“De què serveix dir la veritat sobre el feixisme

–que es condemna– si no es diu res contra el

capitalisme que ho origina?”

Bertolt Brecht

El canvi climàtic ja és una realitat que impacta sobre les nostres vides de manera diària, que avança de la mà de fenòmens climàtics extrems que ens desborden i es normalitza davant la repetició successiva, desigual i combinada dels seus efectes. Ja no és excepcional sentir a parlar de períodes greus de sequera a la regió mediterrània, de l’escassetat de recursos fòssils i matèries primeres estratègiques en el nord global, de la pèrdua de sòls fèrtils per a la producció agroalimentària, o de l’augment d’incendis de sisena generació a escala mundial. La quotidianitat d’aquests elements no es produeix en abstracte ni de forma aïllada, es conjuga i retroalimenta amb altres fenòmens com són el desproveïment, la inflació o l’espiral bel·licista, donant lloc a un context en forma de crisi, inestabilitat i feblesa que apuntala els fonaments del mode de producció capitalista.

Aquest escenari ens exposa a un cicle llarg de turbulències, catàstrofes i canvis per als quals el capital es troba lluny d’estar preparat amb la seva política econòmica curtterminista, però que, al seu pas, formula un temps de transició de l’ordre actual de les coses. Reconèixer això té unes implicacions polítiques clares que des de posicions ecosocialistes hem de ser capaces d’abordar.

Els nostres bojos anys 20

Les contradiccions que apunta la crisi ecosistèmica suposen un repte en el procés d’expansió constant de les fronteres d’acumulació del capital que, davant un imperatiu de creixement i una demanda sense fi d’obtenció de beneficis, xoquen amb els límits biofísics del planeta. En el seu xoc, s’exposa l’equilibri fràgil que sosté les bases del règim d’acumulació del capital i es torna més evident que la seva limitació resideix en les fonts de la seva riquesa. I és que, com es pot aspirar a un creixement infinit sobre uns temps, uns recursos, vides senceres i territoris finits? Davant això, el capital planteja una reestructuració dels seus circuits d’extracció de valor.

Exemples d’aquest procés de reestructuració els trobem en l’agudització dels conflictes geopolítics i imperialistes –que no sols succeeixen amb l’arribada d’empreses transnacionals sinó que també es donen en territoris en què després d’ocupacions, pràctiques genocides i repressió es dona un espoli de recursos–; en la intensificació de la taxa d’explotació sobre el treball, la naturalesa i les forces de reproducció, i en l’enfortiment de pràctiques rendistes, d’espoli i de despossessió en espais clau per a la reproducció social –com són l’habitatge, l’alimentació, els subministraments bàsics, etc.–.

Aquests diferents elements que actuen com a mecanismes per a assegurar la reproducció del capital modifiquen les bases sobre les quals es construeix la nostra realitat social, transformant les relacions de gènere, les configuracions racials, els règims sexuals i les estructures que els sustenten; i afeblint pràctiques democràtiques, de consecució de drets i ampliació de llibertats. Així, la reestructuració del capital en aquests temps de transició porta amb si una reconfiguració de les relacions socials des d’un marc de major impugnació i control amb caràcter reaccionari, conservador i liberalitzador.

Els canvis que observem en aquest període de transició no es troben sincronitzats, ni es donen de manera immediata, ni s’expressen en tots els llocs de la mateixa manera, però mostren una tendència creixent en les propostes de resolució de la crisi ecològica. Perquè plantegen receptes que impliquen un aprofundiment de les desigualtats imperants, una recrudescència de les violències del mercat i un auge autoritari en l’abordatge de la qüestió ecològica.

Les seves receptes reaccionàries a la crisi ecològica

Max Ajl en A People’s Green New Deal (2021) va plantejar l’existència de receptes reaccionàries enfront de la crisi ecològica. A través d’una anàlisi crítica dels fonaments ideològics que hi havia darrere de diferents propostes va assenyalar que, en les coordenades de l’extrema dreta, també es plantejaven respostes en forma de nacionalisme verd i racisme fòssil. Així, Ajl posava damunt de la taula un canvi en el comportament de l’extrema dreta que, lluny de centrar la seva atenció només a negar l’evidència de la crisi ecològica i dels impactes del canvi climàtic, s’atrevia a formular propostes que aprofundien en dinàmiques imperialistes i incitaven l’obertura de noves fronteres d’acumulació.

Seguint aquesta línia, entre les receptes reaccionàries es trobarien projectes i propostes davant la crisi ecològica que posen el focus en la qüestió de la seguretat nacional. Parlem de respostes que veuen la degradació ecològica una amenaça sobre la seva identitat nacional, les seves conviccions i condicions de vida i que, per tant, plantegen una acceleració de processos de securitització, control i tancament de fronteres. Són propostes que reprodueixen sense acritud la idea que hi ha cossos que importen i altres que no, morts que mereixen ser plorades i altres que no, i territoris que poden ser explotats, violentats i destrossats i altres que no. Així, sota la màxima que “si vols protegir la nació has de protegir la terra, el medi ambient” es produeix una política ecològica racista, xenòfoba i antiimmigració. Tant l’RN a França, el FPÖ a Àustria com Aliança Catalana a Catalunya recullen aquesta posició en els seus programes i campanyes electorals, agitant la defensa de la naturalesa des d’un patriotisme verd.

Aquesta aposta reaccionària va de bracet amb la promoció de propostes que plantegen la resolució de la crisi ecològica a través de l’obertura de noves fronteres d’acumulació. Aquí trobem totes aquelles propostes que fan de qüestions com l’adaptació, la mitigació o la transició nous mercats transnacionals verds en els quals invertir; així com els diferents mecanismes de mercat, bombolles especulatives i processos de financerització de la naturalesa, la biodiversitat i el clima en forma de mercats de futurs i de carboni, bons verds, polítiques compensatòries per serveis ecosistèmics o de bescanvis de deute per naturalesa. Propostes que reprodueixen l’actuar curtterminista del capital i que promouen l’agudització de conflictes, la intensificació de les taxes d’explotació i les pràctiques rendistes, sense qüestionar que en elles també es troben les arrels de l’agreujament de la crisi ecològica. Parlem, doncs, de receptes neoliberals que es configuren sota la mirada d’un ecologisme reduccionista que diu que el que es destrueix sempre pot ser substituït i contingut, i actua sota la màxima que tot és mercantilitzable.

El marc que sosté aquestes receptes enfront de la crisi ecològica traspassa els confins de l’extrema dreta i cala en els discursos, els programes i les propostes de forces de dreta conservadora, liberals i socialdemòcrates. Cala en els moviments ecologistes i en defensa de la terra, i ens mostren un repte intern dins dels nostres col·lectius: que entre files ecologistes també es produeixen discursos racistes, xenòfobs i antiimmigració, i que entre files ecologistes també es reprodueixen els somnis hiperindividualistes i mercantilitzadors del capitalisme verd. Així, la força de les receptes reaccionàries no depèn només de l’auge de l’extrema dreta en els nostres territoris –que creix i s’expandeix cada dia més–, sinó de la seva capacitat d’agitar la màquina de monstres en temps de transició i de fer-nos creure que només dins dels marges del capital es pot sortejar allò que ens ofereix la crisi ecològica avui.

En el conflicte, una nota d’esperança

Si la intensificació i avanç de la crisi ecològica suposa un repte per a les propostes ecosocialistes i de classe, l’auge de l’extrema dreta mundial i l’expansió de les seves receptes reaccionàries impliquen un grau més de complexitat. La normalització cada vegada més greu de la barbàrie en guerres, genocidis, saquejos i fronteres eleva el nivell d’urgència i de necessitat a trencar l’hegemonia d’un capitalisme salvatge que viu d’esquena a la seva pròpia supervivència. Per això, resulta fonamental reconèixer que, en tot procés de reconfiguració de les relacions socials mediades pel capital, no sols sorgeixen respostes reaccionàries: en les seves escletxes també brollen propostes alternatives en forma de vida.

Davant un capital que durant anys ha construït diferents instruments polítics per a assegurar-se així la continuïtat dels seus objectius a qualsevol preu, hi ha una genealogia extensa de lluites en defensa de la terra, la salut i la vida que són escola. I és que, les reestructuracions del capital mai han estat lliures de conflicte i nosaltres hem après d’ells. Sabem que no existeixen receptes màgiques per a la crisi ecològica ni camins fàcils per a treure les urpes del sistema capitalista dels nostres cossos-territori; però sí que sabem que, en cada confrontació, en cada experiència de lluita, ens reconeixem entre nosaltres i sembrem el camí de l’autoorganització de classe com a eina clau d’impugnació. Aprenem de cures, d’afectes i de suport mutu entre desconegudis, i sintetitzem noves propostes capaces de trencar aquestes cadenes que ens lliguen. I teixim ponts transfronterers en detectar un enemic comú, que ens reforcen en la certesa que no hi ha fre d’emergència que valgui si no és per a totis.

Pot ser que en aquest totis resideixi la qüestió central de qualsevol proposta que se situï fora de les receptes reaccionàries. La potència i radicalitat d’una proposta ecosocialista i de classe es condensa en una política profana, un compromís revolucionari que es construeix des de la solidaritat, l’internacionalisme i l’antiimperialisme, i que fa de la diversitat, la pluralitat i la democràcia obrera un terreny fèrtil per a la disputa política.

Versió en català d’un article escrit a demanda de LAB Sindikatua