L’esquerra estatunidenca s’ha dividit des d’antuvi sobre la qüestió de com relacionar-se amb l’enquistat bipartidisme i, des dels anys trenta, amb el Partit Demòcrata en concret. En l’era post-Trump, aquestes qüestions són moneda de canvi de bell nou, després de l’alenada d’aire fresc que suposaren la primera candidatura de Bernie Sanders a la presidència, el 2016, i els esforços electorals inspirats per aquesta, incloent-hi, especialment, el d’Alexandria Ocasio-Cortez. Un estira-i-arronsa que trobem massa a sovint a l’esquerra a Internet va si fa no fa així:

«Estem fent un ús tàctic de les estructures electorals del Partit Demòcrata. Als EUA els partits no són realment partits!»

«Què no ho enteneu? El Partit Demòcrata és molt més que una marca electoral. Només cal que mireu el que l’establishment va fer a Bernie durant aquells tres dies abans del superdimarts!»

Els participants en aquest debat parlen amb freqüència al ‘Partit Demòcrata’ de manera imprecisa, i el resultat és que parlem sense escoltar-nos. En el que segueix a continuació intentaré desmuntar el ‘Partit Demòcrata’ en els seus elements clau —les seves dimensions i funcions, o realment el què és i el que fa— per tal de tenir converses més precises i productives a l’esquerra.

La qüestió és que, tal i com es fa servir avui, el terme ‘Partit Demòcrata’ obscureix més que no pas revela. El llistó pràctic de la nostra anàlisi col·lectiva és particularment alt, ja que l’esquerra creix i escull, en temps real, entre el ventall de vies estratègiques a la seva disposició per construir un poder electoral.

Les dimensions del partit: identitat, càrrecs electes, organitzacions i el sistema de primàries

El politòleg Frank Sorauf va establir al segle XX unes bases que ens permeten avui radiografiar millor el Partit Democràta. Sorauf suggereix que els partits polítics tenen tres dimensions: el partit a l’electorat, el partit al govern i l’organització del partit. No va contemplar una quarta dimensió que és fonamental, el sistema electoral del partit, és a dir, les primàries.

El partit a l’electorat pot resumir-se com la identitat del partit entre els ciutadans: aquells que es veuen a si mateixos com a Demòcrates i voten pels Demòcrates. Amb la difusió de les enquestes d’intenció de vot al segle XX i l’afebliment gradual de les organitzacions de partit, aquest aspecte del Partit Demòcrata ha esdevingut particularment marcat. No obstant, també és, per les seves característiques, el més difós, i es fa difícil inferir l’estat del ‘Partit Demòcrata’ només agregant actituds individuals i fins i tot comportaments.

Un desplaçament en la composició dels identificadors del Partit Demòcrata és en especial important: avui, per primer cop a la història dels EUA, els partits Demòcrata i Republicà són ideològicament distints, el que vol dir que el Demòcrata més dretà es troba, generalment parlant, a  l’esquerra del Republicà més d’esquerres. Però aquest no ha estat sempre el cas.

No fa gaire, els Demòcrates eren una coalició de maquinàries electorals urbanes i segregacionistes surenys. L’elecció de Franklin Delano Roosevelt el 1932 engegà un llarg procés gradual que només ara està arribant a la seva fruïció. El New Deal i el moviment sindical industrial van portar als negres a afiliar-se al Partit Demòcrata en xifres considerables, però per aprovar lleis Roosevelt encara havia de negociar amb els segregacionistes, i d’aquí, per exemple, les seves reticències per aprovar lleis en contra dels linxaments i els impostos de capitació.

El procés de cribratge que portà als afroamericans i liberals a la coalició Demòcrata i expulsà els blancs i conservadors d’aquesta va començar aquella dècada, però s’accelerà dramàticament amb l’aparició del moviment pels drets civils i el dret a vot per als afroamericans. La resposta de la dreta —cèlebre a l’estratègia sudista de Nixon— fou un esforç actiu per reclutar blancs conservadors suburbans i surenys explotant els temors ètnics i ressentiments en una era de militància afroamericana.

De moltes maneres, l’elecció de Barack Obama —i el subsegüent backlash que suposà el Tea Party el 2010— completà aquest procés ideològic i demogràfic. Aquesta és la paradoxa del Partit Demòcrata: fins i tot si ha girat cap a la dreta en política econòmica en l’era neoliberal, ha esdevingut més ideològicament coherent respecte al Partit Republicà, i s’ha distingit d’aquest. Els votants Demòcrates s’identifiquen, com sempre, amb les campanyes del partit.

Ara bé, els identificadors del partit no són sinó una faceta del Partit Demòcrata, en moltes maneres la dimensió més fàcil de definir.

El partit al govern es refereix a aquells polítics electes que pertanyien al partit quan van assumir el càrrec. Pensi’s aquí en tothom des de Chuck Schumer fins a Alexandria Ocasio-Cortez o el funcionari Demòcrata que es dedica a empaitar gossos perduts a un petit municipi. Els càrrecs electes fan i executen polítiques, però les seves posicions els atorguen una mida més gran en la percepció pública del Partit Demòcrata, i, generalment parlant, en les operacions de les organitzacions formals del partit. El partit al govern també inclou els grups Demòcrates a les cambres legislatives, que són simplement organitzacions quasi-formals que els càrrecs electes creen per controlar posicions de lideratge i marcar l’agenda política dintre del legislatiu.

La tercera dimensió que Frank Sorauf ofereix es la de l’organització de partit, que és exactament allò que el terme suggereix. No obstant, hi ha moltes organitzacions formals del Partit Demòcrata, no només una. De fet, parlar d’una sola ‘organització de partit’ genera més confusió que no pas l’esvaeix. Com a mínim, hauríem de pensar en seixanta-quatre organitzacions diferents del Partit Demòcrata (encara que fins i tot aquesta podria ser una xifra pel cap baix): cinquanta partits a nivell d’estats, el Comitè Demòcrata de Campanya al Senat (DSCC), el Comitè Demòcrata de Campanya al Congrès (DCCC), el Comitè Nacional Demòcrata (DNC) i el comitè de campanya de l’actual candidat a la presidència o a la presidència fan cinquanta-quatre. Després hi ha 10 ciutats als EUA amb més d’un milió de residents, cadascuna de les quals té la seva pròpia organització o organitzacions del Partit Demòcrata ‘local’, habitualment a nivell de comtat, encara que no sempre.

Però, per exemple, la ciutat de Nova York té múltiples partits de comtat que tot sovint estan en guerra l’un amb l’altre, i els suburbis tenen les seves pròpies maquinàries electorals, comparables pel que fa a la seva mida. I per acabar-ho d’adobar, ciutats amb molt menys que un milió d’habitants tenen organitzacions de partit de comtat o alguna cosa semblant. Així doncs, podem pensar en 64 com el mínim. En realitat, probablement hi ha diversos centenars d’organitzacions formals del Partit Demòcrata, i en absència d’una investigació, hi ha pocs motius per pensar que aquestes organitzacions funcionen d’acord amb alguna mena d’unitat. En alguns casos més aviat passa el contrari.

La dimensió final del Partit Demòcrata (al marge del marc de Frank Sorauf) ha evolucionat al llarg del segle XX i és el que fa possible l’estratègia electoral que bona part de l’esquerra ha adoptat: el sistema de primàries. Es fa difícil exagerar com d’excepcional és el sistema de primàries dels EUA i com soscava  la funció principal d’un partit en altres contexts a escala nacional.

A diferència de la resta del món, als Estats Units la selecció de candidats per als principals partits és un procés públic regulat per l’estat. Com he argumentat en un altre lloc, hi ha molt poques excepcions destacables a aquesta regla —especialment relacionades amb el procés de selecció dels candidats a la presidència— que tendeixen a obscurir la nostra manera de pensar sobre els votants. Però a pràcticament totes les primàries del Partit Demòcrata, les organitzacions formals del Partit Demòcrata no disposen de cap control tècnic o legal en particular sobre els «seus» votants. Aquest fet tan poc comú —que l’estat hagi pres el control de la selecció de candidats de les organitzacions del partit— és el motiu pel qual els Socialistes Democràtics d’Amèrica (DSA), el Partit de les Famílies Treballadores (WFP) i els Demòcrates per la Justícia han estat capaços d’aconseguir que fossin elegits els seus candidats.

Funcions del partit

Podem dividir el Partit Democràtic entre els seus votants, els càrrecs elegits pels votants i aquells que voten i se senten identificats amb els resultats i les organitzacions formals que tenen la ‘d’ majúscula de Democràtic al seu nom. Però què fan aquestes organitzacions formals i què farien si haguessin de funcionar realment com a organitzacions de partit?

En poques paraules, els partits polítics haurien de reclutar a candidats per concórrer a un càrrec (i dissuadir a la resta de fer-ho), proporcionar-los un equip i el coneixement per a les campanyes (especialment pel que fa a la comunicació amb els mitjans i la mobilització, i transformació, de l’electorat) i proporcionar fons. Un cop el seu candidat arriba a les institucions, els partits haurien de ser capaços de proporcionar-los les eines polítiques, una plataforma, assessorament estratègic i, potser, un equip permanent. És llavors quan el partit hauria d’ajudar-los a mantenir el càrrec combatent potencials rivals. Finalment, el partit hauria de ser capaç de treure del càrrec a aquells que s’apartin de la seva línia.

La qüestió clau per assolir la presidència es trobar a algú que concorri a les eleccions tot dissuadint als altres. Possiblement a inicis del seu segon mandat, Barack Obama començà a pensar seriosament qui volia que el reemplacés a la Casa Blanca. Va apostar per Hillary Rodham Clinton, i, a partir d’aquell moment, es dedicà a preparar-li el terreny. Els liberals [en el sentit anglosaxó del terme, NdT] d’esquerra, així com Bernie Sanders, animaren Elizabeth Warren a presentar-s’hi. Finalment hi renuncià i —pel que m’han explicat persones que participaren en aquests cercles— Obama va tenir un paper a l’hora d’animar-la a esperar el seu torn. 

Encara que no tenia la mateixa influència sobre Bernie, que acabaria presentant-s’hi i perdent, Obama va mantenir, amb èxit, a Clinton per davant de la resta de candidats, i eventualment aconseguí la nominació del partit. Les diferents versions d’aquest procés de reclutament i dissuasió s’esdevenen a diferents districtes arreu del país amb cada cicle electoral. Els Demòcrates amb més poder recluten individus per concórrer a les eleccions i fan tot el possible per mantenir el seu camí a l’administració lliure per als candidats que han escollit.

En alguns casos, aquesta feina la realitzen els dirigents del partit, però a mesura que les organitzacions de partit s’han erosionat, són els propis càrrecs electes a títol individual els quals, independentment de si tenen càrrecs al partit o no, tendeixen a conduir aquest procés de reclutament i dissuasió. El reclutament de candidats és la funció primordial d’una organització de partit, però al Partit Demòcrata del segle XXI el porta a terme el que Frank Sorauf anomenaria el partit al govern, és a dir, són escollits pels propis càrrecs electes.

A Brooklyn, Nova York, per exemple, el partit va estar dirigit per Frank Seddio des del 2012 fins el 2020. Un cop arribà a les institucions, durant el temps que dirigí el partit, aquesta va ser la seva principal activitat política. Avui el partit el dirigeix Rodneyse Bichotte, que també és un càrrec electe al legislatiu de l’estat.

Fins i tot a contextos en els quals l’esquerra ha aconseguit tenir els seus propis partits, ha sorgit aquesta qüestió de si i com les organitzacions poden limitar el poder dels seus propis càrrecs electes. En el context dels EUA, que està molt centrat en els candidats i càrrecs electes, el problema és especialment marcat.

Cada cop més a la política estatunidenca, l’equip del partit i el know-how es dipositen en empreses consultores i altres entitats externes i no a les organitzacions del partit en un sentit formal. Per exemple, el 2008, quan el Partit Demòcrata a Nova York va fer una jugada per controlar el Senat de l’estat per primer cop en dècades, no sabien com portar a terme operacions a peu de carrer, així que van externalitzar els districtes clau al Partit de les Famílies Treballadores, que sí sabia com fer-ho. De manera semblant, el treball de comunicació el realitzen empreses consultores, no les pròpies organitzacions del partit.

La recaptació de fons és un aspecte del treball de partit que encara es fa ‘a casa’. El DSCC i el DCCC aconsegueixen reunir substancials sumes de diners i les envien a aquells districtes electorals on tenen expectatives raonables de victòria. Hi ha anàlegs a nivell estatal d’aquestes dues entitats que formen part o són adjacents al partit. A Nova York, per exemple, el Partit Demòcrata compta amb el Comitè de Campanya Demòcrata per a l’Assemblea i el Comitè de Campanya Demòcrata per al Senat. Per descomptat, com passa amb els aspectes del sistema electoral dels EUA, els propis candidats porten a terme un paper destacat en la captació de fons. No obstant, els partits també ho fan, i després despleguen aquests diners estratègicament a les eleccions clau.

Un cop un candidat resulta escollit, especialment si és per primer cop, necessiten suport: analistes polítics i altres especialistes, i una orientació a la cambra legislativa a la que entraran, així com altres formes d’assessorament estratègic. Al sistema dels EUA, el suport el proporciona molt a sovint, un cop més, consultors externs o altres entitats externes, i especialment altres càrrecs electes, independentment del seu rol formal a l’organització del partit.

Els camins oberts per a l’esquerra

Això ens porta de tornada a la nostra tasca principal: separar el Partit Demòcrata en els seus components principals per proporcionar un llenguatge en el qual puguem mostrar el nostre desacord els uns amb els altres mentre som específics sobre què volem dir quan diem ‘el Partit Demòcrata’. Estem parlant dels votants? Dels càrrecs electes? Del sistema de primàries? Dels diners recaptats als quals els càrrecs electes tenen accés amb prou freqüència? Estem parlant de les organitzacions formals del Partit Demòcrata, o de l’exèrcit d’assessors que envolta el partit?

La precisió importa perquè l’anàlisi material és la base d’una estratègia sòlida, o, dit d’una altra manera, l’estratègia basada en caracteritzacions imprecises del terreny material corren el risc de funcionar malament i, finalment, fracassar.

En termes generals, hi ha quatre posicions bàsiques al debat actual de l’esquerra sobre el Partit Demòcrata. Uns quants, cada cop menys, encara defensen una política electoral ‘pura’ i fora del Partit Demòcrata, una posició que tenia un suport més ampli dècades enrere, quan l’esquerra era substancialment més feble del que avui ho és. Per regla general, acostumen a agrupar tots els components del partit dintre de la categoria de ‘Partit Demòcrata’ i qualificar-lo de partit capitalista. Tenen problemes per explicar com és possible que una política desconeguda com Alexandria Ocaiso-Cortez pogués derrotar al cap de la maquinaria del partit de Queens Joe Crowly en unes primàries, i encara més problemes per explicar com quatre candidats radicals de les DSA han assolit un càrrec en aquest cicle electoral a Nova York, derrotant a Demòcrates centristes, i als dirigents del partit que els han donat suport, en cadascuna de les eleccions a les quals s’han presentat. (Qui qüestionin el seu radicalisme haurien de veure el discurs de Jabari Brispot pel Juneteenth [Dia de l’emancipació en la qual es commemora l’abolició de l’esclavitud, NdT])

Els interlocutors més comuns del tercer partit ‘pur’ són els defensors de la teoria d’una ‘ruptura bruta’. Molts dels qui entren dintre d’aquesta categoria procedeixen d’una tradició pura de tercer partit, però van canviar-la després de l’anàlisi material de la candidatura de Bernie Sanders a la presidència per una defensa de l’ús de les estructures del partit. Argumenten que una ‘ruptura neta’ amb el Partit Democràtic no és ni sabia ni possible, però que una ruptura bruta —és a dir, una ruptura que procedeixi escalonadament, durant un període de temps més extens— és necessària. En cert sentit, operen ‘dintre’ del Partit Demòcrata per algun període de temps sense definir, després del qual es plantegen trencar per formar un partit propi.

Els defensors de la ruptura bruta apareixen normalment del bracet d’altres que pertanyen a la tradició del ‘realineament’, que sostenen la idea que el procés de cribratge que va tenir lloc entre els anys trenta i l’actualitat podria portar al ‘Partit Demòcrata’ a esdevenir una organització d’esquerres. El realineament suggereix que el camí cap a un control democràtic de l’economia i la societat passa directament pel ‘Partit Demòcrata’.

Finalment, hi ha una quarta via per a l’esquerra, a la qual jo mateix pertanyo: l’agnosticisme. Com he escrit a un altre lloc, és prou clar que no hi ha una via electoral fora del ‘Partit Demòcrata’ aquest 2020. El sistema de primàries proporciona, de moltes maneres, un terreny més favorable fins i tot que la representació proporcional que l’esquerra amb freqüència anhela, però que ha estat, no ho oblidem, una reforma històricament capitanejada per les classes propietàries. En el sistema de primàries, primer competim contra el centre, i si guanyem, ho fem contra la dreta en un combat cara a cara, en el qual forcem a bona part, si no tot el centre, a donar-nos suport.

Encara que hi ha diferències estratègiques entre grups com les DSA, el WFP i els Demòcrates per la Justícia, en especial pel que fa a com l’esquerra hauria d’orientar les conteses electorals generals entre Demòcrates centristes i Republicans d’extrema dreta, tots ells comparteixen la mateixa aproximació organitzativa a les estructures electorals del Partit Demòcrata: recluten, es presenten i financen els seus propis candidats. En poques paraules, tracten l’estructura electoral com el que és, i actuen com a partits polítics.

Per a bé o no, el futur és obert. No seria gens sorprenent que la via democràtica al socialisme passés pel ‘Partit Demòcrata’, però seria igualment poc sorprenent que el sistema de partits estatunidenc entrés en fallida, com va passar a la dècada dels cinquanta del segle XIX.

La nostra tasca, ara per ara, és la que sempre ha sigut: valorar el terreny material i desenvolupar una estratègia apropiada que s’hi ajusti. Tenint en compte la situació del país, necessita començar amb una anàlisi sòbria i concreta de què és i què no és el ‘Partit Demòcrata’.

Només una valoració així pot portar-nos a una estratègia sòlida, i només una estratègia sòlida pot portar-nos a reunir la força que ens cal.

Article publicat originalment a Jacobin

Traducció d’Àngel Ferrero

Foto de portada: