En els darrers anys, Europa ha viscut una escalada de la xenofòbia i la violència col·lectiva contra immigrants, musulmans i persones racialitzades, prenent forma d’avalots, atacs grupals i pànics morals que es manifesten a l’espai públic i online. Aquest article explora el fenomen, prestant especial atenció als casos succeïts a Espanya durant el segle XXI, on la proliferació de la desinformació, els discursos d’odi i l’ascens de l’extrema dreta han generat un ambient d’hostilitat creixent cap als migrants que han portat a múltiples mobilitzacions violentes.

Durant l’estiu de 2024, el Regne Unit va experimentar un dels majors episodis de violència racial i xenòfoba de la seva història recent. Al juliol, l’assassinat de tres infants en un esdeveniment familiar va desencadenar una onada de rumors a les xarxes socials. Aquests vinculaven els crims a un immigrant il·legal musulmà. Tot i que els rumors eren falsos, van escampar-se ràpidament i van provocar una onada d’avalots dirigits contra persones percebudes com a migrants o musulmanes.

Els avalots van començar a Southport el 31 de juliol, on centenars de manifestants van atacar una mesquita, van cremar cotxes de policia i van deixar 27 agents hospitalitzats. La violència es va estendre a altres ciutats, on es va intimidar i atacar persones, i es van incendiar cotxes i negocis propietat de migrants. El 4 d’agost, es va produir un gran atac a la comunitat migrant a Middlesbrough, amb atacs a cases, tendes i cotxes d’una zona asiàtica. A Rotherham i Tamworth, hotels amb refugiats van ser incendiats, i els disturbis van continuar a Solihull i Lancaste. 

Si bé els fets d’Anglaterra sorprenen per la seva magnitud i violència, no són un cas aïllat. Les protestes es van estendre a la veïna Irlanda, que ja havia patit incidents semblants al 2023. A l’estat espanyol, un patró anàleg es va veure al cas de Mocejón a l’agost de 2024. Després de l’assassinat d’un nen d’onze anys, es va difondre el rumor fals que l’autor era un “Mena” marroquí. Tot i que l’autor del crim era adult i espanyol, els rumors es van propagar ràpidament a les xarxes socials, multiplicant-se les acusacions cap a les persones migrants i les crides a la seva expulsió. Que el portaveu de la família del nen assassinat demanés calma només va servir per que fos assetjat online pels mateixos agitadors. En el cas de Mocejón es va evitar una escalada de violència com a Anglaterra, però exemplifica el potencial d’aquests rumors per generar hostilitat cap als immigrants, i la capacitat i coordinació dels que els atien.

La influència creixent dels agitadors xenòfobs a les xarxes socials, molts dels quals tenen vincles directes amb l’extrema dreta, és clau per entendre els casos del Regne Unit i Espanya. Aquestes figures amplifiquen missatges racistes i estereotips sobre els migrants de manera coordinada, associant-los amb la delinqüència, el terrorisme o la substitució ètnica i cultural. 

A Espanya comptes com Desokupa News, HerQles, o Alt Right España  difonen falsedats sobre menors migrants no acompanyats o sol·licitants d’asil, i estan vinculats a moviments com Vox o Se Acabó la Fiesta i altres agrupacions, que utilitzen aquestes plataformes per fer difusió i mobilitzar un públic afí. Al Regne Unit les xarxes d’activistes d’extrema dreta van ser clau en el cas de Southport, destacant alguns com Tommy Robinson, Andrew Tate o Europe Invasion. En el cas català, a X (abans Twitter) els comptes hostils amb la immigració i l’islam també són abundants, i a l’hora presenten vincles més o menys explícits amb Aliança Catalana.   

A altres parts d’Europa, la violència xenòfoba també ha sorgit amb força. A Xipre, el 2023, es van produir manifestacions i avalots, amb atacs contra persones racialitzades, incloent migrants i refugiats. Durant aquests incidents, es van destruir botigues propietat de migrants i diverses persones van ser agredides per multituds enfurismades, segons va denunciar Amnistia Internacional.

A Alemanya, el 2023 es va registrar el nombre més alt de delictes contra refugiats i sol·licitants d’asil des del 2016. Segons dades del govern alemany, es van comptabilitzar 2.378 atacs contra refugiats o els seus allotjaments. A Suècia, on ja s’havien donat casos previs de grups anti- immigrants, un grup de vint homes va atacar  aquest any un campament de migrants.  A Grècia, les illes de Chios i Lesbos, que concentraven campaments de refugiats,  van ser escenari d’enfrontaments violents, on grups locals van atacar els campaments i als voluntaris humanitaris. 

Ja s’ha esmentat el cas de Mocejón, però la proliferació del fenomen convida reflexionar sobre com s’han donat aquest tipus de fets a Espanya. Cal analitzar aquests casos de violència col·lectiva de manera conjunta i no com a mers aldarulls populars puntuals. Fer-ho ens ajudarà a veure quines formes prenen els avalots xenòfobs a Espanya i com varien amb el temps i el territori. 

Els avalots d’El Ejido, al febrer del 2000, són un dels episodis més greus de violència xenòfoba a l’estat espanyol. Els atacants van ser centenars de residents locals, que van dirigir la seva ràbia contra treballadors migrants després de l’assassinat de tres ciutadans de la localitat. 

Durant tres dies, es va perseguir a immigrants, es van llençar pedres, amenaçar i apallissar a  persones, i es van produir incendis i destrosses de cotxes, cases, entitats i  negocis regentats o vinculats amb la comunitat migrant local. També es van organitzar patrulles civils i es van tallar carreteres per evitar l’actuació dels cossos de seguretat.

Aquest cas també evoca al cas de Southport pel fet que gran part dels implicats eren joves que van utilitzar una pàgina web, “arde Almería“, per coordinar els atacs. A través d’aquesta pàgina no només es va instigar els joves d’El Ejido a sortir al carrer a buscar venjança, sinó que també es va fer una crida als joves de municipis propers perquè sortissin a reclamar “justícia” als seus propis barris.

Aquests atacs grupals no es tornen a donar fins més recentment en el temps, però prenen forma d’una onada. Els menors migrants no acompanyats  s’han convertit en un dels col·lectius més vulnerables davant la violència xenòfoba a l’estat espanyol. A Canet de Mar, un centre de menors migrants va ser assalat per un home amb un matxet al 2019. Al poc temps, a Castelldefels,  un grup d’uns 25 nois va atacar un centre que hi ha en aquell municipi. L’endemà es va organitzar una protesta en contra de la inseguretat on es van fer proclames racistes i xenòfobes.

El juliol del mateix any, al Masnou, un grup organitzat va sumar-se a la concentració en rebuig a un intent de violació per després dirigir-se a l’alberg d’acollida amb actitud violenta, resultant en un atac que va acabar amb 4 persones ferides, dos menors i dos educadors, i amb molts dels joves amb crisis d’ansietat. Un altre atac destacat va tenir lloc a Torredembarra l’any 2021, quan una protesta contra la inseguretat va escalar quan un grup de joves va assaltar un centre de menors migrants i va agredir-ne alguns residents. Les víctimes van ser 15 adolescents. A més, els atacants van causar diversos danys materials al centre mentre llançaven insults racistes.

Més recentment, es destacable l’atac amb granada que es va dona al centre amb menors migrants d’Hortaleza a la comunitat de Madrid, després de ser objectiu de protestes i senyalament per part de Vox. A Mallorca també es va donar un atac a un centre de menors migrants al 2024 per part d’un grup amb una arma d’aire comprimit.   

Ja s’ha mencionat el cas paradigmàtic d’El Ejido, però a les zones agrícoles del sud també es donen altres situacions tenses. L’any 2020, un assentament de temporers immigrants a Lepe (Almería) va patir el tercer incendi en només cinc dies. En aquest campament, hi vivien més de 400 persones, de les quals 150 ho van perdre tot des del primer incendi, que havia ocorregut el dilluns anterior. No es van poder determinar les causes, generant sospites sobre la intencionalitat. Tot i que no es van registrar víctimes mortals, els treballadors van quedar sense refugis i van perdre les seves pertinences. Casos similars es van donar més recentment  Huelva, i no només reflecteixen hostilitat oberta, sinó també la violència estructural en què viuen molts d’aquests treballadors, sovint sense accés a serveis bàsics com l’aigua potable o un habitatge digne​.

La desinformació és un element clau per amplificar els discursos d’odi a l’estat espanyol, però no és l’únic factor. El racisme estructural, que afecta múltiples aspectes de la societat espanyola, perpetua la marginalització dels migrants. Segons l’Informe SOS Racisme 2024, els migrants i persones racialitzades s’enfronten a discriminació a l’hora d’accedir a la feina i l’habitatge, i són objecte de controls policials discriminatoris i racisme immobiliari. Aquesta exclusió afavoreix dinàmiques segregadores i contribueix a convertir-los en bocs expiatoris. També cal tenir en compte que els atacs esmentats sovint tenien com objectiu grups sense drets polítics i estigmatitzats pels mitjans de comunicació, partits i altres actors. Aquest context ha precedit i acompanyat el creixement dels nous partits d’extrema dreta.

Que les narratives apuntin sovint a Africans i musulmans no es casual: segons l’Eurobaròmetre Especial sobre discriminació, el color de pell i l’origen ètnic són motius creixents de discriminació a Europa, i a Espanya es focalitzen especialment en persones d’origen nord-africà, musulmanes i afrodescendents. Els informes d’Oberaxe i SOS Racisme més recents reflecteixen que aquests col·lectius reben una proporció significativa de missatges d’odi a les xarxes, alimentats per rumors i discursos d’extrema dreta.

La generalització d’una percepció distorsionada de la immigració és preocupant. El CIS va mostrar aquest setembre com quasi un de cada tres espanyols considera la immigració com el principal problema del país. Molts ciutadans els veuen com una càrrega per als serveis públics o com una amenaça per a la seguretat. Aquesta percepció, fomentada pels discursos polítics que criminalitzen la immigració, ha portat a un augment dels delictes d’odi, que van créixer un 21,3% el 2023, amb més de 2.268 incidents registrats, dels quals un 40% estaven relacionats amb el racisme i la xenofòbia. 

Els episodis de violència col·lectiva i xenòfoba a Espanya i a Europa són part d’una tendència creixent, impulsada per la desinformació, els discursos d’odi i l’ascens de partits d’extrema dreta que utilitzen la immigració com a una eina política. Aquests incidents no només posen en perill els grups esmentats, sinó que també representen una amenaça per a la convivència i els valors democràtics. 

Els partits d’extrema dreta com Vox i Aliança Catalana han instrumentalitzat la immigració com a part central de la seva retòrica, aprofitant les tensions socials i el malestar econòmic, i cooptant el discurs securitari per amplificar els seus missatges de rebuig als migrants. Tant en campanyes electorals com en els seus govern, aquests partits han promogut i legitimat les protestes contra mesquites, centres de menors no acompanyats, centres de refugiats i altres serveis destinats a la població migrant, sovint amb la complicitat d’altres agrupacions polítiques. El seu objectiu habitual és animar aquestes protestes amb la finalitat de justificar decisions polítiques de relocalització forçada i expulsió, perpetuant un context de segregació i exclusió. 

Els atacs per part de la societat civil prenen més formes: a Canàries, punt clau de recepció de pasteres, es van detectar brigades veïnals anti-immigrants que actuaven sota el pretext de “protegir” les seves comunitats. Aquestes brigades, planejaven patrullar les zones on hi ha centres d’acollida de migrants, sovint actuant de manera violenta o intimidatòria, amenaçant amb “netejar” els barris de la seva presencia. Són destacables també els atacs a mesquites, que s’han donat a múltiples territoris com Barcelona, Sevilla, Granada, Hernani, Bilbao o Murcia.  

Tot i les bones intencions declarades per part de l’estat i les forces de seguretat, cal tenir en compte que tant l’estat espanyol com la Unió Europea han jugat un paper crucial en la violència institucional i el control exercit sobre les persones migrants, així com la gestió penal dels problemes socials. Les polítiques de l’Europa fortalesa, a Llei d’estrangeria, la militarització de fronteres i l’ús de cossos de seguretat per controlar i reprimir les persones migrants,  també han contribuït a la criminalització de la immigració. A nivell intern s’ha normalitzat el perfilatge racial i ètnic argumentant la prevenció del delicte, i l’actuació de Frontex i altres mecanismes de control fronterer mostren com, més enllà dels discursos humanitaris, l’estat i la Unió Europea participen activament en perpetuar el problema, fent us habitual de la violència.

Enfront de l’augment dels atacs i els avalots xenòfobs, és imprescindible que tant les autoritats polítiques com la societat civil actuïn per frenar aquesta onada d’odi. Al Regne Unit, dies després de l’inici dels avalots, el govern va anunciar mesures per perseguir els agitadors i manifestants violents. A més, es van convocar contramanifestacions organitzades per col·lectius antifeixistes i associacions musulmanes i migrants, que van aconseguir desactivar diverses concentracions xenòfobes.

Tanmateix, cal una resposta més profunda i estructural. És necessari reformar les polítiques d’immigració i asil, assegurant la garantia de drets i que puguin participar de manera plena en societat. Això inclou una reforma dels sistemes de control fronterer, el finançament adequat dels equipaments, així com una revisió dels mecanismes policials que perpetuen el perfilatge racial i els controls discriminatoris, o reformar l’accés desigual al mercat de treball i de l’habitatge. Pel que fa a la societat civil, és fonamental continuar desmuntant els discursos racistes i  la desinformació, i afavorir iniciatives interculturals. Sense afrontar les causes de les desigualtats i l’estigmatització, només es perpetua la criminalització i la violència.