El tractat de lliure comerç entre la Unió Europea i el Mercosur ha produït una resposta política aparentment paradoxal. A l’Estat espanyol i a Catalunya, l’extrema dreta s’hi oposa amb vehemència, alhora que bona part de l’esquerra també el rebutja. Però, alhora, a l’altra banda de l’Atlàntic, el referent ultradretà argentí Javier Milei defensa l’acord amb entusiasme. Com pot ser que actors polítics tan antagònics coincideixin aparentment en el diagnòstic?

Òbviament, no tots s’oposen a Mercosur pel mateix motiu. A més, la dreta, com ja acostuma a ser habitual, defensa sense escrúpols un discurs profundament inconsistent, combinant referències d’influència anarcocapitalista amb l’exigència de protegir determinats sectors de l’economia, com ara el camp. En el cas de l’esquerra, el debat públic també s’ha reduït gairebé exclusivament a la pagesia. Tanmateix, Mercosur va força més enllà de la qüestió agrària. Es tracta d’un acord fet a mida del capital industrial, amb implicacions ecològiques i geopolítiques, i d’especialització productiva de gran abast.

Concretament, l’acord aprovat el passat 9 de gener després de 26 anys de negociacions, i suspès avui dia a l’espera de la resposta del Tribunal Europeu de Justícia, preveu crear la zona de lliure comerç més gran del món, amb prop de 780 milions de persones i més del 20% del PIB global. Segons la Comissió Europea, l’eliminació de més del 90% dels aranzels permetrà a les empreses europees incrementar les exportacions en uns 84.000 milions d’euros anuals i estalviar més de 4.000 milions en aranzels i duanes.

L’impacte sobre la pagesia: una amenaça real

Certament, al sector agrari l’impacte pot ser notable, perquè el tractat obre la porta a l’entrada de productes agroalimentaris provinents de l’Argentina, Brasil, Paraguai i l’Uruguai, molt més competitius que els productes europeus per culpa dels seus baixos costos de producció: els estàndards mediambientals, laborals o de benestar animal en aquests països són menys exigents, i a més, compten amb una escala de producció molt més gran gràcies a la seva geografia, basada en models extensius i altament concentrats. Concretament, l’acord facilitarà l’entrada al mercat europeu de cultius com la soja o els cereals, així com de carn de boví, porcí i d’au, amb un impacte especialment rellevant en el sector del boví: s’eliminarà l’aranzel del 20% i s’ampliaran de manera substancial els volums d’importació autoritzats.

Tot això pot comportar l’entrada massiva d’aquests productes, fet que provocaria un descens en picat dels preus de venda i el descens en picat dels ingressos dels productors europeus, especialment per a les petites i mitjanes explotacions, que difícilment poden competir amb una agroindústria extensiva orientada a l’exportació massiva. Això tindria un impacte en una pagesia que, com bé apuntava l’economista Elena Idoate en aquest article de La Directa, ja fa dècades que està sotmesa a una pressió estructural: preus de venda baixos, endeutament, dependència de grans distribuïdores i una política europea, la Política Agrària Comuna (PAC), cada cop menys orientada a sostenir rendes i que acumula dècades de retallades pressupostàries.

Per tant, Mercosur pot suposar l’acceleració d’un procés que es perpetua des de ja fa un temps, amb conseqüències econòmiques, territorials i socials. Com apunta Idoate, Catalunya ja ha perdut una part important de la seva pagesia en les darreres dècades, i la que queda sovint sobreviu en condicions precàries. És també el sector on es concentra la força de treball amb les pitjors condicions laborals de l’economia, persones migrades en situació irregular i en condicions de semiesclavitud.

Però malgrat tot, l’impacte no serà homogeni a tot el sector. La liberalització dels productes agroalimentaris pot beneficiar alguns segments del sector alimentari europeu orientats a l’exportació, que podrien ampliar el seu volum de vendes. Els aranzels als productes com l’oli d’oliva, el vi o els lactis com els formatges es reduiran progressivament, que en el cas del vi arribaven fins al 27%. El tractat reconeix, a més, centenars de denominacions d’origen europees, fet que reforça la protecció comercial d’aquests productes en els mercats del Mercosur.

Mercosur: la fugida endavant de la indústria europea

Tanmateix, com avançava a l’inici de l’article, quedar-se aquí és un error. Mercosur no és un tractat pensat per abaratir aliments als consumidors europeus, sinó un acord dissenyat per facilitar la col·locació de mercaderies industrials europees als mercats sud-americans. En un context de creixement feble, saturació de mercats tradicionals i competència creixent de la Xina i altres economies asiàtiques, l’obertura del Mercosur apareix com una sortida estratègica per al capital industrial europeu, necessitat de nous mercats per sostenir les seves taxes de benefici. Concretament, seran els vehicles, la maquinària industrial, els productes químics, farmacèutics i els components tecnològics els grans beneficiats de la reducció aranzelària, ja que el tractat elimina aranzels especialment elevats en sectors clau: fins al 35% en automòbils, al voltant del 20% en maquinària industrial i percentatges similars en químics i farmacèutics.

Per tant, es tracta d’un acord pensat per reforçar la posició competitiva de la indústria europea, fortament concentrada geogràficament. El pes del capital industrial exportador dins la Unió Europea es concentra sobretot a Alemanya, però també a països com Espanya, amb una presència rellevant dels sectors de l’automoció, la indústria auxiliar, la química i la farmacèutica. No és casualitat, doncs, que aquests dos estats hagin estat, des del primer moment, alguns dels principals impulsors polítics de l’acord dins la UE.

En aquest sentit, Mercosur s’inscriu en la forma de fer habitual a la Unió Europea: la defensa dels interessos del gran capital industrial per sobre de qualsevol altre objectiu social, ambiental, de cohesió territorial o fins i tot, econòmic. El desenvolupament dels últims mesos de la política comercial amb els Estats Units seguia el mateix sentit: davant l’amenaça d’una guerra aranzelària, la UE va acceptar aranzels del 15% a la majoria d’exportacions europees, penalitzacions del 50% a l’acer i l’alumini, concessions agrícoles, compres immenses de gas i compromisos d’inversió industrial als EUA. Es tracta d’un acord més propi d’una potència derrotada que d’un bloc comercial fort, però que tot i així, es va presentar com un mal menor. El motiu era que beneficiava comparativament la indústria automobilística alemanya, ja que els aranzels sobre els vehicles europeus quedaven per sota dels aplicats a competidors asiàtics com el Japó o la Xina.

Aquesta orientació s’ha d’entendre en la conjuntura econòmica global actual. Les principals economies del centre capitalista travessen una fase de creixement feble o estancament, especialment a la zona euro. Alemanya, nucli industrial del continent, registra pràcticament creixement zero des de 2024, amb una caiguda sostinguda de la inversió productiva (formació bruta de capital fix) i una crisi industrial que afecta directament sectors clau com l’automoció i la maquinària. França mostra una dinàmica similar, amb inversions en retrocés, mentre que l’eurozona en conjunt creix a ritmes clarament insuficients per sostenir l’acumulació en els sectors intensius en capital.

En aquest context, el problema central del capital industrial europeu no és tant la inflació o el cost laboral, com la insuficiència de demanda i la caiguda de les oportunitats rendibles d’inversió. Les dades mostren una divergència creixent entre una economia productiva feble i uns mercats financers amb rendibilitats elevades, altament concentrades en uns pocs grans grups empresarials, fet que reforça les pressions per expandir mercats exteriors i assegurar sortides comercials estables per a l’excedent industrial. Mercosur apareix així com un instrument per externalitzar les contradiccions del centre: obrir nous espais de realització del valor davant l’esgotament relatiu del mercat intern europeu, sense alterar les relacions socials ni productives que generen aquesta crisi.

És des d’aquesta lògica que cal entendre l’acord: no com una aposta pel desenvolupament i l’equilibri territorial, sinó com una resposta defensiva del capital industrial europeu davant una fase de rendibilitat decreixent, inversió feble i incertesa sistèmica, que trasllada els costos econòmics, socials i ambientals cap a la perifèria i cap als sectors no estratègics dins del mateix centre. A més, Mercosur és també una peça clau en la reproducció de la jerarquia econòmica global, amb impactes profundament desiguals entre els països del centre i els de la perifèria.

Un nou puntal al sistema-món i l’impacte desigual del tractat al centre i a la perifèria

Les dades comercials confirmen amb claredat la naturalesa asimètrica de l’acord. El 2023, la Unió Europea va exportar béns per valor de 6,57 bilions de dòlars, prop del 29% de les exportacions globals. Alemanya n’és, amb diferència, el principal actor: concentra 1,62 bilions de dòlars en exportacions, gairebé un 25% del total europeu, fet que reflecteix el pes central del seu capital industrial dins el bloc. Els principals productes exportats per la UE són automòbils (450.000 milions de dòlars l’any 2023), medicaments (297.000 milions) i productes petrolífers refinats (224.000 milions), és a dir, manufactures complexes, intensives en capital i tecnologia. En paral·lel, la UE va importar el 2023 6,69 bilions de dòlars, principalment petroli cru (303.000 milions), gas (230.000 milions) i altres matèries primeres.

Aquest patró general es reprodueix de manera encara més nítida en la relació amb el Mercosur: Europa hi exporta fonamentalment vehicles, maquinària, productes químics i farmacèutics, mentre que n’importa soja, cereals, cafè, carn, minerals, pasta de paper i cru, amb Brasil i Argentina concentrant la immensa majoria dels fluxos. Aquesta estructura d’intercanvi no és un fet contingent, sinó l’estructura del sistema-món capitalista al descobert: els països centrals concentren la producció industrial d’alt valor afegit, mentre que els espais perifèrics s’especialitzen en la provisió de matèries primeres i béns primaris.

Per tant, Mercosur consolidarà una jerarquia productiva prèviament existent. L’evidència històrica indica que l’obertura dels mercats domèstics al mercat internacional no condueix a una convergència entre economies, sinó a una consolidació de les condicions de partida. Com a resultat, l’obertura dels països llatinoamericans que formen part del tractat al comerç amb Europa reforçarà la seva especialització primarioexportadora, basada en l’agroindústria extensiva i l’extractivisme, mentre al centre europeu s’hi concentraran les fases de més valor afegit, béns de capital i automòbils, i capacitat de decisió sobre les cadenes globals de valor. Això consolidarà la posició d’Amèrica Llatina dins l’economia mundial, caracteritzada per economies dependents de les exportacions primàries i dels cicles dels preus internacionals, i permetrà als països centrals externalitzar costos socials, ambientals i territorials, i assegurar l’accés a recursos i a mercats.

En aquest sentit, que Javier Milei defensi l’acord no és cap anomalia ni contradicció. Per a les elits argentines, Mercosur encaixa perfectament amb el projecte històric de la burgesia local als països de la perifèria. Es tracta d’una burgesia rendista que, aliada amb els països del centre i amb el capital transnacional, promou una inserció subordinada al mercat mundial. Aquest model es basa en el comerç de matèries primeres, en l’obertura indiscriminada a la inversió estrangera i en la reproducció de dinàmiques de despossessió territorial. Les seves conseqüències recauen directament sobre les classes populars i, de manera especialment violenta, sobre les poblacions indígenes i rurals, històricament expulsades, precaritzades i criminalitzades en nom del creixement econòmic.

En aquest marc, els possibles guanys per a economies com la catalana, derivats d’una estructura exportadora significativament industrialitzada, no poden llegir-se com un èxit col·lectiu. Es tracta, en el millor dels casos, d’un benefici parcial i socialment desigual, que reforça un model orientat a l’exterior, dependent de mercats llunyans i vulnerable a qualsevol reconfiguració geopolítica. Alhora, aquest mateix model intensifica les fractures internes: mentre alguns segments industrials amplien mercats, altres sectors com el món rural continuen sent relegats a un paper residual, sense capacitat de negociació ni protecció efectiva.

Un clau més al taüt del Pacte Verd Europeu

L’acord de Mercosur també evidencia l’allunyament creixent de la Unió Europea de la lluita efectiva contra la crisi climàtica. L’increment del comerç intercontinental de mercaderies comporta un impacte climàtic directe en termes d’emissions associades al transport i a la producció intensiva. En aquest marc, la crisi ecològica és evident que no actua ni com a límit estructural, ni molt menys com a prioritat política, sinó com un element purament retòric que cau quan així ho exigeixen les necessitats del gran capital industrial, especialment d’aquells sectors que veuen en la transició ecològica un risc immediat per als seus models de negoci.

En aquest sentit, Mercosur no representa cap punt d’inflexió, sinó el reforçament d’una tendència prèvia. En els darrers mesos, la Unió Europea ha començat a desmuntar de manera explícita elements centrals del Pacte Verd Europeu, sempre fent esment de la competitivitat. Per una banda, la denominada Directiva Òmnibus, impulsada per la Comissió presidida per Ursula von der Leyen, va reduir dràsticament les obligacions ambientals i de diligència deguda de les grans empreses sota el pretext de simplificar la regulació i millorar l’eficiència. En la pràctica, això ha significat rebaixar els costos regulatoris de les grans corporacions industrials, buidant de contingut instruments que havien de servir per limitar l’impacte ambiental i social de l’activitat econòmica. Per altra banda, a mitjans de desembre de 2025, després de fortes pressions del govern alemany i de la indústria automobilística, la Comissió Europea va anunciar l’abandonament de la prohibició prevista per al 2035 dels vehicles nous amb motor de combustió interna. 

Mercosur, per tant, no és un accident ni una anomalia dins l’estratègia climàtica europea, sinó una peça coherent en una forma de fer que subordina sistemàticament els objectius ambientals a les necessitats immediates del capital industrial. Com ha assenyalat Victòria Soldevila, en un article publicat a La Directa, el problema de fons no és tant l’absència formal de clàusules verdes o socials en l’acord, com la seva incapacitat real d’operar com a límit quan entren en conflicte amb la lògica de la competitivitat i l’acumulació. Així, lluny d’avançar en la transició ecosocial, acords com Mercosur consoliden un model productiu profundament depredador, basat en l’expansió del comerç, la deslocalització d’impactes i la renúncia a qualsevol planificació ecològica efectiva.

Quina crítica ha de fer l’esquerra?

Més enllà del relat oficial i de la retòrica triomfalista que acompanya el tractat, Mercosur respon clarament a les necessitats del capital a escala global, un capital pressionat per la caiguda de les taxes de benefici als centres industrials i per l’emergència creixent de límits ecològics, especialment visibles a la perifèria. Davant l’esgotament del model de creixement vigent, el capital impulsa l’obertura de nous mercats, l’aprofundiment de la divisió internacional del treball i la consolidació de l’estructura jeràrquica del sistema-món. Aquestes estratègies permeten sostenir temporalment l’acumulació, però ho fan a costa d’intensificar la dependència perifèrica, la precarització del treball i la degradació ambiental.

Tanmateix, el capital no és un bloc homogeni, i el tractat no beneficiarà a tots els capitals per igual. Com hem vist, Mercosur respon als interessos del capital industrial exportador del centre, articulat amb el capital financer i amb el suport actiu dels estats. En aquest marc, la pagesia europea i les economies perifèriques seran els principals damnificats, perquè no formen part del nucli estratègic de l’acumulació. A més, el tractat aprofundirà l’especialització productiva dels dos blocs que s’integren: reforçarà l’estructura primarioexportadora a Amèrica Llatina (també suposarà un cop dur per a la seva indústria ja molt feble) i accelerarà la destrucció de la pagesia al centre, erosionant alhora la sobirania alimentària. Mercosur mostra així amb claredat que les polítiques comercials de la Unió Europea no responen a criteris de benestar col·lectiu ni de sostenibilitat, sinó a la necessitat de reproduir una estructura jeràrquica d’acumulació en un context de crisi. És des de la comprensió d’aquesta realitat material, i no des de la nostàlgia ni el proteccionisme, que cal formular una crítica política.

En aquest sentit, les mobilitzacions del sector agrari contra Mercosur han posat sobre la taula qüestions reals: la competència deslleial derivada de normatives i costos diferents, el risc de desaparició de petites i mitjanes explotacions i la concentració creixent del sector. Però aquests processos no són una excepció provocada pel tractat, sinó l’expressió d’un moviment estructural del capital. La centralització del capital —mitjançant la qual els capitals més grans absorbeixen o expulsen els més petits— és un mecanisme inherent al desenvolupament capitalista. A mesura que augmenten les exigències de productivitat i inversió, les explotacions que no poden competir desapareixen, i els petits agricultors passen a engreixar les files de la classe treballadora, obligats a vendre la seva força de treball a canvi d’un salari.

Des d’aquesta perspectiva, l’esquerra no pot limitar-se a defensar el producte nacional ni a reproduir discursos de competència deslleial que fàcilment acaben convergint amb la retòrica reaccionària i conservadora. Tampoc podem situar la nostra proposta en la resistència a un procés històric de concentració del capital en l’agricultura com si es tractés d’una anomalia reversible: el model agroindustrial actual no és una desviació del capitalisme, sinó una de les seves formes madures, i ignorar aquesta realitat només condueix a una política defensiva.

Això no invalida, però, la crítica a les conseqüències socials d’aquest procés. Per una banda, la precarització del treball agrari i la proletarització creixent de la pagesia, processos que formen part d’una dinàmica transversal al conjunt de l’economia. Però el problema central és el que comporta la subordinació del treball de la terra a la lògica de l’acumulació: la pèrdua creixent del control sobre el procés productiu i, per tant, de la producció dels nostres mitjans de subsistència i de reproducció de la vida. L’alimentació és una infraestructura social bàsica, i com tantes d’altres, no podem deixar que sigui el mercat internacional i la rendibilitat privada de qui en depengui la producció. Aquest és el terreny de conflicte real, compartit amb el conjunt de la classe treballadora, i no una qüestió identitària o nostàlgica.

Per això, la crítica a Mercosur no pot formular-se en termes de protecció sectorial, sinó com una impugnació del model productiu que el fa possible. En aquest sentit, cal superar la falsa dicotomia entre agroindústria concentrada i atomització de petites explotacions condemnades a la precarietat en un context capitalista. Cap de les dues és compatible amb un projecte emancipador. Al contrari, com s’apunta des del moviment ecologista, cal apostar per reduir l’impacte ambiental del sector agroalimentari a través de la sobirania alimentària, situant la producció a nivell local a través de cadenes de producció curtes.

Però això també implica assumir que hi haurà una transformació profunda de l’actual model agrari, perquè vol dir parlar obertament de planificar el camp. Garantir rendes i drets laborals a la pagesia, protegir els ecosistemes i assegurar l’abastiment alimentari fora de les lògiques especulatives del mercat mundial requereix decidir col·lectivament què produïm, com ho produïm i com ho distribuïm. Aquesta planificació no és una idea apriorística i no s’ha d’entendre com un exercici tecnocràtic ni com una agressió al vincle del treball amb la terra, sinó com el terreny de conflicte polític central avui.

Mercosur posa al centre una qüestió política fonamental: el control material de la producció i del territori. No és un debat tècnic, sinó l’expressió mateixa de la lluita de classes. O la producció dels nostres mitjans de subsistència continua en mans del capital, o passa a ser una decisió col·lectiva.