“L’alliberament trans és lluita de classes – llegeixo en una pancarta. Somric, ja que cada vegada hi ha més companyeris organitzant-se contra el capital. Però aquesta afirmació no haurà desplegat tota la seva radicalitat fins que prengui sentit llegida també al revés “la lluita de classes és alliberament trans”
Mutantes y Divinas”(Hyra Ibris, 2023)

Divinas y Mutantes, d’Ira Hybris, teixeix els fils de l’alliberament de gènere i la lluita de classes, entenent que ambdues qüestions estan intrínsecament connectades. En la darrera dècada “nombroses militants i intel·lectuals trans s’han reapropiat de les eines d’anàlisi i transformació de la realitat que comporta el marxisme per tal desenvolupar un abolicionisme queer que, lluny de patrullar l’experiència individual del gènere, aspira a superar tot allò que existeix en aquesta societat capitalista, incloses nosaltres mateixes” (p. 83). 

La necessitat d’unir teoria i pràctica no pot ser un simple eslògan que es repeteix insaciablement. Existeix un menyspreu al pensament militant que ens contradiu amb les pròpies referències a qui recorrem dècada rere dècada. Aquelles que traspassen dècades i generacions no són persones recloses a les aules, sinó persones en relació pràctica amb els moviments coetanis: Marx, Engels, Luxemburg, Kollontai, Zetkin, Lenin i un gran etc.  Aquestes veus no només parlen des de la història sinó que ressonen amb urgència en el present, oferint perspectives i estratègies vitals per a la lluita actual. 

El pensament és tan viu com els moviments polítics. Tenim un llarg llistat de publicacions que amb prou feines surten a la llum o es debaten seriosament. Hi ha un excés de síndrome impostor en els nostres espais, se sobrevalora l’acadèmia, que presenta la teoria com una torre de marfil individualista i inaccessible. Sembla que una part de la militància i activisme¹ s’han apartat de l’estudi i producció de pensament, quan precisament la teoria és un dels elements que pot reforçar el sentit i direcció d’allò que fem. Aquest assaig es presenta precisament des d’aquí, des d’ajuntar pràctica i teoria, una fusió que se’ns presenta com a potencial formal d’alliberament. La politització de l’experiència personal i els malestars ajuda a cicatritzar ferides i pensar com abolir les condicions de la seva creació.

En aquest cas, el llibre es dirigeix tant a comunistes com a col·lectius trans, queer, maribibollos…  No diré que és un assaig simple, i a aquest se li suma el repte de dirigir-se a dos públics amb registres i elements de debat que no sempre han fluït, però és un assaig que ens parla a la militància sobre qüestions més que vigents.

Hybris demana al moviment queer i trans acabar amb les posicions identitàries, com a consideració de partida “proposo que el bionomi cis/trans, si alguna vegada ho ha estat, ja no és políticament operatiu per a la construcció d’horitzons emancipadors i transfeministes” (p. 45). Suggereix una reconciliació amb les polítiques universalistes, caminar cap a una teoria unitària i la noció de totalitat marxista, ja que un sistema social és més que la suma de les seves parts. I entenent que el socialisme és el moviment de superació de totes les formes socials i el comunisme el destí per a l’alliberament de la humanitat.

A la militància comunista, insta a adoptar el concepte d’una “feminitat masculina” per a la dissidència de gènere. Acumulem una història naturalitzadora del cisheterosexisme. La majoria dels acostaments als col·lectius LGTBIQ ha estat a través de la solidaritat, o a causa de la necessitat interna de reconèixer certes a les camarades, no poques vegades amb una mirada de sospita a la ploma, la purpurina, el drag, a la trans. Però això manté una superficialitat de la qüestió. Per què a les dissidències de gènere no se les ha tingudes en compte des d’un avantatge epistemològic de qui viu més intensament l’opressió? Per què no se les ha percebudes des d’una major llibertat de gènere? Com a part d’una utopia d’abolició del gènere? Si el futur ha de dur a “l’home nou”, qui diu que aquest l’hem d’imaginar amb gènere?

Mirant cap al futur, l’autora retorna a les utopies socialistes. Busca desnaturalitzar-ho tot a través de la crítica, trencar amb el “realisme capitalista”, convidar-nos a desitjar un futur de riquesa estètica, cossos lliures, amor i desig no estiguin limitats per les estructures actuals del sistema. 

En aquest llibre no trobarem l’idealisme on la performativitat de gènere acaba amb la producció del gènere. La producció està vinculada al sistema capitalista, però tampoc caurà en l’economicisme de deixar les qüestions de gènere per a després del comunisme. 

L’obra reconeix que el binarisme de gènere i la divisió sexuada dels treballs – la fàbrica i la llar- són pilars del capitalisme. Per tant, l’abolició de la divisió sexual del treball i, per extensió, del mateix capitalisme, és inseparable de l’abolició de la família nuclear com a unitat bàsica de reproducció del gènere i de l’heterosexualitat monògama.

Per analitzar aquesta dominació es proposa l’ús del marxisme queer, “una forma específica de crítica antinormativa al capital, la qual comprèn les formes en què l’heterosexisme, el cisexisme i el sexisme es troben entrellaçats amb, i al servei de, les relacions socials del mode de producció capitalista” (p. 39). Resumidament, es presenta com una de les corrents que situa la producció del gènere en la (re)producció social.  

Per poder desenvolupar aquest marc teòric, l’autora es basa, en primer lloc, en la teoria marxista. Aquesta que ens permet veure allò que sembla natural i etern és un procés de relacions socials històricament determinades. En segon lloc, recorre a una genealogia político-teòrica del moviment feminista, Trans, moviment LGTB en general i els estudis queer. Aquest segon recorregut, que l’autora anomenarà “protoqueer”, especialment tindrà pes després dels somnis utòpics nascuts al caliu del Maig del 68 i principalment es desenvoluparan als anys 70 del segle XX. Aquests es presentaven com una esmena al marxisme i la psicoanàlisi. Precisament el camí contrari que ens du aquest assaig i que tantes autores i militants estan pensant en els darrers anys.

Dins d’aquest seleccionat recorregut, emergeix la figura de Mario Mieli com a peça clau per al pensament socialista i trans. Mieli, nascut a Milà, passa la seva joventut als anys 60 i 70 entre Itàlia i Anglaterra. Participa d’una generació que desafia radicalment a la societat burgesa i als falsos universalismes, somiant en imaginaris postcapitalistes. Mieli considerava que la transsexualitat “era una eina politico-conceptual profundament anti-identitària” (p. 165), la qual es trobava sotmesa a una gran quantitat de violències disciplinàries per perpetuar la normativitat heterocapitalista a la qual estem sotmeses totes les persones. Considerava essencial l’aliança homosexual amb el moviment comunista, sempre que estiguessin disposats a desfer-se de la seva pròpia complicitat amb l’heternormativitat i el gènere sobre el qual se sustenta el capital. Mieli utilitzava les teories de Marx com a trampolí, “proposa una política revolucionària del gènere i la sexualitat, sense renunciar a les dimensions del plaer i l’estètica” (p.82), exactament el que fa Hybris. 

Sobre aquesta base, l’autora proposa dos primers passos per al moviment trans revolucionari, que trenquin amb les posicions liberals:

1. Desbordar el subjecte actual. Abraçar la desnaturalització de les nostres vides com a persones trans, queer i no binàries i mobilitzar i produir el desig col·lectiu d’una vida sense el treball invisible de produir el gènere. 
2. Desenvolupar una epistemologia trans alternativa: antiestàtica, col·lectiva i negativa. 

L’autora adverteix contra la temptació de promoure desertar del binarisme mentre es deixen intactes els aparells coercitius del capital que sostenen i alimenten aquest binarisme. També assenyala que “no és suficient que el moviment socialista produeixi les condicions socials perquè la transexualitat i les dissidències puguin viure’s sense problemes, sinó que s’han d’ocupar de la producció i immediata de l’abolició de gènere com a prefiguració del comunisme” (p. 281)

Per això, tot i que la major part del contingut de l’assaig és reflexió teòrica i la construcció d’una genealogia de pensament, es fan propostes tangibles i a curt termini per a la militància: tallers de drag, la creació d’una organització proletària marxista queer, accés a roba gratuïta que faciliti l’expressió de gènere en els casals i ateneus, i una militància vinculada al moviment per l’habitatge i l’okupa com a forma alternativa a la institució familiar capitalista.

Finalment, l’autora metaforitza “allò trans, igual que el comunisme, no conté sinó el desig d’universalitzar una abundància ja anticipada, una felicitat futura (encara) clandestina com si fos una societat secreta formada  a través del procés revolucionari i que du implícita una altra societat més alliberadora per a totis” (p. 294).

Ira Hybris ens condueix a pensar més enllà de les seves pàgines en clau militant. En aquest sentit, comparteixo algunes reflexions que m’ha suscitat la lectura.

Necessitem expandir els horitzons del gènere i reconèixer que la dissidència té el potencial de desestabilitzar les categories i la normalitat capitalista. No obstant això, limitar les visions a la prefiguració podria restringir les organitzacions polítiques al gueto i l’identitarisme. La superació del capitalisme requereix estratègies ofensives. Per afrontar cal identificar amb precisió com el capitalisme produeix gènere, en cada moment, en cada context, en cada estrat social. Aquest procés va més enllà de l’estructura familiar monògama, una institució subjecte a canvis constants al llarg de la història, i que l’abstracció simplificada ens condueix a un perillós determinisme. És fonamental aplicar el materialisme històric per discernir si els canvis responen a tendències pròpies del capitalisme o estem creant estructures de desafiament a aquest.  

Si estem d’acord amb l’afirmació que les institucions capitalistes són productores de gènere i fan una funció social, expandir la dissidència del gènere sense tocar la funció social que està cobrint el gènere, és garantia de traspassar les càrregues associades a altres col·lectius, perpetuant les opressions existents. Aquesta seria la principal característica de les corrents liberals. Una situació que ja s’exemplifica en les cadenes internacionals de cures. Mentre als països centres estan permetent una certa ficció de transgressió de les dones i persones lgtbi, una certa independència, reconeixement, lideratges, capacitat per establir límits, etc. S’estan traspassant l’exigència associades al gènere femení i la domesticitat a persones migrants de la perifèria quan es troben vivint als països centre. S’imposen rols de gènere, submissió a migrants i persones racialitzades (principalment dones) i reclamant assertivitat i empatia a l’hora de desenvolupar els treballs. 

Una de les garanties per no traspassar les opressions a altres col·lectius, és la transformació completa de la societat, com deia, passar a l’ofensiva. Per fer-ho cal anar més enllà d’associar el gènere a una qüestió de “comportament”, “ètica” i “pràctiques culturals”. Coincidit amb Holly Lewis “el capitalisme només respon al que interromp la generació de beneficis i donat que és la font de valor, el treball és la major basa del capitalisme i també el que potencial de ruïna”. Hem d’identificar el vincle de la producció de gènere amb la producció del valor i fer que l’estratègia d’abolició sigui una amenaça real. Si volem sortir de la fàbrica del gènere, haurem de destruir la fàbrica.

Més enllà de les necessàries transformacions de les estructures per tal d’impactar en el conjunt de la societat, em venen qüestions respecte els espais militants a partir de l’assaig de l’Ira Hybris i reflexions de l’Alba Martínez ²(Bittah). Els espais militants han de poder ser amplis, segurs, compromesos i gèrmens de la societat que volem esdevenir. Aquí crec que sí que hem de fer incidència directa en el gènere i les formes de relacionar-nos.

El gènere mai és estàtic, i l’evolució d’homes i dones ha tingut camins diferents, però ha tingut com a punt de partida comú un històric menyspreu a la feminitat. En conseqüència, tot i que la dissidència de gènere va acompanyada de múltiples formes de violències, generalment pot ser més ben rebut introduir elements de masculinitat (socialment acceptada o valorada com a “neutre”) a les dones que elements de feminitat als homes. El que m’ha portat a pensar que a curt termini ha d’haver-hi un treball diferenciat entre homes i dones pel que fa a desprendre’ns del gènere dins dels espais militants.

La proposta d’Ira Hybris d’introduir la feminitat en el subjecte masculí, considero que és un repte sobre el qual tinc tan poques respostes que accepto de bon grat tota proposta. Sembla que convèncer que “el feminisme és beneficiós per a tothom”, és difícil de casar amb el reconeixement de la posició privilegiada que té el gènere masculí sobre el femení, “l’home nou” no arriba i les “noves masculinitats” són poc atraients. Al cap i a la fi, moltes d’elles han acabat sent la reproducció de la masculinitat dominant amb eines de manipulació més subtils. Potser la queerització ens ofereix la possibilitat de forçar noves pràctiques que ens ajudin a pensar aquesta transformació, o si més no, provar camins diferents. D’entrada els espais LGTBI, a través de pràctiques col·lectives han naturalitzar o promogut una feminització de la masculinitat (tenint en compte que aquests espais han estat dominats per homes gais). Tot i això, la forma en que s’ha desenvolupat aquesta feminització en molts casos no ha deixat de formar part de la trampa de l’estètica i molt sovint es limita a una expressió de gènere femenina i no una subversió real (més enllà de l’estètica). De fet, els entorns exclusivament mariques sovint s’han trobat amb un identitarisme individualista que pren un rol de ‘femme fatale’ o de la clàssica ‘marica mala’ molt allunyada dels reclams d’assertivitat, la gestió dels conflictes, el compromís, avaluar les accions tenint en compte l’impacte en la resta, responsabilitat col·lectiva i individual, i en resum general el desenvolupament de la camaraderia. ³

En canvi, considero que hi ha hagut una transformació de la feminitat en els darrers 10 anys, especialment en espais feministes no-mixtes. Aquests espais han anat incorporant elements tradicionalment associats a la masculinitat, pel que fa als rols, l’expressió de gènere i desig, de forma flexible. Han estat processos poc identitaris on la masculinització mai ha estat un objectiu. El gènere s’ha viscut com pràctiques col·lectiva simultànies i no en “ser”. Les assemblees no-mixtes han estat llocs que han relaxat la pressió a la feminitat, posant principalment èmfasi en criticar els elements naturalitzadors i normatius del gènere, i han deixat pas a formes d’expressió de la identitat més àmplies i menys fixes, que també ha tingut la seva transferència en els espais polítics mixtos. De fet, considero que s’ha llegit més com una evolució de la feminitat o una tendencia queer, i possiblement si l’evolució l’haguessin viscut homes, estaríem parlant de la ploma i “performativitat forçosa”. 

Tot i això, en els espais de militància hi ha una lectura positiva de l’assumpció de rols masculins, tan pel que fa als comportaments individuals, formes relacionals i la mateixa estètica.⁴ La seriositat sovint s’associa més en dur pantalons, si pot ser xandall, i poc maquillatge, en contrast dels vestits de flors, push-up i purpurina. Les expressions de gènere femenines han estat automàticament llegides com a infantils, superficials, frívoles, dèbils o reduïda a la sexualitat. Justament com a resposta a això, a una falsa percepció d’hegemonia feminista i la pèrdua de força del moviment feminista més crític, sembla que evolucionen variacions de la identitat femenina que em desperten preocupacions. Em preocupa que puguin estar-se introduïnt de forma acrítica estereotips de gènere conservadors disfressats d’ironia i subversió. Estereotips que vinguin acompanyats de rituals de bellesa, a reforçar la pressió estètica, cànons que ens emmalalteixen, la mercantilització i l’hiperconsumisme. Formes identificades com a bimbo i coquette, formes que també podem trobar en l’entorn marika i segur que altres determinacions que se m’escapen. ⁵

Davant d’aquest panorama, proposo un enfocament diferenciat segons el punt de partida: mentre que en el cas de les masculinitats pot ser útil explorar l’adopció de trets associats a la feminitat de forma disruptiva, com un primer pas pràctic, en el cas de la feminitat em sembla important treure pes a l’expressió de gènere. No és una proposta gaire allunyada del que ja es venia fent. Sempre com a pràctiques col·lectives on puguem anar desnaturalitzant i normalitzant el desig, l’estètica, les diferents expressions de gènere.

Aquest és un debat inacabat que m’encantaria allargar. Necessitem estirar les reflexions sobre l’abolició del gènere i el capitalisme. “Divinas y mutantes” és una proposta en aquest camps, que ens convida a abordar la lluita de classes i l’alliberament queer i trans a través de combinar la teoría marxista amb la genealogía feminista, LGTBI i estudis queer. Ens fa propostes pràctiques per a la militància i una crida a la superació de les identitats fixes per pensar un futur comunista de l’abundància, que convida a la reflexió i revisió de temàtiques i pràctiques d’actualitat.