Dossier original de l’Institut Tricontinental amb col·laboració amb No Cold War and Zetkin Forum for Social Research “NATO: The Most Dangerous Organisation on earth”

L’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) afirma que s’enfronta a la major crisi existencial en els seus gairebé vuitanta anys d’història. En el moment que el president dels Estats Units, Donald Trump, i el seu equip de seguretat nacional, han donat l’esquena a Europa i han dit que ja no pagaran per la seva seguretat, els líders de la regió s’esforcen per recaptar fons per augmentar el seu suport a la guerra d’Ucraïna i construir la seva pròpia producció i capacitat militar. No obstant això, no hi ha hagut indicis concrets que els Estats Units, que és la força dominant a l’OTAN, o bé es retirin d’aquest instrument militar o intentin dissoldre’l. L’OTAN serveix a una àmplia gamma de propòsits per als Estats Units i ho ha fet des que va ser fundada el 1949. Pressionar als Estats europeus perquè paguin més per la seva pròpia defensa és una cosa; confondre això amb una retirada estratègica més àmplia dels Estats Units d’Europa és una altra. Malgrat la retòrica, el que Trump està fent no està molt lluny de l’enfocament general del conjunt l’elit dels Estats Units: és a dir, mantenir el poder global a través d’instruments com l’OTAN i un sistema estatal europeu mal·leable, en lloc d’aïllar els Estats Units darrere dels oceans Atlàntic i Pacífic. L’OTAN continuarà sent un instrument de poder del Nord Global, independentment dels sotracs superficials que seran inevitables en el pròxim període.

El títol d’aquest dossier, L’OTAN: L’organització més perillosa del món, està en línia amb l’aproximació del politòleg Peter Gowan (1946–2009), que va escriure en el moment del bombardeig i desmembrament de Iugoslàvia per part de la OTAN el 1999:

“Hem de tenir en compte dos fets desafortunats: primer, que els estats de l’OTAN han estat i estan decidits a exacerbar les desigualtats de poder i riquesa en el món, a destruir tots els reptes a la seva aclaparadora potència militar i econòmica i a subordinar gairebé totes les altres consideracions a aquests objectius; i segon, els estats de l’OTAN estan trobant extraordinàriament fàcil manipular els seus electorats nacionals per creure que aquests estats estan portant a la població mundial a un futur més just i humà quan, en realitat, no ho estan fent.”

L’OTAN utilitza el llenguatge dels drets humans i la seguretat col·lectiva per ocultar les motivacions subjacents per al seu naixement i existència actual. Valdria la pena deixar de costat aquesta retòrica i examinar l’historial real d’aquesta aliança militar – i no de drets humans–.

Aquest expedient consta de tres parts. La primera proporciona una història de l’OTAN i una avaluació del seu paper en el sistema imperialista dirigit pels Estats Units. La segona se centra en com l’OTAN, des de la caiguda de la Unió Soviètica, s’ha redefinit com a policia global i ha intervingut –com mostra la tercera part– de diferents maneres al Sud Global.

Part 1: L’Aliança Agressiva

La idea de l’OTAN es va originar durant els últims anys de la Segona Guerra Mundial, quan els Estats Units i el Regne Unit van començar a discutir nous acords de seguretat una vegada que les potències feixistes a Europa havien estat derrotades. El 1945, els Estats Units van acollir la Conferència de San Francisco, on es van formar les Nacions Unides. La Carta de les Nacions Unides, ratificada pels cinquanta participants de la conferència, va permetre (en el capítol VIII, en l’article 52) la formació d’organitzacions de seguretat regionals i els va concedir l’acció d’execució –com ara sancions i intervenció militar–, però només amb l’autorització del Consell de Seguretat de les Nacions Unides (en el capítol VIII, en l’article 53).¹

És, basant-se en aquesta dotació de la Carta de les Nacions Unides, que els Estats Units van reunir deu països europeus i el Canadà per signar el Tractat de Washington el 1949 i crear l’OTAN. Els països europeus que es van unir a l’OTAN venien d’una varietat d’experiències de postguerra: la majoria d’ells, com França i Alemanya, van haver de reconstruir els seus exèrcits pràcticament des de zero; altres, com Gran Bretanya, van conservar les seves capacitats militars relativament intactes, mentre que un –Islàndia– no tenia cap exèrcit permanent. L’OTAN va proporcionar a aquests països un escut militar (i nuclear) dels Estats Units. El 1949, l’Agència Central d’Intel·ligència (CIA) va fer circular un memoràndum per explicar que el veritable objectiu de l’OTAN no era només dissuadir la Unió Soviètica d’amenaçar Europa, sinó també mantenir el “control a llarg termini del poder alemany” i resoldre la qüestió de “qui controlarà el potencial alemany i, per tant, mantindrà l’equilibri de poder a Europa”. Aquesta avaluació dura és una visió més precisa de l’OTAN que una exegesi de la seva carta. La comprensió de la CIA tenia un cognat europeu. Com a primer secretari general de l’OTAN, Lord Hastings Lionel Ismay, va escriure en un memoràndum intern el 1952, que l’organització ha de “mantenir la Unió Soviètica fora, els estatunidencs dins i els alemanys avall”.

L’any anterior a la fundació de l’OTAN, George Kennan, del Departament d’Estat dels Estats Units, va reflexionar sobre com els Estats Units tenien “al voltant del 50% de la riquesa mundial, però només el 6,3% de la seva població”. Les conseqüències d’això haurien de resoldre’s. Com Kennan va escriure en el vint-i-tresè Report by the Policy Planning Staff:

“Aquesta disparitat és especialment gran entre nosaltres i els pobles d’Àsia. En aquesta situació, no podem deixar de ser objecte d’enveja i ressentiment. La nostra veritable tasca en el pròxim període és elaborar un patró de relacions que ens permeti mantenir aquesta posició de disparitat sense un possible perjudici de la nostra seguretat nacional.”

El “patró de relacions” que calia construir per controlar l’“enveja i el ressentiment” dels pobles d’Àsia i del sud global va començar l’any anterior a la formació de l’OTAN, quan els Estats Units van reestructurar els acords de seguretat a les amèriques amb el Tractat Interamericà d’Assistència Recíproca (o Tractat de Rio) de 1947 i després amb l’adopció d’una nova carta per a l’Organització d’Estats Americans (OAS- en les seves sigles en anglès-) a Bogotà, Colòmbia, el 1948. Tots dos acords lligaven els països d’Amèrica Llatina als Estats Units. Uns anys després de la fundació de l’OTAN el 1949, els Estats Units van construir pactes de seguretat a l’Àsia Oriental (el Pacte de Manila de 1954, que va crear l’Organització del Tractat del Sud-est Asiàtic, o SEATO) i a Àsia Central (el Pacte de Bagdad de 1955, que va crear l’Organització del Tractat Central, o CENTO). Juntament amb aquests pactes, l’OAS liderada pels Estats Units es va comprometre amb l’acció anticomunista amb el Comitè Consultiu Especial de Seguretat de 1962 contra l’Acció Subversiva del Comunisme Internacional. Els Estats Units van establir aquesta ecologia de pactes militars amb dos propòsits: restringir el desenvolupament de qualsevol partit o força comunista a les regions i permetre la influència dels Estats Units en els governs de tot el món. Això va ser part d’una projecció de poder més ampli que va permetre als Estats Units construir i mantenir bases militars –en alguns casos amb capacitat nuclear– lluny de les seves pròpies costes, però prop de la Unió Soviètica, la República Popular Democràtica de Corea, la República Democràtica del Vietnam i la República Popular de la Xina, establint efectivament les bases per a una presència militar global.

La necessitat de pactes militars va començar a disminuir per diverses raons des de la dècada de 1960 fins a la de 1980. En primer lloc, els Estats Units ja havien establert una enorme petjada militar mundial, amb bases des del Japó fins a Hondures que s’havien creat a través de tractats bilaterals. En segon lloc, la tecnologia militar havia millorat dramàticament, permetent que els Estats Units fossin molt més flexibles i mòbils amb el seu arsenal de míssils d’abast intermedi, submarins amb energia nuclear i una enorme capacitat aèria. En tercer lloc, els Estats Units havien desenvolupat una estratègia coneguda com a “interoperabilitat”, que li permetia utilitzar les vendes de la seva pròpia tecnologia militar als països aliats com una manera de promoure exercicis militars conjunts, realitzats efectivament sota el comandament militar dels Estats Units i principalment per als interessos estratègics dels Estats Units. Finalment, els Estats Units havien creat estructures de comandament regionals, com el Comandament del Pacífic el 1947 (Pacom, que es convertiria en el Comandament Indo-Pacífic el 2018), el Comandament del Sud (Southcom) el 1963, i el Comandament Central (Centcom) el 1983, que ja havia establert acords bilaterals i multilaterals amb forces militars aliades. Per tant, no requeria aliances militars regionals addicionals. Aquests nous mecanismes per a la petjada militar mundial dels Estats Units van fer menys necessaris els pactes de seguretat en llocs com Àsia i Orient Mitjà. SEATO es va dissoldre el 1977, en gran part a causa de la falta d’interès dels països del sud-est asiàtic, i dos anys més tard, després de la Revolució iraniana, el CENTO va ser tancat. No va ser així, però, a l’Amèrica Llatina, on l’OAS continua funcionant fins avui, centrada amb precisió làser en minimitzar el paper de l’esquerra a l’Amèrica Llatina (Cuba va ser suspesa de l’organització el 1962, després de la qual cosa Fidel Castro es va referir a ella com el “Ministeri de les Colònies”.

Al costat de l’OAS, l’OTAN va ser l’altra excepció crucial. No es va dissoldre. La fórmula de Lord Hastings es va mantenir intacta. Mantenir fora la Unió Soviètica: mantenir les bases militars dels Estats Units i l’OTAN amb armes nuclears dels Estats Units a Europa com a element dissuasiu de qualsevol moviment soviètic més enllà de les línies establertes després de la Segona Guerra Mundial. Mantenir els nord-americans dins: des d’una perspectiva nord-americana, això significava, de fet, mantenir els europeus a baix, cosa que implicava que mai se’ls hauria de permetre crear el seu propi exèrcit continental i fer anar l’expansió de la Unió Europea de la mà de l’expansió de l’OTAN per mantenir la influència dels EUA a la regió. Mantenir els alemanys a baix: assegurar-se que les antigues potències imperialistes no tenien ambicions més enllà de ser els aliats subordinats dels Estats Units, una visió que els Estats Units van mantenir no només per a Alemanya, sinó també a tota Euràsia, especialment per al Japó. L’OTAN, per tant, va continuar sent un element essencial de l’arquitectura de l’imperialisme nord-americà.

Independentment del que deien els funcionaris nord-americans i de l’OTAN, era clar que tenien tres objectius per a aquest pacte militar: evitar que l’esquerra creixes en els seus propis països (destruir els fronts populars a França, Grècia i Itàlia durant els anys 1940 i 1950, així com el moviment antiguerra a l’Alemanya Occidental durant els anys 1960 i 1970), contenir i fer retrocedir el bloc socialista (incloent-hi, després de 1959, la Revolució Cubana), i evitar que els moviments d’alliberament nacional a l’Àfrica i Àsia tinguessin èxit (incloent-hi el suport a les guerres colonials de Portugal a l’Àfrica des dels anys 1960 fins als anys 1970 i ajudar els Estats Units a Corea a principis dels anys 1950 i el Vietnam des dels anys 1960 fins als anys 1970).

Part 2: OTAN global

El novembre de 1991, un mes abans que la Unió Soviètica fos formalment dissolta, l’OTAN va publicar un informe anomenat Nou Concepte Estratègic que reconeixia que hi havia una “nova era més prometedora a Europa”.10 En aquest clima, els membres de l’OTAN podrien haver generat prou confiança per decidir dissoldre l’aliança. En canvi, van legitimar la continuïtat de l’OTAN, advertint d’amenaces “multidireccionals” que requerien intervencions coordinades, fins i tot fora dels territoris dels estats membres de l’OTAN.

El 1997, a la seu de l’OTAN a Brussel·les, la Secretària d’Estat dels Estats Units, Madeleine Albright, va dir que amb la Unió Soviètica apagada, «moltes persones creuen que ja no ens enfrontem a una amenaça tan unificada, però crec que sí». Quin era, doncs, el propòsit de l’OTAN? Albright va explicar:

“Es tracta de posar fi a la proliferació d’armes nuclears, químiques i biològiques. Es tracta d’aturar la combinació explosiva de tecnologia i terror, la possibilitat, per impensable que pugui semblar, que les armes de destrucció massiva caiguin en mans de persones que no tenen objeccions a l’hora d’utilitzar-les. Aquesta amenaça emana en gran part d’Orient Mitjà i Euràsia, per la qual cosa Europa està especialment en risc.”

En altres paraules, l’OTAN havia d’intervenir en zones fora d’Europa per a protegir a Europa. Aquesta és la interpretació caritativa i superficial. Però hi ha una altra manera d’entendre el que Albright va dir tan clarament. Des de l’enfonsament de la Unió Soviètica, Rússia –sota un govern manejable del president Boris Ieltsin (que devia la seva reelecció de 1996 a la interferència dels Estats Units)– s’ha rendit efectivament als Estats Units, i així els Estats Units han aprofitat l’oportunitat d’utilitzar el seu propi poder militar aclaparador i el del seu principal instrument global, l’OTAN, per expandir el seu domini a Europa de l’Est i castigar qualsevol “estat de reacció” (com Anthony Lake del Departament d’Estat dels Estats Units els va anomenar el 1994) que es negava a adoptar les polítiques de globalització, neoliberalisme i primacia dels Estats Units.²

Els governs del Nord Global requereixen la imatge d’un enemic amenaçador per legitimar l’existència de l’OTAN. Ja sigui l’amenaça percebuda del comunisme (la Unió Soviètica durant la Guerra Freda) o les acusacions de terrorisme (al-Qaida) o l’autoritarisme (Rússia i la Xina més recentment), els estats membres de l’OTAN necessiten sembra la por sobre els “enemics del món lliure” per convèncer les seves pròpies poblacions de la necessitat de militaritzar encara més les seves societats, com ara l’expansió de les seves forces militars i policials. Aquesta demagògia també serveix per integrar altres moviments progressistes i sindicats en l’impuls de guerres dirigides per l’OTAN.

De fet, el 1991 ja havia quedat clar que els Estats Units utilitzarien l’OTAN per a subordinar a Europa de l’Est i a Rússia i que després s’utilitzarien com a policia mundial contra qualsevol “estat de guerra” que decidís desafiar el poder dels Estats Units en aquesta nova era. Les línies de compromís de l’OTAN seguirien la política dels Estats Units fins al fons. Com va assenyalar l’Estratègia de Seguretat Nacional dels Estats Units d’Amèrica del 2002 del president nord-americà George W. Bush, «les nostres forces seran prou fortes per dissuadir qualsevol adversari potencial d’intentar una acumulació de força militar amb l’esperança de superar o igualar el poder dels Estats Units». El concepte d’”adversaris potencials” –inicialment “estats de reacció” o “estats corruptes” el 1994 i després “terrorisme catastròfic” el 1998– aviat se centraria en Rússia i la Xina.³

Hi havia mandats geopolítics que informaven d’aquesta decisió, però també hi havia diners involucrats. Quan la Unió Soviètica es va ensorrar, la indústria armamentística temia que seguís un “dividend de pau” i que els seus beneficis, que havien crescut immensament durant aquest període, es veiessin afectats. Així, la indústria d’armes va crear el Comitè dels Estats Units per engrandir l’OTAN, presidit per Bruce Jackson (llavors vicepresident de Lockheed Martin), que va pressionar al Congrés dels Estats Units per aprovar la Llei de Facilitació de l’Ampliació de l’OTAN de 1996. Durant els següents dos anys, de 1996 a 1998, els sis contractistes militars més grans van gastar 51 milions de dòlars al Congrés per promoure l’expansió de l’OTAN. Com va dir Joel Johnson de l’Associació de la Indústria Aeroespacial, “les apostes són altes. Qui entri el primer tindrà el control per al pròxim quart de segle’ (ja que les vendes d’avions presumeixen enormes compres addicionals de peces de recanvi i avions nous per mantenir i ampliar les flotes).

Els nous membres de l’OTAN van ser fortament encoratjats a comprar a la indústria d’armes dels Estats Units, i per tant l’ampliació de l’OTAN també va ser l’ampliació del mercat d’armes per a Boeing, Lockheed Martin, McDonnell Douglas, Northrop Grumman, Raytheon i Textron (conegut en aquell moment com els “sis grans”, tots amb seu als Estats Units). Entre 2015-2019 i 2020-2024, per exemple, els membres europeus de l’OTAN van més que duplicar les seves importacions de la indústria armamentística, amb un 64% procedents dels Estats Units.

El 1999, superant qualsevol mandat de l’ONU sobre el manteniment de la pau, l’OTAN va anar a la guerra a Iugoslàvia per desmantellar el país. Durant aquesta guerra, l’OTAN va bombardejar l’ambaixada xinesa a Belgrad, en el que els xinesos continuen creient que va ser un acte deliberat. Aquest va ser el primer indicador de l’impuls de l’OTAN fora de la seva àrea d’operacions. Dos anys més tard, l’OTAN va dur a terme una altra operació “fora de la zona” entrant en la guerra iniciada pels Estats Units contra l’Afganistan. Això va proporcionar a l’OTAN la confiança que ara tenia la capacitat i el permís per operar com a policia de l’ordre liderat pels Estats Units, amb Ivo H. Daalder –que es va convertir en l’ambaixador dels Estats Units a l’OTAN el 2009– i James Goldgeier (un defensor de l’expansió de l’OTAN durant molt de temps) escrivint a Foreing Affairs sobre l'”OTAN global” el 2006. Tot i que l’OTAN no va entrar formalment en la guerra il·legal contra l’Iraq el 2003, sí que va donar suport tant a Polònia com a Turquia amb logística i comunicacions en la guerra. Durant aquest període, l’OTAN va començar a ampliar les seves relacions amb les forces militars de tot el món, especialment a Europa Oriental i Àsia Oriental, i va participar en la guerra dels Estats Units contra el terror de diferents maneres.

Abans que la Unió Soviètica s’enfonsés, i com a condició per a permetre l’annexió de la República Democràtica Alemanya (DDR), el govern dels Estats Units es va comprometre amb el govern soviètic que l’OTAN no s’expandiria més enllà de la frontera oriental d’Alemanya.⁴

No obstant això, després de la caiguda de la Unió Soviètica, l’OTAN va fer exactament això. El bombardeig de 1999 de Iugoslàvia va enviar un missatge clar a les nacions d’Europa Oriental: esteu amb nosaltres o en contra nostra. En els anys següents, aquests països es van incorporar a l’OTAN: República Txeca, Hongria i Polònia el 1999; Bulgària, Estònia, Letònia, Lituània, Romania, Eslovàquia i Eslovènia el 2004; Albània i Croàcia el 2009; Montenegro el 2017; i Macedònia del Nord el 2020. Durant aquest procés, els Estats Units van prendre mesures per assegurar que l’Alemanya, ara reunificada, fos “controlada” i operes només dins dels límits establerts per Washington. Es va permetre l’expansió cap a l’est de la UE, però va ser precedida (o almenys concorreguda amb) l’expansió de l’OTAN. L’hegemonia dels Estats Units en el bloc occidental es va assegurar, especialment a Europa Oriental.

Tot i que quatre països fronterers amb Rússia (Estònia, Lituània, Letònia i Polònia) ja s’havien unit a l’OTAN a mitjans de la dècada de 2000, el govern rus no permetria l’adhesió de Geòrgia i Ucraïna, dos països que comparteixen fronteres considerables amb Rússia. A la Cimera de l’OTAN d’abril de 2008 a Bucarest, en el context de la creixent dependència d’Europa del gas natural i el petroli rus, França i Alemanya van bloquejar l’entrada de Geòrgia i Ucraïna a l’OTAN. El desplegament de tropes russes després d’una confrontació militar georgiana amb Rússia a Ossètia del Sud aquell mateix any va proporcionar la primera indicació de fins a on arribaria Moscou per evitar les ambicions de Geòrgia d’unir-se a la UE o a l’OTAN. La destitució del govern ucraïnès per influència dels Estats Units el 2014, la insistència del Nord Global que Ucraïna s’unís a l’OTAN, i la retirada dels Estats Units dels tractats clau de control d’armes –inclosos el Tractat de Míssils Antibalístics (2002) i el Tractat de Forces Nuclears de Rang Intermedi (2019)– van suggerir a Rússia que Washington tenia com a objectiu situar les armes nuclears de gamma mitjana a la seva frontera.⁵ Això no va ser negociable per a Moscou, i va portar a la invasió russa d’Ucraïna el 2022.

Des de principis de la dècada de 1950, els Estats Units s’han queixat d’haver d’assumir la càrrega de la despesa de l’OTAN perquè els països europeus no gasten prou en despesa militar.⁶ El 1952, fins i tot el parlament del Regne Unit va debatre sobre la desigualtat de la despesa militar i del servei militar obligatori en tots els països de l’OTAN. No obstant això, el baix nivell de despesa militar dels països europeus es va mantenir, i de fet fins i tot va haver-hi un descens en la dècada de 1970 a causa del procés de distensió que va seguir a la signatura del Tractat de Míssils Antibalístics de 1972 i els Acords de Hèlsinki de 1975, així com l’estagflació que va asfixiar les economies europees en el mateix període. A la dècada de 1980, l’administració del president dels Estats Units Ronald Reagan va augmentar la pressió sobre Europa per augmentar la despesa militar. En l’era posterior a la Guerra Freda, els funcionaris estatunidencs van tornar a cantar en harmonia sobre la necessitat d’una major despesa militar europea.

Al mateix temps, no obstant això, Europa reconeixia que la seva dependència dels Estats Units li va impedia operar de manera independent. Després de les guerres a Bòsnia (1995) i Iugoslàvia (1999), per exemple, hi va haver un debat a les capitals europees sobre la seva dependència dels Estats Units.⁷ L’impuls per construir el sistema de navegació per satèl·lit europeu, Galileu, va ser motivat en gran part per aquesta ansietat. «Si la UE considera necessari dur a terme una missió de seguretat que els Estats Units no consideren que li interessa», va assenyalar un document de la Comissió Europea en 2002, Europa «serà impotent tret que tingui la tecnologia de satèl·lit que ara és indispensable». A la Cimera de Riga de l’OTAN de 2006, els membres van acordar que haurien d’augmentar la seva despesa militar al 2% del seu PIB, una norma reforçada a la Cimera de Gal·les de l’OTAN de 2014.

Encara que conscients dels problemes de la dependència militar, els Estats europeus volien mantenir-se sota la cobertura de la manta militar dels Estats Units. Els líders europeus es van afanyar entre cimera de l’OTAN i cimera de l’OTAN a acordar augmentar la seva despesa militar independentment del mal que això faria a les seves societats i a la seva pròpia política exterior, que s’estava militaritzant cada vegada més. El 2022, el canceller alemany Olaf Scholz va pronunciar un discurs més tard conegut com Zeitenwende (que significa “gir d’una era”), on va prometre un fons de 100 mil milions de dòlars per augmentar la despesa militar.

Després, el 2025, quan el govern dels Estats Units va decidir retallar l’ajuda militar a Ucraïna, el govern alemany (ara dirigit pel canceller Friedrich Merz) –que havia estat una veu arrogant de prudència fiscal cap al seu propi poble i contra els pobles dels països europeus més pobres (com Grècia)– va ignorar la seva regla del fre del deute (un límit que limita l’endeutament del govern i es va consagrar en la constitució del país el 2009) per tal d’augmentar la despesa militar. Aquest mateix any, la UE també va anunciar plans per aprovar 800 mil milions d’euros en crèdits de guerra. En altres paraules, es pot trobar diners per a l’OTAN, però no per a les proteccions socials o les infraestructures clau.

Part 3: OTAN i el Sud Global

El 2023, un any després de la invasió russa d’Ucraïna, l’ambaixador alemany Christoph Heusgen va assetjar la primera ministra de Namíbia, Saara Kuugongelwa-Amadhila, sobre per què el seu país no havia condemnat Rússia. Kuugongelwa-Amadhila va respondre tranquil·lament que el seu país estava “promovent una resolució pacífica d’aquest conflicte perquè el món sencer i tots els recursos del món es puguin centrar a millorar les condicions de les persones de tot el món en lloc de gastar-se en l’adquisició d’armes, matar persones i, de fet, crear hostilitats”. Els diners que s’utilitzen per comprar armes, va afegir Kuugongelwa-Amadhila, es podrien utilitzar fins i tot a Europa, “on moltes persones estan experimentant dificultats”. El que és significatiu d’aquest intercanvi no va ser el que va dir Kuugongelwa-Amadhila, sinó que va dir qualsevol cosa contrària al consens del Nord Global.

El desconcert es va estendre per l’habitació i més enllà. Per què aquests líders dels països del Sud Global petits i pobres parlen en contra del Nord Global, i per què no estan tan subordinats com ho estaven abans? Tal com va escriure el ministre d’Afers Exteriors del Japó, Yoshimasa Hayashi, en el prefaci del Diplomatic Bluebook 2023, que pretenia entendre l’emergència del Sud Global, “El món es troba ara en un punt d’inflexió en la història”. En un informe de novembre de 2024, el ponent de l’OTAN i l’exministre d’Afers Exteriors lituà Audronius Ažubalis va reconèixer els canvis que s’estaven produint al món amb l’ascens del Sud Global:

“Es podria dir que Occident no es va adaptar prou ràpidament a aquesta nova realitat, cosa que ha permès que potències autoritàries com Rússia i la Xina fessin incursions significatives a Àsia, Àfrica, Amèrica Llatina i el Pacífic, obtenint importants beneficis econòmics i geopolítics.”

L’avaluació d’Ažubalis demostra com de poc que els líders del Nord Global entenen l’ascens del Sud Global. De fet, és l’aparició d’un nou centre d’indústria i forces productives a Àsia (des de l’Índia i la Xina fins a Vietnam i Indonèsia) i la creació d’un nou conjunt d’institucions de desenvolupament (incloent-hi el Banc de Desenvolupament Nou) que han permès als estats més pobres una certa influència contra el Fons Monetari Internacional dominat pel Departament del Tresor dels Estats Units. En altres paraules, no és que la Xina estigui fent «incursions significatives» en aquests continents, sinó que la Xina –i altres països– són capaços de finançar els esforços de desenvolupament en les nacions més pobres. Com que el Nord Global no està fent això, aquests països ja no s’hi veuen subordinats. Simplement, descartar la Xina i Rússia com a “poders autoritaris” i assumir que la retòrica cansada del liberalisme i la democràcia occidentals atrauran països que vulguin desenvolupar les seves economies és ximple. Igualment absurda és l’acusació d’autoritarisme per part de països que s’alineen rutinàriament amb les monarquies. El fet de no entendre el moviment real de la història paralitza als intel·lectuals de l’OTAN, que en el seu lloc es remunten a la suposició que els pobles d’Àfrica, Àsia, Amèrica Llatina i el Pacífic són enganyats per Rússia i la Xina, i que si només sabessin la veritat sobre el liberalisme i la democràcia occidentals, prendrien la decisió correcta de subordinar-se al Nord Global.

No obstant això, l’OTAN ha desenvolupat una gran presència a la regió mediterrània, al continent africà, i a Àsia (i té un paper menor a l’Amèrica Llatina, on el seu principal aliat és Colòmbia). Per a la resta d’aquesta secció, ens centrarem en aquestes tres regions d’activitat significativa de l’OTAN.

El Mediterrani, la guerra contra el terrorisme i la instrumentació de la migració

A la dècada de 1990, l’OTAN havia establert els seus tentacles per explorar col·laboracions a tot el món, començant pel que va anomenar el seu “barri sud” (és a dir, els països al sud del mar Mediterrani). En 1994, va llançar el Diàleg Mediterrani, un fòrum per a l’intercanvi amb els països de fora de la zona de l’OTAN. Els països es van unir al diàleg en onades, des d’Algèria, Egipte i Israel fins a Jordània, Mauritània, el Marroc i Tunísia, molts dels quals no tenien relacions amb Israel i, no obstant això, es van asseure al voltant de la taula amb el representant d’aquest país. El 2004, un any després que els Estats Units i diversos dels seus aliats de l’OTAN participessin en la guerra il·legal contra l’Iraq, l’OTAN va reunir quatre països àrabs del Golf (Bahrain, Kuwait, Qatar i els Emirats Àrabs Units) a la Iniciativa de Cooperació d’Istanbul per millorar la cooperació militar entre l’OTAN i el Golf Àrab. Diversos dels països d’aquestes iniciatives (com a mínim Qatar, els Emirats Àrabs Units, Jordània i el Marroc) van participar en l’Operació Protector Unificat de l’OTAN de 2011, que va destruir l’estat libi. El 2016, l’OTAN va obrir la Direcció Estratègica South Hub prop de Nàpols, Itàlia; el 2017, va obrir un Centre d’Iniciativa de Cooperació Regional d’Istanbul a Kuwait; i després, dins d’aquest procés de diàleg, va suggerir l’obertura d’una Oficina d’enllaç de l’OTAN a Amman, Jordània. Aquesta oficina es va anunciar a la Cimera de l’OTAN de 2023 a Vílnius i després es va obrir l’any següent.

Aquests pronunciaments i comunicats parlen de manera efusiva dels drets humans i la democràcia, però les paraules clau en realitat són la lluita contra el terrorisme i la interdicció dels immigrants a través de les aigües. Després de l’atrocitat de la guerra de l’OTAN de 2011 contra Líbia, quan l’aliança ja estava fins als genolls el pantà de la Guerra contra el Terror, va començar la seva guerra contra els immigrants de diverses parts del Sud Global que van viatjar des d’aquest país destrossat per la guerra per intentar travessar el mar i arribar a Itàlia. Els líders de l’OTAN van començar a parlar d’aquesta tragèdia com la “instrumentalització dels immigrants”, cosa que significava per a ells que els seus enemics estaven desplegant immigrants com una “amenaça híbrida” per a aclaparar els seus països (una frase que es va utilitzar específicament quan Rússia va permetre als sol·licitants d’asil d’una sèrie de països travessar la frontera amb Finlàndia el 2024). En una reunió a Washington el 2024, l’exsecretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, va reconèixer directament que «l’OTAN té un paper a exercir» en la «instrumentalització de la migració». L’OTAN està portant tota la seva panòplia d’actius militars per defensar la Fortalesa Europa, una idea de dretes i antiimmigrants.

Àfrica diu: ‘OTAN, Dégage!’

L’acció més conseqüent de l’OTAN al sud de la Mediterrània va ser l’ús de la força per destruir l’estat libi el 2011. Aquesta acció va obrir la porta als africans i altres a emigrar a Europa a través de Líbia i va posar en marxa un assalt terrorista a Algèria, Mali, Burkina Faso i Níger. Més d’una dècada després, el detritus de la intervenció de l’OTAN continua.

Cal destacar que aquesta intervenció va tenir lloc sota el pretext de la “responsabilitat de protegir” (R2P), una norma internacional desenvolupada per unes Nacions Unides assetjades que “busca assegurar que la comunitat internacional mai més no deixi de detenir els crims d’atrocitat massiva de genocidi, crims de guerra, neteja ètnica i crims contra la humanitat”. Mentre que el Comitè Internacional d’Intervenció i Sobirania de l’Estat va desenvolupar R2P el 2001 en resposta al genocidi ruandès de 1994 i al bombardeig de l’OTAN de 1999 a Iugoslàvia, va ser només després que els Estats Units danyessin la idea de la “intervenció humanitària” amb la seva guerra il·legal contra l’Iraq el 2003 que es van prendre mesures més concretes per consolidar R2P com a norma internacional fins que es va adoptar formalment en una Cimera Mundial de l’ONU el 2005.

França, que va ser un dels autors de la destrucció de Líbia, va utilitzar el posterior assalt terrorista al Sahel per legitimar la seva pròpia intervenció militar a la regió, que ara ha estat expulsada pels cops populars sota el lema “França, dégage!”. Aquest sentiment, «França, fuig!», llisca cap a una òrbita més àmplia: “Europa, fuig! OTAN, surt!”

No obstant això, la presència de l’OTAN a l’Àfrica ha plantejat un repte per als governs del continent, que continuen buscant diners i assistència tècnica. El 2015, aquesta dinàmica va comprar a l’OTAN el dret a crear una oficina d’enllaç a la seu de la Unió Africana (UA) a Addis Abeba, Etiòpia. És aquesta concessió a l’OTAN la que permet als estats africans sol·licitar formació i fons per a la nova Força Africana en Standby (una de les seves cinc forces regionals és la Comunitat Econòmica dels Estats d’Àfrica Occidental de Standby Capacity, que gairebé va envair els estats de Mali, Burkina Faso i Níger després dels seus colps populars el 2021, 2022 i 2023, respectivament). Els líders militars africans continuen en un bucle d’entrada i sortida  dins i fora de la seu militar dels països de l’OTAN, que ara s’han formalitzat com a converses entre l’OTAN i l’Estat Major Militar de la UA. Amb aquest tipus de complicitat, no significa gairebé res que el Consell de Pau i Seguretat de la UA fes una declaració el 2016 demanant als estats membres que siguin “circumspectes” amb les bases militars estrangeres en el seu sòl.

El Repte de la Xina per a  l’OTAN

Les guerres a Iugoslàvia, Afganistan i Líbia van treure a l’OTAN de la seva àrea directa d’operacions. Tanmateix, això està lluny del límit de la geografia de l’imperialisme de l’OTAN. Com va escriure Sten Rynning de l’Institut Danès d’Estudis Avançats en el seu llibre “NATO: From Cold War to Ukraine, a History of the World’s Most Powerful Alliance”, «Naturalment, l’OTAN no pot permetre’s ignorar l’indopacífic, perquè aquest escenari s’ha convertit en la principal preocupació geopolítica dels Estats Units». Aquesta formulació interessaria a un lingüista: l’OTAN “no pot permetre’s ignorar” els problemes centrals que preocupen no els membres de l’OTAN en el seu conjunt, sinó els Estats Units. En altres paraules, Rynning, el llibre del qual és el més proper a un estudi autoritzat de l’OTAN, fa obertament dues admissions. En primer lloc, que la política de l’organització no està determinada pel Consell de l’Atlàntic Nord (oficialment el principal òrgan de decisió de l’OTAN), sinó pels Estats Units. En segon lloc, que des de 2009 (quan Barack Obama es va convertir en el president dels EUA), els EUA han vist cada vegada més la Xina com el seu principal rival, empenyent a l’OTAN a ampliar la seva òrbita per amenaçar als xinesos i posar-los al seu lloc.

Fins fa poc, l’OTAN descrivia la Xina com a “oportunitats i reptes”, com escrivia a la Declaració de Londres del 2019. Dos anys més tard, sota la pressió dels Estats Units, l’OTAN va decidir que la Xina ja no proporcionava “oportunitats”, sinó que les seves “ambicions establertes i comportament assertiu presenten reptes sistèmics a l’ordre internacional basat en normes i a les àrees rellevants per a la seguretat de l’Aliança” (segons la Declaració de Brussel·les de 2021). En un assaig publicat a la pàgina web de l’OTAN el 2023, Luis Simón del Real Instituto Elcano (fundat i finançat per l’Estat espanyol) argumentava que “la Xina constitueix un desafiament per a un sistema internacional que encara reflecteix en gran part els valors i interessos transatlàntics”.

Es tracta d’una observació correcta: no és que la Xina s’oposi a l’«ordre internacional basat en regles», com afirma el Departament d’Estat dels Estats Units, sinó que podria oposar-se al domini transatlàntic d’aquest sistema.

Simón assenyala altres dues maneres significatives que la Xina és “rellevant” a la seguretat de l’OTAN. En primer lloc, la Xina té sistemes d’armes que podrien arribar a Europa, i té «finques d’infraestructures crítiques a Europa». En segon lloc, perquè la Nova Guerra Freda contra la Xina és «immensament conseqüent per als Estats Units», l’OTAN ha d’estar implicada en la frontera indopacífica. Això reforça el punt de Rynning que si és important per als EUA, llavors ha de ser important per a l’OTAN (aquí, Simón, un nacional espanyol, està d’acord amb Rynning, un nacional danès, que la sobirania de la política exterior dels seus propis països es pot rendir davant Washington).

És aquesta actitud la que ha motivat l’OTAN a utilitzar el seu Programa d’Associació Personalitzada (creat el 2021) per establir vincles estrets amb Austràlia i Nova Zelanda (ambdós ja eren membres de l’aliança d’intel·ligència Five Eyes) així com amb el Japó i Corea del Sud. Aquests països ja formen part de l’Indo-Pacific 4 (IP4) i van assistir a la Cimera de l’OTAN de 2022 a Madrid com a membres propers. Després, el setembre de 2024, el primer ministre japonès Shigeru Ishiba va demanar la formació d’una “OTAN asiàtica”. No obstant això, encara que l’aliança ha considerat obrir una oficina d’enllaç a Tòquio en el passat, una OTAN asiàtica seria en gran part redundant donats els elements ja establerts de l’estratègia indopacífica dels Estats Units, com ara:

• Five Eyes, una xarxa d’agències d’intel·ligència vinculada per acords no revelats que comprenen Austràlia, Nova Zelanda, el Canadà, el Regne Unit i els Estats Units.
• Quadrilateral Security Dialogue (o Quad), que inclou Austràlia, l’Índia, el Japó i els Estats Units.
• L’Esquadró, que substitueix una Índia menys entusiasta per les Filipines.
• L’aliança Austràlia-Regne Unit-Estats Units (AUKUS).
• L’aliança Japó-Corea del Sud-EUA (JAKUS).

A més, el govern dels Estats Units s’ha aproximat de manera molt provocadora a la província xinesa de Taiwan com a part del paper creixent de l’OTAN a Àsia. Per exemple, el projecte de llei de política de Taiwan del Congrés dels Estats Units considera que Taiwan és un «aliat important no membre de l’OTAN», mentre que una esmena recomanada a la Llei de Control d’Exportacions d’Armes de 1976 la inclou en la llista de «receptors de l’OTAN Plus», cosa que li permet eludir les normes de no proliferació de diferents tipus.

En altres paraules, ja hi ha diverses plataformes que fan el treball d’una OTAN asiàtica, i l’OTAN ja està plenament implicada en l’Indo-Pacífic, com demostra la seva voluntat d’unir-se al projecte nord-americà de patrullar les aigües al voltant de la Xina i construir projectes de seguretat com bases i aliances. L’aliança atlàntica de l’OTAN ja ha salpat a l’Oceà Pacífic. Es tracta de la diplomàcia dels canoners del segle XXI.

El 1839, els vaixells britànics que van forçar l’opi als xinesos van venir amb noms evocadors com l’HMS Volage i l’HMS Hyacinth, el primer (Volage) indicava la intimidació, i el segon (Hyacinth) una referència a la mitologia grega que indicava gelosia. Val la pena conservar aquests noms. Les aliances de l’OTAN també són infal·libles. Els interessos de l’OTAN també estan impulsats per la gelosia, protegint l’interès dels seus estats membres sobre els interessos globals, com pretén. L’objectiu és mantenir el sistema basat en normes dels Estats Units i evitar que altres països es desenvolupin. Això és el que converteix a l’OTAN en l’organització més perillosa i reaccionària del món actual.

1. Para más información sobre la Conferencia de San Francisco, véase Tricontinental, 2024c ↩︎
2. El 1997, Peter Gowan va escriure: “En ingressar a Polònia, l’OTAN en realitat augmenta la inseguretat als països bàltics. És ineludible la conclusió que la primera i principal base per a l’avanç cap a Polònia no és una amenaça russa, sinó l’extrema feblesa actual de Rússia. A causa del col·lapse social i econòmic catastròfic dins de Rússia, i al fet que el seu Estat ha estat, de moment, capturat per un clan de capitalistes mafiosos entorn del protegit d’Occident, Boris Yeltsin, l’Estat rus no es troba actualment en condicions de resistir l’expansió. Aquesta feblesa russa serà gairebé amb certesa temporal. Hem d’assumir que l’economia i l’Estat russos es recuperaran. Podria fàcilment multiplicar-se per deu vegades, en termes de recursos. L’OTAN, per tant, està aprofitant una ‘finestra d’oportunitat’ que no romandrà oberta per molt de temps. Es tracta, per tant, d’establir un fait accompli contra Rússia amb rapidesa” (1999: 298–299). ↩︎
3. Sobre los llamados “Estados rebeldes” o “Estados canallas”, véase Lake, 1994: 45-55. Respecto al “terrorismo catastrófico”, consúltese  Carter, Deutch y Zelikow, 1998: 80-95. Cuando Lake escribió ese ensayo, era el asesor de Seguridad Nacional de EE. UU. y Carter posteriormente se desempeñó como secretario de Defensa (2015-2017). Deutch había sido subsecretario de Defensa (1994-1995) y luego director de la CIA (1995-1996), mientras que Zelikow fue autor de la Estrategia de seguridad nacional de Bush en 2002. ↩︎
4. Per a una valoració de l’annexió de la RDA, vegeu IFF DDR i Tricontinental, 2021. Sobre la polèmica sobre l’expansió de l’OTAN cap a l’Est, vegeu Sarotte (2014: 90-97), i 2021. ↩︎
5. Per a una àmplia comprensió de la captura neoliberal de les estructures d’Ucraïna, vegeu Yurchenko, 2017; per a una avaluació del context de la guerra a Ucraïna, vegeu Foster et al., 2022. ↩︎
6. Un primer resum està disponible en el text de Busler, 1985, i un més recent en Congressional Research Service, 2019. La similitud en el to i els arguments al llarg de 34 anys i cinc presidències és sorprenent. ↩︎
7. Per a més informació, vegeu Cambra dels Comuns del Regne Unit, 2000. ↩︎