‘País’  o ‘classe’. Les declaracions del Conseller d’Educació i de Cultura, Vicent Marzà, al setmanari El Temps —coordinador de la ponència política del Bloc Nacionalista Valencià que es debatrà al proper congrés de juny de l’organització valencianista— al·ludeixen a la potenciació de polítiques socials —«justícia social, feminisme, transició ecològica de l’economia al servei de la ciutadania, lluita contra l’especulació»—  amb l’objectiu de ‘fer poble’. En termes coincidents, Àgueda Micó —coordinadora nacional de la formació— manifesta que la iniciativa «ha de servir per a ajuntar-se amb tot un moviment popular. El nostre eix central és el de la sobirania. No només la política, sinó també l’alimentària o l’energètica, per tenir capacitat de prendre decisions tant com a poble com a individus». La situació de la formació, segons Marzà, evidencia que el Bloc compta amb una inicial implantació en la política local, en la política autonòmica i amb la presència al Congreso de los Diputados. Ara, assegura, «toca fer-nos grans, també a nivell orgànic».

Segons el Conseller, en el present caldria treballar per la implementació del «sobiranisme democràtic». Sense renunciar al plantejament sobiranista de País caldria complementar la concepció nacional («Fer poble, fer país») amb la implementació de vies socials la qual cosa faria del sobiranisme una opció més ‘democràtica’, més de proximitat a les necessitats de les classes populars. «Des de la ponència —afirma el polític castellonenc— entenem que el valencianisme ha de ser sobiranista, des d’un punt de vista nacional, i també ampliar a tots els altres aspectes que ens determinen el nostre dia a dia. Les persones hem de tindre les eines perquè no decidesquen per nosaltres estaments no democràtics.» L’objectiu de la ponència seria, per tant, legitimar la construcció política del País articulant una política social i econòmica que tradueixi la construcció nacional a partir de la «cohesió social». «Cohesió» que, territorialment hauria d’assumir l’expansió de la formació nacionalista valenciana cap al Sud i cap a l’Oest del País. El repte seria doble: ‘eixamplar la base’ social i territorial valencianista.

La tesi defensada per Marzà platenjaria dos aspectes. D’una banda, un aggiornamento  programàtic respecte de l’estabilització de relacions amb la resta de corrents i organitzacions de Compromís. (Recordem que la coalició emergeix el 2010 i és formada, a més del Bloc, per Iniciativa del Poble Valencià i els Verds/Esquerra Ecologista del País Valencià).[i] I de l’altra explicitaria, novament, el desideràtum reincident entorn de quina és la contradicció principal: si la qüestió nacional o la dependència d’un subjecte polític nacional (sense estat) vers el que històricament s’ha concebut com a ‘lluita de classes’, avui reconvertida en la vindicació del principi de justícia social i econòmica sota l’aplicació de les anomenades polítiques de progrés. El Bloc reprendria, d’alguna manera en el proper congrés a celebrar l’estratègia original de Compromís: representar un ‘tercer espai’ social entre la dreta i l’esquerra espanyolista?

De fet, sembla —com destacava el politòleg Carlos Villodres, de Compromís— que el propòsit de «reformular ideològicament el valencianisme» per a  «oferir un discurs útil de polítiques concretes que arribi a totes les parts del País Valencià», figurava ja com a objectiu el 2020 després de les eleccions autonòmiques gallegues i basques. Una fita que no hauria de ser contradictòria amb «incrementar la nostra representació [Compromís] a Madrid», una «altra de les assignatures pendents».

L’emergència del debat ideològic i polític que ens ocupa no és, doncs, conjuntural, sinó que obeiria a la generació d’una estratègia de potenciació —segons les declaracions ací recollides— de vies de socialització del valencianisme polític. Comptat i debatut, i com

defensa Marzà, l’opció defensada per la ponència a debatre al congrés del BNV vol formular un model valencianista que concreti que «ens preocupem per la majoria, no per la minoria».

El corrent de plantejament de fons de Marzà pot circumscriure’s, potser, en la revisió duta a terme per un conjunt de forces progressistes i d’esquerra (reformista) que, en l’àmbit europeu (com a espai polític de proximitat), formulen l’assoliment de l’hegemonia per mitjà de l’assoliment d’espais de poder institucional estratègics i de formulació. Seria —segons un corrent del sobiranisme genèric— el camí a seguir a partir del qual caldria adequar l’estrategia de lluita nacional dels pobles oprimits i minoritzats. No en va, la relectura de passatges de l’obra de Gramsci cobraria vigència en aquesta concepció.

La premissa esmentada es complementaria amb la consideració del pensador socialdemòcrata Jürgen Habermas al voltant de la ‘constel·lació postnacional’ —la deslegitimitat del nacionalisme— i, d’altra banda, ho faria amb  l’emergència del republicanisme com a institucionalització i cultura del no-domini. Ambdues acotacions ideològiques servirien per a delimitar alguns referents d’una nova socialdemocràcia a fi de democratitzar un model de cultura política: sense qüestionar l’«estat-nació» —i tota la nova elitització del poder executiu [estats dins l’estat], la política cultural, sociolingüística, l’imaginari nacional, i el control repressiu que se’n deriva, hom pot assolir, en els casos de plurinacionalitat no reconeguda de facto, un procés de federalització territorial —racionalització de la divisió de competències amb capacitat política— pactada entre l’estat i els seus ens territorials descentralitzats. En el cas de l’estat espanyol es tractaria d’una reformulació tècnica de la Constitució de 1978. En aquest context també es reformularia la capacitat d’organització dels (nous [sic]) moviments socials (feminisme, ecologisme, contra els desnonaments i la pobresa energètica). ¿Fins a quin punt el Bloc apostaria per una socialdemocratització del valencianisme per a guanyar pes específic al si de Compromís? I quin «cost» tindria per a la centralitat estratègica del valencianisme sobiranista?

¿Seguint una renovació socialdemòcrata, la qüestió nacional s’inseriria en un horitzó de nova modernització dels estats (redefinició de les polítiques modernitzadores dutes a terme pel govern espanyol de PSOE) des de la qual hom podria fer efectiva —amb la dinàmica de «pressió» de mobilitzacions socials d’abast limitat— una renovació de la legitimitat (moral) democràcia en el marc del capitalisme oligopòlic transestatal? La permissibilitat d’una certa vindicació ‘identitària’ dels pobles i nacions sota domini de l’estat espanyol seria vista amb bons ulls si esdevingués en una «política d’escala» favorable a la recomposició estatal modernitzadora.

La qüestió nacional seria, tal vegada, una variable més en l’escaquer d’una hipotètica nova esquerra sense plantejament, però, de revolució democràtica[ii] (que és el que significava tot just l’empodermament popular de l’1-O de 2017 susceptible de mostrar un efecte demostració cap a d’altres pobles com podria ser el País Valencià i les Illes).

Segons un sector polític valencanista (hipòtesi: el BNV com a exponent del valencianisme hegemònic), no es tracta, doncs, de retornar a l’«etern» debat entorn de l’acceptació, o no, dels posicionaments nacionals de Joan Fuster (restarien hipotèticament superats per la formulació de la ‘nació valenciana com a nació política’), sinó d’avançar cap a una recomposició del valencianisme polític pragmàtic que guanyara capacitat de gestió i de presència en l’autogovern de la Generalitat Valenciana. Ara bé, aquest supòsit relegaria la necessitat de definir el País Valencià com a subjecte d’imputació política autodeterminativa?

Les afirmacions de Marzá —comparables a la tàctica d’una organització que sembla que vol materialitzar allò que el sociòleg Josep Vicent Marqués concebia com a «tots els colors del roig» (el total de marginalitats socials i culturals sota el capitalisme)— sembla que recullen, per tant, elements comuns a forces ecosocialistes europees.

En aquesta situació quina seria la delimitació estratègica del Bloc? Les reflexions aportades per dirigents del partit nacionalista no semblen allunyades del joc d’equilibri establert entre parlamentarismei i gestió política autonomista. Aprofundir aquest binomi explicaria gran part de la readaptació del ‘lloc’ polític del Bloc al si de Compromís (Bloc-Més País).

D’altra banda, la síntesi entre actualització ideològica, hegemonia governamental de Compromís i potenciació del treball polític entre el Bloc i els moviments socials ( acumulació de forces) accentuaria l’arrelament social del valencianisme. No hi hauria, doncs, construcció política nacional de País València sense democratització de la sobirania nacional: la ‘democratització’ seria aportada per l’assoliment de les polítiques de progrés).

El corrent ‘Bloc i País’, però, exposa una altra concepció. Aquest espai —partidari igualment de la implantació social del valencianisme a través de polítiques de progrés— concep el País Valencià com a subjecte d’imputació política. El fet nacional seria el pol catalitzador del factor positivament discriminant de la valencianització formulada al voltant del principi ‘justícia social’. La qüestió nacional, seria, en conseqüència, la contradicció principal, és a dir la que articularia —‘efecte demostració’— la política social i econòmica, si es vol socialdemòcrata, entorn de la resolució d’un conflicte polític amb l’estat espanyol (ara com ara larvat en no assolir-se una contradicció crítica entre País versus estat). D’altra banda: l’avenç en la vindicació del dret a l’autodeterminació (concretat, si es vol de manera ascendent en la insuficiència de capacitat reguladora de la política financera del Govern valencià) desenvoluparia la política adreçada a la majoria social: a les classes populars. La ‘via (econòmica) valenciana’ esdevindria inseparable de la política d’alliberament nacional del País. Ara bé, El País Valencià n’és una excepció, del debat entorn de quina és la ‘contradicció principal’? Esbossem-ne uns apunts.

Elements  (polítics) de context

Un corrent del marxisme (i.e: Lenin, James Connolly, Jordi Arquer i Gómez-Nadal) ha reconegut la potencialitat revolucionària de les nacions minoritzades i, en conseqüència, s’ha situat favorablement a la consecució del dret a l’autodeterminació dels pobles. A més, algunes lluites d’alliberament de les nacions oprimides (a Europa) han adaptat i enriquit el socialisme d’alliberament nacional amb aportacions que vinculaven aspectes del marxisme a les característiques històriques de cada societat nacional. Aportacions de diverses ciències socials, com la sociolingüística, política econòmica, geopolítica, historiografia i psicologia social han legitimat el perquè dels processos sobiranistes i d’alliberament independentistes que conegueren una etapa d’arrelament i expansió d’ençà dels primers anys seixanta fins al present (si incloem el camí cap al Referèndum Independentista a Catalunya del primer d’octubre del 2017).

El plantejament de la qüestió en termes històrics, doncs, sembla resoldre que en situacions d’opressió d’un poble el fet nacional esdevé ‘efecte d’arrossegament’ de l’alliberament social: en catalitza l’estratègia.

I al País Valencià? Sense entrar en la historicitat detallada sembla que podem concloure: per bé que existí un valencianisme republicà orientat al recobrament polític nacional, les generacions coetànies —que basteixen, en l’actualitat, una meritòria reconstrucció historiogràfica del fet nacional valencià— han viscut referents valencianistes més propers en el temps. Per posar una tradició: des dels camins endegats pels joves nacionalistes associats a Lo Rat Penat els anys cinquanta i seixanta —teòricament ja es plantejaren un ‘Front Marxista Valencià— fins a la constitució del Partit Socialista Valencià (1960-1969) i de la Unió Democràtica del Poble Valencià (1962). Els anys setanta comptaren amb la incidència ideològica del Grup de Treball Polític d’alliberament valencianista Germania Socialista. Germania Socialista —de procedència no fusteriana— plantejava l’assoliment d’una revolució socialista des de/ per al País Valencià (formació social concebuda  com a subjecte polític). El quadre de forces valencianistes es completava amb la irradiació territorial del socialisme valencianista del GARS/PSPV/plataforma de professors universitaris ‘Socialistes Valencians Independents’ i de la ‘branca valenciana’ (1974) de l’independentista PSAN (1969), partit que incorporà militants procedents, entre d’altres organitzacions, de Nova Germania, del PSV i de Germania Socialista.

Aquest ventall d’organitzacions definia un espai ideològic condicionat per la revolució cultural de finals dels anys seixanta (efecte ‘mentalitat del 1968’), el marxisme antiestalinista socialitzat entre 1968 i 1974, els processos revolucionaris patriòtics d’alliberament (de Cuba-Alger al Vietnam), el democraticosocialista de Xile (1969-1973 i l’anticolonialista de Portugal (1974). Un nou escenari i una nova època: la prioritat de la construcció nacional del país dels valencians («fer país») es vinculava a la resolució d’una futura revolució socialista.

L’excepció de la formulació ‘marxisme-qüestió nacional’ fou, com és sabut, la Unió Democràtica del Poble/País Valencià, amb vocació interclassista, comunitària, no marxista, i amb l’afany de treballar al si de sectors i espais institucionals i informals —sectors de l’església-Joventut Agrària Rural Catòlica (JARC), cooperatives, educació i associacionisme comarcal.

La querelle ‘país/’classe’ contemporània recent emergí, però, al si d’organitzacions de l’esquerra valencianista des dels anys seixanta fins avui.

De 1966 a 2021

Alguns orígens polítics del debat plantejat al si del Bloc —incrementar la capacitat de representació social— els trobem en l’escissió al si del partit-moviment Partit Socialista Valencià el 1966 entre el sector —cultural— procliu a ‘fer país’  («Valencians unim-nos») i el sector que definia l’estratègia en termes d’ampliació de base social («Valencians unim-nos contra la dictadura»). Existeixen, doncs, situacions polítiques que, sota contextos distints, reprodueixen la dualitat: ‘lluita de classes’ (ara, polítiques socials) o ‘qüestió nacional’ o ‘lluita de classes i qüestió nacional.’

Sectors escindits de Germania el 1974, alguns dels quals proletaritzats, s’incorporaren —després d’una etapa  trotskista— a la UGT i al PSOE com a via, recorden, per a introduir el valencianisme en l’àmbit obrer. Optaren per aquesta opció atès que consideraven ambdues organitzacions socialistes com a formacions històriques durant la València republicana. El PSOE, aleshores (c.1975) en estat embrionari a la ciutat de València i a la resta del País Valencià, esdevindria, segons aquests sectors, una materialització política de l‘obrerisme valencianista.’

El PSAN (1969-2015) —constituït al País Valencià el 1974— es definia com a organització nacional de Països Catalans. Amb tot, al llarg de la seva trajectòria ha conegut escissions algunes de les quals originades per l’accepció del gradualisme polític en un context autonòmic. Una línia d’escindits del partit anà a la Unitat del Poble Valencià (UPV). Fins i tot la fusió del PSPV-PSOE s’explicava per la necessitat d’un socialisme valencianista arrelat a la població migrada al País (objectiu que seria assolit amb la integració al PSOE). Els resultats electorals del 15-J de 1977 serviren per a explicar la unificació entre socialistes espanyols i nacionalistes.

Als anys vuitanta la formació UPV (1982) visqué un debat intern del resultat del qual sorgí la formació del Partit Valencià Nacionalista (PVN, 1990). El PVN[iii] incorporaria un sector d’exmilitants de Germania Socialista que concebia el fet nacional com a contradicció principal.

La cruïlla estratègica entre ‘nació’/’classe’ no és pas nova. La identificació de la contradicció principal torna a produir-se al proper congrés del Bloc: ‘eixamplar la base (=polítiques socials) per a fer País’ o catalitzar polítiques entorn del fet nacional de País.

Amb tot, existiria una altra variable que potser situaria la qüestió nacional valenciana en termes d’objectiu de la ‘geopolítica d’Estat’ sota la «transició» pactada.

Geopolítica d’Estat

El procés de refoma postfranquista, amb la constitució de plataformes —Convergència Democràtica del País Valencià (1975) i la Taula De Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià (1976)—, apostava per la vehiculació política de la identitat entre fet nacional i ‘esquerra’. És en aquest context que es produí la conversió del PCE-PV en Partit Comunista del País Valencià (1976) i l’assumpció del fet nacional de forces de l’esquerra revolucionària com el Moviment Comunista del País Valencià (1976).

Amb tot, el control economicopolitic de l’estat espanyol per part d’unes noves elits que articularen nous interessos d’estatus i de classe en clau ‘centre’ (Espanya)—‘perifèria’ (País Valencià) decidí un desplaçament de les tesis rupturistes a favor de l’opció reformista: hom no finia amb l’antic règim dictatorial i no acabava de néixer una nova situació. Una conjuntura que resultava, a la pràctica, d’una reorganització de les estructures de poder de l’estat espanyol monàrquic.

El nou estat espanyol reformat constatava que l’assoliment de certa legitimitat política definida entre 1976 i 1978 — «obtinguda» amb el «control» de la lluita obrera per la via repressiva: 1976 (Gasteiz: Eukadi i Elda, País Valencià) i 1977 (Madrid, Espanya i Alacant, Pais Valencià)— topava amb una qüestió pendent: la minorització de societats nacionals (el País Valencià) en un estat de planta ‘nacional’ fallida.

La contradicció del fet nacional no era assumida per un estat en crisi de legitimació. A la ciutat de València sectors de ciutadania i d’espais associatius i culturals foren objecte d’una política d’estat sota l’intent de legitimació d’un conflicte polític imaginat entorn de l’adscripció etnohistòrica dels valencians. Cal no oblidar que les dues organitzacions fonamentals en la planificació d’una política d’‘agit-prop’ antivalenciana i antivalencianista foren la UCD (Abril Martorell) i el PSOE (Alfonso Guerra).

El conflicte buscat per l’estat i les corporacions i sectors dominants valencians donà el seu fruit: hom féu entrar en contradicció el gruix d’espais i de forces valencianistes, les quals entraren en un període polític d’hivernació i de reformulació. Ara bé, les dues forces hegemòniques del procés de transacció política postfranquista —UCD i PSOE— sí que identificaven la qüestió nacional de pobles i nacions a Ibèria com a contradicció principal —i com a «variable» política susceptible d’impugnació de la legitimitat del nou Estat espanyol en formació.

L’estat «forçà», en part, un dels objectius cercats: el qüestionament —des d’àmbits intel·lectuals valencianistes demoliberals i socialdemòcrates— de la identificació entre recobrament nacional i hegemonia d’esquerres —«El país Valencià serà d’esquerres o no serà,»— i la impugnació del marc dels Països Catalans com marc nacional polític.

La hipòtesi que cobrava força era: prescindir del vessant polític de les tesis fusterianes podria dur a més adscripció social valencianista, a més ‘cohesió social’ del País. En aquest context, forces nacionalistes com Convergència Democràtica de Catalunya, el Partit Nacionalista Basc, o la situació de la lluita de drets nacionals del Quebec, oferien vies polítiques que, «decodificades» en clau valenciana, podrien aportar elements estratègics per a assolir una reforma plurinacional de l’Estat espanyol i una equidistància entre ‘Madrid’ i ‘Barcelona’.

Com a conseqüència d’una transició fallida, i de la reconsideració de la concepció valencianista basada en la identificació entre ‘País Valencià i ‘Països Catalans’, els anys vuitanta i noranta (les organitzacions valencianistes no consolidaven la representació al les Corts Valencianes) esdevingueren temps d’aggiornamiento valencianista al voltant de la construcció política nacional valenciana.

Un resultat polític de tota una etapa de reformulació valencianista (c. entre 1986 i 1995) fou la formació del Bloc Nacionalista Valencià (1998), amb la qual hom hauria assolit la formació d’un únic interlocutor polític valencianista. La síntesi ideològica valencianista entre el plantejament fusterià i no fusterià assumiria, a més, el capital polític valencianista dels anys vint i trenta i la projecció (encara per afermar) del llegat intel·lectual d’Emili Gómez-Nadal i de Josep Vicent Marqués.

La síntesi de cinquanta-cinc anys de vida política valencianista sembla assenyalar el dubte: quina és la contradicció principal? País/classe? En aquesta avinentesa, la identificació de la contradicció principal pot tornar a emergir al proper congrés del Bloc: ¿‘eixamplar la base (=’polítiques socials’) per a fer País’, o catalitzar el que hom defineix polítiques socials entorn del fet nacional de País com a ariet de lluita prioritari: la formació social (la nació) articula i legitima políticament la praxi social? L’eterna querelle? ¿Assistim a una progressiva «podemització» del Bloc per a assolir més capacitat d’influència al si de Compromís i, en canvi, a una no prioritat de la resolució política de la qüestió nacional valenciana? La ‘geopolítica d’estat’ hauria de ser contemplada pel Bloc? En qualsevol cas ho ha de ser, però tenint en compte que, empíricament, la correlació de forces dominants a la política espanyola —des de 1977, si ens regim per la seqüència electoral— no contempla cap estratègia que no sigui potenciar (des de la ‘camisa de força’ autonòmica) el nacionalisme (quan no patrioterisme) d’estat.

‘Bloc i País,’ entén, en canvi, que una concepció de progrés requereix la priorització de  l’assoliment de l’estatus polític sobirà de País: ‘existeix, hom podria resumir, via de materialització d’una socialització del guany (públic) i d’una privatització del dèficit (privat) perquè existeix una nació política: perquè existeix un ‘Poder Valencià’. Debat (estratègic) obert.[iv]

Foto de portada: Wikimedia Commons

---

Notes

[i] Anteriorment a Compromís existia la coalició Entesa del País Valencià (EUPV, Els Verds-Esquerra Ecologista-Esquerra Valenciana). Dec la dada a l’amabilitat de Robert Mora.

[ii] Àmbits d’esquerra socialdemòcrata (ie.: entorn de l’arc de Podemos) que, tot i voler romandre en una posició de joc d’equilibri equidistant davant una conjuntura d’alliberament nacional, acaben resolent la “cruïlla” d’opció política en la recuparació de la tradició republicanista espanyola federal. La solució a la querelle valencianista passaria —segons la nova socialdemocràcia— per una República Federal espanyola. D’altra banda, l’espai qualificat de ‘postcomunista’, on hom situa el moviment Podemos, acaba no apostant pel dret a l’autodeterminació (ie.: la seva actitud de ‘silenci polític’ i quan no, contrària), ans recupera  una concepció ‘jacobina’ del patriotisme. L’ús reiterat del mot ‘patria’ per part del ex-líder de la formació podemita, Pablo Iglesias, cerca la legitimació política (estatal) de la tríada sobirania nacional-classes populars-nació-estat. La materialització de la ‘patria dels espanyols’ es projectaria tàcticament a les «perifèries» d’una nova Espanya (‘nació —republicana— de nacions’). En aquesta formulació —comuna a d’altres sectors de l’esquerra espanyola— exerceix una funció fonamental la socialització de referents històrics recuperats per l’espai intel·lectual postcomunista a Catalunya (En Comú Podem) al·lusius al capital simbòlic republicà d’esquerra, el qual inclouria la relectura de la modernització política de masses efectuada per Lerroux, la contraposició entre el món cultural ‘transformador’ de Companys vers l’univers idíl·lic i petitburgès de Macià, l’assumpció de la política laborista de l’advocat Francesc Layret, la potenciació de l’expressió elaborada per l‘advocat Josep Benet (una altra icona assumida per la nova esquerra d’ECP ‘Catalunya un sol poble’) i la potenciació de la memòria de forces polítiques com el PSUC  Quin seria l’imaginari valencià (i valencianista) contemporani del passat per a Compromís?

[iii] La gènesi del Partit Valencià Nacionalista a Lluís Oltra Català: Fonaments de la identitat territorial amb especial atenció a la identitat nacional. El cas valencià: discursos polítics sobre la identitat valenciana entre els militants de base del Bloc, EUPV i PSPV-PSOE, Tesi Doctoral, UA, Alacant, 2012 pp. 618-622. http://rua.ua.es/dspace/handle/10045/28677 [consulta: 5/05/2021].

[iv] Agraeixo a Robert Mora i a Vicent Fernàndez les remarques al text.