“Voler abolir la família! Fins i tot els més radicals s’indignen davant d’aquest infame designi dels comunistes!” deien Karl Marx i Friedrich Engels al manifest comunista. Segurament influïts per Plató o per pensament utòpic, repetien aquest eslògan que molts van convertir  la caricatura; els comunistes acabarien amb l’amor i la infància.

A la vegada, mentre Marx i Engels cridaven això, també pregonaven la desaparició de la família en mans del capital amb la mateixa contundència que els ecologistes criden pel peak oil. Certament, la dinàmica individualista del capitalisme desmembrava la societat com a conjunt, i les creences i llaços establerts per compromís s’anaven afluixant. L’inici de la industrialització va dificultar la supervivència de les persones fins al punt de dur-les a malviure amuntegades en gran nombre en habitacions minúscules mentre queia la natalitat i augmentava el nombre de solters. En aquest context pot entendre’s perfectament el presagi sobre la desaparició de la unitat familiar.

Avui dia les condicions ja s’han assentat i, juntament amb l’extensió de les polítiques de planificació familiar, hem integrat que per viure hem de ser pocs. La família de classe treballadora es veu abocada a ser petita, cada cop més. Augmenten les persones que viuen soles, més d’una parella junta o famílies monomarentals; a les ciutats sovint compartim pis amb altres persones amb les quals no establim llaços ni identifiquem com a família. Una fórmula  que va en augment. Hi ha un canvi de dimensió, però la família no s’ha dissolt ni s’ha convertit en insignificant, al contrari, la seva funció simbòlica continua reforçant-se. L’ideal familiar es manté com una aspiració, i com a tal idealització, el seu acompliment perfecte és enormement difícil d’assolir. Continua sent la forma majoritària de convivència a les llars i, més enllà “del guetto”, ha estat molt poc qüestionada ideològicament. 

Ens hem preguntat prou per què, tot i que moltes persones ja no viuen en família, aquesta continua sent l’ideal dominant?

La família funciona perquè és una promesa d’intimitat, incondicionalitat i estabilitat davant un capitalisme brutal i desarrelador, que ens aboca a la competència entre la pròpia classe i a la incertesa. A més, té una funció subjectiva molt potent: ser mare, tenir parella, són encara eixos de reconeixement social.

La idealització és un procés d’exageració desproporcionada de qualitats. Idealitzar la família vol dir imaginar-la com un espai perfecte d’estabilitat i amor incondicional. Aquesta imatge no només és difícil d’assolir, sinó que sovint genera més frustració. No vol dir que no hi pugui haver relacions familiars satisfactòries, però moltes altres s’experimenten com un fracàs. El fracàs de no tenir parella o tenir-ne una de menys perfecte, de no ser mare, de ser-ho i no fer-ho prou bé o estar-ne tipa, de no construir una relació estable o estancar-se en una relació que avorreix i no es desitja. Els ideals són la pastanaga que fa caminar a l’ase. L’amor incondicional i l’estabilitat són les promeses que alimenten una societat acrítica, fragmentada, inestable, líquida, com diria Bauman.

Aquest desencaix entre l’ideal i la realitat permet obrir mercats molt lucratius: apps de cites, teràpies de parella, llibres sobre la qüestió, molt oci en parella, reproducció assistida, adopció… L’amor i la família s’han convertit en objectes de consum. Fins a quin punt el capitalisme ha après a explotar el nostre desig d’intimitat?

Se’ns despulla de capacitats que són intrínsecament humanes -com és relacionar-nos afectivament- per convertir-les en mercaderies. I aquest desencaix tan absurd entre la nostra realitat emocional i el mercat, entre el que desitgem i el que el sistema ens ven, obre un espai d’oportunitat política. Qui l’està ocupant? Qui s’aprofita d’aquest malestar tan íntim i estès? 

La dreta tradicional, especialment d’influència catòlica, ha estat oferint des de sempre la família com a refugi vital davant la destrucció del capital. El capitalisme però no el qüestiona. Tampoc qüestiona les dependències que genera, ni la violència que pot contenir, especialment quan es parteix de llaços d’incondicionalitat i de l’opacitat que ofereixen les esferes privades de la vida. 

En paral·lel, les versions més radicals de la modernitat capitalista han arribat a esborrar fins i tot la dimensió emocional de l’amor romàntic, reduint-lo a una pura lògica d’intercanvi. Tant en les seves expressions més conservadores com en les més liberalitzades, l’amor entre dos adults es converteix en contracte. En el cas més tradicional, l’home aporta estabilitat econòmica i la dona, capacitat reproductiva, cures i un complement econòmic: si alguna de les parts falla, el vincle es veu com una inversió fallida. En l’altre, la relació es basa en una avaluació mútua de “valor”. Teòricament,  no hi ha funcions prefixades, és l’encaix de les característiques d’un amb les preferències de l’altre. El compromís és dèbil, si apareix algú amb més o millors característiques en relació a les preferències la relació pot suplir-se. Cada persona és un paquet d’atributs competint en un mercat de parelles. Aquí, l’amor deixa de ser un vincle i passa a ser una estratègia: una teoria de jocs afectiva on l’altre és un mitjà, no un fi. La “negociació” ja no és un procés viu entre persones, sinó una simulació preconfigurada que opera segons criteris d’eficiència, rendiment i maximització del benefici emocional propi.

Ara, però, davant l’evidència de les dificultats de complir amb el model familiarista per a un gran gruix de la població, la dreta també ofereix sortida turboliberal. Penetren els discursos cryptobro, o en la seva versió soft, els discursos autocentrats d’autoestima o self-love. Aquests discursos augmenten la responsabilitat pròpia  a qualsevol situació, neguen la interdependència humana i aposten per sortides individualistes i pensament positiu màgic. “Si no estàs tenint èxit és que no t’has esforçat prou”. L’èxit d’aquests discursos no només es deu al context reaccionari, sinó que estan oferint “sortides”. Reconeixen l’agència que té cada individu per canviar alguna cosa. Reconèixer l’agència és oferir l’esperança que si, no s’està a gust amb una posició, està a les pròpies mans canviar-la i assolir els nostres objectius. La renúncia als llaços d’amor incondicional permet la seva substitució per autoanàlisis, autovalidacions i expressions d’un càlcul cost-benefici. Avaluació de cost-benefici entre individus d’alt o baix “valor”. Aquí la “negociació” és entre individus interessats exclusivament en el propi benestar. En aquest marc cadascú és el seu propi negoci: “crea’t un entorn que et valori i t’aporti, si no estàs en el lloc adequat pot ser que no estiguis acompanyat de la gent adequada, que l’entorn sigui un llast. Canvia d’entorn”. El punt de partida de cadascú, el context  concret en què es troba, la biologia o l’aleatorietat de les situacions són factors secundaris per a aquestes visions.

Hi ha una altra resposta de caire tradicional que transcendeix la família en un “nosaltres” comunitari que acull tan a la família tradicional com a qui no l’ha aconseguit i omple així buits de soledat. A nivell global hi ha una expansió dels fenòmens fonamentalistes i sectes, especialment des de la pandèmia. Visions connectades amb l’espiritualitat donen un sentit de transcendència i sentiment de pertinença a la vida, apareixen grups sobretot religiosos i para-religiosos oferint formar-ne part sota el compliment d’unes pràctiques rituals i direccions existencials que es vinculen amb acords econòmics, xarxes de contactes, oportunitats laborals i d’habitatge. La fórmula central continua sent la família, però aquesta es difumina entre la família nuclear i la comunitat entesa com una família. Per aquesta triada entre enxarxament personal, solucions materials i l’esperança/agència dels seus afins té un gran impacte en població econòmica i socialment precària. 

Tot i que faci distinció entre posicions liberals i un tradicionalisme comunitari, considero que no hi ha un antagonisme entre la fórmula liberal i l’espiritual sectària. Per un costat, gran part del fonamentalista fomenta discursos ultraliberals, com són els nous evangelismes o la cienciologia. D’altra banda, l’actitud de coach en estils de vida que associaríem a les posicions liberals promou unes creences de transcendència si compleixes fidelment un seguit de pràctiques i maneres de relacionar-te amb el món.¹ Pràctiques que poden dur a separar-te de qui no les segueix o no comparteix aquella “veritat”. Això no vol dir l’aïllament absolut, ja que quan aquests estils de vida s’han promogut en grups aconsegueixen generar comunitats “d’elegits” o de persones que “s’ho han currat prou”. Són comunitats fràgils, però aquest conjunt d’individualitats també poden plantejar-se com a superació dels llaços sanguinis i la família tradicional en generar un grup-identitat i cobrir percepcions de soledat.

L’esquerra ha agafat dues vies que no per força són excloents entre elles, i que es diferencien de les postures anteriors principalment a l’allunyar-se de les responsabilitats individuals. Per un costat, l’aposta pels serveis públics² que tenen el potencial d’arribar al conjunt de la població i són especialment útils per l’emergència. La mancança, a part de trobar-se actualment en la degradació, fins i tot en el millor de les seves aplicacions, és que no poden (i considero que no s’ha de reclamar) cobrir les necessitats emocionals i humanes.

D’altra banda, trobem un discurs comunitari que sovint parteixen d’identificar una necessitat material. Aquest discurs està vagament oposat a la família nuclear i de fet utilitza el terme família de forma ambivalent³ sense definir alternatives reals. La falta de concreció possibilita paral·lelismes amb les comunitats sectaries-liberals de les quals he parlat anteriorment, i que la principal diferència és l’assenyalament del capitalisme com a responsable del malestar. Parlar de “comunitat” pot esdevenir un token, un significant buit si no es concreta en formes de vida reals. Aleshores, cal concretar què volem dir quan parlem d’abolició de la família i què proposem com a formes de vida col·lectives.

1. Un exemple molt explícit és la figura de Llados passant del coach financer, motivacional, l’adscripció a un pseudoestoicisme a una espiritualitat cristiana (sense clarificar l’església a la qual s’adscriu). ↩︎
2. https://tanyada.cat/articles/critica-dels-serveis-publics-per-a-un-programa-comunista/ ↩︎
3. És especialment rellevant com s’utilitza el terme família per caracteritzar aquestes comunitats àmplies, però dins de les comunitats la unitat són les famílies amb un sentit tradicional (vincles de sang i convivència) i de cara a l’exterior també es destaca especialment quan una problemàtica com un desnonament afecta  una família nuclear. El que acaba provocant una situació estranya de reforç a la visió i la identificació familiarista més tradicional. ↩︎