionals.

El llibre, a més, és una preciosa mostra de com el pensament és diàleg, de com la conversa amb els altres facilita la reflexió historiogràfica. Thompson menciona la importància de l’audiència imaginària per la qual s’escriu, i també com alguns treballs semblen ser escrits per acontentar el poder econòmic. En temps en què l’acadèmia és cada cop més una competició pel nombre de publicacions, les notes i les ocurrències brillants -suposadament fruit del geni individual-, emociona llegir l’alegria amb què Zemon Davis i Thompson descobreixen semblances entre les seves investigacions i l’honestedat amb què intercanvien idees, fonts i crítiques. «Austeritat material, emoció intel·lectual, passió política i amistat -sense oblidar el sentit de la igualtat»: així descriu Hobsbawm les discussions que mantenia el grup d’historiadors del PC Britànic¹. Quelcom d’aquesta tradició de pensament col·lectiu, de compromís social, s’entreveu en les pàgines de la correspondència entre els dos autors que ara ens ocupen.

E.P. Thompson va néixer a Oxford el 1924, fill d’una família liberal i crítica amb l’imperialisme britànic². La seva forma d’entendre el paper de l’historiador està profundament marcada pel seu compromís amb el comunisme: un comunisme crític i humanista, indissociable de la llibertat de consciència i que, en comptes de retre pleitesia a Marx, busca fer un «aprenentatge crític» de les seves hipòtesis³. Explica com la seva joventut va transcórrer en anys en què la gent feia història: «va ser una dècada d’herois», afirma, «i hi havia Che Guevaras a cada cantonada i a cada bosc», cosa que va marcar la seva etapa formativa i va contribuir a la seva concepció del canvi històric com a contingent i no predeterminat per alguna sort de determinació estructural teleològica⁴. Va militar en el PC britànic i va formar part del seu grup d’historiadors, però va deixar-lo el 1956, després de la invasió d’Hongria: explica aquesta sortida dient que va començar a raonar als trenta i que, malgrat tots els seus esforços, mai no va aconseguir alliberar-se d’aquest hàbit⁵. La seva aproximació a la història està marcada per la voluntat de comprendre les lluites populars i els seus protagonistes, entenent què els movia, quines estratègies van traçar i què volien aconseguir. En els seus treballs no hi ha judicis sobre la classe treballadora, ni alliçonaments per no assemblar-se al que alguns esquemes marxista-leninistes havien decidit per ells; al contrari, subratlla que la classe és una relació i que la seva autoconstitució històrica es produeix a través de l’experiència, sobre la qual es creen una cultura i tradicions diferenciades⁶. Davant cert catecisme marxista-leninista sobre la successió de modes de producció i el progrés històric representat per la burgesia, Thompson entenia la història com un procés obert, marcat per les lluites de les classes populars i per l’emergència de tradicions populars d’autoorganització i resistència⁷. Com afirma Martínez Cava, Thompson buscava «recursos intel·lectuals i morals per a refundar un socialisme democràtic i humanista, i els va trobar en la cultura del republicanisme radical de finals del segle XVIII»⁸. Els seus treballs s’adscriuen al corrent de la història social i la «història des de baix» que va desenvolupar el grup d’historiadors del PC britànic.

Natalie Zemon Davis va ser una historiadora estatunidenca que va pertànyer al corrent de la nova història social, molt influenciada per l’antropologia⁹. Al llarg de la seva carrera es va ocupar de temes tan diversos com la reflexió historiogràfica, la història de les dones, la vida de Lleó l’Africà o la societat i cultura de França en l’Època Moderna, i va fer importants contribucions al camp de la microhistòria amb obres com araEl retorn de Martin Guèrre o Dones als marges. Tres vides del segle XVI, en què estudia com les seves protagonistes van adoptar un lloc marginal en la societat però el van reconstituir com un centre definit localment¹⁰. Amb aquesta reconstrucció narrativa del passat que proposa la microhistòria, guiada pels interrogants i els problemes que aquest ens suscita, apareix la continuïtat d’uns processos històrics que sovint són analitzats només de forma aïllada o fragmentària, o a través de la ruptura. Davis també va estar en contacte amb l’Escola dels Annals francesa, i en la seva obra es reconeix la seva influència: l’aproximació a la història plantejant, en primer lloc, un problema, l’abandonament de la història merament política i el foment actiu de la multidisciplinarietat¹¹. En paraules de Braudel, era necessari “demostrar que la història pot fer quelcom més que estudiar jardins cercats”¹². Malgrat això, també són molts els punts de ruptura amb els Annals: per exemple, Davis proposa estudiar la història partint de creences i categories, en lloc de posar en primer terme els debats quantitatius.

En l’article Les raons del mal govern, inclòs en la La formació històrica de la cassolada, Zemon Davis mostra com la vida festiva fou una forma de garantir la supervivència de la comunitat i de criticar l’ordre polític. Narra com en la França del segle XVI es constituïen “abadies del mal govern”, que feien les vegades de tribunals populars. Aquestes organitzaven charivaris festius i burlescs, els blancs dels quals eren els marits colpejats per les seves dones, els matrimonis en segones núpcies, els marits cornuts, etc. Portaven a terme rituals de protecció de la fertilitat i controlaven el comportament matrimonial. Segons Zemon Davis, aquest tipus d’abadies portaven a terme una inversió carnavalesca de la realitat que estava, tanmateix, al servei de l’ordre tradicional de la comunitat. Quan els carnestoltes rurals es polititzaven ho feien generalment, d’acord amb la mateixa autora, contra els opressors de fora de l’indret. Per altra banda, assenyala que en els charivaris urbans la funció de mantenir la reserva de joves casadores no és tan important, ja que aquesta és més gran, i per tant s’utilitzaven més aviat per a assenyalar “afrontaments al sentit de l’ordre o de la justícia del veïnat”. A més, en les abadies urbanes els charivaris de vegades es giraven contra les autoritats polítiques, sent així un dels pocs canals a través dels quals les classes populars podien forçar la seva participació política. En alguns casos, fins i tot, a partir dels rituals carnavalescs es van arribar a organitzar aixecaments i rebel·lions. Zemon Davis destaca la “creativitat social de persones a les quals es creia incapaces d’expressar-se, així com la manera en què fan seves formes socials més antigues i les canvien perquè satisfacin les seves necessitats”, una reflexió que és punt de trobada amb les tesis de Thompson.

El principal desacord que manifesten els dos autors, al llarg de les pàgines de La formació  històrica de la cassolada, és el motiu dels charivari. Zemon Davis pensa que es dirigien contra certes classes de matrimonis considerats inapropiats perquè disminuïen les reserves de joves casadors de la comunitat, cosa que Thompson considera massa funcionalista. Per a Zemon Davis, aquesta teoria es veu reforçada pels estudis antropològics al respecte i perquè les abadies juvenils del segle XVI també imposaven multes als joves forans que festejaven a noies de la comunitat o a les joves que es casaven fora del poble. Thompson hi troba objeccions: segons la seva opinió, aquests rituals seguien tenint lloc en comunitats amb alts índexs de creixement demogràfic, en les quals l’explicació de la reserva de joves casadors «resulta molt menys convincent»¹³. 

Thompson caracteritza els charivari com un judici de la comunitat, inserit en regles i formes de legitimitat popular. Assenyala, tanmateix, que el charivari anglès té característiques que el fan “més mordaç i venjatiu” que el francès. Els charivari funcionen si la víctima està prou integrada en la comunitat per a ser vulnerable a aquest menyspreu, i si expressen el sentir d’una part prou gran de la comunitat. La forma, per a ell, pot no tenir relació amb la funció, quelcom en què es distancia de les anàlisis antropològiques de l’època. I les dificultats en l’estudi de tals fenòmens es fan més gran, afegeix, pel fet que els testimonis són escassos i contradictoris, i que els folkloristes que els van descriure estaven més interessats en la forma que en la funció. Thompson recull les situacions de tipus domèstic que donen lloc als charivari: marits que no compleixen amb el rol patriarcal que s’espera d’ells en el matrimoni; matrimonis de vidus i altres casaments que la comunitat considerés “inconvenients, grotescs, basats en l’avarícia”; desviacions sexuals, sembla que normalment consistents en adulteri; i el maltractament de les esposes pels marits. La seva conclusió és que els charivari eren dirigits contra aquells que plantejaven ofenses al sistema de valors de la comunitat, la composició del qual variava. Una de les transformacions més importants és la que en el segle XIX provoca un increment en la importància dels charivari contra els marits que piquen a les dones.

Atenent a tots aquests factors, Thompson defensa que:

la importància del charivari no podria residir en una única funció o conjunt de funcions, sinó en el fet que -sempre que comprenguem des de l’interior els motius i els valors dels actors- són un indicador extremadament sensible de les transformacions en la definició dels rols sexuals o matrimonials.¹⁴

A més, l’historiador assenyala que aquests rituals també són mostra que el límit entre allò privat i allò públic no era totalment estanc, ja que les relacions personals estaven subjectes a les normes socials i eren sancionades per la comunitat si no s’ajustaven a allò esperat. En aquest sentit, constitueixen importants indicadors sobre els codis sexuals i les seves transformacions.

Thompson destaca el fet que la investigació sobre els charivaris contribueix a historitzar la dominació masculina. Que els homes que picaven les dones passessin a ser el blanc principal dels charivari anglesos indica, al seu entendre, “un cert distanciament de l’esquema patriarcal” que representava l’skimmington, en què s’assenyalava les dones que colpejaven els marits. Tanmateix, això no dona motius per l’optimisme: aquesta defensa de les dones era, adverteix, “d’origen masculí i podria ser expressió de la galanteria patriarcal”. A més, assenyala que la falta d’informació per determinar si hi ha correlació amb l’augment de la violència contra les dones en el marc de l’escissió del treball productiu i reproductiu que es va donar amb la revolució industrial. Aquestes reflexions són interessants, ja que mostren com recórrer a l’estudi de tradicions populars, com ara els charivari, afegeix elements de judici al debat sobre la formació de l’opressió de gènere contemporània.

En qualsevol cas, Thompson no ofereix conclusions definitives sobre els charivaris: assenyala que es tracta d’un camp sobre el qual falta molt de treball de recerca. Com a hipòtesi suggereix certa relació entre persistència del charivari i del dialecte oral o, cosa que és el mateix, d’una cultura oral que dona compte d’un cert tipus de consciència tradicional. Per altra banda destaca que els charivari es donaven en comunitats on almenys una part de la llei seguia pertanyent a la comunitat i era aplicada per aquesta, encara que indica que “no és dolça i tolerant més que en la mesura en què els prejudicis i el sistema de valors ho permetin”. Una mostra de com de cruel pot ser el charivari es troba en l’obra L’alcalde de Casterbridge, a què Thompson es refereix, on Lucetta mor de resultes d’una esquellotada en la qual se les representa a ella i al seu antic amant muntats en un ruc¹⁵. Aquesta reflexió sobre la crueltat que poden arribar a albergar els charivaris -ja que de fet, com recorda l’historiador, perquè funcionin és necessari que tinguin la capacitat de fer mal- és pertinent per pensar els debats actuals entorn de la justícia, i com abordar els perills que també pot implicar la justícia comunitària i/o popular.

En el seu llibre La formació històrica de la clase obrera a Anglaterra, Thompson parlava de la necessitat de “rescatar de l’enorme prepotència de la posteritat” a les gents que van viure en aquella època i les aspiracions de les quals, subratlla, “eren vàlides en termes de la seva pròpia experiència”. Aquesta reivindicació de la dignitat i de la capacitat d’agència dels de baix, aquesta voluntat de comprensió de les seves idees i les seves estratègies d’actuació, impregna també les reflexions de La formació històrica de la cassolada. Discutint amb les interpretacions estructuralistes de Lévi-Strauss, Thompson defensa la necessitat de respectar “les significacions que els propis participants concedeixin als seus actes conscientment”; a parer seu, “anar més enllà a la recerca d’una significació profunda torna a reduir la racionalitat i l’estatura moral dels actors, a subestimar la consciència i la determinació de la gent illetrada”.

Aquesta voluntat de treure a la llum les vides i veus d’aquells que tot sovint apareixen la historiografia com una massa borrosa o un objecte sobre el qual emetre judici, quan no estan completament absents, també ha marcat el treball de Zemon Davis. La seva obra El retorn de Martin Guerre representa un enorme esforç per mostrar les vides dels vilatans de l’Edat Moderna, una tasca que ella mateixa afirma que va ser difícil per l’escassedat de documentació en què recolzar-se i els silencis dels arxius¹⁶. Ens hi explica la història de la commoció que sacseja la tranquil·la vila occitana d’Artigat a mitjans del segle XVI. Martin Guerre, que havia desaparegut fa uns quants anys, ha tornat. Està canviat, però ¿qui no ho estaria, després de tants anys veient el món? Tanmateix, a poc a poc el mant de la sospita va caient sobre el poble. Hi ha qui diu que aquest home no és Martin Guerre: ha oblidat el seu idioma basc natal, desafia l’autoritat del seu tiet i el sabater del poble assegura que li ha crescut el peu. El cas acaba en els tribunals. Amb la seva gran eloqüència, l’individu en qüestió gairebé aconsegueix convèncer el jurat de la seva innocència, però aviat l’assumpte pren un caire encara més novel·lesc quan es presenta en el seu lloc l’autèntic Martin Guerre. Un impostor havia estat ocupant el seu lloc.

Al llarg d’aquest llibre, Zemon Davis posa l’accent en les formes en què homes i dones exerceixen la seva agència. Les estructures, per descomptat, oprimeixen els homes i limiten les seves possibilitats; tot i això, aquests resisteixen. Per a Davis, les determinacions mai no són absolutes i allò cultural manté certa autonomia. Ella escriu sobre individus que prenen decisions, tracen estratègies i miren de fer-se el seu propi camí amb els pocs mitjans de què disposen. El personatge de Bertrande, la dona de Martin, és un exemple brillant d’axò: una dona que sap el que vol, que tria no dir el que amb tota probabilitat sap sobre la identitat de l’home, i que sense necessitat de ser una rebel se les arregla per a conservar la seva parcel·la d’independència dintre les restriccions de gènere vigents en l’Antic Règim. De la mateixa forma, davant els historiadors que defensen que les migracions camperoles es deuen únicament a motius econòmics, ella situa les aspiracions vitals de Martin Guerre com el principal motiu del seu trasllat. Aquesta negativa a concedir la primacia a les motivacions estrictament econòmiques (sempre tenint en compte, però, la impossibilitat de separar economia i cultura) és sens dubte un punt en comú entre Zemon Davis i Thompson: aquest últim considerava que la idea de l’home com a homo economicus és un punt en comú entre el capitalisme i l’estalinisme¹⁷. 

Quan Zemon Davis aborda les formes de violència popular durant el segle XVI en La formació històrica de la cassolada ho fa destacant, en consonància, que les multituds eren impulsades per “tradicions polítiques i morals que legitimen i fins i tot dicten la seva violència”. Descobreix, sota les masses anònimes, “homes i dones que tot sovint tenen algun interès en la seva comunitat”, la violència dels quals “no és fortuïta i il·limitada, sinó que va dirigida contra blancs definits i és seleccionada d’entre un repertori de càstigs i formes de destrucció tradicionals”. La violència no s’explica, per tant, com quelcom patològic, sinó com “atenint-nos als objectius dels seus actes i a les funcions i pautes de comportament que la seva cultura autoritzava”. Això la porta a concloure que per augmentar la seguretat i la confiança d’una comunitat “hem de pensar menys en pacificar els desviats i més en canviar els valors centrals”.

Els rastres dels charivaris, de la rough music, de les esquellotades…, apareixen aquí i allà, com a espurnes. Deia Walter Benjamin que “la imatge vertadera del passat és una imatge que amenaça de desaparèixer amb tot present que no es reconegui al·ludit en ella”¹⁸. Hi ha un fil que, encara que fràgil i gairebé irreconeixible, ens parla de com el passat habita en el present; que uneix aquells motins de l’Antic Règim amb el cacerolazo argentí del 2011, amb els escraches de la PAH, les cassolades contra les sentències de 2019 i les formes festives que amb freqüència adopten les lluites queer. Es tracta de la història de la resistència, en la seva amplíssima varietat de formes, d’aquella gent a qui li ha tocat fer història en circumstàncies que, com deia Marx, no han triat.

1. Eric Hobsbawm, “El Grupo de Historiadores del Partido Comunista”. Historia Social 25  (1996): 61-80. ↩︎
2. Harvey J. Kaye, Los historiadores marxistas británicos. Un análisis introductorio. Zaragoza: Universidad de Zaragoza, 1989. ↩︎
3. E.P. Thompson, Miseria de la teoría. Barcelona: Crítica, 1981. ↩︎
4. E.P. Thompson, Miseria de la teoría. Barcelona: Crítica, 1981. ↩︎
5. Harvey J. Kaye, Los historiadores marxistas británicos. Un análisis introductorio. Zaragoza: Universidad de Zaragoza, 1989. ↩︎
6. E.P. Thompson, La formación histórica de la clase obrera en Inglaterra. Madrid: Capitán Swing, 2012. ↩︎
7. E.P. Thompson, Miseria de la teoría. Barcelona: Crítica, 1981. ↩︎
8. Julio Martínez Cava, “Introducción a Costumbres en común de E.P. Thompson”. Sin Permiso, 12 de juliol de 2019. ↩︎
9. Mary Nash i Juan Salvador García Puig, “La emoción del diálogo con la gente del pasado. Una conversación con Natalie Zemon Davis”, Historia Social 75 (2013). 65-94. ↩︎
10. Gloria Franco Rubio, “Natalie Zemon Davis: Mujeres de los márgenes. Tres vidas del siglo XVI” [Reeña], Cuadernos de Historia Moderna 24 (2000): 11-31. ↩︎
11. Peter Burke, La revolución hisotriográfica francesa. La escuela de los Annales: 1929-1989, Gedisa, España, 2022. ↩︎
12. Ibíd., p. 12. ↩︎
13. E.P. Thompson i Natalie Zemon Davis, La formación histórica de la cacerolada. Charivari y rough music. Correspondencia y textos afines. 1970-1972. Madrid: Libros Corrientes, 2018. ↩︎
14. E.P. Thompson i Natalie Zemon Davis, La formación histórica de la cacerolada. Charivari y rough music. Correspondencia y textos afines. 1970-1972. Madrid: Libros Corrientes, 2018. ↩︎
15.  Thomas Hardy, El alcalde de Casterbridge. Barcelona: Alba Editorial, 2022. ↩︎
16. Natalie Zemon Davis, El regreso de Martín Guerre. Madrid: Akal, 2021. ↩︎
17. Julio Martínez Cava, “Introducción a Costumbres en común” de E.P. Thompson”. Sin Permiso, 12 de juliol de 2019. ↩︎
18. Walter Benjamin, Tesis sobre la historia y otros fragmentos. México D.F.: Ítaca y UACM, 2008. ↩︎