Més d’una hora pensant si sortir de la sala o si donar-li una oportunitat a la pel·lícula, esperant un gir de guió que li donés sentit. Esperant algun canvi que rescatés aquella pseudo-tragèdia, més aviat còmica, del seu propi buit. En sortir, hauríem pogut preguntar a la resta d’espectadors: «De què anava tot això?». I és difícil imaginar cap resposta més enllà d’un «res» o, en el millor dels casos, algú excusant-se amb la carta de la lliure interpretació o dient que es tracta d’un experiment a la sala. Res. No va passar res significatiu. I aquest és, precisament, el nucli de la qüestió. Si ens preguntem de què anava la pel·lícula o quin missatge amagava, poca cosa podríem rascar.

Sirat no és més que un bodegó pretensiós que s’obsessiona amb trencar la forma i les expectatives. S’oblida que això ja es va fer fa més d’un segle, quan Marcel Duchamp exposava un urinari de porcellana, la Fountain, el 1917. Les diferències d’aquest acte irreverent respecte a Sirat no rauen només en el fet de ser una primícia, sinó que especialment les separa el context en què es donen. Mentre Duchamp assenyalava els límits del que era art i la institucionalització de la cultura, Sirat, lluny de ser mínimament trencadora, rema en la mateixa direcció que la societat contemporània en la seva pitjor expressió.

Vivim temps d’anestèsia emocional. Les escenes són banals; poques coses impacten. Podem veure la mort, cossos explotant pels aires, i pràcticament riure. Tot és possible, res importa. El context fora de la pantalla és que fa gairebé dos anys que assistim a un genocidi, dècades escoltant casos de corrupció i del funcionament del deep state, que opera per sobre la façana de la democràcia. Allò que un dia havia mobilitzat des de brigadistes internacionals durant la Guerra Civil espanyola, allò que havia mobilitzat en contra de la guerra del Vietnam, cridat a la descolonització d’Àfrica i Amèrica Llatina o fins i tot provocades crisis d’estat com el Watergate… avui, situacions igual d’escabroses cauen en l’absoluta indiferència.

L’alienació, la manca de relat i de creença en alguna cosa són algunes de les grans característiques de la societat contemporània, en què ben poques històries ens impacten durant més de deu minuts. En aquest context, el contingut perd importància davant la forma. La mort absurda es converteix en una provocació de baixa intensitat. Tal com deia Benjamin, la humanitat experimenta la seva aniquilació com a plaer estètic. ¹Però el sofriment, aquí, no apel·la a cap empatia ni es vincula a cap relat. Aquesta —ja li podem dir moda— de girs de guió vinculats a la mort ja es podia reconèixer en sèries com Joc de Trons, però, a diferència de Sirat, aquella sabia combinar el drama en l’espectador i el trencament constant d’expectatives amb una història ben tramada. En canvi, Sirat es redueix a impactar sense dir res, sense història ni significat.

Si barregem el joc de la mort amb la recomanació que faries a tots els personatges de quedar-se a casa o aturar-se quan la policia ho demanava, a més de la ridiculització de l’alienació i la superficialitat dels ravers – una diana massa fàcil, és ja un col·lectiu petit desprestigiat – allò que allò que et queda és la penetració d’un missatge reaccionari de passivitat i ordre. «El feixisme tracta d’aniquilar un present que jutja dèbil, decadent i degenerat.»²

Més clara es fa la lamentable posició de la pel·lícula quan observem com la violència és deliberadament desconnectada del context en què passen els fets o en què viu l’espectador. No hi surt ni un personatge local i es deixen passar oportunitats per parlar de moltíssims conflictes. S’ha perdut l’oportunitat de parlar de la colonització del Sàhara, el control policial i militar del Marroc, o fins i tot de picar l’ullet als fets del 7 d’octubre de 2023 al festival de música de Re’im: la festa d’electrònica que va tenir lloc en territori ocupat palestí, al costat de la Franja de Gaza, on la festa pot ser un absolut acte execrable, desarrelat i legitimador de l’ocupació de territoris. Es deixa passar tot, potser per cinisme, potser per rendició.

I així, Sirat acaba sent això: una trencadissa formal sense relat.  Plànols grans, paisatges que queden bonics amb qualsevol càmera mínimament bona i música de fons. Exactament, el mateix que pot oferir-te qualsevol anunci de perfum o videoclip nihilista. Plànols grans, paisatges que queden bonics amb qualsevol càmera mínimament bona i música de fons. En la seva renúncia al relat, abandona qualsevol fil narratiu que permeti entendre el món o intervenir-hi.

No hi ha manera d’explicar la rellevància d’aquesta pel·lícula que no sigui pensant que Almodóvar n’és el productor i té tota la xarxa mediàtica necessària, o que molts que l’aplaudeixen com a original i impactant no són més que un reflex del pitjor de la societat contemporània que la fa possible. És el reflex fidel d’una cultura contemplativa, atomitzada i emocionalment anestesiada.

Potser ha arribat el moment de deixar de fer actes estètics i començar a explicar alguna cosa. Com si l’objectiu, també en l’art, fos alimentar les vides de sentit i significat.

1.  https://catarsimagazin.cat/cyberpop-i-barbars-de-la-cultura/ ↩︎
2. https://catarsimagazin.cat/cyberpop-i-barbars-de-la-cultura/ ↩︎