Any 71 a.C. Sis mil esclaus, a raó d’un esclau cada trenta metres, apareixen crucificats al llarg de la via Àpia, la carretera que uneix Roma i Càpua. Si féssim bones les tesis d’Hammurabi -el legislador babiloni mil set-cents anys anterior a l’espectacle de les creus-, segons les quals el càstig just per un delicte ha de ser equivalent al mal infringit, la pena no pot ser titllada d’excessiva: si els esclaus han estat crucificats ha sigut per haver-se alçat en armes contra la República Romana i haver destruït, durant tres anys, totes i cada una de les legions que el Senat els enviava. Però no som a Babilònia ni el seu saber compilat en tauletes d’argila és, a hores d’ara, gaire més que un grapat de runes enterrades a la sorra: som a la principal carretera de  Roma, el nou cor de la civilització mediterrània, i avancem, sota la fila de creus, entre comerciants d’alambics, corruptes compradors de vots, patrulles de soldats i patricis  en llitera que s’han de mullar els mocadors amb perfum per no sentir la flaire de la carn. Enllà de la via, un paisatge plàcid i uniforme de latifundis d’ordi i d’oliveres.

Amb aquest retaule de la derrota engega Espàrtac, la novel·la de Howard Fast sobre la revolta d’esclaus que es coneix com la Tercera Guerra Servil i que va amenaçar a fer caure el poder de Roma.  Fast la va escriure l’any 1951, a presó, on l’hi havia enviat, per comunista, el Comitè d’Activitats Antiamericanes, i la novel·la, d’entrada autopublicada, va avançar a les tentines en un clima de censura fins que, el 1960, Kubrick en va dirigir la pel·lícula homònima que va assolir fama mundial. Aquest any, l’Agulla Daurada l’ha publicat per primera vegada en català.

Com a novel·la, Espàrtac llisca com un gladi per la beina. La prosa de Fast -com a bon americà, malgrat l’opinió d’en McCarthy- tendeix a observar el manament del show, don’t tell, i cristal·litza en un text molt més ple de carn, sensualitat, olors i baixos desitjos que de grans aloqucions moralitzants. Però si alguna cosa se n’ha de destacar, en termes d’escriptura, és la seva estratègia narrativa: a diferència de la pel·lícula (guionitzada, per cert, per Dalton Trumbo, que, com Fast, va haver de passar per la dalla del machartisme), el prisma de la trama no recau sobre el propi Espàrtac, sinó en una colla de patricis ansiosos que, malgrat la insurrecció hagi quedat ja esclafada, no poden estar-se de seguir comentant-la compulsivament, i que fan bona la idea de Lacan que, en un trauma, “la dimensió fantasmàtica és infinitament més important que la seva dimensió d’esdeveniment”¹. Al llarg de tres escenaris diferents -la via Àpia que obre la novel·la sota l’ombra de les creus, una luxuriosa vila al cor del Laci i la pròpia ciutat de Càpua, on es va originar la revolta- els protagonistes de la novel·la cedeixen als seus fantasmes i, a través dels seus relats, converteixen els esclaus en història. Qui va ser Espàrtac? I Varínia, la seva companya germànica? Hi ha veus que diuen que l’exèrcit d’esclaus va arribar a tenir dos-cents mil membres. Va ser talment així? I Roma, és cert que va estar a punt de caure? Tenien el costum d’organitzar jocs de gladiadors, els esclaus, amb els soldats romans capturats, o això només era demagògia del Senat?

La història d’Espàrtac és un relat d’ombres, i l’aproximació que en fa Fast (tot i que en ocasions li tremoli el pols i traeixi les seves pròpies conviccions narratives) en general hi fa justícia.  Com es podia escriure aquesta història d’una altra manera?  La historiografia romana, orgullosa i altiva, que tenia un polsim de ciència i un bon grapat de propaganda, li va dirigir sempre una mirada d’esquitllentes, convençuda del principi segons el qual un es mesura per l’alçada dels seus enemics. De l’aixecament no en va parlar cap autor coetani, i les seves referències més properes es concentren, principalment, en dues obres escrites més d’un segle després: les Vides paral·les de Plutarc (en el capítol sobre Cras, el general que va derrotar la revolta, i no pas en un sobre Espàrtac) i les Guerres Civils d’Apià d’Alexandria. Sota el sol d’Itàlia, caminem envoltats d’ombres. Si hem de començar per algun punt, que sigui aquest: qui va ser Espàrtac, segons les pròpies fonts llatines?

Malgrat certes desavinences, existeix l’acord que Espàrtac va ser un gladiador traci de l’escola de Lèntul Batiat, a Càpua, que un dia de l’any 73 va liderar un motí, va matar l’amo de l’escola i va escapar-ne amb setanta-vuit gladiadors (Plutarc s’atura a afegir que Espàrtac era un home “no només de gran talent i extraordinàries forces, sinó en intel·ligència i dolçor molt superior a la resta”²). Sembla que, en un primer moment, el Senat en va subestimar la importància -els esclaus, al cap i a la fi, es revolten sempre, què se’n pot esperar?- i va tractar la revolta com un assumpte d’ordre públic, però, quan l’exèrcit d’Espàrtac, que no parava de créixer, va començar a derrotar les guarnicions enviades per Roma, les togues patrícies van posar-se a tremolar. Existeix un consens que els esclaus van marxar cap al Nord, però mentre Plutarc diu que el seu objectiu era fugir d’Itàlia i recuperar una existència lliure lluny de la República, Apià, que especifica que el botí de l’exèrcit “es repartia a parts iguals”³, defensa que la seva finalitat no era altra que derrotar la pròpia Roma. Fos com fos, els esclaus ni van acabar fugint d’Itàlia ni van aconseguir de prendre Roma, i, després de tres anys de derrotar una legió romana darrere una altra, van acabar per caure a la Lucània, al Sud de la bota, contra les tropes comandades per Cras, l’home més ric de la República i un dels protagonistes de la novel·la. Sembla ser que el cos d’Espàrtac no es va trobar després de l’última carnisseria.

A cada passa, una pregunta. L’exèrcit d’esclaus es movia pel desig d’espoli i de saqueig o tenia un programa polític d’alliberament? Volien construir un món nou, sobre les cendres de la Roma esclavista, o només tenien temps de pensar a com derrotar el següent exèrcit d’aquells soldats estranys, tan plens de disciplina i de temor a la mort?

Com més avancem, més densa es fa l’ombra. No, Espàrtac no és un ésser il·luminat per la ciència de la  Història. Però qui ho és? H.M. Enzerberger, a El curt estiu de l’anarquia, defensa que és aquest l’estatut real de la història: el de llegenda, epopeia o novel·la col·lectiva. La nostra concepció dels grans esdeveniments històrics, diu, no s’enfonsa en estudis desinteressats d’historiadors, sinó en un seguit d’elaboracions col·lectives a les imatges de les quals estem tan units com un catòlic a una verge. “Eppur si muove. Cap demostració en contra podria esborrar l’efecte d’aquestes paraules, encara que es provés que mai van ser dites. La Comuna de París i l’assalt al Palau d’Hivern, Danton davant la guillotina i Trostki a Mèxic: la imaginació popular ha participat més que qualsevol ciència en l’elaboració d’aquestes imatges.” ⁴Va dir realment Espàrtac “tornaré i seré milions”? Com més avancem, més densa es fa l’ombra, però això no vol dir que anem perduts, sinó al contrari. “Només el vertader ésser de la història projecta una ombra”, diu Enzensberger, parlant de Durruti, i exactament això s’aplica al cas d’Espàrtac. L’ombra es fa densa, s’allargassa, creix, adquireix noves proporcions, i és en tant que ombra que travessa els segles i passa per la cambra de Marx, que respon “Espàrtac” a la pregunta de les seves filles sobre el nom del seu heroi⁵,  i s’engrandeix i es fa encara més tupida fins que es planta,  com la punta del xiprer, al Berlín de la Gran Guerra, on Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht decideixen anomenar “Lliga Espartaquista” el nou partit revolucionari d’Alemanya, en un context on la sort de la classe obrera giravolta, potser com mai ho ha fet, talment com una moneda a l’aire. Fins aquí, al cim de la història de les revolucions, arriba l’ombra d’Espàrtac. No anàvem perduts: és en l’ombra on ens trobem.

Revolució i negativitat

Però hi ha un altre nivell de lectura d’Espàrtac, un d’estrictament polític. Què ens ensenya, la història d’Espàrtac, sobre la naturalesa de les revolucions?

El primer que hem d’observar és la composició del seu exèrcit. Heus-lo aquí: dones, homes i infants; gladiadors, treballadors del camp, servents domèstics; n’hi ha de germànics, de tracis, de jueus, de nubis; de blancs com les pedreres de marbre de l’Àtica i de foscos com els ulls de Júpiter; parlen llengües diferents i un llatí macarrònic, i malgrat totes les diferències, tenen un element d’unitat: són esclaus. I què significa, ser esclau, a la República romana del segle I aC? Deixem que responguin els seus amos. Marc Terenci Varró, a la seva obra De Rustica, de l’any 37 aC, en una definició que reflecteix l’esperit dels codis romans, es referia als esclaus com a “instrumenta vocalia”, és a dir, com a instruments que parlen, per distingir-los dels “instrumenta semivocalia”, és a dir, dels animals de treball, i dels “instrumenta muta”, com ara les aixades o els martells. L’única diferència ontològica entre una arada i un esclau, segons el sentit comú romà, era la capacitat de parlar. No per qualsevol cosa, l’Antoni Domènech descriu la civilització romana com un dels tres grans inferns socials de la història de la humanitat.⁶

L’alçament espartaquista no va ser protagonitzat pels pobres lliures de la ciutat de Roma, ociosos i mal vestits, que depenien dels repartiments estatals del gra de Sicília; ni pels petits camperols enfonsats per l’auge de la propietat latifundista; ni tan sols pels proletaris dels tallers: el van fer els esclaus, éssers desposseïts de tot, fins i tot del seu estatut humà. El mateix Cras de la novel·la, quan ensenya la seva fàbrica de perfums als seus amics aristòcrates, reflexiona sobre la impossibilitat d’una revolta de treballadors lliures: “No, això no passarà mai. Fixeu-vos que no són esclaus. Són homes lliures. Poden anar i venir quan vulguin. Per què s’haurien de revoltar? -en Cras va recórrer la nau amb la mirada-. No. I de fet, durant la Guerra Servil no vam apagar els forns en cap moment. Entre aquests homes i els esclaus no hi ha cap vincle.” 

Deixem en suspens el fet que el Cras que ha pronunciat aquestes paraules sigui un personatge de ficció, i fins i tot la fosca ironia profètica que pugui haver animat, en escriure aquestes línies, la ploma de l’autor, i seguim-li el fil argumental. Les seves paraules fan ressonar un debat clàssic del marxisme: quin és el subjecte polític que ha de liderar els processos revolucionaris? El poble menut en sentit ampli i generós, en la línia de les experiències populistes? O una classe més específica, més particularment radicada al cor de les relacions d’explotació? 

El Cras de Fast, botit de satisfacció patrícia, s‘inclina per aquesta segona línia. La societat romana -podria explicar-nos amb el seu aire august i consular- es fonamenta, econòmicament, en l’explotació esclavista. Aquesta és una dinàmica ja generalitzada als temps on ens trobem, després de l’expansió conqueridora del segle anterior, en què el poder Roma es va desplegar per Hispània, Grècia, Àsia Menor, Cartago o la Càl·lia Cisalpina, i va inundar el propi territori romà del saqueig de els seves conquestes: botí, impostos i, particularment, esclaus. D’aquest patró de conquesta se segueix una reacció en cadena, plagada de contradiccions: al camp, els nous esclaus agrícoles, de cost mínim pel propietari, substitueixen la mà d’obra lliure; a les ciutats, els esclaus urbans entren en competència amb els artesans lliures dels tallers; tant en l’un com en l’altre cas, els vells treballadors lliures de Roma perden les condicions en què basaven la seva susbsistència i es veuen empesos o bé a engrandir les files de l’exèrcit, que es llençarà a noves guerres de conquesta que seguiran regant d’esclaus la capital, o bé a viure com a pobres ociosos de Roma i a subsistir a partir dels repartiments de gra que, irònicament, haurà recol·lectat forçosament la població sotmesa dels territoris conquerits⁷. En altres paraules: el sistema imperialista, basat en l’explotació de les províncies i de la mà d’obra esclava, esbombarà la forma tradicional de vida de gran part del poble de Roma -artesans, proletaris dels tallers, assalariats agrícoles, petits propietaris camperols- i, alhora, assegurarà la subsistència del conjunt dels seus membres. Per tot això, el poble de Roma tindrà sempre una relació contradictòria amb el sistema esclavista: malgrat que gran part dels seus malestars provinguin d’ell, recolzarà incondicionalment els grans conqueridors, com Cèsar, que li prometin un major accés al repartiment del botí⁸.

Però deixem el poble lliure de Roma rient golafrement a la grada del circ i sortim de la ciutat, cap als camps coberts d’ordi i oliveres on començaven aquestes línies. Veiem braços alçats brandant la falç, cossos colrats pel sol; centenars, milers d’esclaus en marxa: ells són la classe que sosté tota l’arquitectura econòmica de la República. Segons Chris Harman, al segle I aC a Roma hi ha 2 milions d’esclaus en una població de 3,25 milions de persones⁹. Sense ells, el sistema s’ensorra (prova d’això és que l’Imperi començarà a mostrar signes de fallida quan s’aturin les guerres de conquesta, després dels temps de Marc Aureli, dos segles i escaig més tard d’Espàrtac). Al mode de producció i reproducció social de Roma, els esclaus, juntament amb les províncies, habiten el nucli essencial. Constitueixen el cor de l’explotació de classe. No és casual que les revoltes més ferotges, audaces i violentes de la història romana hagin estat protagonitzades per ells¹⁰. Mentre que el poble lliure romà podia lluitar per millorar les seves condicions de vida sense posar en escac tot el sistema establert, els esclaus, per la seva posició en la cota de malla de les relacions socials, havien de negar el sistema en el seu conjunt si volien alliberar-se de les seves cadenes. I és aquí on anem.

Al sistema capitalista mundial, diverses classes experimenten importants dosis de malestar. No totes elles, tanmateix, estan carregades de la mateixa força negativa, en el doble sentit que no totes pateixen, per part del capital, la negació frontal dels seus atributs humans, ni totes requereixen, com a condició del seu alliberament, de l’abolició i superació de l’ordre establert. “La condició d’emancipació de la classe obrera –diu Marx a Misèria de la Filosofia– és l’abolició de totes les classes, de la mateixa manera que la condició d’emancipació del tercer estat, de l’ordre burgès [en el context de la Revolució Francesa] va ser l’abolició de tots els estats i de tots els ordres.¹¹Mentre que hi ha classes que poden aspirar a millorar la seva posició dins del marc del capitalisme, el proletariat -”la classe portadora de cadenes radicals”, com l’entenia Marx- no pot alliberar-se sense abolir les condicions que el fan existir.

Tensem una mica la comparació entre la Roma d’Espàrtac i els nostres temps. Estem d’acord que la classe que es veu negada pel poder del capital i que no pot alliberar-se sense negar el sistema en la seva totalitat, és el proletariat, com ho eren, respecte el seu ordre social, els esclaus de l’antiga Roma. Si a l’Antiguitat els vèiem segant els camps d’ordi de què s’alimenta la ciutat amb braços colrats pel sol, ara el trobem fabricant pantalons en fàbriques en risc d’esfondrament, omplint cabassos del cobalt que requereixen les bateries dels nostres dispositius o collint alvocat en algun camp andí dedicat al monocultiu. Tenim el proletariat, divers i dispers, en bona mesura lluny del centre imperialista¹², però, a dos mil anys de diferència i un ordre econòmic radicalment diferent, on es pot trobar una classe -o una fracció de classe- que, en alguna mesura, jugui un paper anàleg al del poble lliure romà? Existeixen classes i fraccions de classe a qui el capitalisme, certament, empobreixi i embruti i n’impedeixi el desenvolupament de les potencialitats humanes, però a qui alhora, en una funesta compensació, garanteixi unes raonables condicions de vida en forma de productes de consum a baix cost, fruit, justament, de l’explotació d’altres classes en el marc del capitalisme mundialitzat? Engels va encunyar el terme “d’aristocràcia obrera” per referir-se a aquell sector del proletariat que gaudia d’unes condicions tan superiors a les del gruix dels seus iguals que hi podia acabar establint una relació d’hostilitat. D’una fracció de classe com aquesta, les necessitats més elementals de la qual són assegurades, en principi, en el marc del mercat capitalista, no seria esperable que oscil·lés, políticament, entre el partit de la reforma i el de la reacció, en funció de quin d’ells li garantís amb més credibilitat la seva ració estipulada de gra de Sicília? 

Espàrtac ens ve a recordar que la Revolució és un assumpte que té a veure amb la negativitat. Només aquella classe que per afirmar la seva vida ha de negar-se a si mateixa i negar la totalitat de l’estructura de classes pot aspirar a un programa com aquest. La Revolució, com s’ha presentat fins ara en la Història, és un procés on el que s’aposta és absolutament tot, i, per tant, només la poden liderar aquells que no tenen res -és a dir, “res més a perdre que les seves cadenes.” Les classes que sí que poden aspirar a la millora de les seves condicions de vida en el marc de les relacions socials capitalistes, i que ho poden fer perquè el nucli de l’explotació ocorre en un altre lloc, difícilment construiran, més enllà de la participació d’alguns dels seus membres, el partit de la revolució. Ho deia Tucídices: “Com veiem per experiència entre els homes, i per tradició creiem a propòsit dels déus, que sempre, per exigència natural, tot ésser exerceix tot el poder de què disposa.”¹³

Si, pels modestos moviments comunistes del centre imperialista, la Revolució és alguna cosa més que una referència litúrgica o el mític teló de fons de la nostra comunitat, la tasca que hem d’escometre és la de la construcció de la nostra classe, i fer-ho des de la consciència de la posició que hi ocupem: pensar-nos com a classe mundial, sentir les ferides del proletariat d’arreu com a pròpies, acollir-lo en termes d’iguals quan arribi a casa nostra, organitzar-nos-hi plegats, construir-hi un programa que posi l’alliberament de tots com a condició per a l’alliberament de cadascun. Que Espàrtac torni i sigui milions passa perquè aquesta classe es faci real. Tota la resta segueix sent, amb tots els respectes, literatura.

1.  Lacan, J. (1981), El seminario, libro 1: Los escritos técnicos de Freud, Paidós (p. 61) ↩︎
2. Plutarc (1821), Vides paral·leles, Elejandria: https://web.seducoahuila.gob.mx/biblioweb/upload/Vidas_paralelas-Plutarco.pdf (p.1108) ↩︎
3. Apià d’Alexandria (1985), Història Romana. Guerres civils I, Gredos (p. 149) ↩︎
4. H.M. Enzensberger (1998), El corto verano de la anarquía,  Anagrama (p. 14) ↩︎
5. http://www.alcoberro.info/web/pdf/marx3.pdf ↩︎
6. Es pot escoltar molt profitosament el curs de l’Antoni Domènech, disponible a iivox en 6 episodis, en què ell mateix desplega les idees d’aquest paràgraf: https://www.ivoox.com/1-6-antoni-domenech-audios-mp3_rf_38474210_1.html
   ↩︎
7. Aquest procés està explicat en termes més extensos i precisos a Gonzalo Bravo (1994), Historia del mundo antiguo, Alianza Editorial (p. 402 i 403). ↩︎
8. ”Pot dir-se que mentre la democràcia d’Atenes va ser sempre sostinguda per la població pobre de la ciutat, en canvi el proletariat de la ciutat de Roma no va exercir mai una política independent, sinó que es va deixar comprar alternativament pels grans capitalistes, pels aventurers i pels generals.” Arthur Rosenberg, a Historia de la República Romana (p.106) ↩︎
9. Chris Harman (2013), La otra historia del mundo, Anagrama (p.106) ↩︎
10. Al mateix nivell, per motius anàlegs, es poden col·locar les revoltes dels pobles conquerits. ↩︎
11. Marx (1970), Miseria de la filosofía, Siglo XXI (p.121) ↩︎
12. De fet, un dels principals conflictes polítics del nostre temps té a veure amb la tensió que suposa, al centre imperialista, la presència de masses proletàries vingudes de la perifèria. En qualsevol cas, l’argument no nega l’existència d’un proletariat “autòcton” als països del centre, però sí que qüestiona el seu pes tant demogràfic com polític en el gruix del proletariat mundial. ↩︎
13. Citat a Byung-Chul Han (2025), Sobre Déu. Pensar amb Simone Weil (p.55) ↩︎